Miguel Salas, vicepresident de la fundació, sindicalista i del Consell Editorial de Sin Permiso, escriu aquest article publicat originalment a Sin Permiso sobre l’actualitat de la Comuna de París on ens explica com idees de fa 150 anys segueixen més vigents i necessàries que mai per dur a terme un projecte emancipador.
En definitiva, la Comuna és actual perquè ens aporta idees i propostes per a una nova societat més justa i igualitària.

L’activista socialista, dissenyador tèxtil i novel·lista William Morris (1834-1896) va escriure: “Les ‘llunes i els dies’ ens porten de tornada a l’aniversari de la tragèdia més gran dels temps moderns, la Comuna de París de 1871, i ens plantegen de nou a tots els socialistes la periòdica tasca de celebrar-la alhora amb entusiasme i intel·ligència”. El sorprenent és que 150 anys després ens segueixi atraient i continuï sent un poderós imant d’idees i reflexions per a tot projecte emancipador. Van fracassar tots els intents per enterrar-la o arraconar-la en la història, però ressorgeix com l’au fènix perquè, com el mateix Morris va escriure, “La Comuna de París és tan sols una baula en la lluita dels oprimits contra els opressors que es desplega al llarg de tota la història; i sense totes aquestes derrotes dels temps passats avui no tindríem esperances en la victòria final”.

Al llarg de la història la Comuna ha estat referència per a molts dels processos revolucionaris i per les diferents tendències del moviment obrer, marxistes, anarquistes, etc. Moltes de les seves decisions segueixen sent útils per abordar els problemes polítics i socials d’aquest segle XXI. Com ja hem explicat en altres articles [1 i 2], la Comuna no va ser el resultat d’un pla preestablert, però un cop la insurrecció va haver vençut, el moviment va expressar les necessitats de les classes treballadores i va posar en pràctica les bases d’una nova societat oposada a la dominació de la burgesia. Com va expressar Marx: “La classe obrera no exigia miracles de la Comuna. No tenia utopies fixes i acabades […] no té ideals per realitzar; només ha de posar en llibertat els elements de la nova societat que ja s’han desenvolupat en el si de la societat civil en fallida”. En aquest sentit, la seva actualitat perdurarà fins que aconseguim acabar amb el capitalisme.

Un govern barat

Per a les classes dominants, l’Estat, a més d’un instrument essencial d’opressió, sempre ha estat un botí de què aprofitar-se pels seus negocis, on la corrupció campi pels seus amples i proliferi una burocràcia per sobre de la societat, aliena a ella, i normalment ben retribuïda. La Comuna va decidir acabar amb aquests privilegis amb dues mesures pràctiques, radicals i democràtiques: liquidar l’exèrcit permanent i el servei militar obligatori i que el salari de la burocràcia política (ministres, diputats, jutges, fiscals, caps policials, etc.) no superés el salari mitjà d’un obrer qualificat. Amb aquestes dues mesures va donar un tomb a la concepció burgesa de l’Estat. Un govern barat va esdevenir una idea pràctica i possible.

En aquesta època el pes de les despeses de defensa en els pressupostos de l’Estat era superior a l’actual; però, encara avui segueix sent molt significatiu. L’any 2020, amb pandèmia pel mig, la despesa mundial de defensa va pujar en un 2,6%, a Europa un 4%, fins a arribar als 1,65 bilions d’euros. A Espanya arriba als 9.411.000, que no inclou totes les despeses. Per exemple, els 3.685.000 que s’han gastat en construir un submarí, amb un sobrecost de 1.550 milions. És fàcil imaginar el que significaria aplicar al nostre país les mesures de la Comuna, amb un Estat molt burocratitzat, amb moltes funcions duplicades, amb alts salaris comparats amb la mitjana de la població i amb un exèrcit i guàrdia civil amb molts oficials, uns 46.000 per uns 170.000 efectius, fet que suposa que hi hagi un oficial per cada 3 o 4 números. Un altra despesa supèrflua que caldria eliminar és el de la Monarquia. En els Pressupostos de l’Estat només consten 8,4 milions, perquè la majoria de les despeses estan repartits entre diversos ministeris: Presidència, Interior o Exteriors.

Des del neoliberalisme extrem se senten veus demagògiques sobre la necessitat d’”aprimar” l’Estat. Aquestes tesis persegueixen fins ben diferents, com privatitzar empreses essencials, o que passin a mans privades funcions públiques, com la sanitat. Parlen d’un govern petit desembarassat de la part social de l’Estat (pensions, sanitat i educació, etc.) que és el resultat de moltes lluites i conquestes de drets. Per a ells la democràcia resulta cara, però no posen en qüestió els privilegis; a contra, defensen al rei, als jutges, als militars, la rebaixa d’impostos per als rics; el que els molesta són els drets. Això és el car per a ells. Si defensem un govern barat és perquè el comú, els drets, sigui gran, i siguin petits els privilegis, i els que gestionin el que pertany a tots no tinguin avantatges per sobre de la societat.

No té res d’irreal ni d’utòpic. Més encara en la nostra època, en què els avenços tècnics i informàtics permeten una major eficàcia i una anivellació salarial i social oposada als privilegis que imposa l’Estat burgès. Un pas en aquest sentit seria la renda bàsica universal, que a més de garantir la base material de l’existència de tots els ciutadans, simplificaria i abaratiria el funcionament de l’Estat.

Participació i control democràtic

Una nova societat només pot ser el resultat de la participació de la majoria i del control per aquesta de les seves institucions i representants. La Comuna va decidir l’elegibilitat de tots els seus representants, no només de consellers sinó també de jutges, fiscals, responsables de la seguretat, etc. Els representants estaven supeditats als electors, que podien en qualsevol moment exigir la seva dimissió si el consideraven necessari. Per Lenin aquesta decisió “representa un canvi gegantí d’unes institucions per altres d’un tipus diferent per principi. Aquí estem precisament davant un d’aquests casos de ‘transformació de la quantitat en qualitat’”.

Situem-nos en el que podria ser el segle XXI al Regne d’Espanya: els diputats i diputades elegits, que només cobren el salari mitjà obrer, poden ser revocats si els seus electors ho decideixen. Seria una important barrera al transfuguisme i per als que pretenen viure de la política. Els jutges, fiscals o comissaris de policia (que cobren el mateix que els diputats) s’han d’elegir per votació popular i els seus electors poden demanar-los responsabilitats i revocar-los si ho consideren convenient. Seria relativament fàcil resoldre el conflicte actual de Consell del Poder Judicial, que porta més de dos anys exercint legalment. De la mateixa manera, aquesta mesura democràtica evitaria la formació d’una capa burocràtica per sobre de la societat, com ho és actualment la judicatura. ¿Difícil? ¿Moltes eleccions o assemblearisme? No, del que es tracta és d’exercir la democràcia directa i la responsabilitat tant dels elegits com dels electors.

El problema de l’habitatge

Des que el capitalisme va convertir l’habitatge en una mercaderia, totes les grans ciutats han patit aquest problema com una de les majors ofenses de la desigualtat social. La Comuna va establir immediatament la condonació de lloguers davant el setge i la guerra. Posteriorment va decidir requisar els pisos buits abandonats pels burgesos que havien fugit de París per allotjar les famílies dels barris bombardejats per les tropes franceses de Versalles.
Es calcula que a Espanya hi ha uns 3,4 milions d’habitatges desocupats. En poblacions de més de 500.000 habitants el 11,1% dels pisos estan buits. A la Comunitat de Madrid el 10,7%; a la província de Barcelona el 13,1%; el 21% a la de València i el 18,1% a Sevilla. Una barbaritat! amb els lloguers pels núvols i tantes famílies desnonades. Tot i que el govern va anunciar la moratòria de desnonaments durant l’estat d’alarma, el 2020 hi va haver 30.000 desnonaments. Segons les organitzacions pel dret a l’habitatge, si s’aixeca la moratòria poden multiplicar-se els desnonaments i agreujar encara més la situació de milers de famílies. I l’anomenat Govern Progressista ni tan sols és capaç d’aprovar una limitació dels preus dels lloguers. La propietat privada passa per davant de les necessitats de la població. La Comuna ens dóna algunes idees perquè els drets estiguin per sobre de qui expulsa sense contemplacions a les famílies dels seus habitatges.

Església i Estat

La Comuna va ser també enèrgica respecte a les relacions entre l’Església i l’Estat. El 2 d’abril de 1871 va decidir “la separació de l’Església i l’Estat i la supressió de totes les partides del pressupost de l’Estat per a fins religiosos, declarant propietat nacional tots els béns de l’Església”. El 8 d’abril va acordar l’eliminació de les escoles de tots els símbols religiosos, imatges, dogmes, oracions, “tot el que cau dins de l’òrbita de la consciència individual”. Una mesura democràtica de la qual encara estem molt lluny en el Regne d’Espanya, on el Concordat amb el Vaticà segueix en vigor, l’Església catòlica manté un paper molt important en l’educació i a més és finançada per aquest Estat que es diu aconfessional. A tot això cal sumar l’espoliació comesa per les més de 35.000 immatriculacions de propietats realitzades per l’Església, a partir d’una llei modificada quan governava Aznar. La religió ha de ser una qüestió de consciència individual, independent de l’Estat, aliena a l’educació de la joventut i finançada per les persones que tenen creences religioses.

Treball

Per si hi hagués algun dubte del caràcter de classe del moviment es pot confirmar per les estadístiques dels detinguts recopilades per la justícia militar: 8% d’empleats; 8% de petits comerciants, membres de professions liberals; 5% de servents. 15% de jornalers; 16% de treballadors de la construcció; 12% de treballadors metal·lúrgics qualificats. Finalment, els artesans dels antics oficis parisencs (8% del sector del moble, 8% de roba, 10% de treballadors de l’art), molts dels quals van ser quadres, oficials i sotsoficials de la Comuna. (Encyclopédie d’histoire. G. Duby)

En els 72 dies que va durar no li va ser possible avançar molt pel que fa a una nova organització de la feina no supeditada al poder i la propietat capitalista. Es van prendre mesures com la prohibició de la feina nocturna dels forners o la prohibició de les multes i retencions sobre els salaris amb què els patrons penalitzaven als treballadors. El màxim que es va poder avançar va ser en l’obertura d’un registre de les fàbriques clausurades pels patrons i l’inici de la seva explotació pels obrers que treballaven en elles, amb la idea d’organitzar societats cooperatives i coordinar-les en una gran unió productiva.

En aquest àmbit és on les condicions del desenvolupament capitalista han canviat més. Encara que en l’època de la Comuna hi havia ja algunes grans empreses -com la metal·lúrgica Cail, que donava feina a 3.000 obrers; altres amb centenars de treballadors, com la fàbrica de locomotores Govin; els tallers ferroviaris a La Chapelle; la fàbrica d’armes del Louvre; la fusta Latry; la fabricant de pianos Thibouville, la fàbrica de gas Vaugirard; la pelletera Dufort o els productes químics de Javel (La Comuna de París. Roberto Ceamanos) -, la immensa majoria de la classe treballadora eren artesans o treballaven en molt petites empreses. Encara no s’havien començat a constituir sindicats i no existia una organització obrera de masses. Tot i això, la tendència que van iniciar els revolucionaris parisencs, seguint les opinions de les dones -que van ser els qui van proposar posar a funcionar les fàbriques abandonades pels seus propietaris-, és el que va intentar cadascuna de les posteriors revolucions obreres: que les empreses fossin controlades (o autogestionades, segons el moment o la tendència revolucionària) pels treballadors i que la propietat passés a ser social. Com va escriure Antoni Domènech a les seves referències a la Comuna a El eclipse de la fraternidad: “Del que es tracta és d’alliberar la vida social d’una dominació de la feina pel capital […] d’alliberar la vida social de l’asfíxia burocràtic-jeràrquica de l’Estat classista contemporani en què, d’una o altra manera, es continua la inveterada loi politique de les monarquies i dels principats absoluts europeus moderns”.

Drets

En la mesura que la classe treballadora parisenca es va apoderar del poder, va haver d’ocupar del conjunt de drets i d’activitats de la vida social. Van obrir els parcs per al gaudi de les famílies; es van obrir escoles públiques i es va donar especial importància a l’educació de les nenes; es van organitzar centres socials per al repartiment de menjar; els museus podien visitar-se gratuïtament; es van organitzar activitats culturals amb preus assequibles per al teatre, l’òpera i el ballet, fins llavors limitat a les classes benestants; artistes, pintors i dramaturgs es van organitzar lliurement i es van concedir els mateixos drets per a totes les famílies, fossin unions reconegudes legalment o simplement de fet. No obstant això, la Comuna no va arribar a legalitzar el vot femení, tot i que les dones es van organitzar i van jugar un paper important en gairebé totes les activitats, fins i tot la lluita a les barricades.

La Comuna va tenir també una posició democràtica, fraternal i internacionalista amb els immigrants. De 36 milions d’habitants que tenia França a l’època, al voltant de 700.000 eren immigrants. A París hi havia una important colònia d’alemanys i polonesos, perseguits al seu país després de l’aixecament de 1863. Els van ser reconeguts tots els drets i alguns d’ells van tenir importants responsabilitats: l’hongarès Leo Frankel va ser el responsable de Treball, el polonès Jaroslaw Dombrowski va ser responsable militar i va morir en defensa de la Comuna i la russa Elisabeth Dmitrieff, militant de la Primera Internacional i cofundadora de la Unió de Dones per a la defensa de París.

Trànsit al socialisme

Algunes de les exigències de 1871 s’han conquerit com diferents elements del que coneixem com l’Estat del Benestar, però les conquestes sempre estaran en qüestió mentre segueixi dominant el capital sobre el treball. Per als revolucionaris la novetat de l’experiència comunera estava en el fet que obria el camí cap al socialisme, “la forma política -diria Marx descoberta, a la fi, sota la qual podia dur-se a terme l’emancipació econòmica de la feina”. Lenin dedicaria a la Comuna tot un apartat de L’Estat i la revolució per dir que “la completa elegibilitat i la revocabilitat en qualsevol moment de tots els funcionaris sense excepció; la reducció del seu sou als límits del ‘salari corrent d’un obrer’: aquestes mesures democràtiques, senzilles i ‘evidents per si mateixes’, al mateix temps que unifiquen els interessos dels obrers i de la majoria dels camperols, serveixen de pont que condueix del capitalisme al socialisme”. Insisteix Lenin (la població) “anhela un govern ‘barat’. Això pot realitzar-sol el proletariat, i, en realitzar-ho, dóna al mateix temps un pas cap a la transformació socialista de l’Estat”.

La història ha demostrat que aquests processos són molt més complexos, i la fracassada experiència de la Revolució Russa ho va posar de manifest. Però l’explotació, l’opressió i la desigualtat social que imposa el capital només pot trobar sortida a una nova societat. La Comuna va posar els fonaments d’un edifici que cal seguir aixecant. El republicanisme i el socialisme de segle XXI necessitaran la combinació d’aquests ensenyaments històrics i de les experiències de lluita de les actuals generacions.

Organització

Un dels dèficits de la Comuna va estar en la debilitat de les organitzacions polítiques i socials. El moviment obrer encara no havia pogut construir partits, sindicats, cooperatives, i això és imprescindible per a vèncer. Es necessita a la classe obrera organitzada en grans sindicats, a la ciutadania organitzada en barris i ciutats, a les dones i joves en les seves organitzacions, i partits polítics disposats a transformar la societat en un sentit socialista. I, per tant, cal tenir un programa, una alternativa política i de societat que permeti mobilitzar i crear la consciència per aconseguir-ho. La Comuna és actual perquè ens aporta idees i propostes per a una nova societat i ens ajuda a reflexionar sobre el que hem d’aprendre per aconseguir-ho, per ser els comuners de segle XXI.

Miguel Salas

Foto: Sin Permiso