El govern, patronal i sindicats han acordat l’augment del salari mínim a 950 euros. Potser vostè no ho sabia, però per a alguns l’apocalipsi era a prop. Els més rics i els que els defensen van anunciar gairebé totes les plagues si s’aprovava l’augment del salari mínim. No sabem quan arribarà la fi del món, però sí que tenim moltes dades sobre com el capitalisme maltracta i empobreix milions de persones, manté una odiosa desigualtat social i sobreexplota i precaritza la majoria.
Només algunes dades. El 21,5% de la població espanyola, és a dir, una mica més de 10 milions de persones, estan en risc de pobresa. Espanya és el segon país, després de Grècia, amb més pobres en edat de treballar. Entre els anys 2014-2018 un creixement del PIB de l’17,5%, només va aconseguir una disminució de set dècimes en la taxa de pobresa. Tot i tenir feina, 2,6 milions de persones són al llindar de la pobresa. Al voltant del 50% de la població té alguna mena de dificultat per arribar a final de mes. La crisi no es va expressar igual per a tots, va durar tres anys per al 50% de la població amb més ingressos; per al 25% més pobre porta ja deu anys.
Entre 2008 i 2017 els salaris reals es van devaluar un 10,8% (amb percentatges superiors els salaris més baixos), cosa que va afectar de manera particularment negativa les dones. El guany mitjà anual per treballador és inferior al de 2008 a tots els trams d’edat situats per sota dels 35 anys, amb diferències de gairebé mil euros bruts entre els de 25 a 29 (17.434 el 2008, 16.440 el 2017) i de més de 1.500 en els de 20 a 24 (de 13.293-11.775). La pèrdua és menor, d’uns 700 en una dècada, entre els de 30 a 34, que van caure de 20.528 a 19.847. El 22% dels llocs de treball són temporals i entre els joves de fins a 25 anys el 70% dels contractes són temporals i precaris. Segons dades de l’OIT (Organització Internacional del Treball) entre 2009 i 2017 (l’últim informe) les rendes del treball van baixar des del 66,6% del PIB al 61% a Espanya, això va significar una pèrdua de prop de 3.200 euros anuals. Aquesta és la realitat. Els rics i les dretes ja poden anar anunciant l’apocalipsi, potser perquè no volen entendre que gràcies a les seves polítiques una part molt important de la població ja viu a l’avantsala.
Posats a dir barbaritats, el millor és posar en circulació dades alarmistes que atemoreixin la població. O sigui, mètodes ja utilitzats en l’Antic Testament actualitzats amb les noves tècniques de comunicació. Així, segons un informe del BBVA, l’augment del salari mínim a 900 euros que es va produir l’any passat va significar la destrucció de 45.000 llocs de treball i 60.000 més van passar a l’economia submergida i, de sobte, la patronal CEOE s’ha recordat de l’Espanya buidada per dir que en aquestes zones no es podrà pagar un nou augment del salari mínim. Que poc se’n recorda quan cal invertir o crear indústries en aquestes zones! ¿Dades científiques per demostrar-ho? ¿Per què? Es tracta d’atemorir. no de demostrar cap certesa.
També el servei d’estudis de BBVA se sentia profundament preocupat per la sort que esperava als solters que vivien sols i guanyaven 20.000 € anuals en el projecte de finançament d’una renda bàsica. En aquest article es responia a aquesta indubtablement sincera (ningú no en pot dubtar) preocupació del BBVA per un sector social tan concret.
Un salari mínim europeu
Els baixos salaris és un dels problemes més preocupants, fins i tot des del punt de vista dels defensors del capitalisme. No cal saber moltes matemàtiques per entendre que les grans desigualtats socials són a la base d’esclats socials i revolucionaris. Fins i tot per mantenir un determinat nivell de desenvolupament, intercanvis comercials i consum es necessita un cert nivell salarial; si no l’atonia econòmica o l’amenaça de noves crisis sobrevolarà les societats.
Per això, la Comissió Europea ha donat els primers passos per obrir el debat amb els Estats membres sobre l’establiment d’un salari mínim europeu (SMI); no perquè sigui únic sinó perquè s’estableixi a cada país sobre la base del 60% del salari mitjà. La diferència entre els països és bastant gran. Mentre a Espanya està en 1.050 € per 12 pagues (900 si és per 14) a Irlanda és de 1.656, Països Baixos 1.615, Alemanya 1.557, França 1.521 i el Regne Unit 1.453. Els països bàltics i els de l’Est tenen un salari mínim molt inferior: a Polònia és de 523 €, a Txèquia, 518 i a Hongria 464. El procés per arribar a un salari mínim europeu serà encara llarg, però és una ocasió per convertir-lo en un objectiu sindical i social de mobilització en el conjunt d’Europa.
Aquest debat no és només espanyol, i té una llarga història. La ministra francesa de Treball, Muriel Pénicaud, va declarar: «L’impuls de l’SMIC (salari mínim interprofessional) sabem que destrueix llocs de treball, per això no és un bon mètode». Com es veu, un argument molt conegut per aquí. En un interessant treball publicat per Michel Husson a A l’Encontre es desenvolupa un repàs històric d’on traiem algunes de les cites que reproduïm. La línia general d’aquest debat ve a ser la següent: les lleis econòmiques són les que són i tenen les seves pròpies regles, pretendre saltar-les encara produiria més dolor. O també podria expressar-se així: les lleis de l’economia (capitalista) estan per seguir mantenint els beneficis (i la dominació dels capitalistes), i si no els feu cas sempre hi haurà un apocalipsi amenaçador.
El filòsof i economista John Stuart Mill (1806-1873) va ser un d’aquests teòrics. «Si la llei o l’opinió és favorable -va escriure- a tenir salaris per sobre de la taxa resultant de la competència, és evident que alguns obrers es quedarien sense feina». I tot i que posteriorment ell mateix va renegar de la seva teoria: «La doctrina ensenyada fins ara per la majoria dels economistes (i entre ells, jo mateix) que negava la possibilitat que les negociacions col·lectives poguessin augmentar els salaris […] ha perdut el seu fonament científic, i ha de ser rebutjada «. No obstant això, les seves primeres opinions es van mantenir en el temps i continuen sent l’argumentació oficial de governants i patrons.
Temps després, l’economista nord-americà John Bates Clark (1847-1938) va seguir mantenint l’opinió que «podem estar segurs -sense que hi hagi necessitat d’estudis profunds- que l’augment dels salaris reduirà el nombre de treballadors empleats […] quan el producte específic d’un treballador és igual al seu salari pot conservar la seva ocupació […]. Exigir més del que produeix el seu treball equival en la pràctica a demanar el seu acomiadament «.
Arguments que semblen molt moderns no són més que la repetició d’idees antigues, amb la finalitat de mantenir nivells salarials baixos per, segons diuen, no forçar les lleis econòmiques; quan haurien de dir, per seguir mantenint un cert nivell dels beneficis capitalistes.
L’augment del salari mínim és un pas, tot i que encara quedi lluny de la mitjana europea i del 60% del salari mitjà. Altres mesures serien necessàries, com l’augment de l’IPREM (Indicador Públic de Rendes Múltiples) que en nou anys ha pujat uns 5 € i està congelat en 537 € des de fa tres anys. Aquest indicador, creat pel govern Zapatero, s’utilitza per determinar prestacions a aturats de llarga durada, jornalers, emergència social, accés a habitatge públic, ajudes per al menjador escolar, etc. I encara seria millor prendre mesures per a l’establiment d’una renda bàsica universal com a mesura realment seriosa i pràctica en la lluita contra la pobresa.
Què és el salari?
Desmuntem el fetitxisme sobre el salari. Semblaria que el salari és el pagament del capitalista pel treball realitzat i que el seu import depèn de la competència i de la productivitat, però aquesta explicació amaga la realitat. Marx ho va explicar així: «aparentment, el capitalista els compra als obrers el seu treball amb diners. Ells li venen per diners el seu treball. Però això no és més que l’aparença. El que en realitat venen els obrers al capitalista per diners és la seva força de treball. El capitalista compra aquesta força de treball per un dia, una setmana, un mes, etc. I un cop comprada, la consumeix, fent que els obrers treballin durant el temps estipulat […] La força de treball és, doncs, una mercaderia, ni més ni menys que el sucre. Aquella es mesura amb el rellotge, aquesta, amb la balança «. (Treball assalariat i capital. 1849)
Sobre aquesta particular relació, anys més tard Engels escriuria: «La transacció es pot descriure, doncs, d’aquesta manera: l’obrer dóna al capitalista tota la seva força de treball diària, és a dir, tota la que pot donar-li sense impossibilitar la repetició contínua de la transacció. A canvi d’això, rep estrictament els mitjans indispensables de subsistència -i no més- que li permetran repetir el tracte cada dia. L’obrer dóna el màxim que li permet la naturalesa de la transacció; el capitalista el mínim. Es tracta, doncs, d’una justícia molt peculiar «. (Un salari just per una jornada laboral justa. Article publicat el 1881 a The Labour Standard)
És a dir, no hi ha una relació d’igualtat entre el capitalista i el treballador, ja que aquest només disposa de la seva força de treball i per això el capitalista només paga una part de la feina realitzada (salari) i es queda amb una altra part (plusvàlua) . Si el món fos just, és un dir, el salari hauria de consistir en el producte del seu treball, però, el que el treballador produeix s’ho queda tot el capitalista i d’aquí li paga una part en forma de salari (incloent el conjunt d’aspectes que formen el salari, impostos, pensió, seguretat social, etc.)
Potser pot semblar embolicat, però és fonamental per comprendre com funciona el sistema i l’explotació capitalista. No és un contracte entre iguals, no és un salari just sinó un abús atès que el capitalista paga el salari amb el treball prèviament realitzat i, a més, la tendència general no és a elevar el nivell mitjà dels salaris, sinó que els patrons també intenten imposar les seves condicions perquè el valor de la feina sigui el mínim. Així són les lleis del funcionament del capitalisme. Així és la lluita de classes. Per combatre aquesta situació les classes treballadores han aixecat els seus sindicats i les seves organitzacions de defensa i lluita contra l’explotació, i a costa de grans sacrificis i la combinació de petites victòries i mesures governamentals han anat assolint certes millores salarials i de condicions de treball. Però això exigeix mantenir una lluita constant, doncs, com hem viscut després de la crisi de 2008, les conquestes i els drets no estan garantits, ni tan sols el salari bàsic. Ja hem dit que entre 2008 i 2017, els salaris es van depreciar en un 10,8%.
Alhora que és una necessitat vital lluitar per un salari digne, per arrabassar una part de la plusvàlua al capitalista, la llei del salari és com una soga que ens lliga al funcionament del sistema. Engels ho va explicar així: «Mentre la societat segueixi dividida en dues classes oposades […] la llei del salari serà omnipotent i forjarà cada dia de nou les cadenes amb que l’obrer és esclavitzat pel seu propi producte -monopolitzat pel capitalista». (El sistema del salari. Publicat el 1881 a The Labour Standard). La solució per a alliberar-se d’aquestes cadenes està en trencar amb el sistema capitalista, a crear un nou sistema de relacions socials i econòmiques basat en la propietat col·lectiva dels grans mitjans de producció i financers i en la col·laboració i solidaritat entre els que només tenen la seva força de treball per guanyar-se la vida. Potser és llarga la distància entre la lluita per condicions de vida dignes i un canvi radical de les relacions socials, però és fonamental tenir clars els objectius per saber quin és el camí a recórrer.
Ofensiva en els convenis
Si és important aconseguir un salari mínim, no ho és menys la lluita per salaris dignes en la negociació dels convenis col·lectius. La reforma laboral que va imposar el PP (que aquest govern hauria de derogar urgentment) va limitar i eliminar drets, cosa que es va notar immediatament en les condicions de la classe treballadora. Alguna cosa s’ha recuperat durant 2019. Segons el Gabinet Econòmic de CCOO la mitjana dels salaris pactats en la negociació col·lectiva va ser del ‘2,33%, guanyant 1,6 punts percentuals respecte a la inflació; els empleats públics van augmentar un 2,5% els seus salaris, 1,8 punts, i les pensions públiques un 1,6%, 0,9 punts més que la inflació. Encara molt lluny de recuperar el perdut des de 2008.
En el mateix informe es reconeix que encara hi ha sectors importants de la classe treballadora que no han aconseguit arribar a l’acord marc signat entre CCOO i UGT amb les patronals: aconseguir un salari anual de 14.000 euros. «Encara hi ha un percentatge elevat-diu l’informe- de treballadors del sector privat pels quals la pujada salarial mitjana en conveni està molt per sota de la recomanada pel IV AENC: el 2019 el 25 per cent té pactats convenis amb un augment que no supera l’1, 5%; el 32 per cent té convenis amb augments de l’1,51% al 2%; i només el 43 per cent té pactada una pujada salarial superior al 2% (la recomanació de l’AENC) «. Queda camí per recórrer. L’ofensiva a la negociació col·lectiva anunciada pels sindicats en nombroses ocasions ha de concretar-se, perquè tan important és aconseguir un augment suficient del salari mínim i recuperar el perdut des de la crisi com tornar a confiar en les pròpies forces i en l’organització de la classe treballadora per lluitar pels seus propis objectius.
Miguel Salas