Montserrat Vilà Planas
Em vaig quedar glaçada, vaig haver de fer-m’ho repetir. La notícia em va arribar per telèfon des de Londres. «Han detingut la Juani». No, no pot ser. Sí, m’ho han dit des de la HWC, és incomprensible, però és cert, em va contestar la companya que m’alertava. En un moment em van venir al cap les meves estades amb ella a Palestina. Vaig rememorar en un instant els dos anys que per Nadal vaig viatjar a Betlem i per tota Cisjordània, amb la Plataforma de Dones Artistes, eren unes gires per la Pau a l’Orient Mitjà i l’alliberament de totes les preses polítiques.
Una mica més tard vaig iniciar la cooperació centrada en la causa de les dones palestines, a través de les cases d’acollida de les dones que pateixen violència de gènere, concretament a Nablus. Des d’aquests projectes solidaris, amb un compromís vital amb la causa de la llibertat palestina i dels drets de les seves dones, van ser precisament responsables compromesos de l’Ajuntament de Barcelona que ens van presentar Juana Ruiz Sánchez. Va resultar un amor solidari a primera vista, vam començar a treballar amb Juani en programes per a la salut sexual i reproductiva de les dones a Cisjordània. Eren 16 magnífiques clíniques, algunes itinerants. Un petit somni en el nostre cel terrenal, un infern quotidià sobre el terreny àrid de la volguda Palestina.
Juana Ruiz Sánchez, ciutadana espanyola de 62 anys, en porta més de trenta residint a Palestina amb el seu marit Elías Rishmawi, en concret a Beit Sahur, localitat situada a la Zona A d’administració exclusiva de l’Autoritat Palestina. El passat 13 d’abril, 20 soldats israelians van violar el seu domicili a les 5:45 del matí i, després de registrar-lo, destrossar-lo i confiscar documents i equips electrònics la van traslladar emmanillada i sense comunicar-li de què se l’acusava a una caserna militar d’Hebron i més tard a la presó d’homes de Hasharon. Encara no m’acabo de creure aquest despropòsit. Cada dia tinc diversos intercanvis telefònics i per xarxes per saber del greuge i la salut de Juani.
Tancada primer en una cel·la amb altres dues preses comunes palestines, els últims dies està sola, confinada i sense poder sortir al pati, en tractar-se d’una presó d’homes. Les autoritats militars israelianes no li han permès canviar-se de roba fins el passat 29 d’abril, quan segons el seu advocat, el Consolat espanyol a Jerusalem va poder lliurar-li una muda i les seves ulleres.
En violació de la Convenció de Viena de Relacions Consulars, les autoritats israelianes no van informar el Consolat d’Espanya a Jerusalem. Va ser la família la que va advertir de la detenció. Però les autoritats militars israelianes van negar l’accés de personal consular a la ciutadana espanyola fins el 21 d’abril, al·legant que tenia permís de residència palestí. El seu advocat tampoc va poder veure-la fins el 20 d’abril i posteriorment només ha pogut parlar amb ell telefònicament una vegada.
Des de la seva detenció ha tingut cinc vistes davant un jutge militar. Però ha estat interrogada emmanillada tres dies durant 12 hores seguides, com si fos una delinqüent, com si no es dediqués a la salut i cura contribuint a la bona marxa de les clíniques. Juani no parla hebreu i no gaire l’àrab. Per la poca informació recollida pel seu advocat, els llargs interrogatoris són un malson de crits i insults incomprensibles. Només en un d’ells hi ha hagut una traductora d’espanyol, que tampoc dominava l’idioma. Els interrogatoris acaben posant-li al davant uns documents en hebreu i àrab, que no és capaç de llegir, perquè els firmi.
Juani només rep dos àpats diaris i mentre duren els interrogatoris només aigua.
Des del 13 d’abril, el fiscal militar no ha presentat càrrecs. Està prevista una audiència davant el jutge militar avui 2 de maig. L’advocat defensor creu que les autoritats militars israelianes estan intentant muntar un cas per acusar-la de suposats desviaments de fons de l’organització en la qual treballa, la Health Work Committees (HWC), al Front Popular per a l’Alliberament de Palestina. El FPAP és una de les organitzacions d’esquerres de l’OAP que funciona obertament a la zona A de l’Autoritat Palestina i que anava a participar amb llista pròpia a les recentment suspeses eleccions legislatives palestines, però que les autoritats israelianes tenen en la seva llista d’organitzacions terroristes.
Juani està malalta. Em preocupo per la seva medicació, com m’angoixa el seu estat d’ànim, em reconforta quan m’expliquen que està forta, n’estic segura, la veig. Mai ha exercit funcions directives a la HWC, ni té antecedents. La seva feina principal és mantenir les relacions de solidaritat amb les moltes organitzacions, ajuntaments i comunitats autònomes que mantenen programes de cooperació amb la HWC, una de les xarxes sanitàries més eficaces i més transparents que operen en els territoris ocupats palestins. Cada any Juani viatja al Regne d’Espanya per visitar els seus familiars i trobar-se amb els que donem suport a l’exemplar treball sanitari de la HWC i és una persona no només respectada, sinó també molt estimada. A Barcelona la seva visita és sempre esperada amb il·lusió. Aquí ens hem conegut, ens hem fet amigues, fins i tot amb la seva família quan l’acompanyava.
Es fa difícil escriure aquestes línies de la manera més freda i distanciada possible. És evident que Juani està sent torturada psicològicament, privada de son i assetjada pels tribunals militars d’ocupació israelià amb l’objectiu de trencar-la i que s’auto inculpi. I l’Estat d’Israel es diu democràtic. Si són capaços de fer això amb una ciutadana espanyola, tot i les protestes del Consolat espanyol de Jerusalem, de què no seran capaços de fer amb els palestins, començant pels treballadors del departament de comptabilitat de la HWC també detinguts?
Aquesta és la trista realitat de l’ocupació israeliana dels territoris palestins, de la pràctica de l’apartheid, de la violació sistemàtica dels convenis de Drets Humans i Humanitaris, de la prohibició de la celebració d’eleccions palestines a Jerusalem Est, de la violació unilateral sistemàtica dels Acords d’Oslo. I per una espanyola solidària de 62 anys com la Juani tot això, que escrit pot resultar abstracte i vague, es concreta en el malson d’aïllament, detenció, maltractaments i interrogatoris que va començar el 13 d’abril.
Fins a tal punt és evident la injustícia que pateix Juani, que les autoritats espanyoles l’han defensat públicament i han expressat les seves protestes davant les autoritats israelianes. Que en molt pocs dies s’ha organitzat una campanya de solidaritat que va creixent en força a mesura que tots els que coneixen Juani saben de la seva situació. La pandèmia i els seus condicionants de salut en la mobilitat, no han impedit la realització de concentracions en diferents ciutats. Un Manifest recorre les xarxes per denunciar aquest atropellament i exigir la llibertat de Juani.
Les autoritats militars israelianes volen fer de Juani un boc expiatori per acovardir la solidaritat i les campanyes de suport sanitari a Palestina, on la pròpia distribució de les vacunes s’ha convertit en una mostra més de l’apartheid. La campanya pel total alliberament de Juani Ruiz Sánchez ha d’esdevenir la qüestió central de les relacions diplomàtiques d’Espanya amb Israel. Si una ciutadana espanyola pot ser tractada així, ¿com es poden mantenir unes relacions diplomàtiques amb uns torturadors psicològics i maltractadors en violació flagrant del dret internacional?
Juani sap, gràcies al seu advocat i les autoritats consulars, que hi ha una campanya de solidaritat en marxa. I amb emoció ha fet saber el seu agraïment. Si les autoritats militars israelianes creuen que aquest ultratge quedarà sense una resposta solidària i massiva, s’equivoquen. Cada dia de detenció arbitrària i d’interrogatori-tortura és un esperó per a la solidaritat. Darrere de Juani estem totes i tots.
Necessito acabar com en la lectura del Manifest de la concentració de la Plaça Sant Jaume de Barcelona: Juani, t’estimem! Juani, t’esperem a Barcelona! Juani, llarga vida al poble palestí! Juani, visca la lluita del poble palestí!
Montserrat Vilà Planas
Presidenta de la Plataforma Unitària contra les violències de gènere de Catalunya