El món de la màgia ha trobat en Pedro Sánchez un dur competidor. Practicant l’escapisme o la prestidigitació el nou fenomen de l’il·lusionisme està impressionant el món. Pedro Sánchez ha passat de no poder dormir si hi havia gent de Unides Podem al govern a abraçar el germà que necessita. Durant mesos va mantenir la il·lusió que volia un acord amb Unides Podem, quan el seu veritable desig era que la dreta li deixés governar. Va fer una campanya electoral amenaçant l’independentisme amb totes les persecucions possibles, per passar a demanar-los el seu vot o la seva abstenció. És capaç d’omplir-se la boca amb la paraula democràcia, alhora que aprova un decret per prohibir webs, anuncia que serà delicte la convocatòria de referèndums i, com va fer a la campanya electoral, segueix amenaçant amb aplicar el 155. La màgia, que normalment es relaciona amb il·lusió o fantasia, té també en el seu origen etimològic la idea d’engany, frau o irrealitat.
Els resultats electorals han deixat algunes certeses i algunes incerteses. Entre les primeres, que la repetició electoral no millora la governabilitat ni la crisi de l’actual règim monàrquic, en realitat l’empitjora. Els resultats mostren més polarització social i disgregació territorial (les candidatures sobiranistes i independentistes catalanes, basques i gallegues han obtingut millors resultats i en el congrés hi haurà representació específica de València, Canàries, Cantàbria i Terol). També és una certesa que la rebel·lió catalana segueix sent vigorosa, a les urnes (l’independentisme ha augmentat en més de 3%, del 39,4% al 42,6%, i el bloc a favor de l’autodeterminació se situa en el 57, 4%) i al carrer (segueixen les mobilitzacions exigint amnistia, diàleg i autodeterminació).
Entre les incerteses sobre el que representarà per al futur, la primera és l’important ascens de Vox. És cert que es tracta de la reorganització del vot de la dreta i que l’enfonsament de C’s els ha reforçat particularment, però cal prendre bona nota que es tracta d’un ampli suport a les propostes més reaccionàries, autoritàries i antidemocràtiques de les dretes que els donarà ales per defensar les seves propostes contra les dones, immigrants, drets democràtics, memòria històrica, etc. Serà important que les esquerres analitzem amb serietat aquest problema per combatre’l i impedir que segueixi avançant.
La ràpida evolució de la crisi política i econòmica produeix oscil·lacions, tant a la dreta com a l’esquerra, difícils de digerir. Recordem que el 2015 Podem i IU van sumar 71 diputats i diputades i quatre anys més tard s’han quedat en 35, la meitat. En aquestes eleccions, s’ha enfonsat C’s, potser per no recuperar-se mai més, quan no fa gaires mesos semblava que fins podia superar el PP. És una característica d’èpoques convulses: quan una opció política erra el tret o analitza malament les seves opcions pot ser ràpidament superada pels esdeveniments. Passa també amb el vot. Per sectors importants de la població l’opció de vot no és ideològica sinó pràctica. Dins dels marcs generals d’esquerra / dreta quan s’aprecia la inutilitat d’alguna de les opcions no costa gaire canviar, fins i tot entre esquerra i dreta o viceversa.
Una altra de les incerteses consisteix en la dificultat de saber si hi haurà govern, si seguirà el desgovern i què passarà amb els problemes essencials de país. Perquè el que han vingut a confirmar les eleccions és que no hi ha cap opció, fins i tot coalició, que pugui garantir una certa estabilitat política i social. Ni tan sols les grans fortunes i l’Ibex són capaços de determinar prou les opcions polítiques o de govern que preferirien. Les seves diferents apostes, PSOE amb C’s i gran coalició PSOE-PP, o bé no tenen els suports suficients o en aquesta etapa d’inestabilitat són més que difícils.
Igualment continua sent incerta la sortida de la rebel·lió catalana. Mentre els presos polítics segueixin a la presó, mentre no hi hagi un pas endavant per trobar una resposta democràtica, per al regne d’Espanya i per a Catalunya, i segueixi existint la capacitat de mobilització… la crisi serà ben present en tota la política del Regne.
Les il·lusions en un govern
L’anunci d’un acord de coalició entre el PSOE i Unides Podem ha estat rebut amb un respir i expressa una certa il·lusió en sectors de les esquerres, més pel fet mateix de l’acord que pel seu contingut. Per a molts votants d’esquerres aquest acord és el més natural, el que ja s’havia d’haver fet durant els mesos que es van perdre, i s’interpreta també com un mur contra l’extrema dreta. Però les fórmules no poden amagar els continguts. La declaració signada per Pedro Sánchez i Pablo Iglesias deixa molts interrogants sobre quin serà el programa d’aquest govern i manté la pitjor posició sobre com afrontar dos dels problemes centrals: el de Catalunya (que es segueix negant que sigui un problema polític) i el de l’equilibri pressupostari imposat per Brussel·les (que obligarà a retallades). En realitat, és un document que expressa en línies generals la posició del PSOE i en el qual sembla que l’aportació de Unides Podem es limiti al fet que hi hagi ministres de la seva organització. Més que coalició, per UP sembla un acord de subordinació. Una cosa al que ja estava disposat UP a les fracassades negociacions anteriors a aquestes últimes eleccions.
La il·lusió sempre és necessària per transformar les coses, però les il·lusions poden confondre i fins I tot deformar la realitat. Fins ara, els continguts auguren poca ruptura amb el passat immediat i trasllueixen una continuïtat amb polítiques socioliberals, és a dir les que ha anat defensant i aplicant el PSOE fins a dia d’avui. Això no vol dir que no es puguin emprendre certes reformes, per exemple, en els drets de les dones o una llei d’eutanàsia, però sense modificar els problemes essencials: la desigualtat, la precarietat, la crisi a Catalunya, els drets democràtics, etc. .
Per això és possible que les il·lusions durin poc i calgui enfrontar-se a una realitat que pot ser aviat molt agrest. Més quan en una carta de Pablo Iglesias als inscrits de Podem s’anuncia que «haurem de cedir en moltes coses». És una preparació, una vegada més, per a la submissió més entregada. Per això valdrà la pena entrar al govern? La idea que només estant en el govern es poden assegurar canvis socials i polítics no té en compte que en aquest govern s’estaria en minoria. Canviar les institucions i les polítiques des de dins té les limitacions del règim i les lleis que el mantenen. L’experiència dels governs municipals del canvi és il·lustrativa. Es poden desenvolupar certes mesures socials, sens dubte, es pot modificar l’agenda de prioritats socials (i és important), però les limitacions que imposa l’Estat ofeguen els recursos econòmics disponibles i les lleis imposen una reglamentació que deixa en desitjos els intents de canvis profunds. Moltes vegades el que passa és que aquesta idea que les institucions poden canviar-se per la presència de determinades persones o determinades forces polítiques acaba convertint-se en que les persones i les polítiques són absorbides per les institucions.
Per desenvolupar una política transformadora segueix semblant més adequat i pràctic estar fora de el govern, acordar polítiques amb qui governi i tenir les mans lliures per pressionar mitjançant la mobilització. No és cert que només des del govern o les institucions poden canviar-se les coses, això depèn de la força de la mobilització i parlamentària que es tingui. Des d’un punt de vista transformador sembla millor la política de donar suport a les mesures que signifiquin passos endavant i criticar, pressionar i mobilitzar per exigir davant de les debilitats i inconseqüències llargament demostrades pels dirigents de l’PSOE. Hi ha a més un altre factor important. Si Unides Podem entra al govern desapareix una oposició d’esquerra que pugui acompanyar els moviments socials i deixa tota l’oposició política en mans de la dreta i l’extrema dreta. En realitat, es talla la possibilitat de construir una alternativa a les polítiques socioliberals del PSOE. Per això l’aposta per ser al govern està carregada de riscos. Si l’acord de coalició arriba a bon port s’assemblarà més a un govern de supervivència que a un govern amb un pla de futur. En el mateix PSOE es parla obertament que estarien satisfets si durés mitja legislatura.
I és que en temps convulsos moltes coses poden passar. Tornant a la màgia i a l’il·lusionisme, els professionals saben que una de les seves virtuts consisteix a concentrar l’interès sobre un aspecte secundari, mentre que el mag o il·lusionista aprofita per fer el seu truc i sorprendre el públic. Com que tot pot passar – recordem que els mateixos barons del PSOE van liquidar Pedro Sánchez per permetre que Rajoy pogués governar – no és descartable que no s’ofereixi ni tan sols un diàleg real a l’independentisme català i no es reuneixin els vots necessaris per a la investidura. L’aparell del PSOE no vol ni sentir parlar de diàlegs que mereixin aquest nom. Els «patriotes» espanyols del PSOE de l’aparell i els anomenats «barons», molt més propers al PP i a Ciutadans sobre com afrontar el desafiament democràtic català, no coneixen més que la veu d’España Una i la repressió contra Catalunya. Que es pretengui fer responsables als altres del fracàs i es torni a buscar el que desitjava Pedro Sánchez, i segur que també els barons de el PSOE: un acord amb el PP i C’s.
Desmuntar el llegat de Rajoy
Si hi ha un acord de govern que signifiqui trencar amb les polítiques imposades durant aquests anys és el que podríem definir com desmuntar el llegat de Rajoy i del PP. Això significaria acabar amb la bastida de retallades socials, econòmics i antidemocràtics que la dreta va anar muntant com a resposta a la crisi de 2008. Per desmuntar-la es podria comptar amb la majoria de forces socials, sindicats, associacions, moviments socials, i amb les forces polítiques que van votar en el seu moment per desallotjar Rajoy de la Moncloa.
El llistat és fàcil i està en el cap de tots: derogar la reforma laboral; derogar la Llei Mordassa; derogar l’article 315.3 de el Codi Penal, que permet empresonar sindicalistes per exercir el dret a vaga; recuperar el poder adquisitiu de les pensions i assegurar la seva millora; canviar la Llei Montoro que ofega econòmicament els municipis, etc. Desmuntar tots aquests abusos comesos per les polítiques de Rajoy i els seus podria ser la base per a un nou impuls social i democràtic. Perquè no es tracta d’una marxa enrere, del tot impossible, sinó de donar passos decidits i valents per respondre als veritables reptes de la societat: lluita contra la desigualtat i la precarietat; posar en marxa una renda bàsica incondicional i universal (davant el conegut i molt estudiat fracàs dels subsidis condicionats); polítiques feministes valents i amb mitjans efectius; mesures enèrgiques contra l’especulació amb l’habitatge; valentia també per afrontar la crisi climàtica i resposta democràtica a la situació a Catalunya. Sense desmuntar aquestes polítiques no es podrà avançar en una direcció més social i democràtica.
Un pacte republicà
La inestabilitat és el signe d’aquests temps, però no serà indefinida i a més és capaç de cansar la població. Les bases constitutives del règim del 78 s’han anat esgotant: el bipartidisme, l’estat de les autonomies, la monarquia (la institució menys valorada repetidament a Catalunya), la Constitució que ja no serveix per respondre als problemes actuals, la judicatura prenent decisions que la política és incapaç de prendre, la cada cop major desigualtat social; per això cal mirar cap al futur i no cap enrere. La nit electoral, Iglesias li va proposar a Sánchez un govern a partir dels articles socials de la Constitució. Uns articles que no estan impedint que a través de mil i un camins el conjunt de l’entramat estatal acabi emparant l’avenç dels desnonaments, l’empobriment de la població, la desarticulació de serveis públics bàsics, la vergonyosa corrupció, el racisme institucional i la llei mordassa. Basant-se en aquesta mateixa Carta Magna i els seus articles, recentment el Tribunal Constitucional ha carregat contra la salut i el dret a la feina.
Agafar-se a aquesta Constitució, i al règim monàrquic, és intentar mantenir el que ja és caduc i, sobretot, el que s’ha demostrat incapaç de respondre a les necessitats de la gent. I d’altra banda, l’amenaça de les dretes és aquí. Durant anys, la política del PP , darrere d’una suposada defensa de la Constitució, va amagar atacs directes i planificats als drets socials i democràtics, però ara, a través de Vox, les dretes apunten i marquen el pas del tipus de canvis constitucionals que necessiten els opressors per persistir en el seu domini: retallades de drets, que seran per a tothom, siguin immigrants o no; presó, repressió, racisme, masclisme i mà duríssima a Catalunya, il·legalització de partits, no només independentistes, també el PNB, i si se’ls deixa, tots els que no combreguen amb la seva idea sobre la pàtria, la bandera o el poder dels rics . Ja s’ha vist a l’Assemblea de Madrid, quan totes les dretes han votat la il·legalització dels partits independentistes.
Per això cal, i és urgent, començar a debatre que la sortida a l’actual inestabilitat exigeix superar l’actual règim polític. Els intents de reforma constitucional han passat a millor vida, ni tan sols sembla plantejar-se-la el govern que s’està negociant; l’estat de les autonomies fa aigües i salta per l’aire qualsevol discussió sobre nous acords de finançament autonòmic, la desigualtat social xoca contra els interessos dels més rics i la crisi catalana no troba resposta en l’actual entramat constitucional.
Cal situar el debat sobre la necessitat d’una sortida republicana, un pacte entre les forces d’esquerres, sobiranistes i independentistes, entre els agents socials, sindicats, moviments socials, per donar un gir democràtic i social. Els resultats electorals i la polarització social i nacional així ho exigeixen. O es fa des de posicions d’esquerra i democràtiques o ho faran les dretes des de posicions autoritàries, antidemocràtiques i antisocials.
Miguel Salas
Sindicalista