Aquesta setmana farà 98 anys que Francesc Layret queia ferit de mort davant de casa seva pels trets dels pistolers de la patronal protegits pel governador civil Martínez Anido. Layret era un malson tant per la burgesia catalana com per la Monarquia espanyola. Era diputat a Corts per Sabadell en el moment del seu assassinat i liderava amb un èxit creixent el Partit Republicà Català (PRC), juntament amb Lluís Companys i Marcel·li Domingo. Layret es plantejava la necessitat d’una aliança entre els republicans d’esquerres i el moviment obrer. Diversos historiadors han posat l’accent en el paper que en aquesta aliança hi podria tenir Salvador Seguí “el noi del sucre”, secretari general de la CNT i que havia liderat la vaga de La Canadenca fins aconseguir la jornada de vuit hores per llei i per tots els treballadors. L’Estat Espanyol va ser el primer on s’aconsegueix aquesta fita.
La creixent força del catalanisme republicà d’esquerres estava disputant l’hegemonia a la Lliga Regionalista, que supeditava les reivindicacions del catalanisme al lideratge d’una burgesia enfrontada a mort al moviment obrer. El catalanisme republicà confrontava amb l’aliança de la Lliga amb la Monarquia, cada cop més desprestigiada, i com el propi Cambó afirma: “Jo veia clar l’esforç que hauria de fer per no deixar-me prendre el moviment per les esquerres” (1).
La Lliga de Cambó havia fet un gir pronunciat cap a la dreta, el 1917 va entrar com ministre del govern d’Alfons XIII i gir que es va aprofundir desprès de la vaga de La Canadenca. L’aliança dels republicans d’esquerres i el moviment obrer contra la oligarquia s’albirava com un enemic capaç de tombar el règim monàrquic i alhora vincular la llibertat de Catalunya amb la causa democràtica i obrerista.
Aquest és el rerefons de l’assassinat de Francesc Layret, un crim d’Estat planificat de dinamitar el pont entre una classe obrera combativa, autònoma i de caràcter llibertari i els sectors republicans que combatien tant un estat repressor com una burgesia catalana que no feia escarafalls a l’autoritarisme emergent arreu d’Europa que serà l’embrió del feixisme pocs anys desprès i estava disposada a tenir pistolers a sou per assassinar líders obrers i polítics -el mateix Salvador Seguí seria assassinat l’any 1923-, participar en el cop d’Estat de Primo de Rivera per salvar una monarquia corrupte i acabar recolzant el cop d’Estat feixista l’any 1936 contra la República del general Franco que acabaria afusellant Lluís Companys, com a President de la Generalitat de Catalunya, l’any 1940.
Maria Aurèlia Capmany ho relata magistralment en l’obra de teatre que, va escriure l’any 1971 amb Xavier Romeu, “Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret”. En el procés de documentació d’aquest article vaig trobar-me amb la versió televisiva que van fer els estudis catalans de TVE l’any 1976 (2) i que us recomano de totes totes. Us trobareu una obra de teatre que denuncia, en ple franquisme, als mateixos de sempre: als qui reprimien als obrers fa cent anys, als qui ho feien fa quaranta i per extensió, als qui reprimeixen la ciutadania en els nostre dies.
UN FRED MATÍ DEL 30 DE NOVEMBRE DE 1920
El general Severiano Martínez Anido decreta la il·legalització del sindicat anarquista, la CNT, i l’arrest de centenars de sindicalistes. A una trentena (3) de líders de la CNT i del PRC d’en dicta la seva deportació a la fortalesa de La Mola a Maó. Entre els detinguts està Salvador Seguí. Martínez Anido, que era l’assistent personal d’Alfonso XIII, acaba de ser nomenat governador civil de Barcelona i té ordres expresses del rei i del cap de govern, Eduardo Dato de retornar l’ordre a Barcelona “por todos los medios, aunque haya que sacrificar a obreros por millares”, com explica el periodista Francesc Madrid en el seu llibre “Ocho meses y un dia en el gobierno civil de Barcelona”. (4)
En Lluís Companys, que era regidor de l’Ajuntament de Barcelona pel Partit Republicà Català, en assabentar-se de la detenció de Seguí, ambdós eren amics des de la infantesa –eren de dos pobles de l’Urgell i els pares de Seguí treballaven a la hisenda del pare de Companys-, se’n va a la presó Model per defensar-lo. En arribar, li comuniquen que sobre ell també hi ha ordre de deportació i és detingut.
Mercè Micó, esposa de Companys, en conèixer la detenció del seu marit se’n va a la casa de Francesc Layret, que com que com Companys era advocat i havia defensat desenes de sindicalistes de la CNT.
La convulsió política a Barcelona és enorme. Layret desprès de la conversa amb Mercè Micó, truca indignat a l’alcalde de Barcelona, el commina a intercedir per Lluís Companys, que és regidor de la ciutat, i que junts vagin a exigir al governador civil la llibertat de Companys. A primera hora de la tarda l’alcalde Martínez Domingo li diu que el governador civil els rebrà i queden a la Plaça Sant Jaume. Layret acorda amb Mercè Micó que el passi a recollir a les sis de la tarda davant de casa seva per anar plegats.
Sis de la tarda. Mercè Micó està dins un taxi, la crònica de La Vanguardia del dia següent dirà que és el taxi 325 de la Companyia General de Taxis, veu sortir Layret del portal de casa seva al carrer Balmes, 26, entre Gran Via i Diputació, ajudat d’un amic i amb les seves inseparables crosses que l’acompanyarien tota la vida com a conseqüència d’una paràlisi que va patir a l’infantesa.
Es disposa a creuar el carrer quan d’un grup d’homes, que eren a prop del portal, se li atansen, un d’ells, amb la pistola a la mà, li etziba set trets, algun d’ells al cap, el deixen ferit de mort. Mercè MIcó surt del cotxe i horroritzada cau desmaiada desprès de cridar: “Pobre senyor Layret!”.
Estem en ple centre de Barcelona s’han disparat set trets, però no hi ha cap policia, ningú acudeix i els pistolers poden fugir sense cap problema. Mai s’obriria una investigació, mai serien detinguts, mai serien jutjats.
Layret en estat crític i ple de sang es traslladat, en el taxi on s’esperava la dona de Companys, a un centre sanitari al carrer Sepúlveda. Enmig del trasbals, amb metges i infermers fent el que poden per salvar-li la vida, es presenta el governador civil Martínez Anido a “interessar-se” per la vida de Francesc Layret. Joan Manent, sindicalista anarquista, relata en les seves memòries: “tots vam tenir clar el perquè de la seva visita. Volia assegurar-se per ell mateix que l’assassinat s’havia comès i que ja no tenia res a témer d’aquell home que s’estava debatent contra la mort” (5). A les deu del vespre moria.
Poc abans, en arribar la nit el vaixell «La Giralda» sortia del moll de Barcelona, amb els 36 detinguts per ordre de Martínez Anido. L’endemà, quan el vaixell arribà a la Mola, a Maó, un dels oficials de la tripulació li comunica a Lluís Companys que Francesc Layret havia estat assassinat. Companys relatant aquell moment recorda com Salvador Seguí va dir: “Ja saben el que han fet, els vils!”. Tots els deportats estarien un any i mig detinguts a la fortalesa, tots menys Companys que sortiria al cap d’un mes: ell va guanyar l’escó a diputat per Sabadell, substituint Layret, a les eleccions a les Corts generals. Layret fou assassinat perquè la seva condició de diputat a corts li atorgava immunitat parlamentària i no podia ser detingut.
El seu enterrament, el 2 de desembre, va anar acompanyat d’una vaga general de protesta, convocada per la CNT. El funeral es convertí en un colossal acte polític al qual van acudir desenes de milers de persones. Poc després de les 3 de la tarda la comitiva va començar a baixar Balmes i es dirigeix cap a les Rambles, la guàrdia civil té ordres d’impedir-ho i comença una càrrega a sabre, la repressió és tant ferotge que fereix als quatre obrers que portaven el cos, donen cops de sabre al mateix fèretre que cau a terra i es trepitjat amb les potes dels cavalls. Davant la reacció de la multitud, començaren a disparar. Hi hagué desenes de ferits.
QUI ERA FRANCESC LAYRET?
Malauradament la gran majoria de nosaltres desconeixem qui era Layret, com a molt ens sona el nom, però poques persones podran situar-lo políticament. Ens han amagat la nostra pròpia història, és la història dels vençuts que mai no s’explica, com si no hagués passat mai.
Va estudiar el batxillerat amb Lluís Companys al Liceu Políglot i junts van fundar l’Associació Escolar Republicana l’any 1900. Va participar el 1902 en la fundació de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, on va conèixer Salvador Seguí i bona part del que seria el nucli dirigent de la CNT com Daniel Rebull, Andreu Nin, Angel Pestaña… L’Ateneu Enciclopèdic, en contraposició de l’elitista Ateneu Barcelonès, era una veritable universitat obrera que va arribar a tenir més de 20.000 socis quan, per comparar-ho, el Futbol Club Barcelona en tenia 7.000.
Va estudiar Dret i Filosofia i Lletres doctorant-se el 1905 i tres anys desprès seria escollit regidor de l’Ajuntament de Barcelona per la Unió Federal Nacionalista Republicana, sent regidor de cultura impulsa, per primer cop, escoles municipals que havien d’impartir un ensenyament modern, mixt, laic i en català. El Bisbe de Barcelona i la Lliga de Cambó posaren el crit al cel i van fer tot el possible per dinamitar aquest projecte que volia materialitzar els criteris pedagògics de Francesc Ferrer i Guàrdia recollits a L’Escola Moderna (6), fins i tot van recórrer al govern de Madrid per parar-li els peus a Layret. Malauradament ho van aconseguir i Barcelona hauria d’esperar a la Segona República per tenir un projecte educatiu que no fos tutelat per “la santa mare Església”.
També com a advocat, va participar en molts processos de caràcter social, col·laborant amb el sindicat anarquista CNT. En Layret s’unia l’obrerisme reivindicatiu, el republicanisme social i el catalanisme polític i cultural.
Va trencar amb la Unió Federal Nacionalista Republicana quan s’alià amb els lerrouxistes per fundar el 1917 el Partit Republicà Català, un partit fermament catalanista i d’un obrerisme marcat fins el punt que demana integrar-se a la III internacional el 1919.
Layret era un ideòleg i alhora un home d’acció. Fou director “La Lucha” on sostenia que la ruptura amb el règim només podia venir bé de l’autoritarisme amb un cop militar (com acabaria succeint amb Primo de Rivera el 1923) o per la via de la revolució obrera i alhora que només les esquerres tenien força moral per a reivindicar l’emancipació nacional de Catalunya, donat que la col·laboració política de la dreta regionalista de la Lliga amb la monarquia la invalidava. La Lucha va tenir també un gran ressò en destapar múltiples caos de corrupció vinculats tant al rei, als seus ministres i als prohoms de Règim o de la Lliga. Per aquestes denúncies va rebre diverses demandes i querelles. (7)
Juntament amb Companys, Layret va emprendre una campanya per l’organització dels treballadors de la terra, els rabassaires, contra l’explotació de què eren víctimes per part dels grans terratinents agrupats en l’Institut Agrari Català Sant Isidre, vinculat a la Lliga de Cambó. Va fer una crida a constituir un sindicat d’obrers del camp: “Aixequeu els vostres dignes caps de la terra catalana! No us deixeu befar, ni atropellar! Ajudeu-vos i uniu-vos tots contra l’opressió i la injustícia al camp”. Finalment aquest sindicat naixeria l’any 1922 amb el nom d’Unió de Rabassaires de Catalunya (8). Companys va presidir el congrés fundacional i va arribar a tenir més de 20.000 afiliats, el seu setmanari “La Terra” era el més difós entre els camperols catalans.
L’ESTAT EN GUERRA CONTRA L’ALIANÇA ENTRE OBRERS I REPUBLICANS
Layret i Companys van forjar una profunda amistat ja des dels temps d’estudis i amb Salvador Seguí formaren un trio on l’amistat personal es barrejava amb aquesta aliança política que tots tres volien assolir entre classe obrera i el catalanisme republicà.
Aquesta possibilitat era la que preocupava tant a l’Estat com a la burgesia catalana que dirigia la patronal de Foment del Treball. La victòria de la revolució bolxevic a Rússia, barrejada amb els aires revolucionaris que bufaven a Europa, van decidir a la burgesia catalana a una guerra oberta contra republicans i anarquistes.
La vaga indefinida de la Canadenca, el 1919, en la que més de 3.000 obrers foren detinguts, marca un abans i un desprès, un enfrontament de classe contra la burgesia catalana representada per la Lliga, que va mostrar la seva cara més reaccionària. Cambó explica com posa en marxa forces paramilitars per aturar als obrers: “Mentre jo era en el Govern s’havia autoritzat la creació del sometent a Barcelona, la direcció del qual estava principalment en mans d’homes de la Lliga. Els sometents no havien encara actuat mai i se’ls prenia molt en broma. Davant l’agreujament de la situació a Barcelona i l’escassetat de forces de què disposava l’autoritat militar, s’acordà mobilitzar el sometent confiant-li el manteniment de l’ordre públic”.(9)
Desprès van venir els anys del pistolerisme patronal amb la cobertura de l’Estat, mig miler de morts entre 1917-1923, tres quartes parts dels quals les posarien els sindicalistes: 244 obrers, 40 patrons, 29 encarregats de fàbrica i 30 policies (10).
El pistoler que havia disparat contra Francesc Layret era un mercenari del Sindicat Lliure, Paulí Pallàs. El grup d’individus que amb Pallàs participaren en l’atemptat era manat pel famós pistoler del Sindicat Lliure Carles Baldrich. Tots ells a sou de la patronal, tots ells actuant amb connivència amb el cap de policia de Barcelona, d’infaust record, Arlegui que no va obrir cap investigació malgrat ser “vox populi” qui eren els assassins. Tots ells van quedar impunes com correspon als crims d’Estat. Tots ells estaven a les ordres de Martínez Anido que havia acceptat l’encàrrec del rei Alfons XIII de ser governador civil i restaurar l’ordre a Barcelona “matant milers d’obrers si era necessari”.
I això volia dir atacar la CNT que comptava llavors amb prop de 500.000 afiliats, la majoria a Catalunya. La detenció dels seus líders sindicals, aquell 30 de novembre, inicia un etapa de repressió salvatge.
Martínez Anido va il·legalitzar la CNT i va clausurar tots els seus locals. Però, com bé sap el feixisme, no n’hi havia prou, calia destruir les organitzacions obreres i els seus líders. Per fer-ho calia anar “fins al límit de la llei i una mica més”. Aquesta “mica més” fou la Llei de fugues (11), de la qual Martínez Anido en seria el principal impulsor, consistent en simular la fugida d’un detingut i abatre’l a trets amb aquesta excusa.
La seva fama de repressor implacable i el seu ferotge anticatalanisme el portaria a ser ministre de governació amb la dictadura de Primo de Rivera i a ser el primer Ministro de Orden Público amb la dictadura franquista. Segons el propi Martínez Anido amb la Llei de fugues es van ordenar més de vuit-centes execucions extrajudicials, el que avui anomenaríem terrorisme d’Estat, d’ells més de cinc-cents eren militants anarquistes. El sindicalista de la CNT, Gregori Daura es considera la primera víctima de la Llei de Fugues, el 5 de desembre de 1920.
MONUMENT A LAYRET
Amb l’arribada de la República l’avinguda del Paral·lel passà a dir-se Francesc Layret. L’any 1932 es va iniciar una campanya per aixecar un monument en homenatge a Francesc Layret i costejar-lo per subscripció popular. El 22 de juny de 1933, el Parlament de Catalunya va debatre i aprovar una proposta de llei per sumar-se a l’homenatge. La Lliga de Cambó, però, va votar en contra produint-se un tens debat dels diputats Pi i Sunyer i Joan Comorera amb el diputat de la Lliga Duran i Ventosa. Ni tretze anys desprès havien oblidat el seu odi de classe envers Layret, a l’acta de la sessió podem llegir que la Lliga vota en contra per la “ideologia netament republicana, socialista, socialitzant o anarquitzant i la significació laica i antireligiosa”. (12)
Finalment, el 1r de maig de l’any 1934 es va posar la primera pedra del monument a Francesc Layret a la plaça Sepúlveda (l’actual plaça Goya), a pocs metres del dispensari on fou atès el dia de l’atemptat. Després dels fets d’octubre del 34, amb la suspensió de l’autonomia i l’empresonament del govern Companys, el governador militar va donar l’ordre d’aturar les obre que no es van reprendre fins la victòria del Front d’Esquerres l’any 36. En poques setmanes s’inaugurà el monument en presència de líders polítics i sindicals com Angel Pestaña, el seu vell amic Lluís Companys ja com President de la Generalitat i l’alcalde de Barcelona Carles Pi i Sunyer.
Amb la victòria del feixisme l’any 1939 el monument fou desmantellat. Al diari El Correo Catalán podem llegir: “Ayer comenzaron las obras de derribo del monumento que los políticos republicanos y masones erigieron en la plaza de Sepúlveda a Francisco Layret, defensor del atentado personal, por el que había de perecer. Con la desaparición de este monumento y el de Pi i Margall, nuestra ciudad se verá libre de dos obras que además de constituir un reflejo de la carencia de sentido artístico de los rojo-separatistas, eran motivo de vergüenza para los buenos barceloneses.”
No va ser fins l’any 1977 que es restitueix el monument a la Plaça Goya. Aquell mateix any els advocats laboralistes afegiren una placa explicativa al monument i el Congrés de Cultura Catalana va col·locar una plaça a la façana de la casa del carrer Balmes on va viure i també fou assassinat.
VINDICAR I REIVINDICAR LAYRET
Vindicar Layret i el seu llegat polític és també assenyalar que, 98 anys del seu assassinat, 95 del de Salvador Seguí i 78 de l’afusellament de Lluís Companys, l´únic president escollit democràticament que ha estat afusellat, l’Estat Espanyol encara no s’ha disculpat, no ha reconegut la seva responsabilitat en milers de crims, no s’han anul·lat els judicis sumaríssims ni el judici a Companys. Tots aquests crims d’Estat segueixen en la impunitat.
Els tres van ser assassinats i conformen una paràbola de l’odi de la burgesia contra la classe treballadora i les reivindicacions nacionals de Catalunya: Layret, assassinat en sortir de casa seva per anar a defensar Companys i Seguí com a advocat. Seguí, assassinat quan, tot i l’avís de Macià de què es preparava un atemptat contra la seva persona, decideix sortir de casa per cobrar una feina feta amb la seva colla: havia pintat el pis de Companys a Sants i havia de pagar els seus companys de feina. Lluís Companys, lliurat per Hitler a Franco, afusellat per ser el President de la Generalitat de la Catalunya republicana i antifeixista.
Reivindicar Layret també és assenyalar que molts dels reptes que estaven plantejats en aquells dies segueixen vigents avui, també les dificultats, per fer front un sistema social injust, una economia capitalista que segueix explotant pobles i precaritza la vida de les classes treballadores i un Estat que ha mostrat la seva cara més autoritària i repressiva davant al voluntat de poble de Catalunya d’exercir el seu dret a decidir lliurement el seu futur.
La necessitat de bastir aliances republicanes liderades des de les esquerres i les classes populars segueix sent un repte i una de les claus per aconseguir que la República Catalana sigui sinònim de llibertat i justícia social i alhora per a i obrir un nou temps republicà a l’Estat.
David Companyon i Costa
NOTES
1.- Líderes obreros y vanguardias culturales: la presencia del obrerismo en la Barcelona de la
primera posguerra europea de Teresa Abelló i Güell. Pàg. 120
2.- http://www.rtve.es/alacarta/videos/altres-programes-darxiu/lletres-catalanes-layret/1231325/
3.- Salvador Seguí, “El Noi del Sucre”, Manuel Salvador i Serrano, Camil Piñón i Oriola, Francesc Comes i Pagès «Parones» , Vicenç Botella i Moya, Narcís Vidal i Cucurulla, Josep Vidal i Cucurulla, Eusebi Manzanares i Barrera, Martí Barrera i Maresma, Miquel Abós i Serena, Antoni Solé i Cuadrat, Josep Viadiu i Valls, Enric Rueda i López «Rodín», Anicet Palau López i Dalmau, Emili Albarícies i Alorda, Manuel Nuñez i Garcia, Saturnino Meca Gonzàlez, Dionís Aroles i Batlló, Antoni Ocaña i Martín, Josep Soler i Guillamet, Manuel Castariencas i Domingo, Josep Francès i Jarques, Josep Roigé i Rodó, Guillem Vallès i Bruguera, Daniel Rebull i Cabré «David Rey», Eusebi Jorge Sànchez, Antoni Calomarde i Costa, Salvador Caracersa i Díaz, José Antonio Gómez Vicente, Salvador Pascual i Mascaró, Ramon Recasens i Muset, Francesc Arín i Simó, Jesús Vega i Fernandez, Jaume Albarícies i Descàrrega, Lluís Companys i Jover, regidor de l’ajuntament de Barcelona i advocat, i Antoni Amador i Obón, periodista.
4.- Eduard Tortejada i Eloi Vila en el seu llibre “El viatge de Companys”, Edicions Rosa dels Vents, recullen del llibre del periodista Francesc Madrid “Ocho meses y un dia en el gobierno civil de Barcelona” el testimoni del governador civil Federico Carlos Bas en el que anuncia la seva destitució i els relata a dirigents sindicals que desprès d’una reunió entre el govern Dato i Foment del Treball Nacional, la patronal catalana, s’ha acordat restablir l’ordre a Barcelona “aunque haya que sacrificar a obreros por millares”. Els anuncia, també, que el general Martinez Anido ha acceptat l’encàrrec i serà el seu relleu.
5.- Joan Manent i Pesas: «Francesc Layret», en Records d’un sindicalista llibertari català (1916-1943). Edicions Catalanes de París. París, 1977. pp. 229-241
6.- Fundació Ferrer i Guàrdia http://biblioteca.ferrerguardia.org
7.- https://www.revistadelibros.com/resenas/de-corrupcion-negocio-y-politica-cambo-en-argentina
8.https://ca.wikipedia.org/wiki/Uni%C3%B3_de_Rabassaires_i_Altres_Cultivadors_del_Camp_de_Catalunya
9.- Líderes obreros y vanguardias culturales: la presencia del obrerismo en la Barcelona de la
primera posguerra europea de Teresa Abelló i Güell. Pàg. 122
10.- “El viatge de Companys” d’ Eduard Tortejada i Eloi Vila.
11.- http://www.veuobrera.org/00finest/llei-d-f.htm
12.- https://www.parlament.cat/web/documentacio/recursos-documentals/diari-republica/index.html