Des que Isabel Díaz Ayuso va convocar eleccions a l’Asamblea de Madrid per al 4 de maig fins a les cartes d’amenaça, amb bales incloses, rebudes pel ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, la directora general de la Guàrdia Civil, Maria Gámez, i el cap de llista per Unidas Podemos, Pablo Iglesias, ha passat tot just un mes. No obstant això, el viratge de la campanya en aquest escàs temps ha estat enorme.
Hem passat de veure una Díaz Ayuso embolicada en cotons, protegida pels mitjans de comunicació, ajudada per editorials i tertulians de tota mena i condició, a observar-la en directe en l’únic debat televisiu que s’ha produït. En aquest debat vam poder escoltar, sense el filtre dels tertulians, els memes i els bots, la resta de candidats. I és aquí on va arribar un dels canvis. Per primera vegada, problemes reals com la pandèmia, l’estat insofrible de sistema públic de salut, l’abandonament que pateix l’educació pública, les cues de la fam, la manca de protecció social, la gent morta… van sortir a la llum. El maltractament social que pateix la població va ocupar el centre de l’escenari polític. L’extrema dreta de Vox va treure el seu ja famós cartell racista i va insultar tothom, Ayuso va fer el mateix, sense presentar cap proposta més enllà de prendre cerveses en els bars i baixar impostos als més rics. La premsa i les televisions van intentar tornar a salvar-la, però la veritat ja havia estat vista i comprovada a través de la pantalla. A Madrid hi ha més morts, més contagis, menys recuperació econòmica i més pobresa en comparació amb la seva renda que a la resta del regne.
El segon gran canvi han estat les amenaces per carta rebudes per Iglesias i el seu abandonament del debat radiofònic a la cadena SER. Rocío Monasterio, candidata de Vox, es va negar a condemnar en directe aquestes amenaces i va deixar caure que es tractava d’un muntatge. Després d’això, el debat es va tornar ja impossible. Iglesias va marxar i una hora després Ángel Gabilondo (PSOE) i Mónica García (Más Madrid) van seguir els seus passos. Ayuso no havia volgut assistir al debat, però la campanya dissenyada pels seus gurús del PP es trobava definitivament trencada. A dia d’avui, ja no pot seguir amagant-se en la seva gàbia d’or i repetir sense cap cost mentides que ni la propaganda intensa dels mitjans afins transformen en veritat; tampoc pot, davant el cartell de Vox al metro de Madrid, emparar-se en una decisió judicial que, malgrat l’oposició de la fiscalia, s’entesta a mantenir-lo. Menys encara continuar esquivant la condemna a les amenaces de mort rebudes pel cap de llista d’Unidas Podemos.
Aquesta última setmana de campanya, les coses encara poden fer un tomb. Tot està obert. La clau, això no ha canviat, és que la participació creixi i que, a l’alta votació dels barris rics, se sumi ara una elevada votació dels barris i localitats en què viu la gent treballadora. Sens dubte, a aconseguir-la hi ajudaria que el bloc de les esquerres aprofités que la campanya de la dreta s’ha trencat sense remei i comencés a debatre més sobre les primeres mesures que hauria de prendre un govern progressista i plural per a un veritable rescat ciutadà a Madrid.
Carles Girbau és regidor d’Ahora Ciempozuelos