El dia 12 ha començat el judici als dirigents polítics i socials de la rebel·lió catalana, un judici que tindrà -ja té- enormes repercussions polítiques per al futur del Regne d’Espanya, per la seva relació amb Catalunya i per a la qualitat de les llibertats democràtiques. Volem mostrar la nostra solidaritat, l’exigència que siguin posats en llibertat i absolts dels delictes que no han comès.
Les anteriors entregues d’aquesta sèrie es poden llegir aquí: Primera, segona i tercera.
Fins i tot en la derrota un judici pot convertir-se en una denúncia de l’enemic de classe i en la defensa de les idees dels oprimits. És el que van fer els dirigents del soviet de Petrograd, entre ells Lleó Trotski, quan van ser jutjats després del fracàs de la revolució de 1905.
Els processos revolucionaris absorbeixen moltes energies de les classes socials i dels individus, i tot i així, certs esdeveniments passen desapercebuts encara que són il·lustratius d’una època. Un d’ells, no massa conegut, és el judici del qual ens ocupem en aquest lliurament.
La revolució de 1905 va representar un viratge en la lluita de classes a nivell internacional. Rosa Luxemburg va escriure: «La revolució russa, per primera vegada en la història de les lluites de classes, ha fet possible una realització grandiosa de la idea de la vaga de masses […] de la vaga general, obrint així una nova època en l’evolució del moviment obrer «. A l’esquerra es va obrir el debat sobre el seu significat i algunes de les seves reflexions poden seguir-se en el llibre de la mateixa Rosa, Vaga de masses, partit i sindicats, o en el de Trotski, 1905. Balanç i perspectives, i també va reflectir-se en la literatura. Imprescindible llegir Diumenge Roig de Màxim Gorki o El taló de ferro i La vaga general de Jack London.
El procés revolucionari va iniciar-se un 3 de gener de any 1905 amb una vaga dels obrers de la fàbrica Putilov de Petrograd. El dia 8 s’havia convertit en una vaga general a la ciutat. El 9, una manifestació pacífica d’unes 140.000 persones, encapçalada pel capellà Gapon, es va dirigir a demanar ajuda al tsar. «La multitud semblava un onatge de l’oceà» escriurà Gorki en el llibre citat. «Avançava amb lentitud, com si els primers fragors de la tempesta no l’haguessin despertat encara». Els soldats van disparar sobre la multitud causant centenars de morts. Mai se sabrà la xifra exacta. Aquesta massacre va canviar la consciència de la majoria de la classe obrera, es va acabar la il·lusió, la poca que hi hagués, en el tsar. Ja res no podria ser igual. Fins i tot el capellà Gapon va escriure: «Camarades, obrers russos! Ja no tenim tsar. Un riu de sang el separa avui del poble rus. Ha arribat l’hora que els obrers russos lliurin sense ell la lluita per la llibertat del poble «. Calia acabar amb el tsarisme per conquerir drets i llibertats.
[Sense ànim de comparar, una cosa semblant va passar a la consciència d’una part molt important de la població catalana després del discurs del Rei el 3 d’octubre de 2017, dos dies després de ser apallissats per la policia i la guàrdia civil. La Monarquia ja no podria representar una posició «conciliadora» respecte a les relacions entre l’Estat i Catalunya]
Després de la matança, la resposta treballadora va ser immensa. En més de 122 ciutats es va declarar la vaga, també a les conques mineres del Donetsk (Ucraïna) i en bona part dels ferrocarrils. El 14 de juny es va produir l’amotinament dels mariners del navili Potemkin en protesta per les condicions de vida i el maltractament dels oficials, que posteriorment el director cinematogràfic Serguei Eisenstein convertirà en una obra mestra del cinema, El cuirassat Potemkin. Els mesos d’octubre a desembre van concentrar tots els esforços revolucionaris. El 2 d’octubre va començar una vaga dels impressors de Moscou, que es convertirà en general a tota la ciutat fins al 19; després van ser els ferroviaris els que el 15 van aconseguir paralitzar els ferrocarrils a tota Rússia. El 13 d’octubre, Petrograd va iniciar una vaga general que va durar fins al 21. El mateix 13 es va formar el soviet, organisme de representació directa de totes les fàbriques i empreses de la ciutat.
En els objectius es barrejaven les reivindicacions polítiques amb les exigències de millores per a la classe treballadora: amnistia per als presos polítics, llibertats, convocatòria d’una Assemblea constituent i una jornada de 8 hores de treball. La fàbrica Obujov de Petrograd va expressar-ho en una assemblea el 13 d’octubre: «Declarem la vaga política i lluitarem fins a la fi per la convocatòria de l’Assemblea constituent sobre la base del sufragi universal, igualitari, directe i secret, per tal d’instaurar a Rússia la república democràtica «.
Les classes dirigents que encara donaven suport al tsar van començar a dubtar. El 18 d’octubre, el tsar va promulgar un manifest en el qual deia reconèixer certs drets. Per primera vegada a la història el tsar havia de cedir! Però fer concessions o obtenir algunes engrunes no és el mateix que conquerir les llibertats, i els revolucionaris de l’època no es fiaven ni un pèl del tsar i els seus. Izvestia, el diari de notícies del soviet, ha respost així al manifest: «De manera que se’ns dóna una constitució. Ens és concedida la llibertat de reunió, però les reunions són assetjades per la tropa. Se’ns ha donat la llibertat de paraula i no ha estat tocada la censura. Se’ns ha donat la llibertat de la ciència, però les universitats estan ocupades pels soldats. Se’ns ha donat la inviolabilitat de la persona, però les presons estan plenes. […] Se’ns ha donat una constitució, però l’autocràcia roman. Se’ns ha donat tot i no tenim res «.
Així era. Mentre es prometia una cosa se’n practicava una altra. En algunes regions s’imposava l’estat de setge, en altres es perseguia i empresonava igual que abans, els presos polítics seguien a la presó i el Ministeri de l’Interior preparava progroms contra la població. Però aquest primer intent revolucionari no va comptar encara amb l’experiència i maduració necessària per a la ingent tasca d’acabar amb el tsarisme. La classe treballadora no va aconseguir unificar la seva mobilització amb la de la pagesia ni tampoc va aconseguir afeblir prou l’exèrcit. Es va esforçar per posar en pràctica les seves pròpies reivindicacions; per exemple, va començar a implantar la jornada de 8 hores en les zones industrials de Petrograd i moltes fàbriques s’hi van adherir, però els tancaments patronals i la manca d’extensió ho va fer impossible i el mateix soviet va haver de fer marxa enrere. «No hem conquerit la jornada de vuit hores per a la classe obrera -es va escriure-, però hem guanyat la classe obrera per a la jornada de vuit hores», que, des de llavors i encara ara, és un objectiu de lluita de la classe treballadora en tot el món.
El tsarisme i el seu aparell repressiu es van posar en marxa. El 26 de novembre va ser detingut el president del soviet de Petrograd, Jrustalev-Nosar. El 3 de desembre li va tocar el torn al comitè executiu, format per Trotski, Sverchkov i Zlydnev, i es va dissoldre el soviet. A Moscou encara es va intentar resistir i el 7 de desembre es va iniciar una heroica vaga general que va durar fins al 19. Va ser el final de l’assaig general que va trobar continuïtat el 1917.
Els mesos que van seguir la repressió va ser brutal. Al voltant de 1.000 persones van ser executades i es va calcular que prop de 70.000 persones van ser detingudes, deportades o empresonades.
El judici
Fins el 19 de setembre de 1906 no va començar el judici als dirigents del soviet de Petrograd que, en realitat, va ser el judici a la revolució; les actes, curiosament, mai van ser publicades. El perímetre de la zona del Palau de Justícia va ser envoltat per cosacs i soldats i a l’interior la policia ocupava tot l’edifici. Només cent persones van poder accedir a la sala, entre ells els quaranta advocats de la defensa. Tot i la derrota de la revolució, el tsarisme encara no es considerava prou segur. Van ser citats uns 400 testimonis, dels quals només 250 van poder declarar. Per allí va desfilar una veritable representació de les classes treballadores i de les forces socials que van participar a la revolució. A la ciutat i especialment en els barris obrers es va produir un enorme moviment de solidaritat. Centenars de resolucions van arribar al Tribunal signades per milers de treballadors. Una d’elles deia: «Declarem […] que el soviet no està format per un grapat de conspiradors, sinó per veritables representants del proletariat […] i que si el nostre estimat camarada P.A. Zlydnev és culpable, llavors tots nosaltres també som culpables, i ratifiquem això amb les nostres signatures «. En nom de tots els acusats, el mateix Zlydnev declarava en iniciar-se el judici: «Hem decidit participar en aquest procés extraordinari només perquè considerem necessari […] explicar públicament la veritat sobre l’activitat i la significació del soviet».
Les acusacions del fiscal no van ser gaire originals; de fet s’han anat repetint a través de la història, també en el procés als dirigents independentistes catalans. La policia va presentar unes suposades proves de malversació dels diners recollits durant les vagues. Aquest fet va provocar una onada de protestes tan enceses entre els treballadors i treballadores que el mateix fiscal va haver de descartar-la com a calumniosa. Així que l’acusació contra els 52 inculpats, basada en els articles 101 i 102 del Codi Penal, es va concentrar en el fet que «han entrat en una associació […] que té per fi, en la seva opinió, atemptar per la violència contra el règim que funciona a Rússia en virtut de les lleis fonamentals i reemplaçar-lo per una república democràtica». Per què serà que se sent una música semblant davant el judici de Madrid?
Però el Codi Penal tsarista no estava preparat per a la genuïna creació de la revolució que va ser el soviet. Els articles 101 i 102 estaven pensats per perseguir les organitzacions revolucionàries que s’organitzaven al voltant d’un determinat programa, però el soviet no tenia un programa i uns objectius previs, els va anar definint en funció dels esdeveniments i de les decisions de les assemblees de treballadors i treballadores. No cal entendre aquest fet com l’absència d’objectius concrets, sinó en el sentit que es van anar conformant a través de la pròpia maduració del moviment de la classe treballadora.
En l’acusació del fiscal es reconeix que els acusats van invitar els treballadors a «triar diputats per un Comitè Obrer (soviet) que donés al moviment organització, unitat i força […] i que representés les necessitats dels obrers de Petrograd davant la resta de la societat «. El fiscal ho va encertar. Per això mateix el soviet no tenia un programa ni va organitzar un complot, entre altres raons perquè tot es feia a la llum pública i amb la participació de centenars de milers de persones. Els acusats, en tant que representants de les seves fàbriques i de la classe treballadora, tenien la funció de debatre i transmetre les decisions de les seves fàbriques. Si el fiscal hagués estat conseqüent hauria d’haver acusat i jutjat la majoria de la classe treballadora, ja que els acusats no eren més que els seus representants.
Una altra de les acusacions es basava en el fet que el soviet havia transgredit el dret existent. Però això no deixava de ser una incongruència. De quina legalitat s’estava parlant? El mateix poder existent se l’havia saltat, el manifest del tsar del 18 d’octubre en cert sentit trencava amb la legalitat fins llavors existent. Estava en marxa un procés revolucionari en el que les classes socials es disputaven la majoria de la societat en una nova etapa completament diferent a quan el tsar governava com a amo i senyor. Durant uns mesos les forces socials van estar en «equilibri», en «disputa» per veure quina aconseguia imposar-se sobre l’altra. Durant aquesta etapa el dret corresponia a la correlació de forces entre les classes socials. Si els acusats van saltar-se la llei, també se la va saltar el govern, per exemple, reunint-se amb els representants del soviet o alliberant presos per la pressió del carrer i sense que hi intervingués la justícia.
Els acusats van afrontar obertament la principal acusació, la d’organitzar una insurrecció. A preguntes del fiscal van contestar:
«El soviet els va invitar a la insurrecció armada?
-No -van contestar els testimonis-. El soviet s’havia limitat a afirmar que la insurrecció armada es feia inevitable.
El soviet demanava una Assemblea constituent. Qui havia de crear aquesta Assemblea?
-El poble!
Com?
-Amb violència, per descomptat. D’una altra manera no s’aconsegueix res.
Llavors, el soviet armava els obrers per a la insurrecció?
-No, ho feia en legítima defensa «.
Dret a la rebel·lió
Com en altres ocasions durant la història, quan els pobles s’organitzen i lluiten per canviar un règim polític i social les classes dominants solen utilitzar l’argument de la violència per atemorir el poble o per acusar els seus dirigents. Els capitalistes i els seus propagandistes consideren que el seu Estat és qui té el monopoli de la violència i així ho utilitzen per reprimir i seguir mantenint la seva dominació. Es va poder veure l’1 d’octubre a Catalunya quan la policia i la guàrdia civil van reprimir els que volien votar, i ara s’acusa els seus dirigents de rebel·lió i sedició! A la Rússia de l’època només calia recordar la jornada del 9 de gener de 1905 quan l’exèrcit va disparar sobre la massa indefensa.
En la sessió del 4 d’octubre, Lleó Trotski, en nom dels acusats, va respondre a les acusacions del fiscal. Ho va fer defensant el caràcter democràtic i revolucionari de l’activitat del soviet, contraposant l’exercici i la garantia de les llibertats enfront de la violència policial organitzada pel poder, i la vaga política i la insurrecció com a mitjans per garantir el canvi polític.
En el seu discurs davant del tribunal, Trotski va denunciar que el poder no havia pogut mantenir l’ordre; al contrari, era qui organitzava la repressió i l’absència de les llibertats conquerides pel poble. Va defensar que era el soviet qui podia organitzar l’ordre de milions de persones que s’havien mobilitzat, i que ho feia mitjançant el convenciment, la propaganda i la paraula i que només en casos excepcionals es va amenaçar amb la violència els que pretenien trencar la vaga. En realitat, l’acusació amb prou feines va poder presentar exemples concrets d’acció violenta per part del soviet. Així és com va defensar la seva posició: «(el testimoni) ha dit, entre altres coses, que el Soviet de Diputats Obrers, republicà en la seva forma, en els seus principis i en el seu ideal, realitzava de fet, concreta i directament, les llibertats que el manifest imperial havia proclamat en principi i contra les quals lluitaven, amb tots els mitjans al seu abast, els mateixos que havien publicat el manifest. Sí, senyors jutges, nosaltres, el soviet revolucionari i proletari, hem portat a la pràctica la llibertat de paraula, de reunió, la inviolabilitat de la persona, tot el que havia estat promès al poble sota la pressió de la vaga d’octubre. Per contra, l’aparell de l’antic poder dóna la impressió de no haver-se despertat, excepte només per trencar les actes on constaven les conquestes del poble «.
Tampoc va esquivar el problema de la vaga política i la insurrecció. Quan una majoria de la classe treballadora està preparada per a una vaga política, per disputar el poder a qui fins a aquest moment el posseeix, està en procés una insurrecció, no com se la imaginen els jutges i la policia, com una mena de complot secret, sinó com una activitat oberta en la que participen milions de persones. «La insurrecció de les masses, -va declarar- senyors jutges, no es prepara, es porta a terme. És el resultat de circumstàncies socials i no la realització d’un pla. No se la pot suscitar, se la pot preveure. En virtut d’una sèrie de causes que no depenen ni de nosaltres ni del govern imperial, el conflicte obert es feia inevitable. […] Ens preparàvem per a la inevitable insurrecció; doneu-vos-en compte, senyors jutges, mai hem preparat la insurrecció, com diu el fiscal, ens hem preparat per a la insurrecció. Preparar-nos per a ella significava aclarir la consciència popular, explicar al poble que el conflicte era inevitable, que tot el que se’ns concedia ens ho prendrien de seguida, que només la força podia protegir el dret, que teníem necessitat d’una poderosa organització de les forces revolucionàries, que calia fer front a l’enemic i estar disposats a entrar en la lluita fins a la fi, que no hi havia un altre camí».
Interessant reflexió, tant des d’un punt de vista jurídic-polític com per l’acció quan es tracta de canviar un règim polític. Es tracta del dret del poble a rebel·lar-se quan considera que el règim polític o social és contrari als interessos de la majoria. Segons Isaac Deutscher, «El seu discurs va provocar tanta emoció que els advocats de la defensa van demanar un recés per donar temps a que s’alleugés la tensió, i el tribunal ho va concedir». (Trotski. El profeta armat).
El 2 de novembre el tribunal va dictar el seu veredicte. Els acusats van ser absolts del delicte d’insurrecció. El tsarisme no es va veure capaç de condemnar-los per aquesta acusació! Serà capaç la justícia de la Monarquia espanyola de condemnar per delictes de rebel·lió i sedició inexistents quan ni tan sols hi ha hagut violència? No obstant això, Trotski i altres 14 acusats van ser condemnats a la deportació de per vida a Sibèria i a la pèrdua dels seus drets ciutadans. Altres van ser condemnats a penes més breus i alguns van sortir en llibertat. Comptar amb el suport solidari del poble, afrontar les responsabilitats i posar en qüestió i denunciar els arguments dels acusadors sempre és rendible políticament, fins i tot en temps de derrota.
Quan pocs dies després van ser conduïts al desterrament, es van acomiadar amb una carta a la classe treballadora: «Els representants del poder ens han privat de «tots els drets» i ens deporten, però hi ha un dret del qual no poden privar-nos: el dret a la confiança del proletariat i de tots els nostres conciutadans honrats. En el nostre cas, com en totes les altres qüestions de la nostra existència nacional, l’última paraula la dirà el poble».
Miquel Salas
Sindicalista. És membre del consell editorial de Sin Permiso.