En aquest quart de segle trufat d’una multiplicitat de crisis la consciència de les dones progressa poderosa. Un esperó fonamental és que ens adonem de la nostra supeditació, del seu significat en la història, i del lloc bàsic, decisiu, que la meitat de la humanitat, femenina, ocupa en la reproducció i en la producció. La pandèmia ha aguditzat aquesta percepció amb l’apreciació pública de les professions de les cures, així com el que anomenem economia feminista.
Aquestes vivències ens impulsen a somiar que el patriarcat es va imposar en el curs d’uns quants segles (Gerda Lerner), però que liquidarem els 4.500 anys d’ignomínia masclista en molt menys temps.
El treball de la dona, assalariat o no assalariat, al costat del rescat de la lucidesa i resiliència feminista des dels remots temps de la Mesopotàmia antiga i la Grècia clàssica, són uns fonaments sòlids perquè la meitat de la humanitat s’emancipi de l’altra meitat , amb la concepció genial que el conjunt, sense privilegis, amb respecte i igualtat, s’alliberi de la perversitat patriarcal i del poder del capital.
En la inauguració del Fòrum anual contra les violències masclistes, en la seva setzena edició, que ve a continuació, vaig traçar uns quants dels eixos que ens preocupen, ocupen i ens permeten aclarir les estratègies del moviment feminista. Vida, llum i aire fresc perfumat davant la foscor i pudor patriarcal.
Benvinguda al XVI Fòrum contra les violències masclistes
Benvingudes al XVI Fòrum. No us veig però us sento. El vostre escalf és vida, lluita i llum.
La 16a edició, aquest 2020, està marcada per la pandèmia, la Covid-19. En el Fòrum posarem en evidencia la crisi de la vida i les cures. Ho venim alertant i denunciant fa anys, fins el punt que ha entroncat amb un clam universal. La terra, el cel i les seves criatures han sentit un nou temps de la ma i la consciència de la meitat de la humanitat. La submissió de les dones als homes, pel patriarcat i la violència masclista, no te cap raó de subsistir, ni material, ni moral o espiritual.
Vivim un esclat mundial del Prou entonat per milers de milions de dones: en la Vaga feminista, en els moviments com Me Too, Marea Verde, o fa una setmana, les dones i jovent de Polònia per l’avortament lliure.
En el s XXI encara no hem pogut abolir el patriarcat però ho aconseguirem, n’estic ben convençuda, doncs confio de tot cor en les nostres filles i netes. El món, la vida, la societat, ho convertirem en un lloc i un temps d’amor i llibertat.
Ara mateix estem lluny físicament, no ens podrem abraçar, consolar, expressar els nostres sentiments amb el cos i l’escalfor que dona la proximitat, però no defallim en el nostre objectiu de ajuntar-nos, de crear aliances en tots els nivells socials, per prevenir, denunciar, fer propostes constructives, per erradicar la violència masclista de les nostres vides.
En aquests sis dies debatrem, reflexionarem i traurem conclusions de com continuar, de quines propostes hem elaborat entre totes per poder canviar les relacions de domini que hi ha en la societat patriarcal. Relacions que la pandèmia ens ha posat en el focus i agreujat.
Els estralls de la pandèmia ressalten la necessitat de les cures, els recursos essencials per la vida, les polítiques i l’empresa pública, els bens comunals i drets universals.
Transformar el sistema de valors i poders
Necessitem construir l’estructura que respongui a aquesta emergència, a llarg termini, mirant el futur, no només, que ja ho fem, el suport mutu necessari, les xarxes de suport comunitàries, molt més important és treballar per un canvi social que posi la vida en el centre. Així de clar i punyent ho explicava, fa pocs dies, Silvia Federicci, en el II congrés internacional contra les violències masclistes de l’Institut Català de les Dones.
Les imprescindibles petites coses de cada dia, el que cadascuna fa per millorar la seva vida i la de les persones que estima, o amb les que conviu i treballa, per aconseguir ser efectives necessiten de l’empatia i la transformació del sistema de valors i poders generals.
El sentit del principi feminista de “lo personal és polític”, vol dir que són dos aspectes indestriables que s’influencien mútuament i determinen l’evolució de la vida, la humana i la natura. Hem de substituir la violència i dominació inherent al patriarcat, la seva base social i econòmica, per situar el gaudir i les creativitats de la vida com eix d’un sistema social lliure i comunal.
* * *
El sistema patriarcal y capitalista resulta insostenible
La pandèmia és un xoc viral que fa trontollar tot l’entramat econòmic i social. El sistema patriarcal i capitalista resulta insostenible per a la vida de les persones i la del planeta. Les conseqüències dels estralls de la Covid-19 empitjoren les desigualtats, discriminacions i violències contra les dones.
Estem veient que el model que tanca a les dones a la llar, desvaloritza les feines majoritàriament de les dones, tot i ser vitals per el desenvolupament de la societat, de la reproducció i les cures quotidianes, és altament perjudicial per a la vida.
Segons la macroencuesta 2019 11.688.411 dones (57,3%), de l’Estat espanyol han patit violència pel fet de ser dones. Segons l’enquesta de violència masclista del 2016 a Catalunya 2.503.689 dones (64,4%) han patit violència pel fet de ser dones.
Malgrat les mesures i lleis dels últims anys podem constatar que la violència masclista segueix ben instal·lada a la societat.
La pandèmia ha esclatat en un sistema sanitari en retrocés. Els governs de la globalització porten quatre dècades de privatització i retallades en despesa social, accentuades el 2008, per enfrontar-se a les crisis recurrents, financeres o de producció, del sistema.
Quan el confinament ha parat el món, les dones som a la primera línia, en un aclaparador 80 %, en les tasques de cura. A la sanitat, a la llar, al treball social, a la neteja, a l’educació, als grup de persones voluntàries. Infermeria, 85% dones; Farmàcia, 70% dones; Neteja, 90% dones; Majoria de metgesses; i caixeres de supermercat, 80%.
En tots aquests àmbits cal prendre mesures urgents tenint en compte que altra vegada hi ha un impacte de gènere en aquesta pandèmia.
S’ha instal·lat la precarietat en les condicions laborals, sobretot en els sectors dedicats a les cures de les persones. L’augment de la pobresa del més del 50% del treball precari o d’economia de supervivència que és fora de totes les cobertures oficials. Ens convé estudiar a fons les possibilitats d’ una Renda Bàsica Universal que alleugeri la situació crítica del gruix del precariat, pobresa i gent jove; Cal dir que les dones en són el destacament més nombrós?.
El lema del Fòrum enguany “Les dones: invisibles massa temps, essencials sempre”, pren cos quan veiem com es justifiquen, es normalitzen, les violències vers les dones. Unes violències que s’oculten i s’interpreten des del punt de vista del patriarcat: Són violències intrínseques que “ens toquen” a la tómbola de la vida perquè som dones.
Avancem sens dubte. Guanyem terreny amb la pressió immensa del moviment. Un exemple és la denuncia de la violència sexual, la dels abusos sexuals a la infància.
En la taula inaugural del Fòrum, i els grups de treball del dia 6, volem avançar en les estratègies i en com continuem per aconseguir abolir aquestes violències més ocultes. Pensem també amb les dones grans, les dones sense llar, les dones amb diversitat funcional, les dones migrades i racialitzades, les violències digitals perdudes en els llimbs.
Les dones en situació de violències masclistes en totes les seves diversitats, necessiten la intervenció integral a l’habitatge social immediat, atenció jurídica, emocional, la reparació a tots els nivells per poder assolir la llibertat d’una nova vida sense violència per elles i pels seus fills i filles.
Tot i la bona voluntat que expressen sectors dins dels governs tant autonòmic com estatal, les mesures polítiques no estan a l’alçada de la magnitud dels resultats de la gestió d’aquesta pandèmia. Les polítiques públiques resulten insuficients. Les mancances en serveis i empreses públiques recauen en perjudici agreujat sobre les dones.
Els cabassos d’euros que venen dels fons europeus no sembla que prioritzin les professions i serveis vitals, feminitzats. Fins ara es vehiculitzen pels grans sectors financers i empresarials privats, mentre només una part limitada es destinen als sectors més dèbils de la població i del mitjà i petit comerç.
* * *
De l’aplaudiment ciutadà a l’avarícia pressupostaria pública
Els dèficits en Salud que s’arrastren des del 2008 han estat mortals en aquest vuit mesos. Les previsions pressupostàries per atenció primària es queden en la meitat del que recomana l’OMS (25% respecte el pressupost total en Salut)
En els balcons aplaudíem a les infermeres, metges i personal sanitari, un sentiment i acció col·lectiva lloable que no ha estat corresposta per un pressupost, ni estatal ni autonòmic, a aquests segments de professionals que està lluny de les mitjanes europees i de les recomanacions de l’OMS i ONU Dones. L’avarícia del capital privat (hospitals, Indústria farmacèutica, empreses de serveis, residència d’avis, comerç de mascaretes, material sanitari i rastrejadores) recau en penúria i descontrol de la infecció, morts. Les dones estan al moll de l’os de les professions afectades i de les persones colpides. Què demanen, sinó mitjans i condicions de treball suficients, les mobilitzacions setmanals davant els hospitals, la vaga del MIR, la dels metges? Les noies proliferen amb les pancartes “us cuidem, cuideu-nos”, “la vocació no ens paga el lloguer”, “la formació és futur”, “hospitals públics”, “Centres Atenció Primària suficients a prop”.
Obrim els ulls. Concentrem l’oïda. Escoltem i afinem les veus. La gestió de la pandèmia fonamentada en prioritzar l’empresa i el capital privat en comptes del comú i públic, serà rentable pels accionistes però resulta nefanda i mortal per a la població, la vida, la natura i la pròpia economia.
Situem les il·lusions i els somnis com horitzó de futur a aconseguir. Per això ens cal trepitjar fer a terra i fer camí. Aquest món està completament mercantilitzat, no hi ha res a fora de l’abast de troc i la compra venda feta de dominació, explotació, espoliació i humiliació d’uns pocs poderosos sobre una munió depenent d’un treball de natura esclavista contemporània. I les dones dominades pels homes i les estructures patriarcals.
Tot te un preu en el mite tan omnipresent del diner, l’aire que respirem, el sol que trepitgem, la vida que fruïm o patim, les persones, les dones, la sexualitat i la procreació, tot te un preu però les coses essencials vitals estan infravalorades. No en va la Silvia Federicci alerta: “la producció d’armes entra dintre d’aquest mode de producció però les cures i la reproducció no”.
En aquest mode de producció es posa en qüestió el mateix concepte de treball, sigui assalariat o no, sigui productiu, reproductiu, cultural o d’altre tipus. Perquè la producció no és per satisfer les necessitats de les persones sinó per satisfer els privilegis d’una minoria molt petita aliena del comú, de fet que s’apropia del comú. Això es tradueix en una desigual redistribució de la riquesa que afecta molt principalment a les dones.
L’Economia Feminista aporta un punt de vista demolidor dins les maneres de canviar aquest sistema per un altre que posi en el centre les cures i la vida.
Les dades a nivell mundial com al nostre país són aclaparadores, retraten com afecta aquesta economia a les dones, com augmenta la possibilitat de entrar en situacions de violència masclista. El confinament accentua una tendència dels poders de la globalització a precaritzar i recloure les dones a la llar, sense retribució econòmica, amb obligacions sexuals i sense reconeixement social de les tasques de cura.
Les dones es veuen obligades a no poder escollir com i amb qui compartir la vida. El treball actual sota una llarga cadena de dependències, no permet condicions pel consentiment lliure i natural en les relacions entre les dones i els homes, ni entre els mateixos homes. Vivim en una ficció de consentiment obligat.
La “dolça llar”, “la reina de la casa”, la “mestressa de l’espai domèstic”, són eufemismes acceptats del sagnant “la mujer en casa y con la pata quebrada”, expressions que il·lustren com la violència masclista augmenta en les condicions d’aïllament.
* * *
Drets, llibertats i unitat en el moviment feminista
La sessió del Fòrum del dissabte 14 de novembre la dedicarem a compartir estratègies conjuntes en un diàleg entre les entitats del moviment feminista i social.
Hem obert un cicle inèdit en la massivitat, universalitat i homogeneïtat de fins feministes. Les lluites més exitoses dels últims anys han estat les que hem fet pinya multitudinària. Juntes som molt fortes. Inaudita i motivadora la força del davantal, l’escombra, les cures, la procreació i la del treball productiu assalariat. El patriarcat domina en tots els països del món, des de fa uns milers d’anys. Per fer-li front i enterrar-lo el moviment pels drets de les dones s’ha estès arreu sense excepcions de cap racó.
No podem abaixar la guàrdia! No deixem que s’aturi el moviment de les dones per la seva llibertat! Cap pas enrere!
Malgrat les restriccions de llibertat de moviment, amb respecte a les mesures sanitàries i de seguretat, sortirem al carrer, parlarem als mitjans, ens comunicarem virtualment.
Volem un moviment fort i unit, lliure i enriquidor, crític i creatiu, mestís i sincer, natural, innocent i conscient. Som molt diverses, diferents extraccions socials, culturals, vivencials, ideològiques. Tenim moltes estratègies diferents per arribar al objectiu comú que són els drets i les llibertats de les dones, l’eradicació de la violència masclista.
En la majoria de temes adoptem estratègies conjuntes, n’hi ha d’altres que són polèmics i confrontats. Les contradiccions són humanes, naturals i socials.
Quan discutim sobre la trata, la prostitució i el mercantilisme en el sexe, el treball sexual, l’estigma de les prostitutes, l’abolicionisme, el prohibicionisme, el regulacionisme, no ho fem en clau de divisió, molt menys de ruptura del moviment, sinó en funció dels drets de les dones al seu propi cos.
Necessitem consensos, no divisions que bloquegin i afebleixin la força inherent al moviment unitari massiu i universal. Enriquim-nos i no destruïm-nos en els debats, dialoguem des del respecte i una escrupolosa llibertat d’expressió.
Tenim un marc conceptual per actuar posant el centre la vida i les cures: els drets de les dones i els dret al propi cos, la lliure expressió i respecte, enfortir la unitat del moviment feminista i la mobilització. Aquest és el repte.
* * *
Demolim mites, dogmes i tabús
L’emergència de la pandèmia és com una placa tectònica que canvia la fisonomia de la terra. Pel pitjor i pel millor. Podem fer una aproximació en pla cataclisme bíblic, víric, o tractar-ho sota el prisma de que la reestructuració econòmica i social sigui una oportunitat per el moviment feminista, en aliança a tots els moviments socials per a la justícia social.
Enfront de la situació tan dramàtica dels assassinats, les agressions de tot tipus de violència masclista contra les dones, les agressions sexuals i violacions, els abusos a menors, és a dir, una pandèmia masclista, patriarcal, cerquem la llum al final del túnel d’humiliació i sotmetiment.
Canviem els models. Demolim mites, dogmes i tabús. Hi ha tradicions ignominioses i mercantilisme destructiu. Els serveis essencials per la sostenibilitat de la vida, tot rel que envolta la reproducció la cura, la salut i l’educació, han de ser serveis públics fets per empreses o entitats públiques, properes a les persones i el seu espai vital.
Ja hi ha veus que clamen perquè la recerca de la vacuna estigui a mans de la comunitat, en comptes de a mans del negoci farmacèutic. Els hospitals, tot l’àmbit sanitari públic, amb sous i condicions laborals a l’alçada de les necessitats per viure, els serveis socials, l’habitatge.
No volem “normalitats” que ens colpeixin. Volem que hi hagi un canvi de les estructures que posi la vida i les necessitats de la gent per sobre dels beneficis d’uns quants.
Durant aquets anys s’han reforçat els moviments socials, las marees blanca, verda, groga, el moviment feminista al capdavant d’una manera molt transversal.
Alimentarem aquesta rebel·lia sana amb les conclusions del Fòrum.
Hi ha una gran cadena de complicitats masclistes a la societat que funciona des del minut 1 de la vida de les dones. La nebulosa que hi ha en les agressions sexuals a la infància per part de les persones conegudes i properes dona una idea d’aquesta complicitat basada en la moral de la hipocresia, entre els valors que es preconitzen i la realitat que vivim les dones..
Sofrim una profunda violència institucional que exerceix l’Estat, misogínia del “sempre ha estat així”, com si fos un ordre natural. Ens trobem a la Judicatura a responsables i tribunals que humilien i no creuen a les dones agredides, lleis que afavoreixen els agressors masclistes, funcionariat que martiritza les víctimes; costa un potosí aprovar lleis a favor de les dones, encara més implementar-les amb els recursos adients.
Es considera moral que des dels mitjans de comunicació es propagui la misogínia, s’ataqui a les dones, es minimitzi, normalitzi i negui la violència masclista vers les dones.
* * *
Les dones joves llancen el seu crit a cel per un nou món
Finalitzo amb un sentiment de joia i il·lusió. La lluita de segles i de milions de dones te un futur lluminós. Mordor no guanyarà. Les ventafocs, les beles dorments i les princeses desemparades donen pas a les científiques, les intel·lectuals, les creatives, les artesanes, lluitadores abnegades totes, siguin de petites o grans causes, a casa, a al comunitat o en fora. Les Rey, les Mulan, les Rosalia, les Gemma Mengual i Núria Picas, aporten referents atractius per a les noves generacions de nenes i noies, unes relacions diferents entre els nens i nenes.
Superarem amb suor i llàgrimes la dicotomia i assignació sexista del rosa i el blau.
Les joves posen el crit en el cel, senten i fan, ens diuen que porten en el seu sentiment i lluita aquest nou món que anirà millor per homes i dones, un món que estimarà els animals i que tindrà cura de la natura.
SOM ESENCIALS
LA VIDA AL CENTRE
DINS LA FOSCOR ENGENDREM OPORTUNITAT PEL CANVI ESTRUCTURAL
Montserrat Vilà Planas