Tot va començar un 18 de març de 1871. Per primera vegada en la història el poble treballador prengué amb les mans el seu propi destí i va obrir el camí per a una nova etapa de la humanitat. 150 anys després segueix sent un esdeveniment històric que atreu totes les atencions, ja sigui per recordar, preguntar-se sobre la seva actualitat o denigrar-lo. La realitat és que des de llavors, tota revolució, tot procés transformador de la societat ha trobat en l’experiència de la Comuna de París referències, un mirall on emmirallar-se i un aprenentatge útil per a la configuració de la nova societat que imaginem i desitgem.
Cada vegada que s’ha intentat «assaltar el cel» -en feliç expressió encunyada per Marx- la Comuna ha estat present. Va ser una guia per als revolucionaris russos, com un emblema en la revolució espanyola o una expressió pràctica de democràcia revolucionària i participació popular quan calia oposar-se a concepcions burocràtiques dels processos revolucionaris. Va reaparèixer al maig del 68 francès o a la rebel·lió zapatista a Mèxic. D’una o altra manera, la Comuna sempre torna.
L’aixecament del poble parisenc s’inscriu en la sèrie de revolucions que es van desenvolupar durant el segle XIX a tot Europa. En el transcurs d’un segle una part de la societat europea va fer el recorregut des de la societat feudal que imperava a finals de segle XVIII fins a la primera revolució obrera a la fi del XIX. França va ser la catalitzadora d’aquests processos. La Revolució francesa de 1789 va acabar amb el règim feudal i va obrir pas al govern de la burgesia. Durant el segle XIX es van succeir tres repúbliques, dos imperis i dues monarquies.
Alguns historiadors debaten si la Comuna va ser el final de l’impuls iniciat per la Revolució francesa o si va ser la primera revolució obrera. Les revolucions mai són perfectes ni corresponen a un cànon preestablert. El desenvolupament de la societat no és uniforme, sol combinar passos endavant amb les càrregues del passat. La Comuna va tenir l’honor de què per primera vegada la classe treballadora encapçalés una revolució. En les anteriors el poble planer va estar dirigit per la burgesia o per la petita burgesia, però a la Comuna per primera vegada es van prendre decisions que posaven en qüestió la propietat capitalista i tendien a organitzar la producció a favor de l’interès col·lectiu, alhora que es decidia aprofundir en el que els burgesos no s’havien atrevit: una aplicació plena de les llibertats, la separació entre l’Església i l’Estat, el laïcisme en l’ensenyament o una educació per a tot el poble. Va ser una revolució que va obrir les portes cap al futur, no cap al passat. Un dels seus dirigents, Leo Frankel, ho va expressar així: «No hem d’oblidar que la revolució del 18 de març ha estat realitzada per la classe obrera. Si no fem res per aquesta classe, no veig la raó de ser de la Comuna «.
Guerra i traïció
L’aixecament popular va estar determinat per la crisi del Segon Imperi de Napoleó III i la guerra que va iniciar contra Prússia per intentar evitar la seva caiguda, que finalment precipitaria la seva fi després de la derrota de l’exèrcit francès. Sol atribuir-se a la Comuna una espontaneïtat que cal posar en qüestió. Com en totes les revolucions, hi ha condicions materials o crisis polítiques que les preparen, com també una determinada consciència i experiència de les classes socials que hi participen. Des de l’any 1867 s’havien declarat vagues importants, algunes d’elles reprimides a sang i foc per l’exèrcit; hi havia una persecució intensa contra els dirigents obrers, especialment contra els afiliats a la Primera Internacional que s’havia fundat el 1864, i s’havien anat forjant diverses oposicions, totes de caràcter republicà però amb diferents visions de classe, des dels republicans burgesos fins a les diferents tendències obreres, blanquistes, jacobins, proudhonians, cooperativistes, internacionalistes, etc. El 1869 es van convocar eleccions, i encara que les va guanyar el règim, es van presentar candidats republicans i socialistes que van aconseguir 40 representants de 280. No es feien cap il·lusió: «Els més bells discursos -deien- no han impedit res, res ens han donat; és menester fer alguna cosa, sacsejar l’Imperi fins a arrencar-lo de soca-rel «.
Per això, després de la derrota de l’exèrcit francès a Sedan, el 4 de setembre de 1870 es va proclamar la república amb relativa facilitat. Però la república no és més que un primer pas. El govern resta en mans d’una aliança entre burgesos republicans, dirigents i militars de l’antic règim i fins i tot amb la col·laboració de monàrquics, al capdavant s’hi col·loca Adolphe Thiers. París i les ciutats importants perceben que els nous governants estan disposats a un acord amb l’invasor i que temen més el poble que als exèrcits enemics. «La resistència és una bogeria», diuen, però el poble respon: «Defenseu-nos! Expulsem l’enemic! «. De setembre de 1870 a març de 1871 s’obre una fossa entre els governants i el poble. Es va obrint pas la idea de la Comuna davant de les polítiques de govern. Al setembre ho intenten a Lió. El 31 d’octubre un grup blanquista ho intenta a París. Quan la nit del 18 de març de 1871 el poble de París descobreix la provocació que el seu propi govern li vol prendre els canons i les armes, la sort ja està tirada. La Comuna és la resposta.
La idea de la Comuna formava part de la tradició revolucionària francesa. A l’edat mitjana representava l’exercici de certes llibertats ciutadanes enfront de la noblesa. Durant la revolució francesa la Comuna de París va ser l’organització municipal de la ciutat i un dels pilars de la proclamació de la república després de l’intent de fugida del rei. Les tradicions revolucionàries, l’experiència de la revolució de 1848 i la maduració de la classe treballadora en la lluita contra Napoleó III van confluir en la proclamació de la Comuna, el primer govern dels treballadors de la història.
Canviar el món i la vida
A La guerra civil a França Marx va escriure: «La classe obrera no exigia miracles de la Comuna. No tenia utopies fixes i acabades […] no té ideals per realitzar; només ha de posar en llibertat els elements de la nova societat «. La Comuna no tenia un programa previ. Encara no existien partits obrers o socialistes i les organitzacions obreres eren associacions amb objectius difusos, ja que el desenvolupament de la classe obrera estava encara en els seus inicis. Els que tenien una idea més avançada eren els internacionalistes (per estar afiliats a la Primera Internacional), però eren molt minoritaris. El més impressionant de la Comuna és que responent a la mobilització i a les necessitats de la vila de París va configurar les bases polítiques i socials de la revolució social i d’una nova societat.
En repassar els 72 dies de la seva existència sorprèn la quantitat de decrets que van aprovar i van posar en marxa, fins i tot en les condicions de setge, d’enfrontament militar i d’absència de molts recursos. En aquesta cronologia que publiquem es pot seguir aquest procés dia a dia. Un dels primers objectius va ser assegurar l’alimentació, ja reduïda pel setge prussià. Es va crear una Comissió de Subsistències per assegurar el proveïment i mantenir preus estables. Es van reobrir els mercats, es va fixar el preu del pa i dels aliments essencials i es van intentar evitar els intermediaris per evitar l’especulació. Van funcionar cooperatives de consum i menjadors col·lectius que van tenir molt d’èxit. Es va limitar el salari dels alts funcionaris. Tots els membres de la Comuna havien de ser elegits i revocables, com els jutges i funcionaris públics. Es va suprimir l’exèrcit permanent. Es va decretar la separació entre l’Església i l’Estat. L’ensenyament va passar a ser gratuït i laic. Es van prendre mesures especials per escolaritzar les nenes. Es van suspendre durant uns mesos els lloguers dels habitatges. Es van començar a agrupar les empreses per formar cooperatives … era un programa social i revolucionari que obria les perspectives d’un món nou.
La Comuna va ser també una festiva explosió de participació democràtica. Es deliberava, es participava en les decisions, es triava directament tant els membres de la Comuna com els oficials de la Guàrdia Nacional. Les dones, sense drets ni reconeixement, es van organitzar, van participar en les decisions i en els combats a les barricades, encara que no van arribar a tenir responsabilitats en la Comuna ni a obtenir el seu dret a vot. Es van obrir multitud de clubs polítics, alguns es van instal·lar en esglésies apropiades pel poble. El Circ d’Hivern, on hi cabien unes 6.000 persones, es va convertir en una mena d’assemblea permanent. Allà es podia escoltar els dirigents de la Comuna, o participar en una assemblea de maçons -que van donar suport a la comuna- o trobar-se amb una concentració de forners reunits per celebrar la prohibició de treballar de nit. Hi va haver una explosió de la premsa escrita. El Diari Oficial de la República va ser l’òrgan de la Comuna. Entre els diaris partidaris de la Comuna estaven Le Cri du Peuple, dirigit per Jules Vallès; va ser dels més llegits, amb una tirada que podia oscil·lar entre 50.000 i 100.000 exemplars. Le Pere Duchêne, Le Vengeur, Le Reveil, Le Châtiment, L’Action, La Tribune du Peuple. Hi va haver diaris feministes, com La Sociale. Es va mantenir una premsa republicana moderada, com Le Rappel, La Verité, Le Triomphe de la Republique, i fins i tot durant setmanes es van seguir editant diaris obertament contraris a la Comuna, quan fora de París estava prohibida i perseguida tota expressió escrita favorable a la Comuna.
L’art i la cultura es van fer accessibles a la població. Es van obrir biblioteques i museus amb entrada gratuïta i alguns oberts a la nit. Els treballadors d’aquests centres participarien en la presa de decisions. Es va impulsar un art independent del poder, es va crear una Federació d’Artistes dirigida pel pintor Gustave Courbet. També es va crear una Federació Artística que va agrupar compositors, escriptors i artistes dramàtics i lírics. Es van obrir teatres i van organitzar-se nombrosos concerts.
La revolució va quedar aïllada a París i potser no es va fer prou per estendre-la a la resta de país. Hi va haver nombroses manifestacions de suport i es van proclamar comunes en altres ciutats, com Lió, Narbonne, Saint Étienne, Marsella i Llemotges, però van ser sufocades en pocs dies. Es van dirigir crides al poble francès i als treballadors del camp per establir relacions de suport i solidaritat, però el setge combinat de les tropes de govern francès de Versalles i les de l’exèrcit prussià i el poc temps de què van disposar va impedir el seu desenvolupament.
La Comuna va ser conscient que no podia limitar-se a París. S’oposava a la centralització que la Monarquia i l’Imperi havien imposat, i encara que el debat no va arribar a desenvolupar-se, s’imaginava la unitat de la nació com l’associació voluntària de les comunes de tota França. El municipi en seria la base, amb les competències que afectessin la seva població; es federarien les comunes a nivell de departament i regió, les competències i el govern central serien l’expressió de les comunes i la seva funció estaria limitada als interessos nacionals i a la política exterior. Una organització democràtica de dalt a baix. Marx ho va explicar així: «Les poques, però importants funcions que encara quedarien per a un Govern central no se suprimirien, com s’ha dit, intentant falsejar la veritat, sinó que serien exercides per agents comunals i, per tant, estrictament responsables. No es tractava de destruir la unitat de la nació sinó, per contra, d’organitzar-la mitjançant un règim comunal, convertint-la en una realitat en destruir el poder de l’Estat, que pretenia ser l’encarnació d’aquella unitat independent i situada per sobre la nació mateixa, en el cos de la qual no era més que una excrescència parasitària «. (La guerra civil a França).
Repressió brutal
La burgesia no podia suportar que la classe treballadora dominés París i des del primer moment va estar preparant l’exèrcit necessari per destruir la Comuna. No hi havia possibilitat de conciliació. Qui ho va intentar va fracassar. La Comuna va mostrar un cert grau d’ingenuïtat en no preparar-se per aquest enfrontament, no només des del punt de vista militar sinó, per exemple, apoderant-se del Banc de França, cosa que hagués estat un cop important per a l’economia dels capitalistes.
El 21 de maig l’exèrcit de Versalles obre les primeres fissures en la defensa de París. Comença el que es dirà la Setmana Sagnant per la brutal i indiscriminada repressió que s’abatrà sobre el poble de París. Es lluitarà barri per barri i casa per casa, però l’odi de la burgesia no tindrà cap consideració. «La indústria parisenca va quedar destruïda a conseqüència d’això. Els seus caps de taller, contramestres, ajustadors, obrers artistes que donen a la seva fabricació el seu valor especial van morir, van ser detinguts o van emigrar. La sabateria va perdre la meitat dels seus obrers; l’ebenisteria, més d’un terç; deu mil obrers sastres, la major part dels pintors, lampistes i plomers van desaparèixer; la guanteria, la merceria, la cotilleria i la barreteria van patir el mateix desastre; hàbils joiers, ciselladors i pintors de porcellana van fugir. La indústria del moble, que abans donava feina a més de seixanta mil obrers, va haver de rebutjar comandes per falta de braços. Un gran nombre de patrons que van reclamar a Versalles el personal dels seus tallers van rebre per resposta que enviarien soldats per substituir els obrers «(Prosper-Olivier Lissagaray. Història de la Comuna). Fins i tot la premsa favorable al govern va acabar mostrant les seves reserves: «No matem més! -es publicaba al Paris-Journal del 2 de juny-. Ni als assassins, ni als incendiaris! No matem més! No és el seu indult el que demanem sinó una pròrroga «. Però el govern, amb Thiers al capdavant, volia acabar amb tota resistència per poder declarar: «El socialisme ha acabat per molt temps».
Tot acabà el 26 de maig. Fins a l’últim moment els obrers de París van defensar la seva obra. Lissagaray relata: «L’última barricada de les jornades de maig és la del carrer Ramponneau. Per espai d’un quart d’hora la defensa un sol federat. Per tres vegades trenca l’asta de la bandera versallesca enarborada sobre la barricada del carrer París. Com a premi al seu valor, l’últim soldat de la Comuna aconsegueix escapar-se» (Història de la Comuna). El socialisme renaixerà i n’aprendrà; necessitem seguir aprenent de les lliçons de la Comuna.
Miguel Salas, membre del Consell Editorial de Sin Permiso
_________
Per llegir:
https://www.sinpermiso.info/textos/150-aniversario-de-la-comuna-de-paris-la-guerra-civil-en-francia
https://www.sinpermiso.info/textos/la-alternativa-posible-de-la-comuna-de-paris
Historia de la comuna– Prosper-Olivier Lissagaray- Capitàn Swing
La Comuna de París– Roberto Ceamanos- Edit. Catarata
Font de la foto: www.sinpermiso.info, 21/3/2021