Aquest text és la transcripció d’una conferència realitzada al barri de Gràcia de Barcelona al voltant dels Dilluns Republicans que organitza l’Ateneu Roig @ateneuroig. Gràcia (121.000 habitants) és un dels deu districtes de Barcelona, que comprèn els barris de Vila de Gràcia, Camp d’en Grassot, Vallcarca, La Salut i El Coll. Àngels Tomás és la consellera de districte i va explicar com la suma de diferents iniciatives a nivell de ciutat i de districte poden convertir-se en polítiques actives contra la violència masclista.
Una pinzellada.
Fa 20 anys que a Gràcia, al mes de novembre, s’organitza un acte contra les violències masclistes. És en record de l’assassinat de la jove, Mª Ángeles Chiban, que fou trobada morta al portal de casa seva i tot i no haver trobat l’agressor en tots aquests anys, ho considerem un feminicidi. Any rere any l’acte, que es realitza a la plaça de la Virreina, ha estat un punt per a la reivindicació dels drets de les dones, però sobre tot, de lluita contra les violències masclistes. En les seves diferents formes i variables.
Al 1999 la resposta social a l’assassinat de la Mª Ángeles va sorgir de les entitats i col·lectius de Gràcia. Amb el temps ho ha vingut organitzant el Consell de Dones de Gràcia, que és un espai de participació del districte. Ara bé, els continguts del manifest del que es fa lectura cada any, son proposats per veïnes, activistes feministes, de tal manera que el resultat es fruit del treball col·lectiu en el territori de la lluita i propostes per fer front a les violències masclistes. Després de 20 anys, crec que la consciència vers aquesta xacra social ha guanyat terreny, tot i que queda molt de camí per recórrer, encara.
Segona pinzellada.
En el marc de la darrera campanya electoral, des de Barcelona en Comú, a la plaça del Diamant, preparàrem una activitat en la que vaig compartir espai amb les companyes feministes, Laura Pérez, Laia Rosich i Nati Vereguas. Abordant experiències i propostes feministes des de diferents espais on treballem cadascuna, l’activisme o el municipalisme.
En les presentacions, i des de l’espai de més proximitat institucional amb la ciutadania que és l’ajuntament, varem explicar que es poden fer coses, també en els districtes, que son divisions administratives d’alguns grans ajuntaments, com el de Barcelona.
Ara bé és imprescindible disposar d’un paraigües, que el dona una política general de defensa dels drets de les dones, aportant una mirada feminista des de l’ajuntament, com ha fet el de Barcelona.
A Barcelona, al inici de l’anterior mandat, l’ajuntament va aprovar el Pla per a la Justícia de Gènere 2016-2020. S’estructurava en tres blocs: informació i anàlisi del fenomen; sistema de detecció, atenció i recuperació i sistema de prevenció. Es va aprovar també el protocol de dol.
L’avaluació del Pla i el continuar treballant, avançant i ampliant ha fet possible comptar amb un ampli suport municipal a la recent aprovada Mesura de Govern “SUMANT ALIANCES: BARCELONA, CIUTAT LLIURE DE VIOLÈNCIES MASCLISTES. 2019-2023, amb més de 100 actuacions per treballar.
Els ajuntaments juguen, poden jugar o podrien jugar un important paper. Una cosa son els serveis reglats que existeixen imprescindibles i sempre insuficients. A l’ajuntament de Barcelona, n’hi ha diversos els PIAD, SARA (servei d’atenció, recuperació i acollida), des de fa anys, més recentment el SAH, que val a dir, calen més recursos per millorar-los i ampliar-los, però en el tema de la violència masclista, que hi hagi una comunicació oberta posant-ne el focus de manera permanent, això depèn també de tenir valentia per abordar-ho.
També és molt important els recursos que s’hi destinen per a realitzar activitats de sensibilització en general, implicar a la ciutadania en el rebuig de les violències masclistes, prevenció en els espais d’oci promovent un oci nocturn lliure, respectuós i sense agressions i assetjament sexual , treballar la coeducació, l’empoderament de les dones,….
Sempre es poden fer coses. Però certament, el grau i profunditat depèn, sens dubte, del grau de consciència, de valentia i dels recursos que s’inverteixen.
Tercera pinzellada
A Gràcia l’abordatge de la violències masclistes, com una expressió del patriarcat, s’està treballant des de fa molts anys amb activistes socials molt potents, primer varen ser les veïnes de la vocalia de la Dona de l’Associació de Veïns i Veïnes de la Vila de Gràcia, les Dones Comunicadores de El Coll, aquests darrers anys des de l’assemblea Feministes de Gràcia, el col·lectiu Minerva’s, des de les comissions de feminisme de les AFA’s de Gràcia o més recentment amb la iniciativa Veïnes x Veïnes, endegada al barri de La Salut, per veïnes molt motivades per ajudar en el suport a les dones víctimes de violència masclista.
Com comentava abans, fa 20 anys que es realitza l’acte públic de denúncia a l’entorn del 25N i en record a la veïna assassinada (Ma.Àngeles Chiban). Des d’aleshores ha estat present aquest problema, fent principalment denúncia i sensibilització contra les violències masclistes.
A la ciutat de Barcelona, és a partir del 2015 que l’ajuntament, de la ma de Barcelona en Comú, es posa les piles i es comencen a treballar sota el paraigües #BCNAntimasclista polítiques de prevenció, suport, empoderadores, no victimitzadores de les dones front a les violències masclistes, treballant coeducació, noves masculinitats…. Tota una bateria de propostes i incidència sorgides del Pla per a la justícia de gènere que han permès l’aterratge en el territori des de la institució municipal.
Quarta pinzellada.
La lluita contra el patriarcat i totes les seves derivades es nodreix de col·lectius feministes ben diversos (autoorganitzats uns, de treball col·laboratiu amb l’administració d’altres, entitats professionalitzades,… )
Amb el No és No com a lema principal, va ser per entomar la Festa Major de Gràcia 2017 que constituirem la Taula del Protocol contra les agressions masclistes a la festa major. Amb participació del Circuit Barcelona contra la violència masclista, el districte, l’assemblea de dones feministes, CJAS (servei contractat) i la fundació festa major…. Un espai de treball estable, on hem transitat del NoÉsNo cap el NomésSiÉsSí. Arribant ara el protocol a una trentena d’espais que fan festa a l’agost.
És un Protocol ‘viu’ que hem anat enriquint a partir de les necessitats concretes sorgides any rere any. Els antecedents d’aquest es troben en el protocol dels col·lectius feministes del Poble Sec i de Gràcia.
D’altra banda, a totes les comissions de festa dels altres barris (El Coll, Grassot, La Salut) l’abordatge de la sensibilització està present, començant a adaptar el Protocol i a les activitats d’oci nocturn que realitzem al districte. El barri del Vallcarca ho treballa de forma autogestionada.
Altres elements amb els que lidiar: els mitjans de comunicació. Continuant amb l’experiència de la Festa Major, hem sofert l’actitud i el paper dels mitjans de comunicació. A aquests els interessa, bàsicament, el morbo. Quantes agressions sexistes greus es produeixen, cóm, on i qui és la víctima. Premsa sensacionalista, carronyera, a la fi.
Sabeu que es va fer el passat agost, del 15 al 21? Doncs 2.536 accions de sensibilització i informació; 22 assessoraments i 23 intervencions. Que vol dir això? Que hi ha més de 2500 persones que han passat per la festa i que s’han anat a casa amb informació per si elles o alguna persona coneguda necessita en algun moment recórrer a algun dels serveis que atenen víctimes d’agressions o violència masclista. Ara, això als mitjans no els interessa gens. Agressions sí, treball de formigueta, no.
Un altre. Aquest 2020 serà el segon any que activarem el protocol contra les agressions masclistes a les festes per Foguerons. Sols és una nit, però molt concorreguda. També ho farem per Sant Joan…
Això representa temps, recursos, formació… i teixir complicitats amb entitats i col·lectius dels nostres barris per treballar contra els violències masclistes. Aquí te un paper no petit l’ajuntament.
Tot i que encara hi ha veïnes i veïns que ens diuen, “però si en aquest barri no passen aquestes coses”…. i tant que passen.
En aquest 2019 hem tingut constància (segons les dades de cossos de seguretat) de 185 casos de violència en l’àmbit de la llar denunciats a Gràcia. La violència masclista, no és d’altres espais i d’altres temps, és aquí, cada dia, entre nosaltres, als espais d’oci i, sobre tot i principalment, a les llars.
Cinquena pinzellada
ABORDAR LA COEDUCACIÓ A LES ESCOLES…. Aquest “negociat” podríem dir-ne que correspondria més a la Generalitat, però a Barcelona s’han fet coses i a Gràcia, també. Aquí varem posar la coeducació com una línia del pla d’actuació del districte, i aquesta línia s’ha trobat amb la feina espectacular engegada per AFAs d’escoles públiques de districte, desenvolupant-se un projecte l’any passat i de nou aquest 2020.
Cercar les esquerdes per poder entrar allí on creus cal posar-hi la banya, te molt a veure amb la feina de proximitat que es pot fer des de l’ajuntament, però torno a insistir, cal creure-s’ho. Cal voluntat política per anar trencant esquemes, desenvolupant polítiques que impregnin tots els estaments i la societat. Ben difícil!
Sisena pinzellada
Ara be, tot i el que he comentat fins ara, es evident que els ajuntaments tenen limitacions, fins i tot en el propi terreny d’abordar polítiques feministes a fons.
Un cas. Fer efectiva la igualtat i el reconeixement de drets de les dones que treballen en l’àmbit de les cures, no tenen dret a l’atur ni a subsidi en cas de malaltia, els paguen en negre –en molts cops- i no poden accedir a tenir papers, si son d’origen estranger.
El salari de les dones continua sent més d’un 30% inferior al dels homes, per feines anàlogues. Hi ha lleis que “formalment” reconeixen drets, però en la pràctica els neguen. Les dones pensionistes, amb PIRMIs perquè no està reconegut el seu treball de cura durant tota la seva vida…
Cal dir, però, que la mobilització de les dones i molt especialment les dones joves, en aquests darrers dos anys ha estat tan imponent que han situat les violències masclistes com un problema de primer ordre. Algunes ja ho sabíem, però elles incorporant-se a aquesta lluita l’han ficat de ple a l’agenda social. Així com les respostes a drets amenaçats, no fa tan de temps.
2013-2014. Recordeu al ministre Ruiz Gallardon? Fortes mobilitzacions a les grans ciutats contra la proposta de restricció de la llei d’avortament. … i centenars de milers de dones, i també homes, omplint els carrers de Madrid, en febrer 2014. Es va teixir des dels diferents espais de dones respondre a aquells atacs. La proposta del PP, que escapçava el dret d’avortament, li va costar el càrrec a Ruiz Gallardon, poc temps després.
2016. El cas de La Manada, va mobilitzar tot Pamplona contra aquella violació grupal. Novembre 2017, la mobilització al crit de Yositecreo, va recórrer pobles i ciutats.
Més a prop tenim la vaga feminista del 2018, treballada des de diferents àmbits i espais i sumant tots els esforços finals. També des de molts ajuntaments s’acompanyà aquesta mobilització. Aquí de nou tenim un espai on des del lideratge de les entitats i col·lectius feministes, l’acompanyament dels ens municipals, obre finestres i facilita arribar a sectors que d’altra manera potser s’ho mirarien amb recel.
Quan en aquestes massives mobilitzacions es coreja “Sense les dones no hi ha revolució”. Quanta raó hi ha.
.. i quan pensem amb límits dels ajuntaments, no cal allunyar gaire la mirada, fixem-la en Andalusia, per exemple, i en el recent pacte al parlament andalús entre C’S, PP I VOX.
El grup d’extrema dreta va posar com a condició per a donar suport a un acord de govern PP i C’s (a banda de temes sobre el dret a decidir/ la independència de Catalunya) retirar tots els ajuts i projectes que tenen a veure amb drets de les dones i per fer front a les violències masclistes. És a dir, contra les dones. Uff!!!
Estan aprovades des del 2004, les Medidas de protección Integral contra la violència de genero. Està aprovat l’esquifit Pacto de estado (2017) amb l’aportació de 200 milions, en 5 anys, per a tot l’estat, … i un pacte de govern en una comunitat pot tira-ho tot per la borda, en un plis plas? Les dones víctimes de violència masclista a Andalusia es queden sense recursos per implementar mesures de protecció. Molt fort!!!!.
Setena pinzellada
Darrera de la paraula democràcia, s’amaga un règim heretat del franquisme, que potser en el dia a dia, no es noti. Bé si ets a Catalunya, segur que sí. Però més enllà de la manca de llibertats polítiques com estem veient amb el dret a decidir el futur, entre d’altres, les dones que som més del 50% de la població, no tenim garantits drets fonamentals per tal d’esdevenir ciutadanes de ple dret.
Tampoc tenim garantida una justícia adequada. Ho estem veient amb les sentències de violacions grupals a noies indefenses on el jutge acorda que és abús i no agressió. És molt greu!! perquè un supòsit o altre contempla diferent condemna en el codi penal (Málaga, Pamplona, Manresa).
Quan milers de joves criden “No és abuso, es violación”, estan responent també a l’agressió suplementària que pateix la víctima en no ser reconeguda l’agressió/violació.
Per acabar-ho d’adobar, el darrer cas, en la sentència de Manresa, un del grup dels agressors surt en llibertat perquè ‘no va fer res’, sols es masturbava tot mirant com la jove era violada. … i l’auxili a la víctima, on està?
Encara que ens diguin que tenim els mateixos drets està clar que no.
Tot i que el patriarcat supera els límits de les fronteres o de règims polítics, doncs arreu del mon les dones lluiten i lluiten contra el patriarcat siguin en règims monàrquics, republicans, autàrquics,.., aquí les dones hauríem de ser, en el marc de trencar cadenes, defensores dels valors republicans, de la República.
Tenim experiències de referència. Grans canvis a la història han vingut tallant cadenes: Amb la revolució russa les dones aconseguiren drets polítics i socials. Amb la segona república espanyola (1931-1939) s’aconseguí el dret a vot per les dones (1931) i el dret d’avortament (25/12/36).
Experiències positives del paper que varen agafar les dones i que ens fou arrabassat (paper i drets) amb els 40 anys de la llarga nit del franquisme.
No en sabem prou, perquè la història ens ha estat amagada. Treballant la memòria històrica es pot anar revertint. Segur!
En la lluita contra la violència masclista es pot fer bastant. També teixint xarxa amb el territori, els moviments, tot i que cadascú juga un paper diferent.
Ara bé, per consolidar els drets i guanyar-ne de nous, en el camí de la igualtat, de radicalitat democràtica, cal un canvi de règim que reconegui i asseguri a les dones els seus drets, i això te a veure amb neteja del poder de l’església sobre l’estat i la família, sobre el necessari canvi de la judicatura post franquista, acomiadar la monarquia i fer formació obligatòria en transversalitat de gènere per a tots els estaments de l’administració.
Per acabar, la modificació del codi penal no està a l’abast dels ajuntaments, però fins i tot, en això poden fer de lobby de les propostes necessàries per sacsejar la justícia clarament imbuïda de les essències patriarcals.
.. i fins que no calgui continuar defensant:
Y la culpa no era mia, ni donde estaba, ni como vestia…
Hi ha un camí que es pot fer de manera paral·lela i conjunta, teixint entitats socials, moviment feminista i ajuntaments. Sense permetre cap pas enrere.
Àngels Tomás