Daniel Raventós, Gustavo Buster
Camí de la sisena i última pròrroga de l’estat d’alarma, fins al 21 de juny, el Govern de Coalició Progressista (GCP) compta, segons les enquestes, amb un ampli suport a favor del confinament (entre el 60% i el 70%), un suport encara superior a les mesures extraordinàries i especialment a l’Ingrés Mínim Vital (83,4%) i, en canvi, la seva gestió de la crisi se situa entre el 35% i el 46%. Aquesta última dada reflecteix una polarització extrema que redueix els suports als votants de PSOE i Unides Podem i a un rebuig gairebé total dels del PP (89%), Vox (94%) i Ciutadans (75%). Ni tan sols la gestió de l’epidèmia per la sanitat pública s’escapa del tot d’aquesta polarització, malgrat els aplaudiments des dels balcons de les vuit del vespre: tot i que el 78% declara la seva satisfacció, el 35,5% dels votants de Vox la rebutja i el 28,1% dels d’ERC.
Els índexs esmentats reflecteixen bastant bé el que s’ha viscut al Regne d’Espanya aquest mes, especialment al voltant del debat parlamentari de la quarta pròrroga de l’estat d’alarma, el 6 de maig. El bloc de la moció de censura que donava suport al GCP es va trencar amb els vots en contra d’ERC i l’abstenció del BNG, però va poder mantenir els del PNB i recompondre la majoria necessària amb 178 vots a favor enfront dels 75 del NO, gràcies a Ciutadans. Dues setmanes més tard, el 21 de maig, la cinquena pròrroga va accentuar les dificultats del govern PSOE-UP, amb el pas al NO de Compromís juntament amb ERC, la consolidació del bloc dretà del NO amb la suma del PP a Vox i Unión del Pueblo Navarro, en un recompte de 177 SI i 162 NO, al que cal sumar la reacció de rebuig de sectors del PSOE a la negociació amb Bildu, exclosa al gener de les negociacions per al suport al GCP, per assegurar la seva abstenció a canvi de l’aplicació de la derogació dels aspectes més lesius de la reforma laboral del PP, que figurava ja en el programa de govern de coalició PSOE-UP.
L’estratègia d’assetjament i enderrocament del PP i Vox
El clima de crispació, insults i calúmnies va tornar a situar el debat parlamentari on l’havia deixat el 7 de gener la formació del GCP. Però a més l’ha tornat a acompanyar d’una campanya de mobilització al carrer, tot i l’estat d’alarma, de Vox, amb el seu epicentre al burgès barri de Salamanca a Madrid, que va tornar a reclamar esperpènticament seu caràcter de «territori nacional» davant de la «opressió del govern social-comunista», com el 4 de gener ja va fer una manifestació de 15.000 persones «Pel futur d’Espanya Unida». I més greu encara, les clavegueres de l’aparell de l’estat, des de la «policia patriòtica» encoratjada per l’exministre de l’interior de l’Opus Dei de Rajoy, Jorge Fernández, fins a les restes de la xarxa Villarejo, han tornat a aixecar el cap en l’actuació d’alts càrrecs de la Guàrdia Civil, actuant com a policia judicial contra el GCP.
I no obstant això, la polarització política de la que va néixer l’actual govern de coalició ha millorat des del 7 de gener en termes parlamentaris: llavors va recollir 167 vots a favor i 18 abstencions. Què és el que ha canviat aleshores en aquests sis mesos?
Per descomptat no l’estratègia d’assetjament i enderrocament dissenyada per Aznar i FAES per a la nova direcció Casado del PP, amb l’ajuda estimable de Vox, tot i dividir el vot de la dreta extrema. S’acusa Pedro Sánchez d’usurpar el govern, després de la moció de censura per corrupció contra Rajoy, gràcies a una coalició social-comunista amb una força autoqualificada d’antisistema, Unides Podem, i el suport dels partits nacionalistes bascos i catalans, revertint la política «nacional» de l’aplicació de l’art. 155 a Catalunya i substituint-la per una «taula de diàleg». Es reprodueix així, gairebé 90 anys més tard, la narrativa dretana contra la victòria del Front Popular a les eleccions de 1936. Amb la diferència que s’espera que la majoria parlamentària que dóna suport al GCP es trenqui per la pressió de les forces de la dreta, la imposició d’un nou pla de rescat neoliberal per la UE i ara la reacció contra la seva gestió de la crisi del Covid-19. Aquesta estratègia està en marxa fins i tot abans de la formació del GCP i simplement ha cregut trobar un terreny més fèrtil de mobilització institucional, judicial i al carrer en les noves circumstàncies de la pandèmia. Segons les enquestes, malgrat tot, no ha aconseguit avenços significatius.
Tampoc els límits estructurals que el Règim del 78 imposa i que el GCP va fer seus en el seu programa. Però la gestió de l’epidèmia del Covid-19 i la desacceleració econòmica que el confinament ha catalitzat en una segona Gran Recessió, amb una esperada caiguda del PIB de gairebé el 10% i un creixement exponencial del dèficit i el deute públics, estan tensant aquests límits fins a nivells insospitats. Per resumir la idea: si abans de gener de 2020 les classes oligàrquiques del Regne d’Espanya tenien grans dificultats per seguir dominant com abans a través del Règim del 78, després de l’epidèmia del Covid-19 i l’agudització del conflicte d’interessos socials que planteja la segona Gran Recessió és pràcticament impossible. A més de dominar, necessiten governar directament per imposar els seus interessos amb una contrareforma conservadora del Règim del 78, acabant amb el GCP.
Els marges, els temps i la urgència és el que ha canviat en aquests mesos, com a reflex de l’agudització del conflicte d’interessos socials, per canviar l’actual correlació de forces a favor d’unes dretes extremes radicalitzades.
Si alguna cosa cal assenyalar ha estat la paràlisi i la incoherència política de la nova direcció Casado al front del PP, que no ha estat capaç d’articular amb aquesta estratègia una resposta tàctica davant la gestió del GCP de l’epidèmia fins pràcticament la cinquena pròrroga i a partir d’aquest moment per diferenciar-se de Vox. El preu que ha pagat per això ha estat la ruptura de la coalició «trifachita» que hegemonitzava amb el desplaçament de les restes de Ciutadans que dirigeix Arrimadas cap a la reconstrucció d’un espai propi de centre, obert a la negociació puntual amb el GCP com a contrapès «útil i espanyolista» a ERC.
Però els intents de Casado de confrontar una gestió alternativa a partir de la Comunitat de Madrid governada per Ayuso, han fregat l’esperpèntic, des de la compra de material sanitari a l’hospital mateix d’emergència d’IFEMA, passant per la subcontractació de serveis al sector sanitari privat i l’abandó gairebé total de les residències de gent gran, on s’han produït pràcticament més de la meitat de les defuncions. Després de l’herència d’erosió i saqueig de la sanitat pública madrilenya a favor de la privada pels diferents governs autonòmics del PP, no és estrany que la primera mobilització social hagi estat la dels propis sanitaris, exigint la recuperació dels nivells mitjans estatals de personal i recursos.
La gestió del GCP de l’estat d’alarma
El desafiament del GCP és, almenys, doble. D’una banda, com ampliar la seva base social i el seu suport parlamentari a un horitzó de legislatura de quatre anys, enmig de la agudització del conflicte d’interessos i de la múltiple crisi institucional del Règim del 78. De l’altra, i condició per a això, com ampliar el seu marge d’actuació pressupostària i de gestió del deute públic en el marc de la Unió Europea.
La seva primera resposta, en la gestió de l’epidèmia i les seves primeres conseqüències econòmiques, ha estat situar l’agenda social al centre, amb un increment del salari indirecte i de les transferències per mantenir les prestacions d’un estat de benestar erosionat multiplicant per tres el dèficit públic i buscant palanquejar el deute públic per fer-la sostenible en els mecanismes de finançament de la UE, sense que aquests s’hagin concretat de moment. Les mesures urgents de suport a la sanitat pública, als ERTEs i la creació de l’Ingrés Mínim Vital (IMV), tot i les moltes dificultats de gestió administrativa i de la seva evident insuficiència, han creat drets que estan sent recolzats segons les enquestes bastant més enllà de la base electoral del bloc parlamentari del GCP, però no es tradueixen en un suport polític a aquest, en bona mesura perquè els seus efectes no s’han fet sentir encara i per l’amenaça d’un creixement molt ràpid de l’atur que afecta no només els sectors de l’economia informal i els precaris, sinó també els sectors amb convenis col·lectius, com anuncien els tancaments de Nissan a Barcelona i Alcoa a Lugo.
Amb aquesta prioritat de l’agenda del «escut social», el GCP ha pretès confinar els restants conflictes que defineixen la crisi del Règim del 78. En primer lloc la crisi fiscal de l’Estat de les Autonomies, amb una recentralització dels escassos recursos financers i de la gestió sanitària de l’epidèmia, buscant equilibrar les pressions centrífugues unilaterals amb la celebració gairebé setmanal de les Conferències de Presidents Autonòmics, que difícilment sobreviuran a la fi de l’estat d’alarma. L’Estat de les Autonomies com a mecanisme de gestió descentralitzada i modernització – que cal no confondre amb la qüestió nacional-, ha demostrat en bona mesura la seva ineficàcia i ser un terreny de enroc de forces caciquils. I en segon lloc, la crisi constitucional a Catalunya, la resolució democràtica de la qual segueix pendent a l’espera de la constitució de la «taula de diàleg» prevista en el programa del GCP, mentre s’accentua la tensió entre les forces sobiranistes que governen la Generalitat davant l’estratègia a seguir.
Però la tensió política alimentada per l’estratègia d’assetjament i enderrocament del PP i Vox des de començaments de maig ha tingut també l’efecte doble de prefigurar les conseqüències d’una possible gestió de la segona Gran Recessió que ens ve a sobre per part de la dreta extrema neoliberal, obligant les forces de la moció de censura a fer-li front; i, en paral·lel obligant el GCP, i especialment el PSOE, a reobrir la perspectiva de la negociació amb aquestes mateixes forces per donar credibilitat al seu escenari d’una legislatura de quatre anys. Si les negociacions amb el PNB han inclòs la gestió de l’IMV a Euskadi i Navarra i la cogestió de les fases de l’epidèmia, les que tenen lloc amb ERC semblen haver canviat la seva posició de NO a la abstenció per a la sisena pròrroga i recompost l’espai de suports polítics del govern PSOE-UP existent al febrer.
Tot això, però, són només prolegòmens a la prova de foc del GCP: la negociació dels pressupostos de 2021, amb les pressions de fons d’ajust fiscal de la UE i les dificultats per concretar la naturalesa del Fons de Reconstrucció Europeu proposat per França i Alemanya. En un escenari vertiginós de caiguda de 10 punts del PIB, augment del deute públic per sobre del 100% del PIB i un atur del 20-22%.
Si les classes oligàrquiques del Règim del 78 no poden gestionar els seus interessos dominants com fins ara, tampoc poden les esquerres enfrontar-se a aquest escenari de polarització política i crisi social amb les eines polítiques rovellades de la Transició. Necessiten urgentment dissenyar una estratègia hegemònica a favor dels interessos de la majoria de la població i obrir un horitzó de mesures republicanes i socialistes.
L’Ingrés Mínim Vital: fantasies i realitats
Alguns dels responsables de la creació de l’IMV han estat lligats a l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF), com el ministre d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions que va ser el seu president des de 2014 fins fa pocs mesos. I la AIReF té com un dels seus objectius «garantir el compliment efectiu per part de les Administracions Públiques del principi d’estabilitat pressupostària previst a l’article 135 de la Constitució Espanyola, mitjançant l’avaluació contínua del cicle pressupostari i de l’endeutament públic». L’article 135 del PP i del PSOE que van reformar la Constitució per a benefici de la banca i que va entrar en vigor l’1 de gener de 2020. Mal presagi.
El Consell de Ministres va aprovar l’IMV el passat 29 de maig. Al llarg de les últimes setmanes, gairebé des de l’inici de l’estat d’emergència, es van anar succeint notícies – que poc després es desmentien i en tornaven a aparèixer d’altres – sobre un possible subsidi d’urgència o bé permanent. Com no podia ser d’una altra manera, l’extrema dreta i la dreta extrema van estar bombardejant, en la seva campanya d’assetjament i enderrocament, amb el pejoratiu terme de «la pagueta» per desprestigiar qualsevol possible mesura a favor de les persones pobres. Actitud agressiva que va canviar cap a una altra més benevolent quan les enquestes van mostrar l’abast del suport a l’IMV. En qualsevol cas, el divendres 29 es va aprovar el que portava el programa el PSOE, l’IMV, encara que retallat. Unides Podem en el seu programa electoral oferia un subsidi semblant amb un pressupost de 10.000 milions, l’IMV de programa del PSOE parlava de 6.000 milions. Pocs dies abans d’aprovar-lo, algunes declaracions de ministres o persones pròximes a l govern anunciaven la quantitat de 5.000 milions. Finalment, han estat 3.000. Que potser calgui rebaixar quan es complementi l’IMV amb els subsidis similars que existeixen a les comunitats autònomes. 3.000 milions: un 30% del pressupostat per UP i un 50% pel PSOE en els seus respectius programes electorals. La raó adduïda dels més aviat magres 3.000 milions no és altra que la prudència, la impossibilitat d’assignar més fons, la immensitat de les despeses que ha d’afrontar el govern, etc. L’habitual. Una cosa allunyada de la situació extraordinària en què estem immersos.
Diferents membres de govern i acadèmics favorables a l’IMV han arribat a escriure o emetre expressions com «conquesta històrica», un «pas de gegant en l’Estat de Benestar», o, amb un to de gesta, «l’IMC pot estar a l’avantguarda de les noves polítiques públiques «, i així fins una llarga llista. És temptador l’autobombo, fins i tot comprensible en l’escenari polític que vivim. Però excedir-se una mica en l’autobombo pot provocar somriures fins i tot benèvols. Excedir-se molt, el ridícul. Pot haver estranyat a més d’un, encara que a d’altres no perquè s’ho esperaven, la innecessària i maldestre agressivitat cap a les persones que, a partir dels avenços i declaracions ministerials anteriors a l’aprovació de l’IMV, ja havien exposat les greus limitacions per no dir extremes insuficiències del subsidi per a pobres del GCP. Fins i tot qualificar l’IMV de «subsidi per a pobres» potser és massa generós i general, ja que el mateix ministre va dir que era per extremadament pobres. Sembla que a alguns els molesta en gran manera que s’anomenin subsidis per a pobres precisament els subsidis per a pobres. Tant de bo fossin una altra cosa. Les insuficiències respecte a altres propostes que podrien haver-se estudiat com una renda bàsica són tan extremes que no ens hi aturarem ja que ho fan alguns articles d’aquesta edició i hi haurà ocasió de fer-ho amb deteniment en propers SinPermiso. Concretament, disposem de noves dades i encreuament dels mateixos de forma no feta fins al moment, així com d’un model de finançament renovat, que permetria l’establiment d’una renda bàsica per a tota la ciutadania i residència acreditada del Regne d’Espanya, que mostra les grans perspectives que aquesta proposta ofereix. Es publicarà el proper diumenge a SinPermiso. Algú pot qualificar això de «narcisisme intel·lectual». Creiem més aviat que se n’ha de dir insistència investigadora. I com tota proposta que va de debò, oberta a tot l’erroni que pugui tenir en un debat amb dades, no amb qualificacions fàcils.
Fem alguns petits números sobre l’IMV. Molt pocs. Prenguem els que hi són més favorables, els que es defineixen des del propi govern donant-los per bons, sense entrar a qüestionar-los. Segons aquestes dades, s’arribarà a 2,3 milions de persones molt pobres. Prenguem les dades d’Oxfam, que ningú ha desmentit, segons els quals hi havia el 2019 un 9,18% de la població de pobres extrems. És a dir, 4,4 milions de persones. A l’escenari més avantatjós de govern, l’IMV cobriria una mica més de la meitat dels pobres extrems … que hi havia l’any 2019, abans de les condicions socials i econòmiques provocades per la pandèmia. Però treure’ls de la pobresa extrema per situar-los en la pobresa. No treure’ls de la pobresa. El ministre Escrivà va declarar a El Periódico el 24 de maig: «Pensem que amb l’IMV traiem de la pobresa extrema el 75% d’aquestes llars i els portem a nivells que, en alguns casos, seguiran sent de pobresa, però ja no tan aguda.» Seguim amb els números. Si passem dels extremament pobres als pobres en general, el conjunt de persones per sota de llindar de la pobresa era l’any 2019 de més de 10 milions de persones. Ara n’hi ha més i en acabar l’any, n’hi haurà molts més producte d’una situació tan extraordinària com l’actual. Deixar fora de l’IMV al menys el 75 o 80% de pobres i anomenar a aquesta mesura el «súmmum» de les mesures socials és com a mínim distorsionar una mica la realitat. Una altra cosa és admetre que l’IMV pal·liarà una mica la terrible situació. Que és millor que res. Una cosa indiscutible. Però qualificar a l’IMV com «l’avantguarda de les noves polítiques públiques», francament, és a més de frívol tancar l’horitzó que ens cal obrir a l’altura de les necessitats de la majoria de la població.
Que centenars d’entitats hagin manifestat en el Pla de Xoc Social que «l’IMV neix ineficaç i insuficient tal com diversos col·lectius socials vénen advertint des de l’inici del confinament derivat de l’emergència sanitària», pot ser minimitzat pel GCP perquè són «radicals «,» massa extremistes «o coses així. Però el secretari general de la UGT, sindicat que sempre ha defensat rendes mínimes condicionals, va escriure a La Vanguardia (31 de maig): «Aquesta prestació [l’IMV] neix burocràtica i centralitzada, i presenta debilitats que no volem».
Es podia haver estat molt més ambiciós, a la vista de les transferències efectuades d’ajuda al capital empresarial i bancari, que es van realitzar generosament i sense demora. L’IMV es queda curt d’entrada i encara està per veure com es resol la seva gestió administrativa, vist el precedent dels ERTEs i altres mesures d’emergència. Tal com està la situació política, no hi ha espai per a errors greus.
FONT: SinPermiso (https://www.sinpermiso.info/)