Els esdeveniments s’han precipitat. El diumenge 10 de febrer, a Madrid, el trio calavera de la dreta «va punxar» en la seva manifestació contra el govern Sánchez i contra les aspiracions democràtiques del poble català i només va reunir unes 45.000 persones. El dissabte 16, a Barcelona, unes 200.000 persones van sortir al carrer per a exigir la llibertat dels presos polítics catalans i demanar l’exercici del dret d’autodeterminació. Una muralla humana per a defensar la democràcia. El diumenge 17, altres milers de persones van fer el mateix a Donosti. A prendre’n nota! Entre aquestes dues convocatòries, el dia 12 s’iniciava al Tribunal Suprem el judici contra els dirigents de l’independentisme català, que, com ja hem assenyalat en nombroses ocasions a Sin Permiso determina i determinarà moltes coses en aquest país; el 13, el Parlament va rebutjar els Pressupostos Generals i el 15 Pedro Sánchez anunciava la convocatòria d’eleccions per al 28 d’abril. La desbandada de la que aquesta revista parlava la setmana passada s’ha concretat en una convocatòria precipitada, que semblava que només la dreta volia, i que determinarà els processos electorals previstos per al mes de maig.
Si hi ha un fil que connecta tots aquests fets i decisions és el judici als dirigents polítics catalans. Es pot tenir una opinió o una altra sobre el moviment democràtic català o sobre la política dels seus dirigents, se’n pot estar cansat, però, per molt que es vulgui, no hi haurà manera d’esquivar-lo. Les dretes ho tenen clar, utilitzaran aquest conflicte per a atiar decisions antidemocràtiques i enfrontar uns contra altres per intentar reprendre el poder. Ja els sentim demanar la inconstitucionalitat d’un 155 permanent! El diari britànic The Independent, en la seva editorial del dia 13, també semblava tenir-ho clar condemnant la causa per ser “un ultratge als drets humans” i un “terrible error”. No comparteix gens les opinions dels encausats, però sap distingir entre els errors o les crítiques que se’ls pugui fer i la posició democràtica que expressen. L’actitud del govern espanyol, diu, ha estat “vergonyosa” i denuncia que les acusacions són “clarament polítiques”.
La manifestació de Barcelona és un clar exemple de determinació. Va ser convocada per exigir la llibertat dels presos i per defensar que l’autodeterminació no pot ser un delicte. Va reunir les forces polítiques independentistes i sobiranistes, des d’ERC, PDCat i CUP fins a Catalunya en Comú i Barcelona en Comú, que van cridar explícitament a participar-hi. S’hi van sumar els sindicats, tant els nacionalistes com CCOO i UGT, que hi van enviar una delegació de les seves direccions i que dies abans havien publicat un Manifest denunciant el judici, demanant solucions polítiques i de diàleg i que els seus afiliats i afiliades puguin participar en mobilitzacions polítiques en funció de les seves conviccions.
La manifestació va ser també un exemple del que podríem anomenar fraternitat republicana entre els pobles. No va ser difícil veure grups, bé és cert que encara no gaire nombrosos, de gent solidària del País Basc, de Galícia, d’Andalusia i de València… conscients que en aquest judici es juga la qualitat democràtica d’aquest país. I que això ens afecta a tots i totes. Ho van expressar els diversos oradors que van tancar la manifestació, i va ser molt clar Joan Josep Nuet, dirigent d’EUiA i Catalunya en Comú, també encausat com a membre de la Mesa del Parlament, quan va demanar la “unitat republicana” com el mitjà per a defensar als presos i per a defensar-se de les amenaces antidemocràtiques.
Els Pressupostos
No serà fàcil desentranyar la relació entre que no s’aprovessin els Pressupostos i el que va passar dies abans, també en relació al conflicte català. Les negociacions entre el govern Sánchez i el govern de la Generalitat, el diàleg tan necessari, semblaven anar per bon camí, sense que s’interpreti que s’anava a tancar un acord, simplement s’havia iniciat. Però salta a la llum pública que havien acordat l’existència d’un relator perquè prengués nota de les converses. El trio calavera es va llançar a la jugular del govern amb una suma de barbaritats, si l’una esperpèntica l’altra encara més, i van convocar la manifestació-fracàs a Madrid. No van aconseguir reunir la marea que imaginaven, però si van aconseguir fer por a alguns barons del PSOE i a la vella guàrdia de González i Guerra, sempre tan disposats a mirar cap a la dreta. La vicepresidenta Carmen Calvo va anunciar la ruptura del diàleg -evidentment, dient que el diàleg l’havia trencat l’altra part- i va condemnar al fracàs als Pressupostos. Sense diàleg, amb els seus dirigents en la presó i davant l’inici del judici era impensable que ERC i PDCat poguessin votar a favor. El Periódico, bastant pròxim a cercles socialistes, en fa una aproximació.
Per a alguns sectors, i amb raó, el rebuig dels Pressupostos ha representat un cop perquè confiaven en l’aplicació de les mesures socials que s’anunciaven. De poc serveix lamentar-se’n i menys encara ficar en el mateix sac PP i C’s amb ERC o Bildu. Caldria ficar al mateix sac les innombrables vegades que el PSOE ha votat amb el PP? El que sembla més convenient és debatre sobre els continguts i per què des del govern no es va lligar tot el que es podia lligar perquè s’aprovessin. Més encara, no hi ha cap obligació de convocar eleccions, encara que no hi hagi Pressupostos, Rajoy va sobreviure així durant molts mesos, igual que el PNB al País Basc. La convocatòria d’eleccions és una decisió arbitrària del president i ha estat presa per pur interès electoral. Les mesures socials que estaven previstes poden perfectament aprovar-se per decret llei; però que se’ns permeti dubtar fins a on pensava arribar el govern Sánchez. Per exemple, s’havia pactat que els contractes de lloguer s’establirien en 5 anys i no va ser capaç de mantenir-ho.
Això no resta importància al problema ni a l’emprenyada de la gent. En un debat d’un grup de whatsapp s’expressava la següent opinió que val la pena reproduir: “Normalment les responsabilitats són compartides. Aquests Pressupostos eren millor que els del PP? Si. Eren els necessaris? No. El PSOE volia realment aprovar-los? Ho dubto. PDCat i ERC han jugat bé la partida? No. Però tampoc Unidos Podemos -afegia-. Ni derogació de la Llei Mordassa ni de la reforma laboral, acceptació de les normes de la troica sobre el deute, absència de solució política al conflicte democràtic”.
El judici
Les curioses casualitats que succeeixen en aquest Règim van fer coincidir l’inici del judici als dirigents independentistes amb l’absolució dels antics gestors de Caixa Catalunya, entre ells el que va ser dirigent socialista, Narcís Serra, acusats de pujades de sou astronòmiques mentre la Caixa estava a punt de ser intervinguda. El periòdic digital Público donava a conèixer un suposat tracte de favor a la filla del jutge Marchena, que presideix el judici als dirigents del procés. Casualitats d’aquest règim tan lligat a la corrupció.
L’inici del judici ha estat un veritable xoc a la societat catalana. Al marge de les opinions polítiques (si exceptuem els revengistes de la dreta) veure a la Sala del tribunal els membres del govern, la presidenta del Parlament i els dirigents d’Ómnium i ANC ha causat una barreja de tristesa, irritació i emprenyament generalitzat, la primera expressió del qual ha estat la manifestació del dissabte 16. Una enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió posava xifres al rebuig del que està passant:
– El 70,3% dels catalans considera injust la reclusió dels polítics independentistes en presó provisional. Més del 95% dels votants de JxCat, ERC i CUP així ho subscriu, un percentatge molt alt que també es troba entre aquells que es van decantar per Catalunya en Comú-Podem (91,7%).
– El 64% dels votants del PSC veuen injusta la presó provisional.
– El 20% dels votants de C’s també la consideren injusta.
– Només el 15,1% dels enquestats valora positivament l’impacte de l’article 155.
Més del 90% dels votants independentistes, el 70% dels votants als Comuns i el 41% dels votants del PSC. En el cas de C’s el 34% i el 25% del PP també el veuen negatiu.
Amb aquestes dades és fàcil imaginar la reacció de la societat catalana davant aquest judici injust.
Els jutges han pretès treure-li contingut polític i el jutge Marchena va insistir en una de les sessions d’obertura que només es tindrien en compte els fets que es presentessin a la Sala. No obstant això, fiscals i advocada de l’Estat van oferir una resposta política en les seves intervencions. Vegem algunes de les opinions del fiscal Javier Zaragoza: “L’activitat política no justifica convocar un referèndum que ha estat prohibit”. “Els acusats van voler fer claudicar a l’Estat”. “El procés de creació de Catalunya com un estat independent és il·legal”. “Van mobilitzar milers de ciutadans que, com a muralles humanes, van impedir el compliment de les resolucions del Tribunal Superior de Justícia”. “Va haver-hi un ús legítim de la força policial i només va haver-hi dos ferits greus”. “La pretensió dels pobles de convertir-se en Estat és insostenible”. L’altre fiscal, Fidel Cadena, no es va quedar enrere: “Una participació col·lectiva no es pot organitzar al marge de la legalitat”. No hi ha sobirania del poble català, hi ha sobirania del poble espanyol”. “Existeix un dret a decidir, que en el marc de la Constitució correspon al poble espanyol. No poden uns pocs decidir per tots”. “Els Mossos d’Esquadra es posen completament del costat de la rebel·lió i això és violència”. Es pot compartir o no tals opinions, però sembla evident que l’àmbit per a decidir sobre elles no és un tribunal, sinó l’àmbit de la política. Han de ser els jutges els qui decideixin sobre qui té la sobirania, o si un poble té dret a constituir un Estat o si són il·legals els murs humans de milers de ciutadans? Els mateixos fiscals confirmen el que pretenen negar: que és un judici polític contra dirigents polítics. Aquest és el contingut del judici que acaba de començar.
Cal jugar el partit
Ara tot es concentrarà en les eleccions del 28 d’abril. Un cert desassossec recorre alguns sectors de l’esquerra davant la possibilitat que els resultats d’Andalusia poguessin estendre’s per la península. El futur no està escrit i el partit cal jugar-lo, és a dir, caldrà fer tots els esforços possibles per a mobilitzar la població treballadora, la joventut i les dones. La dreta no només ha de guanyar a les urnes, sinó que haurà d’enfrontar-se a la impressionant mobilització feminista del 8 de març, hauria de derrotar al moviment democràtic català, impensable abans de les eleccions, i a la necessària resposta del moviment sindical, que també estarà amenaçat si guanya la dreta. La polarització és inevitable, és una expressió de l’esgotament de l’actual règim monàrquic. L’important és preparar-se per a ella amb els millors arguments i propostes.
Caldrà acostumar-se a l’existència de dos blocs diferenciats en la vida política del país. El trio calavera de la dreta i l’aliança de les esquerres i els independentistes i sobiranistes que va donar la presidència a Pedro Sánchez. L’intent del PSOE de buscar un suposat centre polític, equidistant entre la dreta i l’independentisme i el sobiranisme, no sembla que tingui la força suficient per a guanyar. Aquesta aliança es pot aixecar amb una bateria de mesures socials (salari mínim, pensions, igualtat de gènere i mesures contra la violència a les dones, lluita contra la precarietat, reversió de la reforma laboral, etc.) i també democràtiques (anul·lació de la llei Mordassa, la llibertat dels líders polítics i socials catalans, el reconeixement d’un referèndum legal i democràtic, etc.).
Miquel Salas