“Tot allò sòlid s’esvaeix en l’aire, tot el sagrat és profà, i els homes, a la fi, es veuen forçats a considerar serenament les seves condicions d’existència i les seves relacions recíproques”
(Karl
Marx, El Manifest Comunista).
«Han dich que pestilencia, segons verdadera enterpretació, vol dir aytant com temps de tempesta que ve de clardat, co és a saber, de les esteles. Per la primera síl.laba sua, que és .pes., entench ‘tempesta’. E per la segona sil.laba sua, que és .te. entench ‘temps’. E per la terca sil.laba sua, que és .lincia. entench ‘clardat’ car lencos en grech vol aytal dir com ‘clardat’ ho ‘lum’ en lati».
(Jacme d’Agramont, Regiment de preseruació de pestilincia,1348)
Cent dos anys després de l’epidèmia d’H1N1, l’anomenada “grip espanyola”, el capitalisme tardà s’enfronta a l’epidèmia del COVID-19, que amenaça amb conseqüències desastroses.
Les lliçons de la «grip espanyola»
L’epidèmia de «grip espanyola» va sorgir al campament militar de Fort Riley, Kansas i ràpidament es va propagar entre les tropes mobilitzades a la I Guerra Mundial i va arribar a afectar un terç de la població mundial, amb un índex de mortalitat entre el 10 i el 20%, amb efectes devastadors, entre altres llocs, a la Xina, llavors un estat fallit. Al Regne d’Espanya, país neutral que no va censurar les informacions sobre l’epidèmia i raó per la qual se’n va dir «espanyola», 8 milions de persones se’n van veure afectades, 300.000 de les quals van morir.
Tot i les diferències – soques de grip i de coronavirus; principals afectats: els joves llavors, els grans ara; la major rapidesa de la propagació per la globalització, la transparència informativa, etc – segueix sent la millor analogia i experiència històrica de què disposem per preparar el que ens espera. Però la diferència més important és el paper de l’estat, de la despesa pública i de la despesa social des de la I Guerra Mundial fins avui i la implantació i evolució dels sistemes de salut, tant privats com molt especialment públics.
Tot i l’esforç militar imperialista, la majoria dels estats més avançats de començaments de segle XX situaven la seva despesa pública entre el 8 i el 18% del PIB. Avui aquestes xifres són les d’Haití o Sudan. La mitjana de l’eurozona se situa per sobre del 40% (44,7%) i economies on el neoliberalisme s’ha imposat amb més duresa, com el Regne d’Espanya (41,3%), els EUA (35,15%) o el Japó (37%), tenen xifres més baixes. Tot i que aquestes són apreciacions generals sense entrar en les molt diferents composicions d’aquesta despesa pública, a la seva eficàcia redistributiva i en la tendència també general després de la Gran Recessió a un increment de la desigualtat. La batalla contra el coronavirus es jugarà en bona part en l’orientació política de la despesa pública.
Pel que fa als models de sanitat, l’evolució ha estat paral·lela a la de la despesa pública. De la medicina privada amb algunes institucions caritatives o filantròpiques a l’organització dels serveis mèdics militars i d’aquí a l’extensió gradual de l’accés universal. La lluita per la sanitat pública davant els «determinants socials de la salut» ha estat un dels components més importants de les reivindicacions de el moviment obrer i socialista. La capacitat d’articular polítiques sanitàries a través de sistemes de salut públics i el seu accés pel conjunt de la població seran determinants en la mortalitat del coronavirus i en el seu biaix social, com tothom està comprenent ràpidament aquests dies.
La contenció és la clau
Malgrat els tres mesos de mobilització nacional sense precedents a la Xina, que ja ha aconseguit fer retrocedir el nombre diari de persones infectades, les lliçons de la importància de contenir la malaltia a la resta del món s’han començat a aplicar tard. Darrere no hi ha cap de les explicacions conspiratives absurdes que s’han sentit aquests dies, però sí els efectes ideològics de la política de contenció dels EUA contra la Xina. Quan ha arribat el moment de concentrar tots els esforços s’han aplicat criteris molt similars als que s’han criticat per «autoritaris» o «falta de transparència» de les autoritats xineses. La pertinaç tossuderia anticientífica ha destacat en dirigents com Boris Johnson, Jair Bolsonaro, però fins i tot Trump comença a corregir els seus desvaris polítics inicials davant la pandèmia.
No cal fer molts números per comprendre que la possibilitat d’evitar el desbordament dels sistemes sanitaris -més forts com més públics- resideix en allargar el període de contagi del 70 o 80% de la població que es preveu, tenint en compte que el 15% patirà pneumònia i el 5% haurà de ser tractat en una UCI amb respiració assistida. Per als grups de major risc, especialment les persones més grans, poder ser atesos és una qüestió de supervivència. Les estratègies de no-contenció radical de la pandèmia, com l’anunciada per Johnson al Regne Unit, implica condemnar els grups de major risc a una major taxa de mortalitat en nom d’un funcionament del mercat deixat a la mà invisible (que ho és tot menys invisible) i a les espores microscòpiques del coronavirus. Una evidència més, si fos possible, de que no hi ha mercat lliure, tot mercat es regula d’una o altra forma. No es tracta de «quanta regulació», Sinó «en benefici de qui»: Rics o pobres, privilegiats o vulnerables, grans burgesos o població treballadora. La resposta de Johnson ha optat per la que beneficiarà els més privilegiats i amb capacitat de protecció i en detriment de la població més vulnerable.
Una crisi civilitzatòria
Arribem a aquesta crisi civilitzatòria després de més d’una dècada de la Gran Recessió del 2007-2008 i sense que la feble recuperació posterior hagi permès tornar a situar-nos en molts casos en el punt de partida. I com tots sabem, les polítiques d’austeritat neoliberals han tingut efectes demolidors en la despesa pública, molt especialment en la despesa social. Les polítiques neoliberals del PP i de CiU a Catalunya van retallar tot el que van poder a la sanitat pública. A Madrid, fa dotze anys es disposava de 2.100 llits més que avui i es van perdre 2.200 treballadors. El col·lapse hospitalari per afrontar la crisi s’explica per aquestes retallades. Ara proclamen que volen contractar 1.700 treballadors amb urgència, però aquest nombre ni tan sols arriba a les plantilles de fa dotze anys. Els professionals critiquen, a més, que no es contractin no sanitaris, com zeladors, servei de neteja, etc, sense els quals és impossible que funcionin els hospitals. A Catalunya, la situació no és millor. La sanitat catalana és la que menys inversió per habitant realitza, 1.192 euros. El pressupost destinat a sanitat va baixar del 40% al 32%. Ambdues comunitats s’han distingit per desplaçar cap a la sanitat privada una part de diners públics, que ha servit per sostenir econòmicament els hospitals privats mentre es desprestigiava la pública.
D’altra banda, els efectes socials de la pandèmia i de les necessàries mesures de contenció es faran sentir a molt curt termini en una economia en desacceleració progressiva ja per sota del 2% del PIB. Grans fàbriques, com Seat i Nissan, han anunciat expedients d’ocupació, a les petites indústries i negocis la repercussió pot ser brutal; al turisme i restauració la perspectiva és terrible. No serà el mateix per al gran capitalista que té reserves o capacitat de crèdit bancari, que per a l’autònom o el petit empresari.
Per comprovar com és un terreny de lluita de classes només cal conèixer les declaracions de Foment del Treball a Catalunya demanant que es retallin impostos i es faciliti l’acomiadament. CCOO de Catalunya, així com altres sindicats i entitats socials, han mostrat la canallada extrema de la patronal. CCOO ha declarat: «Foment actua com els voltors que sobrevolen els animals ferits esperant que caiguin perquè els serveixin d’aliment, amb la diferència que els voltors ho fan per sobreviure i l’empresariat per aconseguir més beneficis furgant en la desgràcia dels més febles «.
Estat d’Alarma: quarantena de el Règim del 78
Després d’una setmana d’indecisió, el govern de coalició progressista ha decretat el dissabte dia 14 de març l’Estat d’Alarma, d’acord amb l’article 116.2 de la Constitució de 1978. Amb ell es posa a el país en quarantena, limitant la lliure circulació de les persones, per un període de 15 dies, haurà de ser ratificat pel Congrés dels Diputats, i podrà ser ampliable si, com tot apunta, és necessari un període més prolongat per contenir en aquesta fase inicial la pandèmia.
L’Estat d’Alarma surt al pas de les declaracions de quarantena iniciades pels presidents de les comunitats autonòmiques, especialment d’Euskadi i de Catalunya, i subordina l’exercici de les seves competències a l’autoritat del President de Govern i a les «autoritats competents delegades» pel Govern: els ministres de Defensa, Interior, Transports i Sanitat. No deixa de ser rellevant que en aquest exercici ultracentralista de funcions queden fora les quatre vicepresidències, tots els ministres d’Unides Podem i el responsable directe és el President Pedro Sánchez. Semblant concentració de poder, que posa en quarantena política també al Règim del 78, no té precedents i és justificat per la urgència i la gravetat de la situació.
El complicat procés de constitució de govern de coalició progressista entre el PSOE i Unides Podem ha estat sostingut per la posició majoritària a les esquerres institucionals que, enfront de la gestió reaccionària de sortida de la crisi econòmica i política de les tres forces de dreta extrema, era necessària i possible una alternativa reformista que aprofités els marges del Règim del 78, frenés la crisi constitucional a Catalunya i permetés la recuperació parcial de drets socials perduts per les polítiques d’austeritat neoliberals, sense qüestionar ni el Pacte Fiscal europeu ni l’estructura monàrquica – una monarquia cada vegada més desprestigiada si això és possible pel nou cas de corrupció del Borbó Joan Carles I – de l’estat de les autonomies.
Altres sectors, entre els que hi ha SinPermiso, han argumentat que la crisi estructural del Règim del 78 limitaria ràpidament aquest marge reformista a escurar i situaria el govern de coalició progressista i les esquerres en general en una cruïlla política.
El que no podíem sospitar és que aquesta cruïlla es plantegés a poc més de dos mesos de constituït el govern PSOE-Unides Podem i de resultes d’un xoc extern com la pandèmia de coronavirus que ha agreujat tots els elements de la crisi estructural del Règim del 78 .
Com ja és públic i notori, les contradiccions han començat a manifestar-se en el mateix debat sobre les mesures econòmiques i socials a adoptar amb l’Estat d’Alarma. Ni la reunió de la Comissió Delegada per a Assumptes Econòmics de divendres, ni les set hores de Consell de Ministres del dissabte 14 de març han permès altra conclusió que posposar al dimarts següent i després d’una nova reunió de Consell de Ministres l’anunci de les mesures. El debat és transversal i divideix el PSOE. Però aquestes mesures d’ajuda directa i real són imprescindibles per protegir els sectors més febles i desprotegits.
Resulta sorprenent que en la decisió de Consell de Ministres no hi hagi cap referència a mesures urgents per afrontar el problema dels milers de persones que engrossiran les files de l’atur. Amb raó, els sindicats exigeixen mesures sociolaborals i han declarat que «és el moment d’actuar perquè la caiguda de l’activitat, producte de la situació d’emergència sanitària que vivim, es canalitzi per fórmules diferen que l’extinció de contractes. No hi ha lloc a més demores. Cal actuar protegint les persones. I cal fer-ho ja. Sabem que cal prendre mesures que facilitin el manteniment de les empreses, de liquiditat, de contenció temporal de despeses, però les treballadores i treballadors no poden quedar-se a la cua de les mesures a prendre. No és just socialment, no és convenient econòmicament i no és comprensible políticament «.
Calen polítiques republicanes d’esquerres
La qüestió essencial és com gestionar el Pacte Fiscal europeu, amb el pes del deute públic acumulat del 100%. A les taxes actuals no és tant un problema el seu servei com l’acceptació de les polítiques de govern per part del Banc Central Europeu (que ja ha anunciat l’ampliació del seu programa de flexibilització quantitativa per 2020-21 TLTRO III), de la Comissió europea i dels anomenats «mercats» (és a dir, especuladors, empresaris i banquers). El que està en qüestió és l’equilibri dels interessos de classe en com gestionar la pandèmia i la recessió econòmica que s’anuncia inevitable.
Perquè la concentració de poder extraordinari de l’Estat d’Alarma planteja qüestions de fons sobre els límits de l’Règim del 78. Per exemple, els jutges de Barcelona han decidit que no s’executaran desnonaments mentre duri aquesta crisi. És una bona decisió, que demostra també que podria acordar-se per al futur mentre les famílies no tinguin una alternativa habitacional. La Plataforma d’Afectats per les Hipoteques (PAH) ha sol·licitat al govern que la moratòria s’estengui a tot el Regne. A Barcelona, 1087 propietaris tenen 75.767 habitatges. El 0,2% dels contribuents disposen del 9,8% dels habitatges. I la tendència a la concentració és cada vegada més gran amb la presència de les grans empreses i fons voltor.
Per exemple, sembla urgent prendre mesures per controlar els preus. La població s’ha llançat a la compra compulsiva tement el desproveïment, però, més enllà de l’exageració que avui pugui representar, pot ser utilitzat per les empreses per apujar els preus de productes de primera necessitat. Un decret urgent hauria de ser aprovat per posar mesures de control i vigilància i sancions contra qui aprofiti la situació per treure beneficis extres.
Per exemple, l’especulació a la Borsa és una altra de les mostres d’aquesta crisi. S’haurien de prohibir les apostes a la baixa, que tants beneficis representen per als grans inversors i tantes pèrdues per als petits accionistes; haurien de controlar-se les inversions especulatives i establir controls pel que fa a les oscil·lacions borsàries.
Per exemple, el nostre sistema de salut públic necessitarà posar la sanitat privada sota el seu control per utilitzar totes les capacitats existents sense que això suposi una sagnia, inimaginable en les actuals circumstàncies, de transferències del pressupost públic per satisfer no els costos sinó els beneficis dels seus inversors privats. I la contradicció llargament arrossegada de posseir un sistema sanitari públic que no està acompanyat d’una indústria pública farmacèutica i d’insums sanitaris, en la seva totalitat en mans privades, quan falten coses tan elementals per protegir els treballadors de la sanitat com màscares i vestits protectors .
Per exemple, és l’ocasió perquè els sindicats exigeixin el màxim de control i estableixin el màxim de vigilància sobre tots els processos d’expedients, perquè no se n’aprovi cap sense acord sindical. Si estem en una situació d’alarma social, no han de ser només els treballadors els que la suportin. En una situació com aquesta en què es demana la col·laboració de tots, a qui primer se li ha d’exigir és als que més tenen.
Per exemple, que durant un temps es paguin els salaris, encara que no hi hagi producció. Si el govern ja ha establert que una persona afectada per contagi es considera accident de treball, és a dir cobra el seu salari des del primer dia, haurien d’establir-se mesures d’aquest tipus per a les plantilles afectades per tancaments o acomiadaments durant el temps que duri l’estat d’alarma pel virus. No pot ser que l’única mesura que es prengui sigui la injecció de diners públics perquè els capitalistes segueixin mantenint els seus beneficis. Perquè aquests diners després es transformaran en deute i es pretendrà tornar a les polítiques d’austeritat i de retallades, que ja sabem el que representen. És el moment de recuperar el projecte d’una banca pública a partir de Bankia que pugui mantenir l’accés als crèdits de les petites i mitjanes empreses amb dificultats.
Es tracta de simples mesures per evitar que la població no rica pateixi les conseqüències o, dient-ho amb més precisió, mesures de llibertat republicana que no empitjorin encara més les seves condicions materials d’existència. Perquè, per dir-ho amb el vell però no desactualitzat llenguatge, es tracta de lluita de classes.
En la mesura que el principal instrument de la resposta a la pandèmia i a la recessió econòmica que desencadenarà és la despesa pública, la pressió per exercir els poders extraordinaris previstos a l’art 116.2 de la Constitució i l’Estat d’Alarma situaran el govern a la cruïlla que ha intentat defugir des de la seva formació.
La pressió dels grans propietaris i gestors econòmics és que les polítiques fiscals de govern prioritzin les transferències a favor seu per mantenir els seus guanys no a través de la «mà invisible de mercat» sinó de la flexibilització quantitativa del BCE i el pressupost de 2020. El que demanen en el diàleg social són EROs i flexibilitat d’acomiadament. Com, si no és mitjançant la intervenció pública, es pot garantir l’accés de les mitjanes i petites empreses als crèdits , que és un dels objectius teòrics de la política monetària de BCE, quan la majoria són empreses zombis carregades de deutes i a punt de fallida, amb els acomiadaments de plantilla que implica?
Com saben els lectors de SinPermiso, la defensa de la Renda Bàsica universal i incondicional és una de les nostres senyes d’identitat. Quan la lògica de la crisi econòmica intrínseca al sistema capitalista opera com el principal mecanisme de recuperació de la taxa de guanys, abandonant a l’atur una part significativa de les classes treballadores, és essencial assegurar la seva dignitat ciutadana per sobre de la misèria, orientant les polítiques fiscals a aquest fi. No perjudicar els nivells d’existència material implica una lògica econòmica que incentiva sectors econòmics bàsics i que permet obrir el debat de com satisfer la demanda de consum bàsic sense que l’única opció sigui la sobreexplotació.
Quan l’èxit de la contenció de la pandèmia depèn de la quarantena solidària, de l’assistència sacrificada dels sanitaris, de mantenir la producció dels béns essencials, la disciplina social pot i ha de ser conscient. Conscient dels interessos socials de la majoria que estan en joc, del que ens juguem, de les obligacions d’un govern progressista que, per ser-ho, també haurà de ser d’esquerres.
Drets de llibertat republicana
Dies abans de l’estat d’emergència, el PSOE es va negar a constituir una comissió parlamentària per investigar la corrupció de Juan Carlos I, al costat de Vox i el PP. Mal presagi per a les mesures de llibertat republicana. A pocs dies també de l’estat d’emergència, el constitucionalista sevillà Pérez Royo escrivia a propòsit de la lluita pública contra el coronavirus: «És l’ocasió perquè resulti visible per què el constituent espanyol del 78 va encertar en considerar que l’Estat unitari i centralista no podia ser la forma d’Estat de la Democràcia espanyola. La complexitat de la societat espanyola i la seva diversitat territorial no pot ser dirigida des d’un Estat unitari davant la crisi que estem travessant «. El govern de Sánchez ha optat per la direcció contrària.
La declaració de l’Estat d’Alarma és sens dubte necessària. Però la forma que ha adoptat, l’explicació que s’ha ofert en nom d’una unitat nacional que sembla obviar els interessos socials en competició i les diferents competències de les comunitats, especialment a Euskadi i Catalunya, on tampoc es pot obviar la crisi constitucional per decret, apareixerà per a importants sectors de la població com la recentralització que exigeix la dreta més reaccionària, ni que sigui per via indirecta i en nom de l’emergència sanitària. Hi havia una altra via i era la d’aprofundir en el diàleg i la coordinació anunciades, especialment a Catalunya.
Efectivament, el govern espanyol pot aplicar les competències que només ell té. Així que podria establir que tota la ciutadania tingués la republicana existència material garantida mentre durés la situació d’emergència: una renda bàsica de 1.000 euros per a tota la població fins a final d’any, per exemple. Això és menys diners que el que va servir per rescatar la banca espanyola. Per als que els preocupa que rebin una renda bàsica els més rics, en la declaració anual de l’IRPF, a totes aquelles persones que tinguessin uns ingressos bruts superiors a 25, 35, 40.000 euros bruts se’ls tornaria a descomptar. Quin és el problema? ¿No estem en una situació d’emergència? «El virus no entén de colors, de partits, d’ideologies, ni de territoris», va dir Sánchez. Ningú amb seny podria pensar el contrari, el virus no hi entén, però els humans si. I d’això parlem.
Daniel Raventós, editor de SinPermiso
G. Buster, editor de SinPermiso
Miguel Salas, membre del consell editorial de SinPermiso