El president Rajoy sucumbeix i el PP és desallotjat del govern estatal.
El detonant que ha fet vessar el got, ha estat la sentència de la Gürtel. L’artífex parlamentari que ha noquejat Rajoy s’ha vehiculat amb la moció de censura del PSOE de Pedro Sánchez. Moció que ha prosperat pel suport dels 180 vots del PSOE (i PSC), Unidos Podemos amb ECP i En Marea i Compromís, ERC, PDECat, PNB i EH Bildu.
El nou president espanyol, Pedro Sánchez, ha estat investit per una coalició circumstancial plena de contradiccions que augura un govern feble, un estat a la deriva i una perspectiva política inestable.
Unidos Podemos i ECP van prendre la iniciativa en proposar que el PSOE presentés una moció de censura a Rajoy. Ho van fer sense condicions, des del convenciment que foragitar el president del partit inundat de corrupció era quelcom de salut pública democràtica.
Els grans poders econòmics, els partits polítics, l’estat i la UE han quedat descol·locats, a contrapeu. La decepció i lamentacions d’Albert Rivera delaten que, el recanvi polític dretà a la gangrena de la corrupció del PP que representava Ciutadans, no havia previst aquest desenllaç. L’ascens de Cs ha quedat de moment fora de lloc, aïllat dels promotors del nou escenari.
La crisi estatal te tots els números per agreujar-se. Cal aprofitar-ho per conquerir drets i serveis de les necessitats i demandes de la població i classes treballadores, així com un enfocament democràtic de la crisi nacional amb Catalunya.
El moviment de fons que ha desencadenat el nou escenari polític rau en la incapacitat de resoldre la situació econòmica i política. Les polítiques estatals han esdevingut insostenibles, malgrat Rajoy tingui el cinisme d’afirmar que deixen Espanya millor que se l’havien trobat.
En el canvi de mentalitat social han concorregut una constel·lació de causes, entre les que destaquen: a) l’amplitud del moviment de drets de les dones amb la vaga feminista del 8-M, junt la mobilització i consciència contra la sentència masclista per la violació de ‘la manada’, b) la mobilització pensionista, c) l’evolució de l’emancipació catalana amb l’alternativa rupturista de sobirania nacional republicana i, és clar, d) la corrupció generalitzada del PP.
El líder del PSOE i nou president del govern s’ha compromès a sostenir els Pressupostos Generals del PP i a escoltar a Catalunya.
Respecte els Pressupostos és un mal auguri de sotmetiment a les imposicions neoliberals de la UE, noves retallades i major Deute. El sindicalisme haurà de fer front al desgavell que representa pel treball, nivell de vida, inversions i serveis públics. Els municipis tenen l’oportunitat de plantar cara per una Fiscalitat suficient, amb el desenvolupament de capacitat financera i autonomia política per desenvolupar plans de ciutats sostenibles, de drets, serveis socials, mirada veïnal i feminista.
Sobre Catalunya es necessitarà quelcom més que escoltar. La xacra del 155 i de la Intervenció només es podrà resoldre de forma democràtica. L’1 d’octubre segueix viu amb la demanda i perspectiva republicana. El nou govern hauria de fer un gest per començar a desjudicialitzar el xoc nacional. La Fiscalia convé viri a respectar els drets polítics de les persones no condemnades, a acostar-les als seus municipis, així com alliberar els i les preses polítiques preventives.
Francesc Matas
Del Butlletí electrònic d’EUiA.