JUDICIS PER A LA HISTÒRIA (II). JO ACUSO. EL CAS DREYFUS.

    Continuem amb els «judicis per a la història» amb motiu del que s’iniciarà aviat contra els dirigents polítics i socials de la revolta catalana. El primer pot llegir-se aquí. Publiquem ara el segon.

Després de «La veritat està en marxa i res l’aturarà» va escriure Émile Zola en el seu cèlebre text J’accuse. Va trigar molt i va costar reconèixer-la, però va arribar. En poques setmanes està previst l’inici del judici contra els dirigents independentistes catalans. Com a Dreyfus, se’ls acusa d’un delicte que no van cometre, però els jutges i la raó d’Estat es vol imposar per sobre del respecte als fets i a la veritat.

 

La història acumula moltes i grans ignomínies. Si no coneixeu aquesta història prepareu-vos a llegir una barreja de pel·lícula d’espies, de campanyes de premsa amb acusacions falses sabent que ho eren, de mentides orquestrades, de creació de proves falses, de judicis arreglats, i tot això per a què ?: per defensar la raó d’Estat i l’honor de l’Exèrcit. Va succeir a França a finals del segle XIX i principis del XX, però bé podia passar als nostres dies o, més ben dit, ¿segur que no està passant?

Aquests van ser els fets. Al setembre de 1894, una espia francesa descobreix a l’ambaixada alemanya de París una filtració de documents secrets de l’exèrcit francès. S’inicia una investigació entre els oficials de l’Estat Major per comparar la seva lletra amb la del document. El comandant Du Paty de Clam (que tindrà un important paper en el cas) suposadament un prestigiós grafòleg, va assegurar que la lletra era de Dreyfus, un oficial jueu provinent d’Alsàcia. No obstant això, el perit cal·lígraf del Banc de França va assegurar que el document havia estat escrit per una altra persona. Un altre cal·lígraf, pertanyent a la policia, va declarar que la lletra del document i la de Dreyfus era la mateixa. Amb aquestes suposades proves va ser acusat d’alta traïció i empresonat en secret. Durant dues setmanes van intentar, sense èxit, que reconegués la seva suposada traïció. Van tornar a  cridar altres perits grafològics. Un va assegurar que la lletra era la mateixa, un altre va expressar dubtes i un tercer que les lletres eren diferents.

Tement que fracassés la provocació, Du Paty de Clam va informar al diari antisemita La Libre Parole que va publicar: «Alta traïció, han arrestat un oficial jueu, el capità Dreyfus. Detingut des de fa més de quinze dies, sembla que ha cantat de pla, i el govern té la prova que ha venut els nostres secrets a Alemanya «. Altres diaris, com L’Éclair, Le Petit Journal, La Patrie, L’Intransigeant, i La Croix, amb relacions directes amb cercles catòlics antisemites, o Le Petit Journal, que tirava diàriament un milió d’exemplars, i que parlava de la necessitat d’alliberar a l’Exèrcit de la lepra jueva, van desfermar una campanya de premsa, que probablement deixaria en ridícul les actuals, de difamació, mentides, xenofòbia i barreja d’antisemitisme i de l’ambient antialemany de l’època (França havia estat derrotada per Alemanya en la guerra de 1870-1871 i perdut Alsàcia i Lorena). Es va desencadenar una tempesta d’injúries contra Dreyfus, els diaris van manipular de tal manera l’opinió pública que pràcticament tots el van considerar culpable.

El 19 de desembre va començar un Consell de Guerra ple d’irregularitats. Es va celebrar a porta tancada, els perits grafològics van seguir sense posar-se d’acord sobre l’autoria del document i, davant el temor que els jutges militars dubtessin, es va lliurar al Tribunal un expedient secret, que ni acusat ni advocat defensor van poder conèixer, sobre el que es va basar la sentència. Dreyfus va ser condemnat a la deportació a perpetuïtat i se’l va enviar a l’Illa del Diable, a la Guaiana. La premsa va celebrar la sentència, encara que alguns diaris van assenyalar que havia estat benevolent. La campanya d’intoxicació va ser tan gran que fins el dirigent socialista Jean Jaurès se la va creure; el 24 de desembre, dos dies després de la sentència, va protestar a la Cambra dels Diputats per la benignitat del tribunal, i el 26, a La Dépêche de Toulouse, va escriure sobre l’enorme «pressió jueva» que va salvar  Dreyfus de l’afusellament. El radical Clemenceau no es va quedar enrere: a La Justice del dia de Nadal d’aquell 1894 tractava a Dreyfus de «ànima immunda i cor abjecte».

 

És justícia protegir el culpable?

Molt pocs van creure en la seva innocència, però al març de 1896, el coronel Picquart, cap del Servei de Contraespionatge, descobreix el veritable autor del document tramès als alemanys, el comandant Esterházy. Descobrir el veritable culpable i reconèixer-ho significava desmuntar la campanya de premsa, posar en qüestió l’Estat Major de l’Exèrcit que havia engiponat la provocació, els jutges que l’havien condemnat i el govern mateix que els havia donat cobertura. Des de l’Estat Major i el Ministeri de la Guerra responen: «és cosa jutjada» i «el que està fet, fet està, no es torna mai enrere». Així que millor seguir mantenint la calúmnia i la mentida, i per evitar embolics es va traslladar Picquart a Tunísia.

Tot i això, la veritat estava en marxa. Al setembre, la dona de Dreyfus demana la revisió del cas. Al novembre es publica a Brussel·les el primer fullet que denuncia el cas com un error judicial. Aquest mateix mes, en seu parlamentària, el govern defensa la legalitat del procés i la culpabilitat de Dreyfus. Va haver de passar un any més, novembre de 1897, perquè el diari Le Temps publiqués que havia estat un error judicial. Mentrestant, des de l’Estat Major s’acorda protegir Esterházy i crear noves proves falses. Aquest mateix mes, el germà de Dreyfus publica una carta en diversos diaris on acusa obertament Esterházy de ser el veritable traïdor. L’Exèrcit i el govern es veuen obligats a intervenir i al gener de 1898 el porten a un Consell de Guerra. Malgrat les proves, en tres minuts els jutges l’absolen. La premsa i els mitjans conservadors, monàrquics i nacionalistes el reben com un heroi.

Aquesta barbaritat judicial comença a canviar la percepció d’un sector de la societat. El 13 de gener de 1898, Émile Zola publica a L’Aurore el seu famós article «J’Accuse». Se’n venen 300.000 exemplars i se n’editen pasquins que es pengen pels murs de París. S’hi llegeix: «A l’acta d’acusació no hi havia res. Que hagin pogut condemnar un home basant-se en aquesta acta és un prodigi d’iniquitat. Dubto que la gent honrada pugui llegir-la sense que el seu cor salti d’indignació o no protesti a crits en pensar en aquella desmesurada expiació, allà a l’illa del Diable. Dreyfus sap diversos idiomes, crim; no van trobar a casa cap document comprometedor, crim; visita en ocasions el seu país d’origen, crim; és treballador, es preocupa per assabentar-se de tot, crim; no perd la calma, crim; perd la calma, crim. […] Ja fa un any que el general Billot, que els generals D’Boisdeffre i Gonse saben que Dreyfus és innocent i s’han guardat per a ells aquesta atrocitat! I aquesta gent dorm i estima la seva dona i els seus fills! «.

El país es divideix entre partidaris i contraris a Dreyfus, més concretament s’obre una divisió entre dretes i esquerres, entre monàrquics i republicans, entre laics i catòlics, entre antisemites o no … Al juliol, el nou ministre de Guerra, Cavaignac, declara al Parlament «tenir les proves irrefutables de la culpabilitat de Dreyfus» a partir de documents extrets de l’ «expedient secret». A l’agost, Jaurès reconeixerà el seu error i publicarà a La Petite République una sèrie d’articles on ressalta que ha estat comesa «una il·legalitat violenta». Els atacs de la premsa i del govern van dirigir-se contra Zola. El van portar a judici i el van condemnar a un any de presó i 3.000 francs de multa. Va haver de fugir, primer a Brussel·les i després a Londres. El coronel Picquart, que havia descobert el muntatge contra Dreyfus, va ser empresonat.

Però ja res pot paralitzar l’escàndol, que posa en qüestió a la III República francesa i té una enorme repercussió internacional, i els jutges es veuen obligats a reobrir el cas. A l’agost de 1899 es va celebrar un nou Consell de Guerra a la ciutat de Rennes. L’extrema dreta nacionalista, els antisemites i els antidreyfus van desenvolupar una intensa campanya de premsa, amb manifestacions i enfrontaments per intentar evitar-ho. «La revisió és la guerra», «si cal fer-la, la guerra civil, la farem», van titular els diaris. Es va celebrar el judici i, malgrat tot, el tribunal va tornar a condemnar a Dreyfus a deu anys, això sí, ara amb «circumstàncies atenuants», evidentment sense especificar quines. «Res judicata pro veritate habetur» (La cosa jutjada és tinguda per veritat) i els jutges tornen a condemnar per segona vegada una persona innocent. La connivència entre els jutges, el govern i els militars no va deixar cap dubte. Zola va escriure a L’Aurore: «Aquest procés de Rennes serà el monument més execrable de la infàmia humana. La ignorància, la imbecil·litat, la bogeria, la crueltat, la mentida, el crim, apareixen aquí tan de manifest, que les generacions venidores tremolaran de vergonya en recordar l’obra d’aquests temps «.

L’escàndol va ser tan enorme que el govern va haver indultar Dreyfus, però alhora va declarar una amnistia perquè no poguessin ser jutjats cap dels implicats, ni jutges, ni militars ni governants. Van voler tapar una de les més grans ignomínies de la història. Caldrà esperar fins a 1906 perquè s’anul·li el judici de Rennes i Dreyfus sigui rehabilitat i reincorporat a l’Exèrcit. Morirà el 1935.

 

La raó d’Estat per sobre la veritat

Tot això va succeir durant la III República francesa, en l’època un dels països amb majors nivells de llibertat. Els francesos havien acabat amb la Monarquia feudal i instaurat la república, havien protagonitzat una altra revolució al 1848, i al 1871 la Comuna de París va intentar, per primera vegada a la història, la instauració d’un govern de les classes treballadores. Però la Comuna de París i la derrota a la guerra amb Alemanya de 1870-1871 van alertar les classes dirigents, que van mobilitzar els sectors més reaccionaris per evitar nous esclats revolucionaris. Les campanyes contra els jueus, contra els alemanys i, per ampliació, contra l’anarquisme, el socialisme i tot el que pogués sonar a democràtic o revolucionari, es van convertir en motiu d’exacerbades campanyes polítiques. Com en moltes èpoques ho han fets les classes dirigents, o com ara es fa amb els immigrants, o els gitanos, o, si no, igual ets bolivarià, revolucionari o independentista català o basc !. Aquest ambient social i polític és el que explica el cas Dreyfus. L’assagista polonesa-americana  Anne Applebaum ho explica així: «La controvèrsia posterior va dividir la societat francesa en línies que ara ens resulten familiars. Els que deien que Dreyfus era culpable eren la alt-right -o el Partit Llei i Justícia o el Front Nacional- de la seva època. Impulsaven una teoria de la conspiració. Els recolzaven sorollosos titulars de la premsa groga de la dreta francesa, la versió vuitcentista d’una operació de control d’extrema dreta. Els seus líders mentien per mantenir l’honor de l’exèrcit; els adherents s’aferraven a la seva creença en la culpabilitat de Dreyfus -i la seva absoluta lleialtat a la nació- fins i tot quan aquesta falsedat s’havia revelat».

I el que resulta més significatiu de tot el procés és la connivència entre els diversos poders de l’Estat, l’Exèrcit, els jutges, el govern, i l’estreta col·laboració, o millor dir cobertura ideològica i mobilitzadora dels mitjans de comunicació de l’època. Per a aquest conglomerat, l’important era la defensa dels interessos de les classes posseïdores i tot el que l’envolta, els militars, els jutges, l’Església Catòlica, i tot era per la bona causa, encara que calgués crear mentides i mantenir falsedats. La justícia només era justícia si servia per als seus interessos. La veritat només era una cosa circumstancial i subjectiva. Ara que es parla molt d’una justícia independent, d’un judici just als dirigents independentistes, podem mirar-nos al mirall del cas Dreyfus. Quan estava en qüestió l’Exèrcit o el govern, la justícia es va posar al seu costat, no al costat de la veritat. Perquè no hi ha una justícia, ni uns jutges, al marge de les classes socials ni de l’Estat, fins i tot democràtic, com ho era el de la III República francesa. En una situació de crisi, la justícia respon també a les necessitats de les classes dirigents, fins que es produeixen canvis socials o fins que la pressió popular obliga a canviar el que abans semblava inamovible. Què passarà davant el judici dels dirigents de la revolta catalana?

El cas Dreyfus ha passat a la història com un exemple de campanya ignominiosa. No ha estat l’única vegada i, probablement n’hi haurà d’altres, quan els poderosos vegin perillar la seva dominació. Un exemple. En plena revolució russa de 1917 van acusar Lenin de ser un espia alemany (no van ser originals, també va ser aquesta l’acusació a Dreyfus), i el pitjor és que encara avui dia hi ha gent que ho manté. Va haver de defensar-se enèrgicament i va escriure: «(el que fan) és una veritable dreyfusada: una campanya de mentides i calúmnies originades per un salvatge odi polític [… ] Que bruts han de ser els orígens per reemplaçar la lluita d’idees per les calúmnies! «.

 

Intel·lectuals

Si la veritat va aconseguir imposar-se va ser per la reacció de molta gent i, en particular, d’un grup d’intel·lectuals que va encapçalar Émile Zola. No és gaire conegut que l’expressió «intel·lectual», en el sentit que té actualment, té el seu origen en la lluita al voltant del cas Dreyfus. El van començar a utilitzar d’una manera despectiva els antidreyfusards contra Zola i els que defensaven la innocència de Dreyfus, i es va acabar convertint en una expressió d’independència de pensament, de defensa de drets i llibertats, de la laïcitat i la igualtat, en persones compromeses amb els valors republicans.

A més de Zola, van ser a la batalla escriptors com Anatole France, André Gide, Marcel Proust (que retrata aquesta època a El món de Guermantes), Georges Sorel, Edmond Rostand, el poeta Stéphane Mallarmé, el sociòleg Émile Durkheim, els pintors Claude Monet i Pisarro … i en van ser contraris Maurici Barrès, Charles Maurras, el músic Vincent D’Indy, els poetes Frédéric Mistral i Paul Valéry, el pintor Edgar Degas i, sí, el novel·lista Jules Verne.

L’actitud davant el judici als dirigents independentistes representa també una polarització política i democràtica. Com han expressat catedràtics i professors de Dret Penal de diverses universitats espanyoles, l’acusació de la Fiscalia «obre la porta a la banalització» dels delictes de rebel·lió i sedició, adverteixen que «l’únic que fins ara ha demostrat la Fiscalia és que totes les mobilitzacions realitzades només pretenien un referèndum a través de mitjans pacífics i democràtics «. Els signants denuncien que «en cap moment s’ha aportat cap indici que els imputats hagin induït, provocat o protagonitzat cap alçament tumultuari amb la finalitat d’evitar el compliment de la llei, llevat que s’interpreti que n’hi ha prou amb incitar al dret de manifestació, és a dir, a l’exercici d’un dret fonamental «. «Només -insisteixen- conculcant molt greument el principi de legalitat penal pot arribar a afirmar-se que els imputats, a la vista dels fets que se’ls han atribuït, van poder realitzar el delicte de rebel·lió o el de conspiració per a la rebel·lió». El manifest finalitza demanant la llibertat dels presos empresonats «per delictes inexistents». ¿Necessitarem un Zola perquè la denúncia arribi a tots els racons i a totes les consciències? ¿Ens caldrà un manifest com el «J’Accuse» perquè se sàpiga tota la veritat?

Miguel Salas

Sindicalista. És membre del Consell Editorial de Sin Permiso