Miguel Salas, patró de la fundació sindicalista i membre del Consell Editorial de Sin Permiso escriu l’article següent pel centenari de la mort de John Reed.
El 17 d’octubre es van complir cent anys de la mort del periodista i revolucionari nord-americà John Reed. Encara que va morir molt jove, als 33 anys, va viure intensament participant i sent fidel cronista de grans esdeveniments històrics. Moltes generacions van llegir i van viure aquests esdeveniments a través dels seus escrits, que quedaran per a la història tal com ell els va explicar.
Si es vol conèixer les lluites de classes a principis de segle als Estats Units cal llegir a Reed. El 1912, es va deslligar una important vaga dels treballadors de les sederies de Paterson (Nova Jersey). La premsa ocultava tot el que estava passant, i quan Reed va saber es va traslladar al lloc dels fets i va relatar algunes de les més belles pàgines sobre la lluita obrera. “Hi ha una guerra a Paterson, Nova Jersey. Però un curiós tipus de guerra. Tota la violència és obra d’un bàndol: els propietaris de les sederies. La seva servitud, la policia, copeja a homes i dones que no ofereixen resistència i atropella multituds respectuoses de la llei. Els seus mercenaris a sou, els detectius armats, tirotegen i maten a persones innocents. Els seus diaris, el Press i el Call, inciten al crim publicant incendiàries crides a la violència massiva contra els líders de la vaga. La seva eina, el jutge penal Carroll, imposa pesades sentències als pacífics obrers capturats per la xarxa policíaca. Controlen de manera absoluta la policia, la premsa, els jutjats. Per oposar-se a ells, vint-i-cinc mil obrers dels telers romanen en vaga”.
Entre 1913 i 1914 va estar a Mèxic. Cal llegir a Reed per conèixer aquesta revolució com si estiguessis allà mateix. “Els seus articles de Metropolitan em fan veure Mèxic” -va escriure Rudyard Kipling, l’autor d’El llibre de la selva. “Va captar l’esperit d’aquest estimat poble, on el fantàstic és el corrent, i l’impossible el que passa cada dia”, va relatar l’escriptor i explorador Gregory Mason. Amb poques però encertades paraules era capaç de transmetre una imatge que es quedava a la retina del lector. Diu sobre Pancho Vila, que encapçalava als rebels al nord de Mèxic: “Creia que repartir les terres entre el poble i construir escoles solucionaria tots els problemes de la civilització”. Capaç també d’explicar amb senzillesa el programa dels revolucionaris: “Els mexicans rics, que havien oprimit a poble i s’havien oposat a la revolució, van ser expulsats ràpidament de l’Estat i van veure confiscades les seves vastes propietats […] De fet, a Mèxic només hi ha i hi ha hagut una revolució. Abans de res, és una lluita per la terra” (menys de 5% de la població posseïa virtualment la majoria de les terres cultivables). El periodista i escriptor Walter Lippmann ho va aclamar com “el millor periodisme que s’hagi fet mai… La varietat de les seves impressions, els recursos i el colorit del seu llenguatge semblaven inesgotables… i la revolució de Villa, que fins llavors apareixia a la premsa només com una molèstia, va passar a ser una multitud de pagesos que es desplaçaven en un meravellós panorama de terra i cel”.
Nascut el 1887 i fill d’una rica família de Portland (Oregon), va estudiar a la Universitat de Harvard, on ja va destacar per la seva rebel·lia, vitalitat i entusiasme per les causes democràtiques i dels desfavorits. En acabar els seus estudis, en 1910, va recórrer part d’Europa i va visitar Espanya. Va passar per Sant Sebastià, Tolosa, Burgos, Valladolid, Toledo i Madrid. A Medina del Camp va ser detingut mentre esperava un tren a l’estació. Sembla que havia de passar per allí alguna persona de la reialesa i la policia arrestava a tots els sospitosos. Va cridar l’atenció per la seva vestimenta i el van confondre amb un anarquista. Va ser posat en llibertat en comprovar que es tractava d’un ciutadà americà (Un passeig per Espanya. Col·lecció John Reed. Assaig inèdit).
A la tornada a Nova York va intentar guanyar-se la vida dedicant-se al periodisme i a la seva il·lusió de ser poeta, mentre anava fent-se conscient de les desigualtats socials i convertia la seva rebel·lia en un compromís amb els oprimits i desheretats. L’èxit dels seus relats sobre la vaga de Paterson i la revolució mexicana li va obrir les portes per col·laboracions amb diferents mitjans de premsa. Cadascun dels esdeveniments en què es concentrava acabaven tenint una gran repercussió. El 1913 s’havia desencadenat una vaga dels miners del carbó a les regions mineres de Colorado. Els miners i les seves famílies vivien sobreexplotats i en un règim semi medieval, les barraques eren de les companyies, calia comprar a les botigues de les empreses, no hi havia aigua corrent i si algú protestava senzillament era expulsat de la ciutat. Tot i les enormes dificultats, sindicalistes revolucionaris de l’IWW (Industrial Workers of the World) van aconseguir organitzar un sindicat i declarar la vaga. L’abril de 1914, la repressió dels guàrdies federals i la vigilància privada va matar a 45 obrers i va ferir a altres tants. Una de les mines era dels Rockefeller. Reed es va traslladar allà, va denunciar la situació en un reportatge titulat La guerra de Colorado, que va permetre organitzar una àmplia campanya de solidaritat. Tot i que la vaga, que va durar quinze mesos, no va aconseguir vèncer, temps després els obrers van aconseguir el reconeixement dels seus drets, augments salarials, la millora dels seus habitatges i escoles i el dret a deixar de comprar obligatòriament a les botigues de les companyies.
Així va anar convertint-se en un referent per a qui volgués estar ben informat. Cal llegir a John Reed si es vol conèixer la vida a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial – “la guerra dels comerciants”, com la va anomenar- als Balcans, o en diferents fronts. Quan Estats-Units va decidir entrar a la guerra, a Reed li van haver d’extirpar un ronyó i els metges el van declarar inútil per al servei militar. “La pèrdua d’un ronyó -deia irònicament- em pot estalviar fer la guerra entre dos pobles. Però no m’eximeix de fer la guerra entre les classes”. John Dos Passos va escriure: “John Reed era el millor escriptor americà del seu temps, si algú desitjava saber alguna cosa sobre la guerra, podia llegir-lo en els articles que va escriure […] Reed estava amb els nois que morien, amb els alemanys, els francesos, els russos, els búlgars … “. O llegir relats tan magnífics com Filla de la revolució, un al·legat per la llibertat i emancipació de la dona al París de l’època a través de la història d’una néta de combatents de la Comuna de 1871 i filla de sindicalistes revolucionaris.
Quan va esclatar la revolució russa va fer l’impossible per viure-la en primera persona. Va aconseguir salpar en el mes d’agost i va arribar a Petrograd a mitjans de setembre per assistir a la victòria de la revolució que tan magistralment va explicar en Deu dies que van commoure el món. Un llibre que permet entendre molt millor el procés polític i social de la victòria dels obrers i camperols, que ens fa assistir com si estiguéssim allà a les sessions dels soviets, que ens presenta en directe als líders bolxevics, que ens dóna a conèixer les primeres mesures de govern obrer i camperol; en definitiva, ens fa viure aquests històrics deu dies. En llegir aquest llibre crida l’atenció la quantitat de documents que Reed cita textualment. La resposta la va donar el seu amic Albert Rhys Williams, que va compartir amb ell i la seva esposa Louise Bryant aquells dies russos: “Per on sigui que passava anava recollint documents. Va reunir col·leccions completes de [els diaris] Pravda i Izvestia, proclames, bans, fullets i cartells. Sentia una especial passió pels cartells. Cada vegada que apareixia un de nou no dubtava a desenganxar de les parets si no podia obtenir-lo d’una altra manera. [Els cartells] eren enganxats uns sobre d’altres, en capes tan espesses que un dia Reed va desprendre setze superposats. Em sembla veure-ho a la meva habitació mentre tremolava l’enorme plasta de paper, cridant: ‘Mira! He agafat d’un cop tota la revolució i la contrarevolució! ‘”.
L’abril de 1918 va tornar als Estats Units, on es va convertir en un propagandista de la revolució russa i un organitzador de les idees del bolxevisme al seu país. Al cap d’uns mesos va començar a ser vigilat i perseguit per la policia, i el setembre de 1919 va haver d’abandonar il·legalment al país. Va tornar a Rússia, va participar en el Segon Congrés de la III Internacional, en què va presentar, per primera vegada en la història del moviment obrer, un informe sobre la qüestió negra a Estats-Units, que en el Quart Congrés va esdevenir una resolució. En un viatge a Orient va emmalaltir i va morir de tifus el 19 d’octubre de 1920.
Cent anys després els seus llibres segueixen editant-se. El 2017, amb motiu del centenari de la revolució russa, cinc editorials van tornar a publicar en castellà Deu dies que van commoure al món, i una altra (Edicions de 1984) en català. En aquest 2020 s’ha tornat a editar Mèxic Insurgent. Els seus escrits i relats no eren simple propaganda ni falsa objectivitat, sinó un reflex del que vivia i vivien els altres, bona literatura i bon periodisme revolucionari d’algú compromès amb la revolució. L’historiador nord-americà Howard Zinn va escriure sobre ell: “Però el pitjor va ser que es van negar [ell i altres] a ser mers escriptors i intel·lectuals d’aquests que ataquen el sistema amb paraules; en comptes d’això, es van unir a piquets, es van estimar amb llibertat, van desafiar als comitès del govern, van anar a la presó. Es van mostrar partidaris de la revolució en les seves accions i en el seu art, al mateix temps que ignoraven les sempiternes advertències que els voyeurs dels moviments socials de qualsevol generació han llançat sempre contra el compromís polític”.
Miguel Salas