Els Estats no compleixen els Convenis i Normes sobre les dones
Molta tinta, debats, sessions internacionals i estatals fomenta el vintè aniversari de la Plataforma d’Beijing1 de l’any 1995. Amb el pas del temps som més conscients de l’avenç que va suposar per als drets de les dones, ni més ni menys que la meitat de la població del planeta.
A Beijing es va establir el significat de la concepció de violència de gènere. Encara que s’ha avançat molt sobre la percepció del gènere en aquests vint anys, fins i tot quan el moviment feminista ha aportat clarificació amb la precisió de la violència masclista, els feminicidis i les violacions com agressió sexual, Beijing segueix com a bandera de referència.
El moviment de les dones ha fet tals salts de gegant en la consciència feminista que la seva naturalesa s’ha convertit en un factor de transformació revolucionària respecte al patriarcat, a la dominació dels homes, a la propietat privada i el capital de l’anomenat lliure mercat, a una precisa mirada de gènere respecte a tots els dominis de la humanitat, des del treball, la ciència, l’economia, l’educació, la moral, la religió, les institucions i, per descomptat, el lloc de la dona en la societat i el món .
Al Congrés internacional Beijing + 25: Assoliments, mancances i desafiaments a la Unió Europea2 organitzat des de l’Institut de la Dona, les entitats de dones hem constatat que les declaracions, els compromisos, els Tractats, Convencions i Normatives, no es compleixen.
Un vernís fàcil, amb pocs recursos i diners mesquins, recobreix la pràctica ancestral masclista. Afrontar el masclisme en tots els seus colors i violències es posterga sempre. La meitat de la humanitat en desigualtat i sotmesa serveix perquè la meitat dominant, homes, quedi dividida també. Es manté una espècie de cadena tròfica-masclista que dificulta i impedeix el canvi decisiu necessari.
La consciència feminista alerta que no seguirà així. Hi ha totes les condicions de vida, treball, creativitat i talent per enviar el patriarcat a les golfes de la història. I al costat d’aquesta dominació masclista, hi deixarem el sistema social, econòmic, polític, moral i religiós que el sustenta.
Adjunto la ponència que he presentat al Congrés esmentat, realitzada amb el treball i les conclusions de la Plataforma CEDAW sombra3, la Plataforma Istanbul sombra4, i la Plataforma Beijing + 25.
Propostes i debat sobre assoliments, mancances i reptes de Beijing + 255 i el 5è ODS6 a la Unió Europea i davant el Fòrum de Societat Civil UNECE a les 6 matèries del Qüestionari Beijing + 25 d’ONU Dones
Eradicació de la violència, els estigmes i els estereotips en mitjans de difusió
El S. XXI serà el de l’eradicació de la violència masclista
La revisió de la Declaració i la Plataforma d’Acció de Beijing d’ara fa 25 anys s’emmarca en un moment d’avenç de les mobilitzacions de dones a tot el món.
El repte per al feminisme i el moviment pels drets de totes les dones del món és situar aquesta mobilització avui com ahir com un punt d’inflexió que canviï les estructures de la societat actual, posant al centre la vida de les persones, fent impensable la violència contra les dones, tal com deia el lema de Beijing «Mirant el món amb ulls de dona».
La violència contra les dones, tal com dicten i recomanen les diferents convencions internacionals, és estructural, deriva de la dominació i submissió dels homes sobre les dones a totes les esferes de la vida. És la violència que pateixen les dones pel sol fet de ser qualificades de dones quan neixen i la que exerceixen els homes per tenir el mandat social de dominar-les. Aquesta violència procedeix del patriarcat com un ordre basat en l’autoritat, lideratge i poder dels homes sobre les dones.
Les violències de gènere en les seves diferents manifestacions, violència sexual, assetjament, tracta, violència obstètrica, utilització de la violència contra les dones en els conflictes armats, i un llarg etc., han estat i són normalitzades i justificades en la societat amb múltiples mites, estereotips de gènere.
Des d’Aristòtil fins als nostres dies, les dones hem estat qualificades de no persones, éssers sense ànima encara a l’Edat Mitjana, instigadores de tots els mals, provocadores de les violacions o dels crims que ens assetgen. «La costella d’Adam».
El patriarcat, adoptat pels sistemes econòmics a través dels temps, no des de sempre, sinó fa uns 4500 anys segons l’antropòloga Gerda Lerder7, a partir d’una cultura i una moral entesa, apresa i practicada de generació en generació, serveix per mantenir els desigualtats, discriminacions i agressions contra les dones com un fenòmen natural i biològic, legitimat i per tant permès a tot l’àmbit social. És una opressió que impedeix els drets, els llibertats i la igualtat efectiva.
El punt d’inflexió de les mobilitzacions dels darrers anys està en què aquesta estructura s’esquerda. No és un canvi només cultural o políticament correcte, sinó que les demandes, els canvis de model social, els canvis de relacions entre dones i homes, van a l’arrel de les causes de la violència.
En tots els continents, de forma global, dons de totes els edats, de diversitats culturals, d’ identitats diverses, en tots els àmbits de la societat, s’ha evidenciat que podem liderar aquest canvi estructural. Que no ens conformem amb petites revisions dels nostres drets. Volem tots els nostres drets, no només formals sinó reals, per a una vida lliure de violències.
És en aquest context que analitzem la revisió de Beijing + 25.
Quins són aquests instruments internacionals, còm s’utilitzen en concret a l’Estat espanyol i en general a Europa.
A 40 anys de la Convenció CEDAW8 (1981),a 27 anys de la recomanació 19 de CEDAW (1992), 25 de la Conferència i Plataforma d’Acció de Beijing (1995), 8 anys del conveni de Estambul9 (2011), 2 anys de la recomanació 35 de CEDAW (2017), ens preguntem còm s’utilitzen aquests instruments internacionals per atendre les dones que pateixen violència de gènere, per a prevenir-la i eradicar-la de la societat.
En signar aquestes convencions, els Estats són responsables dels actes o omissions dels seus òrgans i agents que constitueixen violència contra les dones. Els actes del funcionariat, dels poders executius, legislatius i judicials, han de seguir les seves recomanacions. Però és demoren, doncs s’abstenen de fer-ho en concret.
Sovint, quan parlem de la vulneració dels drets de les dones, no som conscients, ni posem en evidència que l’Estat i els seves institucions són o poden ésser els autors d’aquesta violència, sigui per acció o per omissió o per tenir responsabilitat en els fets.
Considerem violència institucional la que reben les dones quan no són ateses per les institucions amb els recursos adequats, quan es fa una victimització secundària dubtant de la seva paraula i actitud. Es segueixen utilitzant els mites, els estereotips i els prejudicis, per normalitzar la violència a la que els està sotmetent l’agressor.
És molt important que s’aprovin lleis, però queden diluïdes i neutralitzades amb massa freqüència en la seva aplicació. La manca de pressupost suficient agreuja la resistència numantina de les institucions patriarcals. La moral imperant de tarannà misogin necessita un canvi complet en l’educació en la igualtat i els drets de les dones com a persones.
És clar que en aquests 40 anys hem avançat moltissim. És clar que s’han adoptat polítiques contra la violència a les dones. Però quan una dona denuncia encara no s’aplica CEDAW o no s’aplica Istanbul, encara als operadors jurídics lels sona a xinès. Encara l’advocacia no sap o no pot utilitzar aquests instruments per defensar les dones dels seus agressors. Si s’apliquéssin en concret a la realitat quotidiana aquestes normatives, serien figues d’un altre cove.
Què fem i còm podem avancar les associacions que lluitem ppls drets de les dones?
La Plataforma CEDAW ombra i la Plataforma Istanbul ombra que represento hi estem treballant des de 2013 i 2018 respectivament. Les pròpies convencions en el seu articulat donen lloc a la participació de les organitzacions de dones amb els informes ombra.
Considerem el conveni d’Istanbul un gran avenç com a instrument contra la violència masclista, pel seu articulat i per ser especific sobre violència. A la Unió Europea s’han donat poques directives al respecte, de manera que és una bona notícia que el 2017 el Consell de la UE signés el conveni i ara n’estem a l’espera de la ratificació. Aquesta ratificació significaria un altre pas endavant en el compromís dels estats membres de la UE.
El Conveni d’Istanbul i la Convenció CEDAW es complementen. La CEDAW en el seu origen l’any 1981 no contempla específicament la violència contra les dones, però la lluita per la no discriminació i per la igualtat en fan possible el desenvolupament anys més tard, amb la recomanació 19a de 1982, i la recomanació 35 l’any 2017, la concreció de les mesures a adoptar contra la violència per part dels estats signants.
Centrant-nos en el tema de la violència masclista vull destacar els informes ombra de l’estat espanyol, que hem presentat a la CEDAW i al GREVIO, com Comitès de persones expertes que revisen cada quatre anys l’aplicació de la convenció als països que l’han ratificat . Informe ombra CEDAW 2014, de seguiment CEDAW 2018, Informe ombra CEDAW 2019 i Informe ombra Istanbul 2019.
En aquests 25 anys després de Beijing s’han realitzat avenços qualitatius, s’ha aconseguit incloure a l’agenda política i social la violència contra les dones, s’han aprovat lleis i mesures. Tot i això en els informes i dictamen es demostra i exposa que l’Estat espanyol suspèn en la revisió i seguiment dels seus compromisos, signats i ratificats en les convencions internacionals o europees.
A 15 anys de l’aprovació de la Llei Orgànica 1/200410 de 28 de desembre, de Mesures de protecció integral contra la violència de gènere, de l’aprovació a la majoria del territori de mesures concretes o lleis per eradicar-la, continuem amb un gran dèficit en la seva aplicació i desenvolupament.
Per l’informe ombra del Conveni signat per 252 organitzacions de tot l’estat, el 2019, hem treballat les dades disponibles en els ministeris estatals per concloure amb un resum de les reivindicacions pendents que té l’estat espanyol tant a nivell central com dels territoris per posar-se al dia de les exigències que reclamem les organitzacions i la mobilització de milers de persones els darrers anys per acabar amb la violència masclista.
A 4 anys del dictamen de CEDAW, en revisar l’aplicació del Conveni d’Istanbul, les mancances detectades al dictamen continuen sent les principals barreres per avançar en l’eradicació de la violència masclista.
Destaquem alguns articles del Conveni que més ens poden ajudar si s’apliquen, també són els que concorden amb l’aplicació del Pacte d’Estat contra la violència de gènere.
• La Llei Orgànica 1/2004 no cobreix tota la gamma de violència de gènere fora de la violència dins de la parella, tot i ser un dels punts del Pacte d’Estat de 2017. S’han de penalitzar i tenir en compte en els recursos les altres formes de violència cap a les dones: la violència sexual (art. 36), els matrimonis forçats (art. 37), les mutilacions genitals femenines (art. 38), l’avortament i l’esterilització forçada (art. 39), l’assetjament sexual (art. 40), l’assistència o la complicitat, la temptativa (art. 41), no és possible justificar els crims de violència contra les dones per cultura, costum, religió o honor (art. 42). Tots els delictes del Conveni han de ser sancionats, independentment de la relació entre la víctima i l’autor.
• Cura de les nenes i nens que viuen la violència de gènere. Els homes agressors continuen exercint el maltractament sobre les dones utilitzant les seves filles i fills. 25 nenes i nens assassinats pels seus pares des de 2013 a 2017, el 2019 són ja 3. Més de la meitat del milió i mig de dones que pateix violència cada any viuen amb menors, segons la Macroenquesta 2015, però només 4.810 menors van rebre atenció psicològica especialitzada en VG el 2016. No es pot condicionar l’atenció psicoeducativa i terapèutica dels i les menors a obtenir el consentiment de tots dos progenitors quan el pare és agressor. L’Administració ha de complir amb la diligència deguda en compliment de l’interès superior del menor. Un dels estereotips de gènere més comú que té incidència en els procediments judicials i administratius és que l’exercici de violència contra la dona no incideix en les aptituds parentals de l’agressor. En el mateix sentit és imprescindible formació als operadors jurídics per frenar les sentències que atorguen la custòdia compartida en situacions de violència.
• El Conveni d’Istanbul deixa clara l’obligació d’assignar els recursos financers i humans adequats per a la correcta aplicació de les polítiques integrades (art. 8). En el preàmbul diu que «la realització de la jure i la igualtat de facto entre dones i homes és un element clau en la prevenció de la violència contra les dones» i que «la violència contra les dones és un dels mecanismes socials crucials pels que es manté a les dones en situació de subordinació i domini dels homes «. Les retallades socials han frenat el desenvolupament de les lleis tant estatals com autonòmiques. I ho reforça en els articles 4 al 6, drets fonamentals, igualtat i no discriminació. Això és de vital importància, ja que les retallades als serveis públics estatals i autonòmics entren en contradicció amb l’esperit de la Convenció.
• Obligació d’abordar la discriminació interseccional. Les mesures de protecció dels drets de les víctimes s’han d’aplicar sense discriminació, en particular per raó de sexe, gènere, raça, color, idioma, religió, opinions polítiques o qualsevol altre origen nacional o social, pertanyença a un Minoria nacional, fortuna, naixement, orientació sexual, identitat de gènere, edat, estat de salut, discapacitat, estat civil, condició d’emigrant o refugiat, o qualsevol altra situació (art. 4). Les mesures específiques per protegir les dones de la violència per raons de gènere no es consideraran discriminatòries. Aquest art. 4 surt en defensa de la no exclusió de les immigrants i refugiades; cal reconèixer a les dones: a) el permís de residència en cas de divorci o dissolució de la relació, b) art 60 sobre l’estatut dels refugiats, c) el no retorn de les dones víctimes de la violència a un país on la seva vida corre perill o que podrien ser víctimes de tortura o tracte inhumà o degradant.
• Precarietat en els recursos públics. La prohibició de crear ocupació pública per als serveis d’atenció a víctimes de violència de gènere a l’administració central, autonòmica i local persisteix a l’Estat central i s’ha de derogar. L’externalització o gestió indirecta precaritza la xarxa de serveis establerts fa 15 anys per la Llei 1/2004, excepte els judicials. Aquesta prohibició afecta la Delegació del Govern per a la Violència de Génere11, que té només el 1,05% del seu pressupost per a personal, els 536 centres d’atenció jurídica, psicològica i social de proximitat, les 262 cases d’acollida o residència , la gestió d’ajuts econòmics, coordinació territorial i interinstitucional i la cooperació amb les organitzacions de dones i la societat civil. La gestió per contractes (la durada màxima és de 5 anys, segons l’art. 29 de la LCSP12) repercuteix negativament en les víctimes que hi són ateses. La prohibició contravé les sentències del Tribunal de Justícia de la Unió Europea de 2016.09.14, que declara il·legal l’encadenament de contractes laborals eventuals per cobrir serveis públics permanents. L’acord del Pacte d’Estat sobre violència de género13 d’assignar 200 milions d ‘€ / any a la millora en els Pressupostos de 2018 a 2022 hauria d’acabar amb la inestabilitat financera i de personal.
• Acabar amb la dependència econòmica de les dones. Malgrat que s’estima que el 40% de les víctimes depèn econòmicament del seu maltractador, només el 0,5% de les denunciants reben l’ajuda econòmica de 430,27 € x 6 mesos de l’art. 27 de la Llei 1/2004. Un 23% percep la Renda Activa d’Inserció, d’igual import, però major durada, però és un nombre insuficient i està baixant des de 2015. En 10 anys tot just 653 dones han suspès o extingit la seva relació laboral per VG amb prestació contributiva i 257 amb subsidi d’atur. La contractació bonificada només arriba al 0,6% de les denunciants.
• Millorar resultats en la persecució del tràfic de dones i en la protecció a les seves víctimes. El CITCO (Centro de Inteligencia contra el Terrorismo i el Crimen Organizado – Mº de l’Interior) va obrir, el 2016, 69 diligències de tràfic de dones i nenes, investigant 36 organitzacions criminals i 375 persones. Fiscalia d’Estrangeria va comptabilitzar 393 víctimes (57% africanes i 6,4% menors), es van iniciar 250 processos, la majoria per atestats policials d’inspecció de locals de prostitució, però només hi va haver 18 sentències, 7 d’elles absolutòries. La principal causa de el 72% d’arxius judicials és la manca de proves de coacció o abús de les víctimes, a qui, encara que hagin cooperat en la investigació, es deixa en indefensió denegant-los el permís de residència i freqüentment expulsant-les. Si tenen fills / es menors, se’ls priva de la seva tutela i queden en desemparament, i no se’ls permet reagrupar-los des del seu país d’origen perquè no siguin utilitzats per fer-los xantatge. El Pla integral de lluita contra el tràfic de dones i nenes amb fins d’explotació sexual 2015-201814 compta només amb 4 milions d ‘€ a la DGVG el 2018, de gestió privatitzada.
• Serveis especialitzats d’atenció amb els recursos adequats i professionals capacitats. (Art. 18 a 24) Tot tipus de serveis integrals, jurídics, psicològics, financers, habitatge, educació. Sobre la base d’un enfocament dels drets humans, evitant que prevalgui la victimització secundària, es tracta de posar l’esforç en l’apoderament i la independència econòmica de les dones, amb els mitjans necessaris per a la seva protecció i la dels seus fills, tenint en compte el major interès del menor. Formació obligatòria de totes les persones que intervenen en els circuits d’atenció a la dona. Proporcionar cursos obligatoris per a jutges, fiscals, agents de policia i altres agents de l’ordre sobre la Convenció i el seu Protocol facultatiu i sobre l’aplicació estricta de les disposicions penals relatives a Violència contra les dones i procediments que tenen en compte el gènere per entrevistar i tractar les dones víctimes de la violència. Els jutjats només dicten sentència condemnatòria en 2 de cada 10 casos de violència de gènere denunciats, i només concedeixen ordre de protecció a 16 de cada 100. Des que existeix còmput (2006) les víctimes de feminicidi només havien denunciat en el 24,5% dels casos. De 2015 a 2017 han tramitat 438.346 denúncies per violència de gènere. En un de cada 4 casos van sol·licitar als jutjats especialitzats en violència sobre la dona o del penal una ordre o mesures de protecció, de les quals només es van concedir el 63%, és a dir al 16,2% de les víctimes amb denúncia, amb grans diferències territorials. Al 9,2% de les assassinades tenir una ordre d’allunyament vigent tampoc els va servir. Les víctimes van renunciar al 10,9% de les denúncies, arribant al 14% en les estrangeres. Es va dictar sentència condemnatòria només en el 21% de les denúncies.
• L’article 18.4 prohibeix supeditar l’accés als recursos a la denúncia judicial. Encara que en algunes CCAA ja no és necessària la denúncia, a nivell estatal demanem que la Conferència Sectorial d’Igualtat15 aprovi amb urgència el procediment d’acreditació extrajudicial de la situació de violència de gènere per accedir a la protecció i atenció, mitjançant informe dels serveis -socials, especialitzats o d’acollida- públics. Així mateix, l’atenció jurídica, psicològica i social ha de ser més extensa i prestada abans de la denúncia judicial, estenent aquest recurs a tot tipus de violència de gènere, no només a la de parella.
• L’educació com a sistema bàsic de prevenció. L’article 14 es compromet a incloure en els programes d’estudis oficials a tots els nivells de l’educació: igualtat entre dones i homes, lluita contra els estereotips de gènere i la violència de gènere; integritat personal, respecte mutu, solució no violenta de conflictes. Exigim més prevenció de la violència de gènere. Especialment en l’educació, que podria ser el sistema més extens si inclogués en els seus programes no a l’1 per mil, sinó als 8 milions d’estudiants (6,6 milions en Educació Infantil, Primària i Secundària i 1,6 en Universitats) ha ser un objectiu dels 100 milions transferits pel Pacte d’Estat a les Comunitats Autònomes el 2018, revertint la LOMCE de 2013, que ha suposat un retrocés respecte a la LOE de 2006 i a la LOGSE de 1990. En aplicació dels protocols estatal i autonòmics de violència de gènere la Sanitat Pública, per la qual passem el 91% de les dones cada any, va detectar, el 2016, 17.479 casos i 14.501 comunicats de Lesions van anar directament al jutjat, sent el 8,7% de les denúncies. Però menys del 3% del personal sanitari rep formació per adequar la seva actuació quantitativament i qualitativament. Les dones immigrants en situació irregular han estat excloses des del Decret-Llei 16/2012 al Decret-llei 7/2018. Demanem recuperar un Consell Estatal de Mitjans Audiovisuals independent que actuï contra la comunicació sexista i que l’Observatori d’Igualtat de RTVE de març 2018 faci ja públics els seus informes i actuacions.
El moviment feminista assenyala el camí a recórrer
La vaga feminista internacional és l’instrument més poderós del que s’han dotat els moviments de dones per defensar els seus drets i aconseguir un futur de persones lliures.
Beijing + 25, les Normatives, Lleis i Convenis, han de compenetrar-se amb les demandes i objectius de drets universals del moviment feminista.
El moviment de les dones aspira a que les institucions compleixin amb les seves pròpies decisions, signatures i ratificacions. Aquesta aspiració xoca amb la realitat d’unes promeses, uns compromisos i polítiques que no s’executen.
No som il·luses i sabem que aquestes institucions i aquests estats formen part de l’entramat patriarcal. Només obeiran amb l’extrema pressió de les dones i els seus moviments, aliades amb els homes que també defensen els drets.
Per no crear-nos miratges hem d’explicar que tot el que aconseguim és decisiu, però el fons està en superar el sistema pervers de dominació. Per tant, es necessita un canvi estructural profund que signifiqui una transformació en tots els valors, principis ètics, polítiques i estructures de poder econòmic, polític i religiós.
Montserrat Vilà Planas
Presidenta de la Plataforma Unitària contra les Violències de Gènere de Catalunya.
Notes:
1 Plataforma de Beijing en la Quarta Conferència Mundial sobre la Dona. https://www.acnur.org/fileadmin/Documentos/Publicaciones/2015/9853.pdf
2 Congrés Internacional Beijing + 25: Assoliments, mancances i desafiaments en la Unió Europea. http://www.inmujer.gob.es/diseno/docs/Programa_version_bilingue_para_Web.pdf
3 Plataforma CEDAW ombra. https://cedawsombraesp.wordpress.com/2013/12/30/que-es-la-cedaw/
4 Plataforma Istanbul ombra. https://plataformaestambulsombra.wordpress.com/
5 Beijing + 25. http://observatorioviolencia.org/wp-content/uploads/Programa-Beijing-25.pdf
6 5è ODS. https://www.unwomen.org/es/news/in-focus/women-and-the-sdgs/sdg-5-gender-equality
7 Gerda Lerder. https://ca.wikipedia.org/wiki/Gerda_Lerner. https://katakrak.net/cas/editorial/libro/la-creaci-n-del-patriarcado
8 CEDAW. https://www.ohchr.org/sp/ProfessionalInterest/Pages/CEDAW.aspx
9 Conveni d’Istanbul. https://rm.coe.int/1680462543
10 Llei Orgànica 1/2004, de 28 de desembre, de mesures de protecció integral contra la Violència de Gènere. https://www.boe.es/buscar/pdf/2004/BOE-A-2004-21760-consolidado.pdf
11 Delegació del Govern per a la Violència de Gènere. http://www.violenciagenero.igualdad.mpr.gob.es/instituciones/delegacionGobierno/home.htm
12 LCSP, Llei de Contractes del Sector Públic. https://www.boe.es/buscar/act.php?id=BOE-A-2017-12902
13 Pacte d’Estat sobre violència de gènere. http://www.violenciagenero.igualdad.mpr.gob.es/pactoEstado/docs/Documento_Refundido_PEVG_2.pdf
14 Pla integral de lluita contra el tràfic de dones i nenes amb fins d’explotació sexual 2015-2018. http://www.violenciagenero.igualdad.mpr.gob.es/planActuacion/planContraExplotacionSexual/docs/Plan_Integral_Trata_18_Septiembre2015_2018.pdf
15 Conferència Sectorial d’Igualtat. https://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2019-5861. https://www.mpr.gob.es/prencom/notas/Paginas/2019/030419-sectorialigualdad.aspx
font:
www.sinpermiso.info 28 de setembre 2019