De la mateixa manera que la mortalitat del Covid-19 està determinada pel debilitament del sistema de salut públic per les polítiques d’austeritat, la capacitat de resposta política a la crisi social i econòmica està llastada per la crisi del Règim del 78.
Una crisi que, com ha recordat aquests dies Javier Pérez Royo, és possible que no la vegin els cecs, però hi és: 4 eleccions en quatre anys, govern per decret, falta de pressupostos, governs minoritaris, bloqueig de la renovació dels òrgans judicials, bloqueig del sistema de finançament de l’Estat de les Autonomies, crisi constitucional a Catalunya, deslegitimació de la monarquia. En aquest brou de cultiu tòxic és on cal interpretar la crida de Pere Sánchez a uns nous Pactes de la Moncloa per a la Recuperació post-confinament pocs dies abans d’aixecar el tancament de la producció no essencial el «Dilluns de resurrecció», com venia exigint la patronal, sense aixecar per això l’Estat d’Alarma.
Des de les eleccions del 10 de novembre de 2019 i la formació del Govern de Coalició Progressista (GCP) minoritari, recolzat en la coalició de la moció de censura contra el govern Rajoy que inclou essencialment el PNB i ERC, les dretes socials i polítiques han llançat una campanya de deslegitimació contra el que consideren una «coalició socialista-neocomunista» que atempta directament els seus interessos i és un «perill reputacional» per al manteniment de la seva dominació de classe i la unitat del Regne.
Acabar amb el Govern de Coalició Progressista
El seu primer objectiu és la divisió del PSOE i la dimissió de Pedro Sánchez. Sánchez és considerat un «traïdor» al no haver acceptat una fórmula de govern d’ «unitat nacional» o de pretès «extrem centre» amb el Partit Popular i Ciutadans. En aquests dies, al·ludint a una «gestió ideològica» de l’emergència sanitària imposada per la pressió interna «neo-comunista» d’ Unides Podem al GCP, la proposta de govern s’ha tornat a afinar de la mà dels ideòlegs de la fundació d’Aznar FAES, i els tertulians dels múltiples mitjans de comunicació que responen a les tres dretes, cada vegada més extremes: dimissió de Sánchez, constitució d’un govern PSOE-PP-Ciutadans, amb el suport parlamentari de Vox, que aïlli política i socialment Unides Podem i torni a aplicar l’article 155 a Catalunya.
Des de la declaració de l’estat d’Alarma el 13 de març, aquesta cantarella ha anat pujant de volum, fins a la seva apoteosi de la sessió parlamentària del 9 d’abril per a la pròrroga de l’Estat d’Alarma fins al 26 d’abril. Abascal, dirigent de Vox, ha trencat tot contacte amb el govern, insubmís contra el confinament, i només exigeix la dimissió de Sánchez. Casado i el PP ja han advertit que el seu suport a la lluita contra l’emergència sanitària del Covid-19 no s’estén a les mesures socials i econòmiques per a pal·liar les conseqüències del confinament i l’aturada dels sectors econòmics no essencials. Arrimadas, portaveu del disminuït Ciutadans, posa com a condició per a qualsevol col·laboració amb el govern la seva ruptura i el cessament dels ministres d’Unides Podem.
Mentrestant, el GCP ha de negociar a la Unió Europea el mecanisme de cobertura financera que permeti el marge fiscal necessari per a l’aplicació dels quatre reials decrets llei (6,7,8 i 11/2020) amb les seves mesures més urgents. Unes mesures dissenyades i aprovades com ja hem assenyalat a SP al ritme dels debats a l’Eurogrup i el BCE per a la flexibilització del Pacte Fiscal europeu, i les seves ambigüitats, dificultats administratives de sol·licitud i mancances han estat assenyalades pels sindicats i organitzacions socials com la PAH (1). En aquesta situació, les dretes socials i polítiques han actuat com una «cinquena columna» dels sectors més reaccionaris de l’ordoliberalisme a la UE -com va passar en el seu dia a Grècia en els debats del Tercer Memoràndum amb la dretana Nova Democràcia i els neonazis d’Alba Daurada-, prioritzant la caiguda del GCP a la flexibilització d’un marge fiscal que serà essencial per a la reactivació econòmica. La raó no és altra que el «projecte de país» de la nostra oligarquia, davant del «capitalisme d’amiguets» debilitat a què s’enfronten, és la venda dels seus actius al capital internacional i els fons voltors, que ha obligat ja al GCP a limitar les operacions a curt i les inversions en empreses estratègiques d’inversors no comunitaris per sobre del 10% del seu capital. Es tracta, d’altra banda d’una tendència que ja ha fet que el 50% de l’IBEX 35 estigui en mans de capital internacional.
Les enquestes i el detonant de la Renda Mínima Vital
El 3 d’abril es van començar a publicar les primeres dades dels sondejos de Metroscopia sobre la popularitat dels líders polítics. A diferència del que ha passat en la majoria dels països del nostre entorn, on la resposta inicial a l’emergència sanitària ha reforçat el suport als governs i els dirigents polítics, al Regne d’Espanya s’ha produït una caiguda general. L’aprovació de Pedro Sánchez ha caigut del 64 al 51%, per instal·lar-se en el 39% al començament d’abril. La de Pablo Iglesias, del 44 al 30%. Però els dirigents de l’oposició de la «dreta trifachita» estan en el 32% (Arrimadas), 28% (Casado) i 20% (Abascal). Tot i això les disparitats del conjunt dels sondejos mostra la inestabilitat de l’opinió pública en aquesta primera fase de la crisi del Covid-19, a l’espera de veure l’eficàcia de les decisions adoptades.
Fins a aquest moment, la tàctica de Pedro Sánchez havia estat la d’ignorar la campanya de calúmnies i atacs de les dretes socials i polítiques, confinat al Palau de la Moncloa i amb el Butlletí Oficial de l’Estat a la seva disposició. Des de la moció de censura de juny de 2018, el seu projecte polític ha tingut un marcat caràcter «cesarista» o «bonapartista», situant-se per sobre dels conflictes socials com a àrbitre per gestionar la crisi de l’Règim del 78 sense qüestionar-ne els límits. Des de les eleccions de novembre de 2019, aquest paper s’ha vist limitat per la campanya d’atacs frontals de les dretes socials i polítiques, però Sánchez ha intentat mantenir aquest paper d’arbitratge en el terreny polític i social de les forces que van recolzar la moció de censura, inclòs el PSOE (la vida orgànica ha quedat congelada i sotmesa a l’aparell d’assessors de Presidència de Govern davant la seva divisió fraccional) i el mateix GCP.
Els ministres d’Unides Podem han quedat exclosos del nucli de la gestió de la crisi, però han anat guanyant protagonisme -especialment Pablo Iglesias i Yolanda Díaz-en la mesura que les disposicions aprovades afectaven els seus departaments. Un piulada del reaparegut Pablo Iglesias després de la quarantena el 29 de març recordant que:
va provocar una commoció mediàtica en els mitjans de comunicació de la dreta, declaracions d’Aznar i de Felipe González i va desencadenar l’actual fase de l’ofensiva reaccionària. Pocs dies després, l’inici de les consultes amb els sindicats i ONGs, però no amb la patronal CEOE, per a la preparació d’un projecte de Renda Mínima Vital, com s’ha qualificat el programa per a pobres condicionat, al Ministeri de Treball va semblar concretar l’amenaça «neo-comunista».
Se’ns permetrà una petita desviació argumental en aquest punt. La proposta de Renda Mínima Vital és, com indica el seu nom un programa per a pobres condicionat que suposaria el repartiment de 1.500 euros en tres entregues mensuals a unes 500.000 persones amb rendes inferiors als 200 euros mensuals o 450 per unitat familiar, amb un cost aproximat de 750 milions d’euros. En aquest període es prepararia l’entrada en vigor d’un programa definitiu de Renda Mínima Vital. Al Regne d’Espanya, el 23% de la població es trobava abans de la crisi del Covid-19 en situació de pobresa, el mercat negre laboral arriba al 20% de l’economia i en menys d’un mes s’han produït 900.000 baixes a la Seguretat Social i 600.000 treballadors afectats pels ERTOs. No repetirem una vegada més els arguments a favor d’una Renda Bàsica Universal no condicionada, que el lector pot trobar en abundància a SP.
Només ho farem des d’una perspectiva molt concreta: l’erosió de la base social del govern relacionada amb els subsidis condicionats per a pobres. Els que perceben ajudes com «mereixedors» i els que no la perceben com a «no mereixedors» es distancien molt acusadament en la seva avaluació sobre el govern: entre els primers augmenta un 0,6%, en els segons disminueix un 10,5%. Dit de manera més crua: la valoració negativa de govern és 17,5 vegades superior que la positiva. Un govern tan inestable com el GCP i tan assetjat per les dretes extremes i l’extrema dreta hauria de tenir molt present una cosa tan elemental. El que intentem assenyalar és que la reacció de boicot de les patronals a aquesta iniciativa de RMV ha estat per acusar el GCP de marginar els representants del capital quan la prioritat és assegurar l’accés d’empresaris i autònoms a les subvencions aprovades, exigint el retard i la condonació d’impostos corporatius i contribucions empresarials a la Seguretat Social. Si la patronal és envejable és per la seva claredat d’objectius i la conseqüència en defensar-los. I això contrasta amb l’ambigüitat i falta de fermesa del GCP. El conflicte d’interessos de classe és evident.
Nous Pactes de la Moncloa per recuperar la iniciativa enfront de la dreta
A partir del 3 d’abril, el president del govern Pedro Sánchez ha intentat frenar l’ofensiva política de les dretes -enmig del debat europeu que serà el determinant per al marge fiscal disponible-, amb l’oferta d’uns Pactes de Reconstrucció a partir d’ un ampli diàleg social interclassista i amb les comunitats autonòmiques governades pel PP i el PSOE, a més de Catalunya i Euskadi. Com va definir la proposta el ministre de transport i secretari d’organització del PSOE, José Luis Ábalos, aquest diàleg ha de partir «d’uns principis bàsics compartits», referint-se a les forces nacionalistes basques i catalanes. En la seva definició inicial, la proposta de Pactes de Reconstrucció respon a l’estratègia cesarista de «congelar» i gestionar per sobre el conflicte d’interessos socials perquè la tensió acumulada no posi en perill o desbordi al Règim del 78.
En aquest sentit, l’analogia i l’evocació melangiosa dels Pactes de la Moncloa preconstitucionals de 1977, adquireixen tot el seu valor. Com han recordat diversos comentaristes des de l’esquerra (2), va ser la proposta d’Adolfo Suárez que li va permetre convertir-se en l’àrbitre de la «transició pactada», que va ser possible abans de res per la submissió del PCE de Santiago Carrillo a aquesta estratègia. El pacte econòmic, que va ser l’únic que va signar Aliança Popular, la dreta neo-franquista, es va concretar en un congelació de salaris que va desmobilitzar la reconstrucció sindical i la mobilització obrera en el moment mateix del debat sobre el que acabaria sent la Constitució de 1978. A través dels Pactes de la Moncloa els «poders fàctics» econòmics del tardofranquisme van imposar els seus interessos i la perpetuació del «capitalisme d’amiguets» corrupte que ha estat una de les característiques del Règim del 78 fins als nostres dies.
Aquest és l’atractiu malenconiós amb el qual els estrategs del GCP volien atraure les dretes socials i polítiques a un Pacte de Reconstrucció en situació social i política molt diferent i amb Pedro Sánchez en el paper d’Adolfo Suárez. Aquesta somni sembla haver-se estavellat al brutal debat parlamentari del 9 d’abril (veure aquí), una setmana més tard, sobre la pròrroga de l’Estat d’Alarma. Ni Casado, ni Abascal ni un continguda Arrimadas van variar gens ni mica la línia política d’assetjament i enderrocament del GCP i Pedro Sánchez, cedint-li l’altura moral de qui crida a la unitat en una situació tràgica amb 15.000 morts acumulats. Va ser la portaveu socialista Lastra la que va entrar a sac amb les dades a la mà de la gestió de les Autonomies governades pel PP, començant per Madrid, epicentre de la tragèdia sanitària i amb el major nombre de morts per habitant del planeta fins ara.
La convocatòria als nous «Pactes de la Moncloa» sembla condemnada d’entrada en el seu objectiu declarat de reduir la tensió política i contenir l’estratègia d’assetjament i enderrocament de la dreta «trifachita». Els pressupostos de 2020, que seran el veritable terreny de negociació per a la reconstrucció després de la crisi del Covid-19, no poden aspirar a comptar – i comprendre-ho és essencial – amb més forces que les que es van sumar a la moció de censura, convertida en el veritable punt d’inflexió de la crisi política del Règim del 78. la dreta «trifachita» no compta avui amb una altra alternativa que la ruptura del GCP i la dimissió de Sánchez per la pressió combinada de la dreta social, de l’oligarquia econòmica i l’escanyament fiscal de la Unió Europea. Dels tres factors, el més important és avui el debat europeu sobre la gestió del dèficit fiscal que, en el cas del Regne d’Espanya, es projecta ja al voltant d’un 9% del PIB i uns 100.000 milions d’euros. I aquest debat s’ha saldat de moment amb un bloqueig de qualsevol intent de mutualització del deute, començant pels «coronabons». La voluntat d’acord polític de la UE ha quedat limitada a ajudes no condicionades davant l’emergència sanitària, sense avançar gens ni mica en una resposta comunitària a la reconstrucció econòmica i social posterior en nom de la rigidesa de les polítiques d’austeritat. Cosa que només pot afavorir uns nous Pactes de la Moncloa en aquest mateix sentit austeritari.
La primera concessió dels Pactes: el final del tancament
No obstant això, i aquest és l’aspecte més perillós de la proposta dels Pactes, pot suposar una divisió en el bloc social i polític de les esquerres i la coalició parlamentària de la moció de censura. Perquè davant la pressió política de la dreta, Pedro Sánchez es veurà obligat a fer concessions a la dreta social que representen les patronals i a les comunitats autònomes governades pel PP. De fet, la primera gran concessió ha tingut lloc com a esquer per a la convocatòria de la cita a la Moncloa, com venien exigint les patronals: l’aixecament del tancament de la producció no essencial el dilluns 13 d’abril després només de dues setmanes de decretar-lo, tot i mantenint l’Estat d’Alarma.
La reacció d’Unides Podem ha estat de resistència a aquesta decisió, intentant augmentar l’exempció de la tornada a la feina per als grups de risc. Pablo Iglesias ha retuitejat el mateix dia un article sobre les conseqüències del manteniment de la producció a Bèrgam per les pressions de la patronal local, amb un significatiu encapçalament sobre l’oposició d’interessos entre sindicalistes i empresaris. Els partits de les esquerres nacionalistes ja havien assenyalat en el debat parlamentari del dia 9 la seva oposició a aquesta mesura, així com la Generalitat de Catalunya. I és evident que ha fet la traveta als sindicats en la seva campanya per assegurar la salut laboral. Les invocacions de Pedro Sánchez als experts semblen xocar obertament amb les condicions expressades per l’OMS per a la recuperació de l’activitat productiva. Les conseqüències d’aquesta decisió, que no compta amb un suport parlamentari, poden ser tràgiques per l’acumulació del nombre de persones contagiades tot i la reducció de la taxa de contagis anunciada. En poques setmanes es poden perdre els avenços aconseguits i obligar a un nou tancament, amb conseqüències mòrbides per a la credibilitat del GCP.
El futur immediat es juga a partir dels diferents elements de gestió de la crisi aquí expressats. Per això, la necessitat d’ampliar aliances, tant en el terreny polític com en el social, que s’han de fer en base a una sortida més favorable als interessos de les classes treballadores. Un dels barems per mesurar-ho és la interrelació que s’estableixi amb els moviments socials, o, dit d’una altra manera, si les mesures que es prenen responen a les necessitats vitals d’àmplies capes de la població. De moment, aquest balanç, com mostren les enquestes, està encara en suspens i dependrà molt de l’aplicació pràctica de les mesures decretades i de la superació de les seves mancances evidents.
Davant de la necessitat de salvar vides, de planificació democràtica, del reforçament del que és públic per a la defensa dels interessos de la immensa majoria, la narrativa de la dreta oligàrquica se centra en la necessitat de recuperar l’activitat econòmica com més aviat millor, si cal al cost de vides, el retorn a les polítiques d’austeritat que retallin l’augment inevitable del dèficit públic, la suspensió i condonació d’impostos, el transvasament de capital en forma de subvencions als ERTEs i crèdit avalat per l’estat, la flexibilitat d’acomiadament, en un règim de «pau social» que suposa una retallada paral·lela de les llibertats fonamentals i una reconstrucció autoritària del règim del 78.
Ens acostem, per tant, a aquest moment en què, com assenyalaven Marx i Engels: «els homes, a la fi, es veuen forçats a considerar serenament les seves condicions d’existència i les seves relacions recíproques». Les esquerres faran bé de tenir-ho en compte.
Daniel Raventós és editor de SinPermiso.
Gustavo Buster és editor de SinPermiso.
Miguel Salas és membre del Consell Editorial de SinPermiso.
Notes:
(1) La PAH i els moviments en defensa d’un habitatge digne opinen que «Des de la seva aprovació, estem dient que la moratòria hipotecària és insuficient, que tot el que no sigui exonerar els pagaments i que els bancs també donin un cop de mà, no deixa de ser un nou rescat a la banca. Exigim a l’autoproclamat govern progressista que modifiqui els decret llei 8/2020 i 11/2020 per realment no deixar cap família vulnerable sense cobertura. L’obligatorietat actual de complir amb els 4 requisits de vulnerabilitat deixen la immensa majoria d’unitats de convivència sense cap tipus de protecció com ja s’està comprovant. […] diàriament són milers les peticions per acollir-se a la moratòria i gairebé 9 de cada 10 les que es queden fora, per la dificultat de complir alhora els 4 supòsits de vulnerabilitat «.
Des de les associacions que lluiten contra la pobresa energètica s’exigeix “des de l’entrada en vigor de l’estat d’alarma la gratuïtat dels subministraments per a les famílies que ja eren vulnerables abans de la crisi sanitària, així com per a totes aquelles afectades per la mateixa. Considerem també que el cost ha de ser assumit per les mateixes companyies «. Són només tres exemples, que podrien ampliar-se a temes tan sensibles com mantenir els plans de lluita contra la violència de gènere o les polítiques d’igualtat.
L’aplicació dels decrets sobre els ERTOs, segons fonts sindicals, només ha permès a 36.000 treballadors cobrar la prestació al mes d’abril. La majoria dels afectats, uns 659.791 treballadors fins ara segons el SEPE, hauran d’esperar fins al 2 de maig per percebre-les.
Són només tres exemples, que podrien ampliar-se a temes tan sensibles com mantenir els plans de lluita contra la violència de gènere o les polítiques d’igualtat.
(2) El balanç objectiu del que van suposar els Pactes de la Moncloa de 1977 ha estat un dels elements claus en el desenvolupament de la visió política del 15-M i el seu distanciament dels corrents majoritàries «filipistes» i «carrillistes» a les esquerres sindicals i polítiques en la constitució del Règim del 78. La literatura política és molt abundant i coneguda sobre aquest tema. No obstant no podem evitar la temptació de citar un estudi concret sobre el seu efecte en la lluita per les reivindicacions dels treballadors i els seus sindicats, de José Babiano i Javier Tebar: «Dices tú de los Pactos de la Moncloa …»
https://www.1mayo.ccoo.es/9b1331ee27287c9a9e39a0f0beb81ff9000001.pdf