En les cent hores amb prou feines que van transcórrer entre l’assassinat d’Arturo Ruiz al carrer de la Estrella i el sepeli dels quatre advocats i el sindicalista assassinats en l’atemptat del despatx del número 55 del carrer d’Atocha es condensen a Madrid dos aspectes clau de la Transició política. Més ben dit, dos desmentits. En primer lloc aquells esdeveniments engeguen en orris la xerrameca de la «transició pacífica» o la «transició modèlica». En segon lloc, desmenteixen aquest lloc comú de la Transició com un «pacte per dalt» o com una «democràcia atorgada».
El projecte del primer Govern de la Monarquia, capitanejat per Arias Navarro, va ser sempre un projecte continuista, una mena de «franquisme sense Franco». No obstant això, l’estat de vaga permanent del primer trimestre del 1976 i la mobilització social en el seu conjunt van fer veure al monarca que continuar per aquests camins podia costar-li la pròpia Allà hi havia l’exemple de la seva família política i Grècia. De manera que el 5 de juliol d’aquell any va nomenar Adolfo Suárez president de govern. Amb Suárez, també es va haver d’”empènyer”. De fet, si 1976 va acabar amb el Referèndum per a la Reforma del 15 de desembre, també ho va fer amb l’atur general del 12 de novembre convocat per la Coordinadora d’Organitzacions Sindicals (COS) formada per CCOO, UGT i USO. Es parla molt de l’audàcia de Suárez a l’hora de legalitzar a PCE. Es parla menys, però, de que pel cap del seu ministre de Relacions Sindicals, Enrique de la Mata, rondava la idea d’obrir la mà a les llibertats sindicals, però retardant la legalització de CCOO. Els dirigents del sindicat van rebutjar categòricament aquesta proposta.
Tampoc la sortida al carrer dels presos polítics i el final d’aquell etern exili van ploure del cel. Des de finals de 1975 les convocatòries de lluita per l’amnistia s’havien succeït una rere l’altra i cada vegada més massives. Encara el diumenge 23 de gener de 1977 hi va haver una d’aquestes convocatòries. I això que manifestar-se al carrer era una activitat de risc. El ministre de Governació, Rodolfo Martín Villa i el governador civil de Madrid, Juan José Rosón, no anaven amb miraments. Prohibien una per una qualsevol manifestació i enviaven als antiavalots a baldar a cops els manifestants. Com gent del «Règim» que eren, tenien una visió de les llibertats com un problema d’ordre públic. Llavors, barrejats amb els grisos, individus amb gavardina i «loden» corrent brandaven pistoles i altres estris. De vegades eren funcionaris de policia de paisà; altres, ultradretans com els Guerrilleros de Cristo Rey; i altres, ambdues coses alhora. Com que hi havia moltes manifestacions, com diem, la presència d’aquests dispositius repressius al carrer era el pa de cada dia.
Així, avançat el matí d’aquell diumenge, un nodrit grup de manifestants pro amnistia que s’escapaven d’una càrrega policial, es va topar amb quatre pistolers d’extrema dreta. Un d’ells va disparar dues vegades a l’aire, però un dels seus companys li va prendre la pistola i va matar Arturo Ruiz de dos trets a boca de canó. Quan va arribar la policia, els manifestants van veure com retenien dos dels ultradretans deixant-los marxar immediatament. Arturo Ruiz tenia 19 anys, treballava i alhora estudiava BUP. Era també un militant d’esquerra. Detingut, el qui havia assassinat un lluitador per l’amnistia se’n va beneficiar mesos després.
Al matí següent van tancar les universitats Autònoma i Complutense i els estudiants van inundar els carrers de Madrid. Un altre cop la policia darrere d’ells. A la cantonada de Libreros amb la llavors Avenida de José Antonio un pot de fum llançat pels grisos va acabar amb la vida de Mari Luz Nájera. Mari Luz no era militant, però com tants milers de joves aquell matí va sortir al carrer a protestar amb els seus companys de facultat.
Al vespre del mateix dilluns 24, sobre les 22’30, un escamot ultradretà va pujar al despatx d’advocats laboralistes d’Atocha 55. Eren militants comunistes i de CCOO. Tot just obrir-los la porta van començar a disparar sobre les nou persones que hi treballaven. D’elles, quatre advocats i un sindicalista que feia tasques d’administratiu van morir a l’acte. Les altres quatre van quedar greument ferides. Els assassins buscaven a un dirigent sindical del transport interurbà, Joaquín Navarro. En el sector s’havia produït una vaga molt dura que es va saldar amb alguns avantatges per als treballadors. Les empreses del transport interurbà estaven dominades per una màfia amb forts vincles en el sindicat vertical franquista.
El dia següent a l’atemptat es van registrar aturades al llarg i ample del país i l’enterrament va donar lloc a la manifestació de masses més gran que tenia lloc a Madrid des de la Segona República. Va ser una marxa en silenci i sense incidents. Va ser aquesta impressionant mobilització, la capacitat intimidatòria del moviment obrer, més que l’audàcia, el que van convèncer Suárez que no seria possible una democràcia amb exclusions. Va haver de modificar el full de ruta i legalitzar el PCE i les Comissions Obreres per donar credibilitat al procés de democratització. Bé és cert que encara en les primeres eleccions de juny de 1977 les organitzacions a l’esquerra el PCE no eren legals i van haver de presentar-se en coalicions amb noms desconeguts fins aleshores. Haurien d’esperar.
De manera que la font dels drets i llibertats ha de situar-se en aquelles mobilitzacions, en l’esforç de l’antifranquisme i en la rotunda presència de el moviment obrer.
Ramón Górriz i José Babiano
(President i director, respectivament, d’Història, Arxiu i Biblioteca de la Fundación Primero de Mayo)