“Treballadors i treballadores públics, sanitaris, mestres, estudiants,
bombers… reflecteixen un país que no pot esperar més després d’anys de
retallades. La seva lluita és per un país més just i qui no ho entengui no entén
Catalunya”.
He copiat aquest tuit de Xavier Domènech que expressa el sentit des del
carrer en lluita.
Hi ha un augment de les vagues, de la pressió i la conflictivitat laboral, que
expressen una presa de consciència i una radicalització social creixent.
La vaga del servei de l’Atenció Primària ha forçat que el govern Torra faci, si
més no, un anunci i compromís d’acció de govern. 250 nous metges i
metgesses, un centenar de milions d’euros i una mínima flexibilització de
l’allau de visites que col·lapsen una bona atenció mínima suficient.
La negociació i diàleg amb el govern i l’ICS s’ha d’entendre en funció de les
demandes mobilitzades. El poder econòmic i polític, les patronals i
institucions, només entenen de raons, necessitats i reivindicacions, quan hi ha
suficient força per obligar a fer-los-hi cas. Una força suficient per imposar-les
és la millor medecina per una negociació reeixida.
El govern Torra ha quedat molt en entredit. El realisme màgic republicà de
Puigdemont i la Crida han topat amb la crua realitat social. La república no
pot esdevenir un enginy virtual, cal que els carrers (que) sempre seran nostres
siguin alhora republicans.
El país treballador, val a dir les classes treballadores, presenten les seves
demandes amb la idea d’aconseguir en primer lloc la reversió de les
retallades, de l’austeritat precaritzadora, del descens absolut dels sous
(informe OIT) i del desgavell que perjudica greument les condicions de vida i
de les llibertats.
Poca perspectiva republicana pot haver si l’estratègia social es fonamenta en
la continuïtat de les imposicions econòmiques de Brussel·les, via Estat amb
govern PSOE o PP, que comptaven amb el suport i vot entusiasta del partit
hegemònic a la Generalitat. Primer amb CiU, seguint CDC, PDECat i Jx Cat,
amb el silenci de la CridaxR. Sense estalviar-me la ignomínia que el govern
del tripartit (PSC, ERC, ICV-EUiA) fos iniciador amb la retallada del 5 % en els
salaris de la funció pública.
Les dades macroeconòmiques donen que se surt de la crisi, però les retallades
i la precarietat subsisteixen. Per acabar-ho d’adobar la Fiscalitat espanyola és
ínfima respecta l’europea. Però ningú assenyala aquest destret, ni els poders
econòmics estatals i els catalans, ni els governs, ni molt menys la UE. Pitjor,
pel PDECat és línia roja en els Pressupostos, imposició que afecta a JxCat i al
govern de JxCat i ERC.
El Parlament de Catalunya acaba de sentir a la seva pell el segon intent
popular mobilitzat d’entrar les seves demandes de forma directa i per la porta
gran.
La resposta repressiva mostra feblesa i temor de la representació de la
sobirania popular. Perquè no rebre i dialogar amb la representació espontània
del carrer reivindicatiu? Seria una imatge més coherent amb forjar camí
republicà constituent de noves institucions.
Els Pressupostos han de fer un tomb en la seva estructura d’ingressos,
despeses i inversions o el president Torra serà com un intent de flor d’estiu.
Cal que les línies roges del PDECat-JxCat, de no incrementar la fiscalitat,
facin un pas al costat. ERC ha de deixar de blanquejar les polítiques de
insensibilitat social. Deslliurar-se de l’abraçada de l’ós del lideratge polític de
la dreta neo-convergent és de salut pública.
La reversió de les retallades ha de recórrer el factor social i el territori
municipalista, per esdevenir punt d’inflexió en el que floreixi i arreli una
aliança ferma unitària de sobirania republicana.
Francesc Matas Salla