Daniel Raventós i Miguel Salas
Des de 1996 els diferents governs de PSOE i del PP han concedit milers i milers d’indults. Uns informats positivament pels jutges i altres no. Esmentem alguns dels políticament importants: es va indultar Tejero el colpista (sense penediment) i també a Armada, l’altre company colpista; es va indultar els que des del govern van organitzar els GAL (que tampoc es van penedir); s’ha indultat banquers, polítics corruptes, a policies torturadors i fins als metges que van falsificar les restes dels morts en l’accident de l’avió Yak-42.
Són moltes les persones, des dels àmbits més diversos de la teoria, l’activisme, la política, que al llarg de segle XX han alertat de la incompatibilitat del capitalisme i la democràcia. I la connivència dels diferents poders amb el feixisme per aixafar la democràcia. Un exemple, simple exemple, el moderadíssim Karl Polanyi explicava davant l’ascens dels feixismes dels 20 i 30 de segle passat que el seu avanç no era tant a causa de la seva base social de suport com, per una banda, al suport que rebia de capitalistes, la judicatura, l’exèrcit i cossos policials. Per altra banda, aquest avanç era a causa de l’afebliment del moviment obrer i ciutadà. Deixem això aparcat. Anem al primer punt: Capitalistes, judicatura, exèrcit i cossos policials. En aquest regne, el d’Espanya, caldria afegir encara que no en exclusiva l’església catòlica. I la monarquia borbònica, és clar. Hem tingut un gran exemple aquests últims dies per part de la judicatura, niu de reaccionaris sense parangó. Per a això hem de parlar d’indults. I de la mena judicial que està en la cúspide d’aquest poder.
Des de 1996 els diferents governs de PSOE i del PP han concedit milers i milers d’indults. Uns informats positivament pels jutges i altres no. Esmentem alguns dels políticament importants: es va indultar Tejero el colpista (sense penediment) i també a Armada, l’altre company colpista; es va indultar els que des del govern van organitzar els GAL (que tampoc es van penedir); s’ha indultat banquers, polítics corruptes, a policies torturadors i fins als metges que van falsificar les restes dels morts en l’accident de l’avió Yak-42. Indults tan espectaculars que tot just van merèixer algunes editorials de premsa i poc més. L’escàndol organitzat per l’aliança entre els jutges de Tribunal Suprem i les dretes extremes i extremíssimes feixistes pels possibles indults als dirigents socials i polítics catalans té uns objectius clars: debilitar el govern actual i continuar presentant-lo com il·legítim i seguir obrint trinxeres per evitar que pugui obrir-se un intent de diàleg i de resolució democràtica del conflicte català. Perquè darrere d’aquesta campanya d’odi polític no només es persegueix seguir castigant als presos polítics sinó aixecar tots els murs possibles per evitar l’exercici de drets democràtics. Una cosa molt propi dels antecedents feixistes de segle XX als quals es referia l’autor citat que tan de prop va viure l’ascens d’aquesta barbàrie.
No podia sorprendre l’informe de la Sala Segona del Tribunal Suprem contrària als indults. No es podia esperar una altra cosa dels mateixos que amb esperit personalment venjatiu i políticament ultrareaccionari els van jutjar i van condemnar. La particularitat, i no és la primera vegada, és que la resolució entra directament en consideracions polítiques i dóna el xiulet de sortida perquè les dretes més o menys extremes (totes les d’àmbit territorial del regne: PP, Ciutadans i Vox) continuïn la seva demagògia i deriva antidemocràtica, per dir-ho amb diplomàcia, sobretot el que tingui a veure amb el conflicte català i, més en general, amb els ja més que agredits drets al regne d’Espanya. Afegim que a aquest cor s’han sumat els González i Guerra i els barons socialistes habituals, els d’Extremadura i les dues Castelles. Aquests dinosaures del PSOE no han sorprès ningú, excepte a algun incaut que pugui seguir veient “diferències substancials” entre aquesta banda fòssil del PSOE i la dreta. Els uneix la raó d’estat, de la unitat de l’estat, com han demostrat reiteradament. Aquesta vegada ha estat de moment l’última. Aviat hi haurà nous exemples.
La tècnica i la política de l’informe judicial
Nombrosos juristes han explicat amb tot detall la barbaritat judicial de la resolució del Suprem. Però això és una part del greu problema. L’altre: el seu caràcter extremament dretà. La resolució, que tècnicament ha estat ridiculitzada per especialistes jurídics, no es limita a la seva comesa, donar una opinió favorable o contrària als indults, sinó que es fica fins al coll en un atac al govern i a qui defensi els indults. Com si fos la Santa Inquisició, per dir-ho en termes catòlics l’església tant sap en aquest regne de repressió des de fa segles, col·loca fora de la llei i com antidemòcrata (sic) a qui prengui decisions contràries a aquesta resolució.
Segons el Suprem els condemnats no han mostrat «el més feble indici de penediment». És repugnant des d’un punt de vista jurídic i, més important, amenaçant políticament exigir penediment d’accions polítiques democràtiques i pacífiques. El que ells pretenen és la submissió. Enlletgeixen, especialment al president d’Òmnium Cultural Jordi Cuixart, que “ho tornarien a fer”. En un sistema que es pretengui democràtic, tot i tota dirigent polític i social està obligat (en tot cas mai obligat a no fer-ho) a seguir lluitant, a seguir intentant aconseguir els objectius socials i democràtics que pretén. És per això que estan a la presó i se’ls vol que segueixin tancats? A la venjança se li suma l’amenaça política d’extrema dreta que l’envolta.
La resolució es dedica a autodefensar-se -potser pensant que totes les seves decisions acabaran veient-se en els tribunals europeus? – i fa un recorregut que va fins al codi penal alemany per seguir confonent rebel·lió amb sedició; dedica contínues referències relatives al fet que l’única interpretació democràtica (resic) és la seva; al fet que el càstig, aquest és el terme que els complau, és el que es mereixen per haver intentat canviar les lleis “recolzada en l’enganyosa mobilització d’una ciutadania a la qual irresponsablement s’empeny a construir un nou Estat que només existeix en la imaginació dels seus promotors”. Passa comptes amb qui van sol·licitar l’indult (no l’amnistia, precisem), com el sindicat UGT, contra les presons catalanes que concedeixen permisos de tercer grau (que després els tribunals suspenen) i fins amb els dos magistrats del Tribunal Constitucional que van emetre un vot particular per considerar “desproporcionades” les altes penes de presó.
La cirereta final consisteix a atacar el govern pel suposat autoindult. Segons el tribunal, l’indult a dirigents de partits, en referència a ERC, seria un autoindult, ja que «ara per ara garanteixen l’estabilitat de Govern cridat a l’exercici de la mesura de gràcia». O sigui, el Suprem s’oposa als indults i a més li retreuen al govern els suports parlamentaris. Només cal que diguessin, el que segurament pensen, que el govern és il·legítim, com insistentment repeteixen el PP i Vox. Partits que al costat de Ciutadans tornaran a manifestar-se amb milers de banderes monàrquiques espanyoles el 13 de juny contra el possible indult. Ciutadans també, és clar. Interessant serà un dia saber què opina aquella esquerra gran espanyola que va mirar amb molta simpatia a Ciutadans perquè s’oposava al “nacionalisme burgès” (reresic) de les mobilitzacions catalanes pel dret a l’autodeterminació. Potser veien en Ciutadans una mostra d’internacionalisme proletari exemplar. Mentre no fos “nacionalisme burgès català”, tot valia.
L’aliança entre jutges i dretes extremes (totes les espanyoles) és tan evident que poques hores després de conèixer-se la resolució el PP ja repetia els mateixos arguments. Segons Casado, el govern pretén un “autoindult secessionista per seguir en el poder”, el considera “inacceptable” i s’autoproclama l’únic defensor de la Constitució i la justícia. Aquests que s’omplen la boca de la necessària separació de poders no poden imaginar que una cosa és l’opinió judicial i una altra cosa és la decisió política que un govern pot i ha de prendre. Com les dretes han subcontractat als jutges per prendre decisions polítiques sobre drets i llibertats i especialment sobre Catalunya, els hi va bé tot el que surti des dels tribunals, amb l’excepció del que tingui a veure amb la seva provada corrupció. El diari eldiario.es ha publicat un estudi en el qual mostra l’enorme pes de jutges conservadors, tornem a ser diplomàtics, a la Sala Segona del Tribunal Suprem. La suposada divisió de poders s’ha unificat en una: totes les dretes espanyoles darrere de les togues. Una raó evident per seguir mantenint bloquejada la renovació del Poder Judicial que ja fa diversos anys que està fora de termini i que si tinguessin una mínima decència democràtica, per dir alguna cosa retòrica, haurien de dimitir. L’enfrontament institucional és greu i té pocs precedents. Els jutges i les dretes proposen un desafiament al què cal respondre.
Amnistia
El debat s’ha concentrat en els indults, però si s’arriben a aplicar només seran una petita decisió en el camí de resolució del conflicte. Els indults només afectaran nou persones que són a la presó, que no podran exercir els seus drets polítics perquè amb la resolució del Suprem quedaran inhabilitats i seguirà pendent el tema dels exiliats i al voltant de 3.000 persones encausades. A més, cap dels afectats considera que hagin comès cap delicte, senzillament se senten acusats per exercir els seus drets democràtics. Per això l’amnistia és la resposta política i democràtica. En unes declaracions des de la presó Jordi Cuixart deia: “Ni renúncies ni penediments, ni tampoc reformes parcials del Codi Penal, ni els indults són la solució a la situació que estem patint. La nostra causa és una causa global i necessita una resposta global, per això seguim defensant l’amnistia com l’inici per a la solució d’un conflicte polític”. I l’aliança de la judicatura gran espanyola i l’extrema dreta no pot suportar una cosa així. És la seva essència: la lluita contra les llibertats democràtiques.
L’amnistia és una decisió política, no judicial, i no hi ha cap referència explícita a la legislació espanyola que la prohibeixi. Així es va fer amb l’amnistia de 1977, independentment de la nostra opinió sobre aquella amnistia que va incloure a provats feixistes i torturadors franquistes, és una majoria parlamentària que pot decidir aplicar-la. En realitat, existiria aquesta majoria parlamentària si el PSOE li donés suport, però, va preferir votar en contra, al costat de PP i Vox, quan es va presentar davant la Mesa del Congrés el passat mes de març. Algun dia poden penedir-se. El “a por ellos” comença a dirigir-se també al govern “il·legítim”. Que vagin amb compte.
Com queda dit, les dretes han convocat mobilitzacions al carrer i han anunciat mocions en ajuntaments i parlaments autònoms. Aquest desafiament necessita resposta. El govern ha indultat els presos, però cal anar més enllà per defensar-se de les dretes i per buscar una sortida democràtica al conflicte. No és un problema català, sinó un problema democràtic que afecta el conjunt de l’Estat. Si avança el discurs, les amenaces i l’aliança dels sectors més reaccionaris de l’Estat -exèrcit, església, jutges, monarquia, cossos repressius- amb les dretes, seran els drets i llibertats que es veuran (més encara que ara) afectats i llavors perdrem tots. Cal reunir les forces democràtiques i de les esquerres, al carrer i a les institucions, els que només donen suport els indults i els que proposen una amnistia, perquè tots i totes hem de defensar una resposta democràtica a una crisi política.
Font: Catalunya Plural (https://catalunyaplural.cat/ca/dindults-i-amnistia-lalianca-de-laparell-judicial-amb-les-dretes-extremes-espanyoles/)
Font original: Sin permiso (https://www.sinpermiso.info/textos/de-indultos-y-amnistia-la-alianza-del-aparato-judicial-con-las-derechas-extremas-espanolas)
Foto: Sin permiso