Els presidents espanyol i català tenen previst entrevistar-se la primera quinzena de juliol. Pedro Sánchez del govern estatal, del PSOE, i Quim Torra del govern de la Generalitat, de Junts x Cat i ERC.
L’escenari, a primera vista, canvia respecte l’enroc numantí que sostenia el PP amb Rajoy.
En pocs dies Sánchez i Torra tindran l’oportunitat de mostrar si el diàleg forma part de l’entrevista i obrirà noves vies de resolució política, o si s’encetarà una nova fase de gestos, desencontres i incapacitats d’adoptar un enfocament que permeti generar condicions innovadores per resoldre el conflicte constitucional i nacional entre l’Estat espanyol/Regne d’Espanya/Espanya i la Generalitat de Catalunya/Autonomia catalana.
El rerefons d’aquesta entrevista i l’anunci de diàleg, amb l’expectativa de que no esdevingui uns monòlegs bilaterals i passi a encetar una negociació política, rau en el referèndum reeixit de l’1 (il·legal, prohibit i reprimit per l’Estat sense poder impedir-lo) i l’aturada de país del 3 d’octubre, en el 27 d’octubre (independència i república catalana votada pel Parlament, però no proclamada pel president i govern), el 21 de desembre (eleccions imposades pel govern estatal amb l’article 155 -PP, PSOE, Cs) i, cal incloureu, en la moció de censura estatal del 1 de juny que va foragitar a Rajoy i fer president a Pedro Sánchez.
Una moció de censura del PSOE que va rebre els vots de Unidos Podemos-ECP (UP), ERC, PDECat, PNB, Compromís, Bildu i NC. La unitat de posicions tant contradictòries va ser d’alquímia per fer fora a Rajoy i el govern del PP, en funció de la corrupció desfermada per arreu. Aquesta suma de suports contra una corrupció que gangrena partits i Estat, explica la fragilitat del govern en extrem minoritari de Pedro Sánchez, alhora que compromet a cada component en les polítiques que s’estableixin.
Ningú vol que el PP recuperés el govern, ni tampoc Ciutadans.
Les arrels populars d’aquestes canvis a Catalunya s’han nodrit de deu anys de mobilització inaudita de la nació catalana, sobre una base sobiranista i una avantguarda motora massiva independentista, que ha conformat una estratègia democràtica republicana, entorn l’execució del dret a l’autodeterminació.
La pólvora i el detonant l’han posat l’Estat amb l’ofec de l’Estat de les Autonomies, l’anul·lació de la reforma de l’Estatut de Catalunya, la Llei d’Estabilitat pressupostària, la negativa i bloqueig a una via pactada, acordada bilateral, de concreció en exercir el dret a decidir via referèndum ciutadà a Catalunya.
La seqüència social i política és important especificar-la, doncs el conflicte polític i la corrupció ha arribat a un grau tant profund, que es genera confusió i pèrdua de memòria recent sobre els ritmes, causes i forces motrius d’aquesta crisi estatal.
El govern estatal te molt poca credibilitat sobre la capacitat de resoldre el conflicte de la llibertat i sobirania de Catalunya. Les espectatives que obre són molt minses, qüestió que no es suficient per considerar-les i explorar-les a fons.
L’Estat no va poder impedir el referèndum de l’1 d’octubre, ni la immensa mobilització que es va generar, ni tampoc el resultat favorable a la independència i a la república catalana. Va fracassar.
Tanmateix el govern estatal va aconseguir que el lideratge parlamentari i governamental de la Generalitat no s’atrevís a consumar l’execució de la independència republicana. El 27 d’octubre a la nit, i durant el cap de setmana, l’independentisme republicà va perdre. L’anomenada via unilateral, tot i aconseguir milions, mobilització i resultat espectaculars va fallar per la direcció política.
El què hagués ocorregut amb la proclamació republicana i amb la resposta més o menys cruenta estatal, resta per l’especulació de ficció. El cas de les forces, nacions, estat i autonomia, contraposades, no són unes simples taules, sinó que el conflicte és viu i enterboleix la democràcia i les llibertats al regne.
El recent debat al Congrés sobre les condicions del diàleg a encetar entre Sánchez i Torra, de fet entre Espanya i Catalunya, motivat per una proposta d’ERC, ha generat un debat força interessant. Cada grup parlamentari ha descabdellat les seves raons, són molt dispars i ben contraries.
ERC proposa un diàleg on es parli de tot sense condicions prèvies. El PSOE exigeix que hi hagi compromís amb el marc legal constitucional vigent, lleialtat en la bilateralitat Estat i Generalitat, renuncia de la via unilateral, actitud constructiva referent a que es tracta d’enfortir la unitat de l’Estat dins la diversitat nacional dins d’Espanya.
UP obre un altre flanc al demanar que el diàleg superi els dels dos presidents, sinó que desplegui les vessants institucionals, polítiques i ciutadanes, per contribuir amb el govern PSOE minoritari a passar a una solució plurinacional.
Tota estratègia espanyola o catalana ha de tenir en compte que l’1 d’octubre és una gesta que senyala un nord i il·lumina el camí republicà. Les passes i el camí concret que es vagi fent ha de reorientar èxits i errades.
El diàleg ha de ser útil i fructífer si es pretén que contribueixi a resoldre el conflicte nacional i republicà a l’Estat espanyol. Un desenllaç lògic i natural seria que cada poble podés decidir, i decidís lliurement, el seu estatus.
Francesc Matas
Del Butlletí electrònic d’EUiA.