En una coneguda escena de Luces de Bohemia de Valle Inclán, exclama Max Estrella: «La tragedia nuestra no es tragedia». «Pues algo será» -li respon Don Latino. «El esperpento» -sentencia Max. Un esperpent ha estat la vida política des de les eleccions del 28 d’abril. Com a l’obra de Valle Inclán, els miralls còncaus o convexos (o les negociacions que no eren negociacions) s’han utilitzat per tapar les veritables intencions del principal responsable del fracàs, Pedro Sánchez, que es deia d’esquerres, volia el suport de la dreta mentre menystenia i masegava la seva esquerra. Fins i tot a la Corte de los Milagros perquè n’hi hagi algun es necessita certa voluntat, sigui divina o humana, i sembla clar que l’únic i veritable desig era tornar a convocar eleccions.
La frustració, desolació, enuig, cabreig i indignació de milions d’electors amb l’esperpent dels dirigents polítics haurà de trobar la manera d’expressar-se el proper 10 N, però, sobretot, haurà d’analitzar i treure conclusions del que ha passat. Des de gairebé tots els àmbits d’opinió es llança l’explicació que la responsabilitat és dels partits, dels seus dirigents, dels egos de cadascú … és la manera de seguir tapant el problema de fons de la crisi política i social que arrosseguem des de fa anys. No hi ha dubte que cadascun d’ells en té més o menys responsabilitat, però l’important és analitzar les raons per les quals no ha estat possible l’acord.
Malgrat aquest desgavell, cal rebutjar les reaccions antipolítiques. Per exemple, els que ataquen la repetició electoral pels 135 milions d’euros que costa. És cert que és una quantitat que podia haver-se dedicat a altres necessitats més urgents, però aquesta quantitat és irrisòria si la comparem amb els 5.000 milions que costarà salvar les autopistes que envolten Madrid, o els més de 60.000 milions que va costar salvar la banca, o els prop de 2.000 milions que s’han de pagar pel fracking realitzat davant de les costes de Castelló. Protestem per aquest robatori organitzat per les martingales entre governants i capitalistes i col·loquem cada cosa al seu lloc. La democràcia, fins i tot aquesta tan imperfecta i limitada, és per exercir-la i de tota manera és més barata que sostenir els paràsits de l’aparell de l’Estat o salvar molts dels negocis dels capitalistes.
Davant del fracàs dels actuals dirigents polítics, sorgeix de vegades la temptació de la consigna fàcil «que se’n vagin tots». Va tenir una certa repercussió en alguna de les recurrents crisis argentines, però el problema és qui representa l’alternativa o com construir aquesta alternativa; perquè se’n poden anar tots, però en vindran d’altres i el problema essencial, com s’està veient en l’actual procés, és l’endarreriment en la consciència i l’organització per a la construcció d’una alternativa que representi els interessos i les necessitats de les classes treballadores. Sense aquesta alternativa, la fórmula «que se’n vagin tots» és també una expressió antipolítica, un totum revolutum en què es barregen o desapareixen les classes socials, les dretes i les esquerres, qui defensa el privat o el públic, o qui defensa la tornada a un neo franquisme.
Les veritables dificultats per formar un govern no s’explicarien només per la ineptitud o l’egoisme dels dirigents, sinó que tenen el seu veritable origen en la crisi del règim monàrquic actual. El règim sorgit del pacte de la Transició el 1978 es va dissenyar perquè funcionés mitjançant una alternança bipartidista, més o menys regular, i així ho ha fet durant més de trenta anys. En totes les eleccions un partit aconseguia una majoria suficient, fos absoluta o no, que amb certs suports puntuals li permetia una certa estabilitat parlamentària. Un disseny, amb determinades diferències, copiat de la primera Restauració borbònica (1874-1923) en la que conservadors i liberals es repartien amigable i alternativament el poder. Aquest sistema, un dels pilars del règim del 78, ha fracassat, encara que tant PSOE com PP vulguin recuperar-lo, igual que la Monarquia i els capitostos de l’Ibex 35. Però ja no existeix i, facin el que facin, la seva resurrecció sembla bastant difícil.
Dos elements són a la base d’aquest fracàs. D’una banda, l’esgotament, la caducitat del mateix règim i la corrupció que va penetrar en pràcticament totes les estructures de l’Estat. De l’altra, importants mobilitzacions de masses que han sacsejat aquest país. De l’15 M, de les places i de la mobilització de la joventut, va sorgir un poderós moviment que aspirava a canviar les coses de dalt a baix i va posar en qüestió el règim polític i el bipartidisme. Podem, els Comuns, les confluències polítiques i el moviment de canvi municipalista en són l’expressió política. El moviment sobiranista i independentista català exigint l’exercici del dret d’autodeterminació ha fet tremolar el règim i ha posat d’actualitat la república, ja sigui catalana, basca, gallega o espanyola. A més, la repressió i la immediata sentència als dirigents polítics i socials catalans fa impossible un dels elements de governabilitat dels últims trenta anys: el suport del partit de la burgesia catalana, l’antiga Convergència, al bipartidisme.
La caducitat d’un règim polític s’expressa també quan reiteradament és incapaç de donar resposta als problemes més importants de la societat. El creixement de la desigualtat, la manca de perspectiva per a la joventut, el deteriorament dels serveis públics, la precarietat i els baixos salaris, el preu astronòmic de l’habitatge, la retallada de drets i llibertats, un poder judicial al marge i per sobre de la societat, etc. Alhora, els grans capitalistes segueixen acumulant i defensant sense pudor els seus interessos i la societat comprova que el sistema i les polítiques dels partits, per molt bones que siguin les seves intencions, topen amb l’entramat de lleis, pressions, organitzacions dels poderosos que impedeixen fins a petites concessions que podrien millorar les condicions de vida de la majoria. No és per casualitat que un dels primers a declarar públicament la necessitat de repetir eleccions fos el president de la CEOE, Antonio Garamendi. El 4 de juliol va declarar: «Si no hi ha capacitat d’un acord, si hi ha eleccions, les enquestes diuen que s’aclaririen més les coses […] doncs igual és millor esperar a novembre i tenir un país més tranquil que un més inestable a curt termini «. Potser aquesta opinió, amb el suport explícit de la patronal, hagi pesat més que les negociacions que no van ser negociacions. A Pedro Sánchez li treu la son un suposat govern amb la presència de Podem, però sembla dormir bé amb les imposicions de Brussel·les o mantenint el llegat de Rajoy a la reforma laboral, les retallades socials o la Llei Mordassa.
El mirall de la primera Restauració
La repetició d’eleccions o llargs períodes sense govern són una clara expressió d’inestabilitat política, que han deixat de funcionar els mecanismes que durant decennis asseguraven una certa estabilitat. L’exemple d’Itàlia és característic i té la seva pròpia dinàmica històrica. A Bèlgica, van estar més d’un any sense govern, incapaces les diferents forces polítiques de posar-se d’acord. El Brexit ha posat la Gran Bretanya en un llarg període d’inestabilitat. En el cas del Regne d’Espanya, cal tornar als anys 20 del segle passat per trobar un període d’inestabilitat política i social que anunciava el final del que es va anomenar la primera Restauració borbònica.
Entre 1916 i 1923 es van convocar a Espanya cinc eleccions generals (abril 1916, febrer 1918, juny 1919, desembre 1920 i abril 1923) En aquest període hi va haver tretze crisi de govern i trenta crisis parcials (canvis d’alguns ministres). La història no es repeteix, però el seu coneixement és sempre molt útil. La crisi del règim del Borbó Alfons XIII tenia raons profundes: guerra mundial, grans lluites de classes, conflicte amb Catalunya, etc. i van pretendre afrontar-la a l’estil lampedusià, canviant alguna cosa per no canviar res. L’historiador Miguel Martínez Cuadrado ho explica així a La burgesía conservadora: «Però el deteriorament del funcionament institucional només podia raonablement resoldre’s mitjançant el procediment previst a l’interior del propi sistema: reformar la Constitució». Semblen paraules escrites avui mateix! «Les resistències conservadores -continua- ho van fer impossible. Van precipitar la corona cap a l’aliança amb els sectors civils i militars intransigents […] en contra del parlament, en contra dels partits històrics que en veritat ja estaven desfasats, en contra de les noves forces democràtiques, en contra de la comprensió de l’ascens de les masses populars […]. La solució aparentment més elemental, reformar la Constitució de 1876 per unes Corts quasi-constituents nascudes des de dins i no des de fora del sistema, va resultar en última instància escombrada «. La cita és llarga però instructiva. La llarga decadència del regnat d’Alfons XIII va haver de passar pel que podríem anomenar les tres R. Primer es va intentar la Regeneració, després de la pèrdua de les últimes colònies en 1898; després es va parlar de Renovació, que per la cita anterior hem vist que no va dur a res, i finalment va haver de ser la República la que acabés amb aquest règim. Tot i que, lamentablement, abans es va haver de passar per la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930).
Per a la majoria de l’arc parlamentari les propostes de canvi es concentren en una suposada reforma de la Constitució que saben que és pràcticament impossible, excepte, és clar, quan es tracta de pagar els bancs abans que salvar persones, o d’aplicar l’antidemocràtic article 155. Perquè la mateixa idea de reformar la Constitució posa cap per avall tot l’entramat definit en el pacte de 1978 i escorat cap a la dreta en les successives interpretacions que el Tribunal Constitucional ha anat definint al llarg dels anys. I perquè és evident que una reforma constitucional en profunditat implicaria abordar una sortida al conflicte català i la societat podria plantejar-se el problema de per què seguir mantenint a la monarquia. Es pot parlar del tema, però millor no tocar-lo.
Tot sembla indicar que les eleccions del 10 N no canviaran el panorama polític i, si és així, no faran més que agreujar la inestabilitat i la sensació de paràlisi total. Per això és més urgent plantejar les alternatives possibles de canvi amb perspectiva republicana i constituent, l’aliança política i social de les esquerres i el sobiranisme i independentisme per abordar canvis socials i polítics, de millora de les condicions de vida de la majoria i de canvis democràtics per resoldre els problemes territorials. Sempre es troba gent que amb l’excusa de la «correlació de forces» expressa que no hi ha condicions per a tal perspectiva i s’acaben adaptant al que hi ha, i per això encara es fa més complex construir-la.
En l’immediat, hi hauria una alternativa de govern que va expressar-se en la moció de censura contra Rajoy, una aliança entre les esquerres i els independentistes i sobiranistes catalans, bascos i gallecs. Però la principal força, el PSOE, no vol ni sentir-ne parlar. Aquesta seria una fórmula d’estabilitat per afrontar els problemes; les altres, fins ara, no han ofert més que la inestabilitat que s’expressa en aquesta nova repetició electoral.
Mirem una mica més enllà de les pròximes setmanes i de les campanyes electorals per preguntar-nos sobre les raons d’aquesta crisi, com fa l’escriptor Isaac Rosa a la seva columna d’ El Diario de 18 de setembre: «No sé, potser és que la crisi política espanyola no és la crisi d’aquests o aquells partits, sinó molt més profunda, i per descomptat no s’arreglarà votant més vegades ni creant més partits. Després d’una crisi econòmica i social que ha deixat tantes destrosses, desigualtat i incertesa, tampoc és tan estrany que el país es torni tan ingovernable i inestable com les vides de tants ciutadans».
Miguel Salas
sindicalista i membre del consell de redacció de Sin Permiso.