Daniel Raventós i Miguel Salas
Només nou dirigents de la rebel·lió catalana han sortit en llibertat després de l’indult acordat pel govern. És una mesura imprescindible per poder fer algun pas en la resolució del conflicte polític entre l’Estat espanyol i la majoria del poble català. Però no és la fi de res, és com a molt un passet necessari. La lluita pel dret a l’autodeterminació segueix el seu camí.
La concessió dels indults, com tot el que té a veure amb el conflicte català, ha tensat fins a límits insospitats les costures d’aquest règim monàrquic. Els jutges han fet el possible per evitar-los. Les dretes s’han llançat a una histèrica i apocalíptica campanya sobre la ruptura d’Espanya i la suposada il·legalitat dels indults. La presidenta de Madrid fins va voler ficar el Rei pel mig, sabent que el 3 d’octubre de 2017 va fer un dels discursos més franquistes del postfranquisme que es recorden, prenent partit per l’extrema dreta espanyola llavors en el govern. No va mal encaminada: monarquia borbònica i unitat d’Espanya són indissolubles. Però els fracassos se’ls han anat acumulant i el que s’imaginaven com un passeig triomfal s’ha convertit en un fracàs almenys parcial. Van punxar en la concentració a la plaça de Colón de Madrid1 Va punxar el PP amb la recollida de signatures. Fins sectors de la patronal i l’Església s’han pronunciat a favor dels indults i s’han distanciat de la histèria de les dretes. La veritat és que la patronal busca el negoci tranquil i que l’ambient sigui el més pacífic possible. Ja se sap. I l’Església parla de «perdó» (perdó de què, banda de obscurantistes?).
La triple extrema dreta seguirà llançant el seu verí a les consciències, tant contra la decisió parcial, interessada i amenaçadora de govern de Sánchez com contra els drets democràtics del poble català a decidir el seu futur. Amb l’allau de recursos que han presentat davant del Tribunal Suprem potser esperen aconseguir per la porta de darrere el que no poden aconseguir per mitjans polítics. I el podrimener judicial espanyol és una porta oberta a tot el que és reaccionari, certament.
Més revessos a Europa
Si les dretes i els poders de l’Estat han de suportar els indults, encara que siguin parcials, interessats i amenaçadors, des d’Europa els ha arribat una altra bufetada. El 22 de juny, l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa va aprovar una resolució per una àmplia majoria de 70 vots a favor, 28 en contra i 14 abstencions en la que es demana la llibertat dels presos, la retirada de les ordres europees de detenció contra els exiliats, la modificació de la definició del concepte de sedició i que s’acabi amb la persecució judicial contra l’independentisme. En aquesta votació, com en tantes altres, els diputats de les dretes i del PSOE van ser en el mateix vaixell contra la posició majoritària de Consell. I per si no n’hi havia prou per posar en dubte el sistema judicial del Regne d’Espanya, el mateix dia es feia pública una sentència de Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) que condemnava el regne d’Espanya per vulnerar l’article 10 del Conveni Europeu de drets Humans, que garanteix la llibertat d’expressió. El Tribunal ordena a l’Estat compensar Tasio Erkizia, històric dirigent abertzale, amb 11.000 euros. És un més d’una llarga llista de pronunciaments internacionals contra les decisions antidemocràtiques de la justícia espanyola.
Els indults són un primer pas, però els exiliats i 3.300 persones encausades s’han quedat fora. Res semblant a generositat, res semblant al fet que la «gràcia» hagi estat exercida tot l’àmpliament que permetia la llei, la llei vigent, el marc legal vigent, i ni això. Amenaçadors (i condicionals) perquè es condicionen a no tornar a «delinquir» per un període de tres a sis anys. Una cosa molt monàrquica, comme il faut. El sobirà dicta les condicions.
Indult interessat i segueix la repressió
Indult interessat perquè el govern espanyol ha volgut evitar les conseqüències nefastes (si és que alguna cosa pot empitjorar el prestigi d’aquests genèticament descendents de l’herència franquista) per al Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional de mantenir presos polítics a les presons. Utilitzarem les paraules d’un constitucionalista moderat perquè ningú cregui que exagerem: «Estant, com està convençut [el govern espanyol], que el TEDH condemnarà l’Estat per vulneració de drets fonamentals i humans dels condemnats pel Procés, el Govern ha preferit que es distanciï en el temps l’arribada de les sentències europees, a fi de no afegir un altre element de tensió a la ja de per si excessivament tensionada política espanyola «. Queda explicat allò d’indults interessats.
Amb totes aquestes consideracions, no és d’estranyar que els presos polítics hagin sortit de la presó amb el cap ben alt, sense haver fet concessions i reclamant l’amnistia i una solució democràtica al conflicte.
Valgui com a exemple de la contínua repressió la condemna a cinc anys de presó al jove Marcel Vivet, detingut després d’una contraprotesta a una manifestació convocada per l’associació ultra policial Jusapol. El Tribunal de Comptes pretén castigar econòmicament i de forma indiscriminada contra una suposada malversació, perquè ningú més no gosi organitzar un referèndum, com en el cas d’Andreu Mas-Colell, que ha reunit el suport solidari de trenta-tres premis Nobel d’Economia. Tenen tota la raó els que defensen que només l’amnistia pot realment desjudicialitzar el conflicte, ja que si depèn dels jutges, aquests segueixen disposats a que segueixi funcionant la maquinària repressiva i venjativa de l’Estat.
Retrobament
El dia anterior a la concessió dels indults, Pedro Sánchez va reunir diferents persones de la societat civil al Liceu de Barcelona, una reunió que va semblar una trobada apostòlica per trametre la «bona nova». El seu discurs va estar ple de paraules com «retrobament», «reconciliació» o «recomençar», però poques propostes polítiques es van sentir, més enllà de la promesa sobre els fons de recuperació europeus i la cursi expressió de «catalans i catalanes, us volem» . Tot d’un gran nivell intel·lectual i polític.
I és que totes aquestes boniques paraules exigeixen decisions polítiques, i aquí Pedro Sánchez i el seu govern estan presoners, perquè li són fidels, d’una Constitució i un règim polític amb aparells judicials, militars i policials que aquest govern no vol depurar: que hi ha diferents nacions al regne d’Espanya, i que el «retrobament» i la «reconciliació» exigeixen l’acceptació lliure i democràtica dels seus diferents components. La repressió no resol els problemes, els aguditza, i pot retardar-los però acaben tornant a la superfície. No està de més recordar que qui ara parla de «retrobament», Sánchez, va donar suport sense dubtar a l’aplicació del 155.
Els indults eren necessaris, fins i tot per als propis interessos de govern com hem dit, però per resoldre un conflicte polític calen propostes polítiques. Diversos elements formen part d’aquesta decisió: 1) que el moviment independentista i sobiranista català manté la seva força i no ha estat cooptat a la unitat constitucional monàrquica; 2) que el govern Sánchez només pot viure de la majoria que va proporcionar la investidura amb el suport d’ERC, PNB, Bildu; 3) que els indults representen un canvi en la política governamental que l’obliga a enfrontar-se amb altres institucions de l’Estat, com la judicatura, i a les dretes desbocades.
El següent pas hauria de ser la taula de diàleg acordada entre els governs d’Espanya i Catalunya. Però si des d’abans de començar a parlar ja es col·loca la cotilla del que es pot o no es pot i dels límits que imposa la Constitució, poc recorregut podrà esperar-se de la taula de diàleg. Es vulgui o no es vulgui acceptar, el que defineix aquest diàleg és la crisi de 2017, l’1 d’octubre amb el referèndum i el 3 d’octubre amb la vaga general, i la decisió que pot trencar el cercle viciós és que la ciutadania voti , expressi quina és la seva opinió sobre la relació entre els pobles.
La qüestió és si es tracta de refer un nou pacte entre Catalunya i el regne d’Espanya mantenint les condicions dels últims quaranta anys, oferint cert finançament, certes mesures que després no es compleixen o que el Tribunal Constitucional prohibeix -aquesta dinàmica és la que ha fracassat- o si s’estableix un nou pacte sobre les bases d’un referèndum en el qual el poble català pugui decidir si mantenir la seva relació sota la monarquia o passar a una etapa republicana.
De fet, les propostes a triar són: seguir com fins ara, canviant alguna cosa perquè tot segueixi igual; les propostes de les dretes de mantenir la repressió i fins i tot limitar els drets autonòmics, o bé resoldre democràticament les relacions entre els pobles a través d’un referèndum.
En el seu discurs al Liceu, Sánchez es va referir diverses vegades a un poema de Miquel Martí i Pol, però només en va citar una frase: «som on som» i es va oblidar dels elements de protesta, de lluita, de futur que hi ha al poema:
(…) Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que es senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú és vesteixi
com bonament li plagui, i via fora !,
que tot està per fer i tot és possible.
El debat a Catalunya
Pocs dies abans de la concessió dels indults es va desenvolupar una important i agra polèmica després de la publicació d’una carta d’Oriol Junqueras, president d’ERC, i una altra de Jordi Sánchez, de Junts per Catalunya. El fons de la polèmica té a veure amb les diferents tàctiques d’ambdues organitzacions i, més en general, amb la dificultat per definir un nou pla polític i social per avançar cap a la república catalana.
Tot i que el PSC va ser el que més vots va reunir a les eleccions catalanes, el bloc independentista va seguir mantenint i ampliant la majoria amb un major pes de les esquerres, ERC i CUP. Després de moltes dificultats, especialment per les lluites internes a Junts i l’acceptació de que no serien la força hegemònica, Pere Aragonès va accedir a la presidència de la Generalitat. La polèmica, que probablement continuarà durant tota la legislatura, és sobre la taula de diàleg amb el govern Sánchez; sobre el paper de Puigdemont en la vida política catalana; sobre les polítiques socials i econòmiques a desenvolupar i la manera de continuar el que va quedar pendent després de les jornades d’octubre de 2017.
Alguns sectors de l’independentisme rebutgen els indults perquè podrien afeblir el moviment i fins i tot s’oposen a l’amnistia en nom d’una independència que ho resoldria tot. Aquesta política màgica de jugades mestres que mai poden concretar-se ha fet molt de mal al moviment. L’amnistia i l’autodeterminació és el que permet fixar nous objectius polítics i de mobilització.
L’important, i també la major debilitat és la dificultat que tenen el govern, els partits i els moviments socials per definir un nou pla per a l’exercici del dret d’autodeterminació. Un pla no s’improvisa, ha de partir del punt on es va arribar el 2017 i incorporar els elements de balanç, del que es va fer bé i malament, de les fortaleses i debilitats i, sobretot, com resoldre-les. Cal concentrar-se en la perspectiva concreta de polítiques de ruptura social i política, tant des del govern com des del moviment, reforçant les organitzacions socials, buscant suports al municipalisme, el feminisme i el sindicalisme de classe, aliances amb les esquerres del conjunt de l’ estat, etc. I tot això no serà possible sense la més àmplia participació i col·laboració entre tots els implicats en l’emancipació nacional, siguin independentistes, sobiranistes o demòcrates que volen resoldre democràticament el conflicte i avançar cap a una sortida republicana.
Espanya, sempre Espanya
La polarització política produïda pels indults i aclamada per les dretes ha tornat a posar en primer pla el què és aquest país anomenat «Espanya». No és aquest el lloc per aprofundir en un problema que es va arrossegant històricament i que sorgeix i ressorgirà fins que no es resolgui. Per a les dretes només hi ha una nació: l’espanyola, i la resta són regions o comunitats amb més o menys folklore i una llengua, que de tant en tant es proposen eliminar. La debilitat d’aquesta concepció s’expressa quan apareixen problemes polítics importants, i l’únic argument de les dretes és «es trenca Espanya»2 I la resposta hauria de ser: el que democràticament decideixi el poble, si se li permet.
Aquests que s’omplen la boca amb la paraula Espanya volen fer creure que és l’única que pot existir, però fins i tot l’organització de la nació ha estat diferent a través de la història. Sense remuntar-nos molt enrere diguem que les províncies actuals són producte de segle XIX, que els revolucionaris dels anys 30 pensaven en una federació o confederació de repúbliques ibèriques, que les actuals comunitats autònomes son el resultat dels pactes de la Transició, per tant , és possible una organització diferent, tant en allò econòmic i social alliberant-se del pes de la banca, les elèctriques, les grans constructores, etc., com en el polític. Una organització en la qual les nacions, les comunitats i els municipis siguin la base d’un acord lliure i democràtic entre elles. Entre iguals.
Una perspectiva diferent permetria trencar amb les concepcions de les dretes, i en alguns casos de sectors del PSOE -Felipe González també s’ha pronunciat contra els indults3-, i obrir un procés de fraternitat entre els pobles de la península, una fraternitat democràtica i republicana que inclogui totes les nacions: l’espanyola, la catalana, la basca i la gallega. Però fraternitat vol dir d’igual a igual. En cas contrari, és qualsevol relació menys d’igualtat republicana. Per aconseguir-ho, caldria fer cas al que va escriure el genial Franz Kafka en el seu no menys genial novel·la El Castell: «Per més que animis tant com vulguis algú que té els ulls embenats a mirar a través de la bena, no hi veurà mai . No començarà a veure-hi més que des del moment en que es tregui la bena «.
Notes:
1 L’article d’Ignacio Sánchez-Cuenca a La Vanguardia del 26 de juny sobre «Els intel.lectuals de Colón” val la pena. Savater, Vargas i els bufons cascabeleros de segona fila queden retratats en tota la seva magnitud miserable. Intel·lectuals, per cert, que de vegades tenen l’aplaudiment de certa esquerra gran-espanyola pel simple fet de ser anti dret d’autodeterminació. Misèries.
2 Espanya s’ha construït negant l’existència nacional de Catalunya i una proporció molt gran de la població espanyola, no la catalana ni la basca, està d’acord amb la unitat d’Espanya i l’extrema dreta triple està jugant amb aquesta realitat. El PSOE és còmplice en la formació d’aquesta majoria social espanyola enemiga del dret d’autodeterminació.
3 Salvador Illa, un altre cap del PSOE, declarava molt recentment: «No és possible ser independentistes i ser d’esquerres de veritat». Aquest és el nivell intel·lectual que tenim, cosa que no té gaire importància, però sí que dóna el to del que ens espera: ni història, ni filosofia política, ni política. Misèria intel·lectual i política en grau màxim. «De debò».
Font original: Sin permiso (https://www.sinpermiso.info/textos/indultos-parciales-amenazadores-e-interesados-todo-esta-por-hacer-y-todo-es-posible-amnistia-y)
Foto: Sin permiso