La dita castellana “Aunque la mona se vista de seda, mona se queda” pot il·lustrar el ressò de tambors amb el que s’ha presentat la “Crida nacional per la república” entorn del president exiliat Carles Puigdemont.
La precipitació de l’event, provocada per influir fraccionalment i dominar el congrés del PDECat, ha deslluït la unitat pretesa. La “Crida”, com alerta la Carta de L’Aurora, resulta de moment més empetitida que la coalició JuntsxCat, inclús bastant més que la seva antecessora JuntsxSí.
La Crida és un nou factor que dificulta la unitat entre el sobiranisme i l’independentisme, sobre la convicció de la gesta de l’1 d’octubre, amb la perspectiva d’un eix d’entesa i aliances democràtiques i republicanes. Aquest eix ha d’optar pel diàleg, la reflexió crítica del que fallà per no concretar el procés constituent república popular, un futur de conrear la fraternitat i solidaritat amb els pobles i les forces polítiques democràtiques a l’Estat, la ruptura política constitucional.
La majoria d’esquerres existent al cos social català és la qui te la major responsabilitat de fer camí unitari democràtic i social. Una de les reflexions crítiques dels fets d’octubre, així com de la votació de la Independència i la República catalana sense proclamar-la, és que la dreta catalanista no te la capacitat política d’ajuntar una majoria social amplia i suficient per concretar el camí constituent republicà.
Cal un lideratge i una hegemonia sòlida de les esquerres, sobiranistes i independentistes, per matriatlizar l’anhel i decisió de que Catalunya sigui “un estat independent en forma de república”.
El fet que aquesta nova entitat, que s’anuncia per participar en eleccions, inclogui a destacats líders d’esquerres, amb l’ex president de l’ANC al davant, no canvia la natura política ni la base social ni territorial del nou nat.
El PDECat davalla agònic. El lideratge neo convergent, neoliberal convençut, del catalanisme centre dretà fa un doble salt mortal per sostenir al capdavant de la nova Crida a representats com Carles Puigdemont o Elsa Artadi.
El govern Torra neda entre aigües encrespades. Mentre al Congrés es prepara una nova coincidència política entre En Comú Podem, Unidos Podemos, el catalanisme independentista d’esquerres (ERC) i de dretes (PDECat), amb el vot contrari al sostre de despesa que presenta el govern estatal de Sánchez, la Crida, a qui dóna suport el president Torra, pretén que la base social i la representació sobiranista comunal, vagin al seu reser en comptes de dialogar i treballar un acord i pacte potent.
La Generalitat es debat entre el què fer al Congrés i amb el govern estatal, alhora també sobre la formació a l’exili del consell de la república, o el fem república que pressiona l’ANC.
Resulta vital l’enfocament de com reflotar la comissió bilateral Estat-Generalitat, en la que es preveu, el proper 1 d’agost, posar sobre la taula dels afers pendents a resoldre, la qüestió candent dels i les preses polítiques, val a dir de la seva llibertat, junt amb “les vies de participació democràtica de la ciutadania catalana a les decisions sobre el seu futur polític; fórmula amb la que s’embolcalla la proposta de referèndum amb l’acord estatal.
Enguany s’ha presentat l’Onze de setembre amb un lema ben clar: República és llibertat. És l’hora d’afavorir compartir-ho entre tothom. És l’hora d’unitat i pacte constituent republicà. És l’hora de que les esquerres facin el pas cabdal endavant.
Francesc Matas Salla