Vam escriure aquestes línies després del primer recompte de vots del debat d’investidura: 166 a favor, 165 en contra, 18 abstencions. Si no tenen èxit les crides a un «tamayazo» de la dreta extrema en què es confonen PP, Vox i Ciutadans, (i que ja ha afectat els potencials vots de Coalició Canària i el Partit Regionalista de Cantàbria), el govern de coalició progressista PSOE-Unides Podem arribarà el dimarts 7 de gener a una majoria simple de 167 vots i 18 abstencions i podrà constituir-se.
Polarització
Era evident després de les segones eleccions del 10 de novembre que un dels seus efectes, amb la pujada d’escons de Vox, era l’extrema polarització de la situació política. En el debat d’investidura ha arribat a extrems inèdits i s’ha convertit en la principal estratègia del bloc tripartit de la dreta extrema per negar legitimitat constitucional al govern de coalició progressista, al que es defineix per la «traïció», en recolzar-se en «comunistes, independentistes i terroristes «. L’escenificació d’aquesta estratègia ha tingut lloc el segon dia del debat (5 de gener), durant la intervenció de la representant de Bildu i ha arribat a nivells patètics i grotescos.
És un canvi significatiu de context, com ha subratllat el representant d’ERC, que ha modificat també la resposta de totes les forces que han decidit donar suport al nou govern amb el seu vot positiu o amb l’abstenció. Fracassades les pressions per a un «govern constitucionalista» proposat per les restes del naufragi de Ciutadans i recolzat pels diferents portaveus de la patronal, exclosa l’abstenció de PP o Ciutadans per permetre un govern minoritari i submís del PSOE, l’estratègia de polarització, enfrontament obert i derrota de les esquerres que han imposat PP i Vox anuncia una legislatura en què la paraula «estabilitat», al menys en el terreny polític-institucional, no tindrà sentit. Ens preguntàvem en el nostre anterior editorial si Unides Podem faria del govern un «terreny de disputa». La pregunta ara és banal, perquè el que farà de tota l’administració i els poders de l’estat un «terreny de disputa» és el bloc de la dreta extrema. O, amb les paraules d’un altre article de SinPermiso: «El PSOE a hores d’ara gaudirà de la medicina del ‘tot s’hi val’ contra l’enemic que ell ha contribuït a receptar, fabricar i administrar. Ara el PSOE sabrà bé el pa que s’hi dóna i que l’Estat, l’Estat amb majúscules, vol continuar donant.»
Si hi havia dubtes que en la seva estratègia de persecució implacable mobilitzarien els sectors reaccionaris incrustats en l’aparell de l’estat, en bona mesura gràcies al repartiment clientelar bipartidista del Règim del 78, la decisió de la Junta Electoral Central (set vots contra sis) sobre el President de la Generalitat Torra i l’eurodiputat pres Junqueras, que pot qualificar-se d’inconstitucional, clou la qüestió. Tan evident ha estat el seu objectiu de bloquejar la investidura de Sánchez i el govern de coalició progressista, que ha tingut sens dubte l’efecte contrari. Com s’explica en un altre article: «Si els que a la Junta Electoral van prendre aquesta decisió per intentar boicotejar la investidura de govern i collar una altra volta el moviment d’emancipació nacional català, el tret els ha sortit per la culata. Han tornat a deixar a plena llum el caràcter d’aquest règim i els seus aparells de l’Estat i no els servirà per aturar la mobilització. «
Però també ha posat en evidència la naturalesa i els límits del Règim del 78.
Un altre exemple, aquest cop en el debat, han estat els intents del bloc de la dreta extrema de silenciar qualsevol menció al paper de la monarquia, impedint la llibertat d’expressió. Com la judicatura, la monarquia és un altre dels pilars més qüestionables del Règim del 78, heretada directament de les acaballes del franquisme i baluard dels privilegis de les classes dominants. La seva funció constitucional d’últim baluard d’aquests privilegis en cas de crisi del Règim del 78 es va intuir en el cop d’estat del 23-F del 1981, però va ser patent en el discurs de Felip VI sobre la situació a Catalunya del 3 d’octubre de 2017, avalat pel govern Rajoy, i els intents d’un canvi d’imatge que salvaguardarien la monarquia de la crisi general del Règim del 78 amb l’abdicació de Joan Carles I, el discurs de Nadal de 2019 de Felip VI o el nou protagonisme de l’hereva de la Corona. En l’estratègia de polarització extrema de la dreta s’espera d’aquesta monarquia que sigui garant, com a cap dels exèrcits, de la unitat de l’estat i que deslegitimi el govern «traïdor».
És a dir, la lògica de l’estratègia del bloc de la dreta extrema és l’amenaça colpista. No hauria d’estranyar, perquè en definitiva, aquesta amenaça ha estat un element constitutiu de la «modèlica Transició», que es va plasmar en accions terroristes com l’assassinat dels advocats laboralistes d’Atocha de Comissions Obreres, va estar present en les negociacions per a la legalització del PCE, va marcar els debats constitucionals i va tornar a prendre forma el 23-F de 1981. Veure participar-hi el fill de qui va ser president del govern espanyol Adolfo Suárez és un recordatori de la raó de la força que acompanya la defensa dels interessos de les classes dominants al Regne d’Espanya.
La memòria històrica i l’evidència d’aquest canvi de context amb la polarització extrema i l’estratègia d’amenaça colpista és el que ha reconstruït la majoria de la moció de censura que va acabar amb el Govern Rajoy l’1 de juny de 2018, atrapat en un fangar de corrupció, per -convé recordar-ho- 180 vots a favor, 169 en contra i 1 abstenció. La incapacitat per gestionar les contradiccions del règim del 78, que a això han respost les vacil·lacions polítiques de Pedro Sánchez després de les eleccions del 28 d’abril de 2019, han acabat finalment en l’actual situació política, en què compta amb 167 vots a favor , 165 en contra i 18 abstencions que fan possible el que és alhora una resposta defensiva de les esquerres i una finestra d’oportunitat, com s’ha assenyalat insistentment en els debats.
Programa
Encara que el fonamental de l’actual conjuntura política és el context de polarització extrema, del programa de mesures concretes que apliqui el nou govern de coalició progressista depèn aquesta finestra d’oportunitat per canviar a favor de les esquerres la correlació de forces i obrir un nou cicle polític.
El programa desgranat pel candidat a la investidura, Pedro Sánchez, en la seva intervenció és el resultat d’un llarg desenvolupament d’evolució, que va de la Propuesta abierta para un programa común progresista del PSOE del 3 de setembre, al Documento de coalición PSOE-UP del 12 de novembre fins al Acuerdo de Coalición Progresista de 31 de desembre.
Cal sumar-hi els acords negociats entre el PSOE i la resta de les forces que donen suport o permeten amb la seva abstenció el govern: amb PNB, ERC, BNG, Nueva Canarias, Compromís, Teruel Existe. Más País, la formació amb 2 diputats d’Iñigo Errejón, va anunciar el seu vot favorable després de l’acord PSOE-UP. Bildu va quedar exclòs de les negociacions, però va condicionar la seva abstenció a l’acord PSOE-ERC. Coalición Canaria va remetre un text al PSOE i finalment, sense concretar un acord, va anunciar la seva abstenció (que la seva diputada Oramas ha anunciat que transformarà en un No, trencant la disciplina de la formació). I el PRC, que governa Cantàbria amb el suport del PSOE – i va donar suport a Sánchez a l’anterior investidura fallida de 30 de juliol-, ha avançat el seu canvi del SI al NO després de conèixer l’acord PSOE-ERC.
Aquest paquet de mesures, que no hi ha cap dubte que està molt per sota del que la situació social i econòmica exigeix per a la immensa majoria de la població no rica, condicionat pel mètode de negociació, no pot suposar un programa de canvi coherent , sinó que representa una suma de «mesures d’emergència» per recuperar els drets polítics i socials perduts i retallats pels governs de PP (al que caldria afegir implícitament les produïdes pel gir neoliberal a meitat de la segona legislatura de Zapatero, el pinacle del qual va ser la reforma constitucional de l’art. 135).
L’hegemonia del PSOE al nou govern, marcada per la pèrdua de 8 escons d’Unides Podem en les eleccions de novembre, s’ha concretat en la delimitació del seu accés a govern a l’àrea social, amb una vicepresidència i quatre ministeris, esqueixades les seves competències de les existents. I com a conseqüència d’això, l’assumpció de la iniciativa del PSOE en els temes territorials i en els anomenats «ministeris d’estat», acceptant l’exclusiva negociació del PSOE en nom de la coalició amb el PNB (tot i que el seu pressupost basc ha estat recolzat per Elkarrekin-Podem), amb ERC i la resta de les forces que donen suport o possibiliten el nou govern.
La tradició política espanyola no s’ha caracteritzat mai per la seva fidelitat als programes. Inclòs l’enyorat per alguns «anguitisme» d’Esquerra Unida («Programa, programa, programa») que va acabar amb el pacte sense principis de Frutos amb Almunia i en desastre electoral. Si alguna cosa l’ha definit ha estat la seva flexibilitat tàctica davant els canvis negatius de la correlació de forces i el seu marcat institucionalisme defensiu. Més enllà de centre-esquerra, l’»eurocomunisme» en les seves diferents variants ha estat el seu «sentit comú». Ha estat evident en els debats d’aquests mesos a Unides Podem i va tenir un nou moment d’apogeu quan Pablo Iglesias mateix va receptar «lleis, lleis, lleis»contra la «ultra-ultra-dreta» de Vox, en el debat d’investidura.
Pedro Sánchez ho ha subratllat també en els debats d’aquests dies com a garantia de respecte als límits institucionals de l’acció de govern de coalició progressista: hi ha un consens fort entre PSOE i Unides Podem que els marges d’actuació econòmica són estrets, pels compromisos heretats amb la Unió Europea, i per la tendència a la desacceleració econòmica que anuncia una nova recessió.
En definitiva, el conjunt de les «mesures d’emergència» pactades, que representen aquesta finestra d’oportunitat, dependran de la voluntat política de respectar tres contradiccions essencials:
1) La dels límits polítics constitucionals del Règim del 78, en el marc de la lluita per la correlació de forces imposat per l’estratègia de polarització extrema del bloc de dreta extrema. Gran part de la possibilitat de recuperació i extensió de drets civils, que va ser la principal contribució del primer Govern Zapatero, i que ara defineixen capítols sencers del programa de govern en llibertats democràtiques, memòria històrica, renovació institucional, democratització de l’aparell de l’estat, depèn de fins a quin punt s’acceptaran els límits estructurals del Règim del 78 o es començaran a qüestionar.
2) La que estableix el Pacte Fiscal Europeu, la necessitat de recuperar i ampliar fins a la mitjana de l’eurozona la despesa pública, especialment la despesa social, i les mesures parcials de reforma fiscal. És imprescindible una modernització de l’aparell de l’estat que acompanyi un augment substancial de la despesa pública (com es veu en el quadre, el Regne d’Espanya és l’estat de l’OCDE que pitjor redistribueix en la lluita contra la pobresa).
Però la gestió de la Gran Recessió ha posat en obscena evidència el caràcter estructural del «capitalisme d’amiguets» del Règim del 78, el clientelisme rendista en l’apropiació del pressupost -que l’»equilibrisme» de Zapatero va intentar gestionar com un estira i arronsa amb els interessos socials enfrontats i que els ERO d’Andalusia van portar a l’esperpento- i la corrupció pura i dura. Resoldre aquesta contradicció exigeix voluntat política de canviar la correlació de forces per aplicar les mesures anunciades. Però davant la seva insuficiència, que aviat es manifestarà, també la d’anar més enllà en un doble desafiament: a) Plantejar una flexibilització a les exigències del Pacte Fiscal Europeu, desenvolupant pacientment una estratègia d’aliances europees per a això (superant la «síndrome Syriza») i b) avançant la necessitat d’una reforma fiscal coherent i global.
3) La de la crisi financera de l’Estat de les Autonomies i la negociació d’una solució democràtica a la qüestió nacional en un Regne d’Espanya que nega no només el seu caràcter plurinacional, sinó una solució federal o confederal republicana. Les dues s’entrellacen, especialment perquè el PSOE busca la solució de la crisi constitucional a Catalunya (i la larvada al País Basc) a través d’una reformulació de l’Estat de les Autonomies que reforci el caràcter bilateral de la relació entre l’Estat central i les nacionalitats històriques i ho faci compatible alhora amb un marc de negociació de les comunitats regionals que iguali els nivells de desenvolupament i les prestacions d’un Estat de Benestar transferit en bona part. Com ha assenyalat el representant del PNB en els debats d’aquests dies, del que tracta en gran mesura l’acord amb el PSOE és, simplement, de què «es compleixi la llei» en un Estat de les Autonomies bloquejat per la «recentralització» . En el cas de l’acord amb ERC -costa dir-ho- que es recuperi la democràcia a Catalunya, que ha estat el tema de major polarització amb l’extrema dreta i la dreta extrema, i s’acabi la intervenció inconstitucionalment repressiva de l’Estat central, obrint una taula de diàleg bilateral sobre una crisi constitucional que ha produït presos i exiliats.
Una estratègia republicana i socialista
També en el debat han aparegut indicis, en la intervenció de Pablo Iglesias, de la necessitat de superar el marcat «institucionalisme» no només en l’elaboració del programa sinó en la seva aplicació. Sense una mobilització i una reconstrucció a través d’ella del teixit de l’esquerra social, dels moviments i dels sindicats de classe, no es podrà fer front ni a la mobilització institucional, en la disputa en l’aparell d’estat, ni als carrers, al bloc de la dreta extrema. Mentre tenia lloc el primer dia de debat, ja hi va haver una manifestació de 15.000 persones, recolzada per l’Ajuntament i la Comunitat de Madrid, que va recórrer la «zona nacional» de barri de Salamanca, fins a les portes de Congrés de Diputats, contra la «traïció» de govern de coalició progressista i en suport de l’estratègia d’amenaça colpista.
Els que estem convençuts de la crisi estructural del Règim del 78 tenim prou raons per mostrar el nostre escepticisme davant la capacitat d’acció del nou govern de coalició progressista. Però el seu bloqueig, per no parlar de la seva derrota, suposaria aquest gir a la dreta, aquesta reconstrucció reaccionària del Règim del 78 per la qual advoca obertament el bloc de la dreta extrema. Evitar-la exigeix una mobilització social amb l’objectiu conscient d’un gir a l’esquerra. Primer per posar en pràctica les mesures anunciades en el «programa d’emergència» per insuficients que siguin, segon per donar-li coherència i exigir, quan topi amb els límits estructurals de la crisi del Règim del 78, que posi per davant els interessos dels treballadors, de les classes populars, els seus drets democràtics, nacionals i socials, als privilegis enquistats de les oligarquies reaccionàries i neoliberals.
Donar suport críticament al govern de coalició progressista per a aquest gir a l’esquerra implica el doble compromís de contribuir a la mobilització social en les seves múltiples formes, defensar-ne l’autonomia i autoorganització, i també defensar la necessitat d’una estratègia republicana i socialista per ajudar a construir una alternativa al règim del 78, amb els seus objectius i els seus instruments. Perquè la pressió de l’estratègia de l’amenaça de cop de les dretes extremes i l’extrema dreta posarà en evidència més aviat que tard la necessitat d’aquesta alternativa.
És un debat que, lluny d’acabar amb aquesta investidura i amb la constitució del govern de coalició progressista, comença i es fa més urgent.
Gustavo Buster i Daniel Raventós (editors de SinPermiso)