El debat de fons sobre Espanya, l’Estat espanyol (actualment un Regne) i Catalunya és sobre tres elements superposats, contradictoris i complementaris alhora: l’econòmic i social, el democràtic republicà i el nacional, dominant o supeditat.
En els tres aspectes planegen una diversitat de sobiranies que determinen la legitimitat i la legalitat de diferents estratègies i acció política.
El concepte del Comú i de la radicalitat democràtica des de la base ciutadana i social és cabdal per unes sobiranies emancipadores. Per completar-ho en funció de les realitats polítiques convé incloure sense prevencions i temors la dimensió col·lectiva dels pobles i nacional.
L’anomenat espai del Comú, tant municipalista com supramunicipal, manifesta un dubte fonamental a l’hora de sostenir la radicalitat democràtica quan es tracta de l’Estat, de les seves institucions i governs, així com dels pobles i nacions com a col·lectivitats que conformen subjectes polítics diferenciats.
Si analitzem les forces que fomenten el dubte veurem que la part que prové “des de baix” és molt menor que les parts que provenen dels poders econòmics, “des de dalt”, i de l’Estat, els governs, les seves lleis i instruments de fer aplicar, o la vista grossa, unes determinades polítiques i la legalitat vigent.
La Catalunya ciutadana i popular mobilitzada ha assenyalat des de 2010 que “som una nació, volem decidir”, per concloure, en un acte inaudit i massiu de sobirania, amb les urnes i vot del 1er d’octubre de 2017, en un referèndum legítim i legal per la Generalitat de Catalunya, però prohibit per il·legal i reprimit pel govern de l’Estat del Regne d’Espanya, que es vol ser “un estat independent en forma de república”.
Dos milions tres-centes mil persones es varen mobilitzar per garantir, val a dir imposar, el referèndum, de les que més de dos milions van votar un sí inapel·lable des de la legitimitat de radicalitat democràtica, però negat, castigat i judicialitzat pels poders estatals.
L’immobilisme estatal és regressió democràtica clara i palpable. El Regne no està pas disposat a cedir cap sobirania que permeti votar i decidir al poble de Catalunya. La sobirania legal espanyola (Constitució de 1978) s’imposa i supedita la voluntat i la mobilització de lliure decisió i emancipació catalana. La monarquia i la nació espanyola es nodreixen en un vade retro a la irrupció de la perspectiva de sobirania republicana i a la legitimitat de la sobirana nacional catalana.
Per les ànimes càndides el trident PP-C’s-Vox a la Junta d’Andalusia pot ser ben aclaridor com alternativa: reconquesta estatal des d’una regressió reaccionària complerta.
El món municipalista del Comú i CatComú necessiten resoldre aquest dubte de radicalitat democràtica, gens existencial sinó ben terrenal. Convertir l’1 d’octubre de 2017 en un tabú, que ni es pot esmentar si no és per tergiversar-ho o per insistir en que ha fracassat, és incapacitar-se per representar i resoldre les diferents ànimes catalanes en el sentit de radicalitat democràtica mobilitzada republicana.
Una majoria ciutadana vol sobirania per decidir en referèndum. Una majoria popular mobilitzada no accepta ser nació supeditada i tutelada pel Regne, sinó que vol i lluita per constituir-se en estat independent i en república.
El Comú te capacitat d’entendre i assumir el dret d’aquesta voluntat de sobirania popular? O li atorga més drets a la legalitat de l’Estat de la Constitució de 1978, titllada de caduca? O són indiscutibles les imposicions dels poders financers i econòmics del mercat capitalista?
En una recent entrevista* Joan Josep Nuet, imputat en el Judici contra l’independentisme i republicanisme, exposa el moll de l’os de la radicalitat democràtica sobre sobirania supeditada o lliure.
Sobre CatComú i en nom de Sobiranistes, Nuet exposa: “cal un aclariment. Nosaltres partim del fet que Catalunya és una nació i com a tal té dret de definir-se com a subjecte polític de manera sobirana. Una vegada l’ha definit, aquest subjecte polític estableix quin tipus de relació vol amb la resta de pobles de l’estat espanyol. La proposta dels comuns és una confederació de pobles en una república plurinacional. Però aclarim-ho. Aquesta constitució què és? La de la República Catalana. I per mitjà del diàleg volem confederar-nos. Cal aclarir-ho, perquè si no sembla que Madrid permeti de canviar el nom de l’estatut. En això no hi estic d’acord i demano un aclariment per a no fer-nos trampes al solitari. No podem fer servir llenguatge sobiranista per amagar una subordinació a l’estat espanyol. Hem de ser un ens polític sobirà que es confederi amb la resta de pobles de l’estat i ens retrobem en un projecte comú. Ha de ser un procés constituent de la República Catalana, i nosaltres defensarem que aquesta república es confederi. Hem d’aclarir que al final la nació catalana té el dret d’autodeterminar-se i de constituir un subjecte polític propi”.
Per ampliar l’aclariment hem de situar que el dret a la sobirania, a la lliure determinació, no es pot supeditar tampoc a que la conclusió sigui a un estat únic. Una República de Catalunya ha de disposar del dret a optar lliurement a associar-se, federar-se, confederar-se o no, de forma fraternal amb els altres estats i repúbliques.
El moviment republicà català podria assumir molt més naturalment la perspectiva de processos constituents de repúbliques ibèriques.
Francesc Matas Salla
Del Butlletí electrònic d’EUiA.
* https://www.vilaweb.cat/noticies/joan-josep-nuet-entrevista-comuns-independentisme/