La majoria de l’actual normativa laboral va ser imposada pel Govern del Partit Popular mitjançant el Reial decret llei 3/2012, del 10 de febrer de 2012, de mesures urgents per a la reforma del mercat laboral, i els seus posteriors desenvolupaments sense respectar el diàleg social ni el polític. Els objectius que el Govern del PP declarava perseguir amb la seva reforma laboral es poden consultar en el document: «Las reformas del Gobierno Español» (setembre de 2012) del Ministeri de la Presidència-Secretaria d’Estat de Comunicació. Es citaven entre altres mesures: afavorir l’ocupabilitat, reformar el sistema d’intermediació laboral i canviar el sistema de formació per a l’ocupació; facilitar la flexibilitat interna i dotar de primacia el conveni d’empresa; fomentar la contractació i l’ocupació indefinida, un nou contracte de suport als emprenedors i mesures per facilitar els acomiadaments individuals i col·lectius amb la justificació de reduir la dualitat.
Tot i que els anteriors enunciats poden semblar massa generals o eufemístics, si es recorre a les hemeroteques es pot trobar una interpretació de la reforma laboral de 2012 molt més breu, clara i sobretot autèntica a l’explicació que el llavors ministre d’Economia del Govern Rajoy (Luis de Guindos), i actual vicepresident de BCE, traslladava en aquells temps al comissari d’Afers Econòmics de la UE (Olli Rehn): «Serà extremadament agressiva, amb molta flexibilitat en la negociació col·lectiva i reduïm les indemnitzacions per acomiadament».
Quan han passat nou anys des de la seva aprovació el nostre mercat laboral acumula grans desequilibris que són les causes de les desigualtats i la pobresa laboral existents, sent de les més greus la baixa taxa d’ocupació, l’elevat atur, la temporalitat injustificada, l’abús dels acomiadaments, la bretxa de gènere i l’absència d’unes polítiques actives d’ocupació de qualitat que han deteriorat la formació per a l’ocupació i la intermediació laboral. Aquestes mancances posen en evidència que aquella reforma laboral va ser un fracàs rotund ja que no va aconseguir cap dels objectius que proclamava, sinó que en la majoria dels casos va agreujar els problemes.
La reforma laboral de 2012, en realitat, va ser i és un instrument per millorar la competitivitat de les empreses a través de la precarietat i els baixos salaris. Va debilitar els drets de les persones treballadores i va desequilibrar a favor dels empresaris la negociació col·lectiva ja que es pretenia debilitar els sindicats i impedir la possibilitat d’articular un marc de relacions laborals de forma equitativa. Derivat de tot això, es va retardar, un cop finalitzada la crisi, la possibilitat de recuperació de poder adquisitiu dels treballadors i es va precaritzar encara més el mercat laboral.
Si bé a partir de 2014 l’ocupació va repuntar a Espanya per sobre de la mitjana europea, amb la recuperació de les economies internacionals, no va ser degut a la reforma laboral, sinó al fet que la nostra caiguda prèvia havia estat més profunda, i van ser determinants en aquesta recuperació la relaxació de la dura política d’austeritat imposada durant la crisi financera des de la UE i avalada per l’FMI, el canvi en el signe de la política monetària del BCE i el vent de cua generat per la reducció del preu del petroli i les matèries primeres. Des del moment en què es va relaxar l’austeritat fiscal l’ocupació i l’activitat econòmica van pujar.
La pandèmia ha tornat a incidir de manera més greu en les desastroses conseqüències de les polítiques neoliberals aplicades: debilitament de la negociació col·lectiva, privatitzacions i retallades dels serveis públics. Alhora deixa al descobert els greus efectes que té situar la llibertat d’empresa per sobre del Dret del Treball.
Des de l’inici de la crisi sanitària de la covid-19 el Govern de Coalició ha aixecat «un escut social», mitjançant un conjunt d’instruments econòmics i socials, que estan orientats a preservar el teixit productiu, l’ocupació i les rendes familiars i que requereixen ser ampliats per la persistència dels efectes sanitaris, econòmics i socials del coronavirus. Hi ha una diferència abismal entre aquestes polítiques del Govern PSOE-UP i les polítiques d’austeritat, retallades i les contrareformes laborals i de pensions que va imposar el Govern del PP durant la crisi financera.
En l’actual procés de diàleg social el Govern de Coalició, les organitzacions empresarials CEOE i CEPYME i les organitzacions sindicals CCOO i UGT han arribat a un nou acord per prorrogar els Expedients de Regulació Temporal d’Ocupació (ERTO), des de l’1 de febrer fins al 31 de maig. Es tracta del quart gran acord per l’ocupació que s’aconsegueix des de l’inici de la pandèmia; alhora el Govern també ha acordat amb les organitzacions representatives del treball autònom la pròrroga de la prestació extraordinària per cessament d’activitat fins al 31 maig 2021.
L’actual crisi sanitària, econòmica i social requereixen canvis urgents en la regulació laboral per superar els problemes que arrosseguem del passat. El Govern ha traslladat ja a la UE les 170 reformes que es recullen en el Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència. Per al diàleg social la informació és una condició necessària, ja que fins ara només s’han conegut de les reformes previstes les matèries laborals i de pensions, i també cal deixar clar que els fons europeus no han d’estar condicionats a mantenir les reformes laborals i de pensions del PP. La ministra de Treball i Economia Social va informar recentment de les línies generals de les reformes en l’àmbit laboral; entre altres mesures va citar la reordenació dels tipus de contracte i el reforçament de la causalitat en la contractació temporal per a impulsar la contractació indefinida, reequilibrar la negociació col·lectiva, així com la reforma de les polítiques actives d’ocupació.
Aquesta agenda reformadora compromesa en el Programa de Govern de la Coalició Progressista requereix que el Govern garanteixi la informació, la participació i la implicació de les organitzacions sindicals i les organitzacions empresarials en tot el procés a través del diàleg social. Sense un marc laboral democràtic i participatiu i sense revertir els danys causats per la reforma laboral no és possible un nou model productiu ni un creixement econòmic sostenible i inclusiu. És urgent abordar la modernització i reequilibri del nostre sistema de relacions laborals a través la derogació de les mesures lesives de la reforma laboral de 2012, s’han de millorar les rendes del treball i el SMI ha de continuar la seva revalorització progressiva per arribar aquesta legislatura al 60% del salari mitjà com recomana la Carta Social Europea, i cal regular la protecció dels drets de les persones treballadores davant els reptes de la digitalització i la descarbonització de l’economia. Tot això és necessari per reforçar la cohesió, la igualtat i la justícia social al nostre país.
Ramón Górriz i Toni Ferrer
Ramón Górriz és president de la Fundació 1 de Maig de CCOO
Toni Ferrer és sindicalista i senador, responsable d’ocupació en l’executiva confederal d’UGT.