JUDICIS PER A LA HISTÒRIA (I). LA SETMANA TRÀGICA I L’AFUSELLAMENT DE FERRER I GUÀRDIA.

    En els propers mesos s’iniciarà el judici contra els dirigents polítics i socials de la revolta catalana. Un judici que posarà a prova molts dels ressorts de l’Estat, com la repressió policial de l’1 d’octubre o l’actuació de la justícia; però també oferirà l’ocasió de descobrir-ne les debilitats, denunciar la seva actuació antidemocràtica, defensar la llibertat dels encausats i demostrar la legitimitat de la seva lluita democràtica. Una oportunitat per qüestionar el règim polític dels jutjadors. En certs moments històrics, els acusats s’han convertit en acusadors de la justícia i dels règims polítics que pretenien condemnar-los. Presentarem en edicions successives alguns d’aquests fets (l’afusellament de Ferrer i Guàrdia, el cas Dreyfus a França, el Procés 1001 al sindicalisme de CCOO, la defensa de Trotski després de la revolució de 1905, la de Fidel Castro el 1953 i altres) com una aportació històrica a la solidaritat amb els presos polítics catalans.

 

El 13 d’octubre de 1909, Francesc Ferrer i Guàrdia, pedagog i fundador de l’Escola Moderna, va ser afusellat als fossats del castell de Montjuïc de Barcelona. No va fer falta molt temps perquè es confirmés el muntatge judicial organitzat per la justícia militar i el govern de l’època. Necessitaven trobar un culpable de l’aixecament popular de la població de Barcelona i rodalies i es van acarnissar amb Ferrer i Guàrdia.

Els successos coneguts com la Setmana Tràgica es van desenvolupar entre el 26 de juliol i l’1 d’agost de 1909. El desencadenant va ser l’enviament de tropes per combatre al Marroc. Un cop perdudes totes les colònies d’ultramar el 1898, la Monarquia d’Alfons XIII va iniciar una política imperialista al nord del Marroc. A la zona del Rif s’explotaven unes mines on tenien importants interessos el comte de Romanones, els Güell i el marquès de Comillas. El 9 de juliol, els rifenys van atacar la construcció d’un ferrocarril que anava des de les mines fins a Melilla. Van morir quatre obrers. Veient el perill que representava per al manteniment de l’explotació minera, el govern va decretar una ordre de mobilització.

El malestar es va estendre amb rapidesa, especialment per la crida als reservistes -la majoria d’ells casats i amb fills-, que havien d’abandonar treball i llar per defensar els interessos dels aristòcrates capitalistes. A més, en aquesta època, pagant la quantitat de 1.500 pessetes es podia evitar el servei militar, però el salari bàsic ni tan sols arribava a 3 pessetes. Els rics evitaven el reclutament i els obrers i els camperols anaven a la guerra. Els primers embarcaments de soldats es van realitzar sense especials problemes, però van anar arribant notícies dels enfrontaments i morts a l’Àfrica i l’ambient va canviar. El 18 de juliol es van produir les primeres protestes al port de Barcelona. Quan els soldats baixaven per la Rambla en direcció al port, una multitud, amb presència destacada d’esposes i nòvies dels soldats, va començar a cridar: «A baix la guerra», «Que hi vagin els rics». Des del 21 de juliol es van succeir nombrosos actes de protesta a Barcelona i rodalies. A Madrid, el 22 es va organitzar una manifestació, particularment nodrida de dones, contra la guerra. El 23 es van produir xocs amb la policia a la sortida d’un tren de reservistes. El 25 el govern va prohibir la publicació de notícies sobre la guerra o sobre la sortida de tropes. En altres ciutats com Saragossa, Tudela i Figueres hi va haver també enfrontaments amb la policia. A Terrassa (Barcelona) es va celebrar una gran assemblea contra la guerra convocada per anarquistes i socialistes en la qual es va criticar els diputats radicals i republicans «per no haver aprofitat la seva immunitat parlamentària per posar-se al capdavant de les masses en un moviment de protesta organitzat contra la guerra «. Passarà també durant la Setmana Tràgica, quan els republicans lerrouxistes i els nacionalistes catalans deixaran soles les classes treballadores.

Les notícies sobre enfrontaments armats i mort de soldats van augmentar la indignació. La intervenció militar va ser desastrosa. A finals de juliol l’exèrcit espanyol va ser derrotat pels rifenys al barranc del Llop (prop de Melilla), on van morir 153 soldats i 600 van resultar ferits. Per seguir mantenint l’ocupació, el govern va haver de desplaçar 35.000 soldats. Una cançó es va fer molt popular:

 

Melilla ya no es Melilla,

Melilla es un matadero

donde van los españoles

a morir como corderos.

 

En altres llocs es cantava també:

Los obreros de la mina

para defender las minas

del conde de Romanones.

 

La idea d’una vaga general es va estendre per moltes ciutats però no van arribar a coordinar-se per iniciar-la el mateix dia. A Barcelona es va formar un comitè de vaga format per anarquistes i socialistes i es va acordar començar el dilluns dia 26 de juliol. La massiva resposta va abastar tota la zona metropolitana de Barcelona i les ciutats importants de Catalunya, amb les dones jugant un paper important en l’extensió del moviment i en el tancament de les botigues dels barris. Durant quatre dies la ciutat va estar en mans dels vaguistes. El govern va declarar l’estat de guerra i van estendre’s els enfrontaments. La ira popular es va expressar en la crema de convents i esglésies (uns trenta), reflexant com les classes populars estaven tipes de l’aliança de l’Exèrcit i l’Església. S’enviava els homes a combatre a l’Àfrica i l’Església ho beneïa. La dreta i el govern es van llançar a una brutal campanya, primer mentint en dir que l’aixecament tenia un caire separatista i després abusant i exagerant sobre la crema d’esglésies. Les accions anticlericals van provocar tres morts, una d’elles per fum, mentre que la repressió policial i militar va matar un centenar de persones.

La Setmana Tràgica va ser un aixecament popular més espontani que organitzat. Fins el governador civil, Ángel Ossorio, va haver de reconèixer que «a Barcelona ningú prepara una revolució, per la simple raó que sempre està preparada … De conspiració, de pla, d’acció concertada, de repartiment de funcions, de reclutament, de remuneració, de distribució d’armes, d’ordres donades com a preparació per als esdeveniments del dia 26 no he sentit ni una sola paraula «. I encara que la història ha deixat gravada aquesta interessada imatge anticlerical,  va tenir un net contingut republicà, com tot moviment popular progressista i revolucionari a Espanya.  Segons l’historiador Tuñón de Lara, a Sabadell, Mataró i Manresa es va proclamar la república, i en l’acusació contra Ferrer i Guàrdia el fiscal va exclamar escandalitzat: » Encara bronzeig en les nostres oïdes el crit de Visca la República!». El divendres 30 de juliol uns deu mil soldats van ocupar Barcelona, ​​i encara que alguns barris van resistir, l’endemà la rebel·lió va quedar sufocada.

 

La farsa de judici

Espantades pels esdeveniments, les classes dirigents van iniciar una dura repressió: més de 2.000 persones van ser processades i van trobar com a cap de turc a Francesc Ferrer i Guàrdia. Pocs dies després de finalitzada la rebel·lió, la premsa va llançar una campanya d’intoxicació contra ell (les actuals campanyes de premsa o les fake news no són noves). Al diari Época se l’acusa d’haver finançat la rebel·lió amb «una important suma de diners», cosa que mai va poder demostrar-se. A El Siglo Futuro, un corresponsal publica que Ferrer «va ser vist en diverses ocasions al carrer … capitanejant un grup davant del teatre del Liceu». El corresponsal va declarar que no el coneixia «excepte a través de fotografies», però que «estava convençut que es tractava d’ell perquè així ho van dir els transeünts que es trobaven allà». Així van començar les acusacions.

El govern nomena Javier Ugarte, fiscal del Tribunal Suprem i auditor general de l’Exèrcit, per investigar els fets. Abans de tancar el cas ja anuncia que els fets són «una rebel·lió militar en tota regla» i que, per tant, els judicis han de realitzar-se sota el codi militar. Abans d’establir-se cap acusació, Ferrer és citat per un tribunal militar. El Imparcial publica que «el senyor Ugarte té en el seu poder la prova que l’organitzador i ànima de la sedició va ser Ferrer». Mai es trobarà la suposada prova. Després de la seva detenció, el 31 d’agost, El Universo, principal diari catòlic, pressiona perquè no sigui jutjat per la via ordinària perquè aquest tipus de tribunals té el costum de «recolzar-se en proves incriminatòries clares, precises i decisives», i que és convenient que sigui jutjat per tribunals militars, perquè «no necessiten basar-se en proves fefaents sinó en una condemna moral, delimitada per la consciència de tots aquells que els componen». Més clar és impossible. Aquest serà el to del judici i la condemna.

Francisco Bergasa, autor del llibre Qui va matar a Ferrer i Guàrdia? denúncia així el judici: «I és que tot en el« procés Ferrer »va suposar un falsejament dels més elementals principis del dret i un atemptat contra les més mínimes normes processals. Precipitada en la seva instrucció, sigil·losa en el seu procediment, mancada de les garanties legals necessàriament prescrites per l’ordenament jurídic, desglossada sense raó de la resta dels sumaris instruïts en ocasió dels successos revolucionaris, sorda a qualsevol testimoni exculpatori del reu, oberta a l’acceptació de documents apòcrifs que  l’incriminessin, receptiu a qualsevol mena de rumorologia, i tramitada, per si tot això fos poc, en un període de suspensió de les llibertats constitucionals, la causa es va revelar des del seu inici com el tràmit d’una condemna anticipada. Així la decisió emesa va haver d’interpretar-se, i així ho ha entès la més solvent historiografia, com un servei de la Justícia a l’interès del Govern per respondre a la insurrecció de Barcelona amb un contundent i exemplaritzador escarment. Abans de començar el judici oral, i hi ha una coincidència generalitzada en aquesta sospita, Ferrer i Guàrdia ja estava sentenciat «.

En menys d’un mes es va preparar tot el procediment i l’acusació. No es va permetre que la defensa presentés proves ni testimonis. De fet, no se’l va acusar de cap acte en concret, sinó de ser «el promotor d’un moviment revolucionari, la síntesi de tots els elements que hi han pres part». El judici es va celebrar en un sol dia, el 9 d’octubre. L’advocat defensor, d’ofici, va declarar: «Em trobo amb un procés conclòs, on després de la lectura dels càrrecs, m’han negat totes les proves que he sol·licitat, on no he pogut aconseguir que fossin escoltats els testimonis que ho pretenien» . El Tribunal Militar va sentenciar la pena de mort. El dia 10, el Capità General de Catalunya confirmava la sentència; el 12, el govern donava el vistiplau i el 13, a les 9 del matí, a les fosses del castell de Montjuïc era afusellat Francesc Ferrer i Guàrdia. Segons el relat d’un oficial present, es va dirigir a l’escamot d’afusellament amb aquestes paraules: «Nois, apunteu bé i dispareu sense por! Sóc innocent! Visca l’Escola Moderna! »

 

Repercussions

Una onada d’indignació va recórrer Espanya. A les Corts i a nombrosos ajuntaments els republicans, radicals i socialistes van protestar contra l’afusellament i la repressió. Una part de la vida política va girar al voltant del cas Ferrer i Guàrdia, tant per la seva denúncia com per la repressió que continuava. Per exemple, el dibuixant Sagristà va ser condemnat a dotze anys de presó per uns dibuixos a favor de Ferrer (sembla com si el temps no passés, aleshores van ser uns dibuixos, ara poden ser unes cançons). Es va obrir una important crisi en la Restauració monàrquica d’Alfons XIII. L’escriptor Pérez Galdós va publicar una Carta oberta al poble espanyol en la qual deia: «Ja és hora que afrontem les calamitats d’aquests temps […]. Forçós és que algú, sigui qui sigui, clami davant la faç atònita del poble espanyol, incitant-lo a contenir enèrgicament les insensateses dels que van portar la guerra del Rif […]. No tinguem por que ens diguin anarquistes o anarquitzants, que aquesta ressuscitada Inquisició ha descobert l’ardit de torrar els homes a les flamarades de la calúmnia «. El 22 d’octubre el Rei va promoure un canvi de govern. Segons Tuñón de Lara «el Rei ha comprès que només la sortida de l’equip Maura-La Cierva (els principals dirigents del govern) pot evitar una revolució». El bipartidisme imperant ja no podia garantir l’estabilitat del Regne. Al desembre, unes eleccions municipals donen la majoria al bloc republicà-socialista a una part important de les grans ciutats. A Madrid, per primera vegada en la història, hi ha un empat entre monàrquics i republicans-socialistes. Va caldre esperar fins a la primavera de 1911 perquè a les Corts s’exigís la revisió del judici a Ferrer.

A nivell internacional les protestes van ser enormes. El 17 d’octubre es reunien a París unes 100.000 persones als crits de «Vive Ferrer! A bas l’assassin! A bas Alphonse XIII!». Victor Serge, el revolucionari escriptor rus-belga, escriurà temps després sobre la seva participació en aquesta manifestació de protesta. Per tot Europa es van succeir les protestes. A Roma, l’Ajuntament va penjar bàndols de protesta per la ciutat. A Livorno i Gènova els estibadors es van negar a carregar vaixells espanyols. A Gran Bretanya els diputats laboristes van expressar la seva protesta al Parlament. A Suïssa es va cridar contra Espanya i els capellans. Va haver-hi mítings a Salònica (Grècia), Brussel·les i Lisboa. Per tot Europa i durant setmanes es van prolongar les protestes, que van arribar fins a Buenos Aires i a diverses ciutats del Brasil.

Avui la figura de Ferrer i Guàrdia i la seva idea d’escola moderna i racionalista segueix present a la història, mentre que els seus acusadors, jutges i governants de l’època, són part de la ignomínia de la història d’Espanya.

Era un altre segle i eren altres temps i les comparacions no sempre són aconsellables, però sí que ha d’estar present el paper de la justícia o de la Monarquia en aquells temps i en els actuals, o el pes de l’Església, llavors i ara. Els temps canvien, encara que algunes institucions segueixin pervivint a l’esquena de la societat. I costa no pensar que d’aquí a uns mesos hi haurà un judici en aquest país en què els jutges demanaran enormes penes per rebel·lió a qui, senzillament, va defensar exercir el dret democràtic a decidir.

Miguel Salas

Sindicalista. És membre del Consell Editorial de Sin Permiso