L’amiant és la substància més perillosa amb què se’ns va obligar a treballar els anys 60, 70, 80 i 90; hi convivíem sense protecció ni informació del risc, posant en perill fins i tot les famílies pel fet de no rentar la roba de treball en el mateix centre, condemnant moltes persones a morir d’una greu malaltia respiratòria i fulminant en contraure alguna modalitat de càncer de pleura, pulmó o laringe.
Institucions internacionals indiquen 110.000 morts anuals al món a causa de l’amiant, 21.000 a la Unió Europea. Altres experts donen xifres molt superiors de morts per aquesta causa. Mentrestant, el Ministeri de Treball oculta del registre CEPROSS part de les malalties professionals reconegudes per l’INSS a pensionistes malalts, desvirtuant la dimensió del problema.
Els 10 primers mesos d’aquest any, el Ministeri ha registrat 14 càncers i 44 malalties respiratòries derivades de l’amiant en el conjunt del Regne d’Espanya, un intent descarat d’amagar i silenciar l’epidèmia de càncer professional, quan ASVIAMIE (Associació de víctimes d’amiant de Euskadi) ja té comptabilitzades 31 morts en el mateix període.
Tampoc és casualitat que Euskadi se situï al capdavant de les estadístiques estatals de mort per càncer pulmonar, conseqüència del seu passat industrial, de cap manera a causa del tabaquisme com es vol justificar.
Ja n’hi ha prou de donar la culpa només al tabac de la creixent epidèmia de càncer pulmonar! Aquest missatge només afavoreix la utilització de substàncies cancerígenes sense control ni mesures de prevenció en l’àmbit laboral. Per què els metges s’obliden de preguntar al malalt les substàncies cancerígenes amb què ha treballat? Això ho recomanava ja Bernardino Ramazini al segle XVII.
Les empreses van ignorar les «Alertes Europees», que ja fa 120 anys alertaven dels riscos de l’amiant. Tot i que l’asbestosi va incloure’s el 1947 entre les Malalties Professionals per a treballadors / es exposades a l’amiant, i el càncer de bronqui o pulmó, el mesotelioma pleural o peritoneal el 1978, es van declarar com a malalties comuns i es va ignorar l’aplicació de les normes de seguretat i higiene.
Les mútues van ajudar a ignorar i menysprear-ne el risc, i avui continuen tractant d’ocultar-lo com origen de nombroses malalties, així fan possible el frau a la prevenció dels riscos laborals i el deteriorament de la sanitat pública, que assumeix costos que correspondrien a contingència professional i a les Mútues; així es burlen dos cops de les víctimes deixant-les sense les prestacions econòmiques corresponents de la Seguretat Social.
L’epidèmia de càncer per l’exposició a l’amiant (sense oblidar altres cancerigens com la sílice, la pols de fusta, els fums de soldadura, el crom … etc.), ens situa davant d’un enorme repte, que ni el sindicalisme, ni els professionals sanitaris, ni el conjunt de la societat poden ignorar.
Per això cal tenir en compte que:
1.- Les malalties professionals no són instantànies. A diferència dels accidents de treball, el càncer pulmonar i les malalties respiratòries com l’asbestosi o la pneumoconiosi (diagnosticades sovint erròniament com MPOC) apareixen 20, 40 o 50 anys més tard de l’exposició laboral. És habitual per tant que la persona malalta es trobi jubilada, hagi canviat de centre de treball o l’empresa d’activitat productiva, afavorint l’ocultació de l’origen de les malalties laborals. Sobretot, perquè la majoria o totes les empreses no van avaluar el risc, ni van registrar les persones exposades a l’amiant. Això ajuda a protegir les empreses infractores.
2.- Cal registrar-se per haver estat exposat, sense esperar la malaltia. Vam ser desenes de milers els treballadors i treballadores que vam tenir contacte directe amb l’amiant a la feina. Uns el vam manipular directament, altres van patir-ne exposició indirecta en no existir espais estancs. Vull alertar especialment els que van treballar en tasques de manteniment mecànic, electricistes, soldadors, lampistes, els que van manipular sabates de fre, … etc., ja que estan en risc per l’exposició puntual.
Necessiten reclamar a OSALAN a Euskadi (o a la institució autonòmica corresponent) la seva inscripció al Registre de Treballadors exposats a l’amiant (les empreses van incomplir la seva obligació de notificar al personal exposat), per accedir a la vigilància sanitària específica, la detecció precoç de malalties; a més és condició perquè l’INSS reconegui l’origen d’una malaltia professional i per rebre les prestacions econòmiques de la Seguretat Social, tot i que el malalt gaudeixi de pensió.
3.-Impulsar campanyes per a visualitzar les malalties. No n’hi ha prou amb denunciar l’ocultació de MMPP. Encara que l’article 5 del Decret 1299/2006 obliga els professionals sanitaris a comunicar la sospita a l’autoritat competent, quan diagnostiquen una malaltia de possible origen professional, majoritàriament no ho fan, entre altres raons pel desinterès de les autoritats i gestors sanitaris , malgrat que comporta l’assumpció de nombrosos costos corresponents a la contingència professional. No n’hi ha prou amb que el sindicalisme denunciï l’ocultació d’aquestes malalties. És urgent generar «sospita social» sobre l’origen del càncer pulmonar, començant per les empreses i Associacions de Jubilats/es, realitzant campanyes similars a les de reclamació salarial o fraus en la contractació, evitant que les que tinguin origen laboral quedin ocultes com a comuns. Del seu reconeixement en depèn la millora dels plans preventius empresarials.
4.- Exigir compensació pel dany causat. Les malalties professionals, igual que els accidents de treball, expressen que les empreses van incomplir les normes vigents de seguretat i higiene o de prevenció per protegir la salut dels treballadors. Per això animo les persones malaltes i els seus familiars a reclamar la indemnització per danys, inclòs el recàrrec (del 30, 40 o 50%) de les prestacions de la Seguretat Social per aquesta infracció. Només així (tal com passa amb les multes de trànsit) veuran les empreses la importància i rendibilitat de la inversió preventiva davant les substàncies cancerígenes.
5.- Fons de Compensació per a les víctimes. Són innombrables les víctimes sense dret a la mínima compensació pel dany que pateixen. Les dones que van emmalaltir per rentar la roba de treball dels seus familiars, les que es van contaminar treballant en l’economia submergida, com s’ha comprovat a Navarra. Les afectades per contaminació ambiental de les empreses, després d’estendre’s la fibra cancerígena a l’entorn dels barris, amb els seus ventiladors i aspiracions de la pols o pels residus que abocaven de forma incontrolada en l’entorn. Així mateix, moltes empreses han desaparegut sense successió, deixant els malalts i les seves famílies sense poder reclamar cap compensació. Les notícies de premsa amb les indemnitzacions a pagar, després de sentències judicials, no representen la realitat de totes les víctimes Per aquesta raó, és urgent accelerar els tràmits iniciats el 21 de Novembre al Congrés de Diputats per crear un Fons de Compensació, com reclamen les Associacions de Víctimes, amb el suport de CCOO i UGT.
Si els tràmits per a la seva aprovació i dotació de recursos queden bloquejats per l’avançament electoral, es generarà més frustració a les víctimes de l’amiant, així com situacions complicades per a la viabilitat d’algunes empreses, condemnades judicialment al pagament de nombroses indemnitzacions, davant la creixent epidèmia de càncer professional
6.- Inventariar i eradicar l’amiant instal·lat. Milers de tones d’amiant, especialment del fibrociment o «Uralita», continuen instal·lats en teulades, coberts de naus industrials o ramaderes, escoles, canonades de xarxa d’aigües, d’habitatges construïts en els anys 60, 70 i 80, jardineres i abocadors, com en el Barri d’ Alza de Donostia, o els generats pels residus de les Acereries, abocaments incontrolats d’obres, … És conegut que institucions públiques especialitzades determinen la vida útil del material de fibrociment o uralita en 35 anys. La majoria d’aquests materials han caducat i desprenen perilloses fibres cancerígenes de la mida d’una micra, contaminant l’aire que respirem, amenaçant amb una segona onada de càncer pulmonar, ara per la contaminació ambiental, com alertava la Trobada Internacional d’Associacions de Víctimes, reunida a Barcelona els dies 4, 5 i 6 d’octubre.
Mirant de respondre a aquest repte, l’any 2015, el Consell Econòmic i Social Europeu va acordar la necessitat d’un Pla per Eradicar l’Amiant instal·lat als diferents països de la Unió Europea. El Govern Central, els governs autonòmics o les Diputacions han d’impulsar plans per inventariar els materials d’amiant, en ser l’única garantia per evitar que més persones emmalalteixin per exposició en retirar-los.
Llegint circulars que alerten del risc, com l’emesa el passat 16 de juliol per les autoritats de Bordeus respecte del deteriorament dels coberts de fibrociment, després de les tempestes de calamarsa a Aquitània (també a Euskal Herria) i les normes de seguretat necessàries, es fa evident la desigual responsabilitat, així com la falta de sensibilitat dels responsables del Govern Basc, Navarrès, Diputacions i Ajuntaments davant d’aquest risc cancerigen, quan encara mantenen materials d’amiant en centres educatius o desaprofiten una oportunitat com la dels Certificats d’Eficiència Energètica dels edificis per inventariar l’amiant instal·lat.
Actitud que sembla indicar que a les autoritats al sud dels Pirineus no els importen tantes malalties o morts, o potser que no han assumit cap risc a pagar per la seva ceguesa davant aquesta catàstrofe sanitària.
Durant les dues últimes dècades, contra vents i marees, hem aconseguit trencar el pacte de silenci que ocultava aquestes malalties, superant l’arrogància empresarial, de les mútues patronals, fins i tot de jutges reaccionaris, i és el moment de demanar suport de les organitzacions sindicals i socials perquè solidàriament s’impliquin en frenar l’epidèmia de càncer i aconseguir la justa compensació a les víctimes, posant fi a tant patiment.
Jesús Uzkudun
Sindicalista de CCOO-Euskadi jubilat i membre de ASVIAMIE.