El 14 d’abril de 1931 es proclamava la Segona República, després d’unes eleccions municipals que varen demostrar la voluntat dels pobles de l’Estat d’iniciar un procés de democratització estatal i d’incorporació plena de les classes populars a la vida civil i política per a promoure canvis socials. La vertadera universalització del sufragi, el principi del reconeixement de la plurinacionalitat o una Carta Magna que, malgrat les seves limitacions, va inspirar el constitucionalisme d’entreguerres, són alguns dels elements més destacats del nou període obert al que va contribuir el Pacte de Sant Sebastià com a important precedent.
El Pacte de Sant Sebastià va suposar una agenda comuna de la majoria de les forces republicanes que s’oposaven al règim monàrquic i la dictadura, unint en el procés a una part de les esquerres, organitzacions socials i sindicats en l’oposició a un règim elitista, profundament desigual i enemic de totes les reivindicacions nacionals i socials. En aquesta aliança es va aconseguir establir un bloc social i polític que, alhora que reivindicava els drets civils dels presos polítics, i exiliats, oferia un programa de reformes que entre d’altres coses proposava sortides i solucions a la qüestió nacional a l’Estat Espanyol. D’aquesta manera, la crisi econòmica i política del règim es trobava amb l’esperança d’un canvi de rumb ibèric alternatiu a l’esfondrament del capitalisme i de l’autoritarisme de la monarquia. Creiem però que un nou pacte de Sant Sebastià hauria d’anar més enllà del precedent i oferir un programa social contra la crisi i contra l’autoritarisme de l’Estat.
Cap a una nova agenda republicana i popular
Per aquest motiu, a 90 anys de la proclamació de la Segona República, creiem que val la pena reprendre aquesta voluntat d’aliar diferents sectors socials i polítics que comparteixen diagnòstics vers les grans crisis del moment. La crisi climàtica, la crisi del centralisme, la crisi econòmica i social, són alguns dels vèrtexs d’un règim i d’una forma d’Estat en clar declivi moral. El frau fiscal de la monarquia i la fuga del rei emèrit exposen a un nivell més profund la debilitat del règim. Si fa deu anys va començar l’enfonsament del bipartidisme, que la corrupció del PP i del PSOE va fer esclatar, ara els fraus del mateix cap d’Estat concentren la corrupció del conjunt de la oligarquia.
Tanmateix, a hores d’ara no hi ha una aliança que permeti fer front a la decadència del règim malgrat que hi hagi temptatives prometedores en aquest sentit. Tot i això, fa falta aplegar el conjunt de les forces que des del centre i des de les perifèries s’oposen al règim. Aquesta aliança a més a més d’integrar a un conjunt de forces polítiques requereix, per a tenir una força popular, d’una confluència en termes socials i sindicals. Incloent en aquest sentit tots els desigs de ple autogovern i de plena autodeterminació; des de les nacions perifèriques fins a l’Espanya vaciada. Amnistia, autodeterminació, renda bàsica i un Green New Deal, pensat com a una transició ecosocial i feminista, incompatible amb el fetitxisme del creixement econòmic, són alguns dels eixos per a una agenda comuna de lluita que hauria de bastir una estratègia per a un bloc republicà. Es tracta de construir una estratègia compartida entre diferents sectors i moviments per tal de mancomunar les lluites ecologistes, feministes, nacionals i socials en una nova alternativa.
Una estratègia confederalista i democràtica
El centralisme té aspectes econòmics, polítics, culturals i ecològics, i és per aquests motius que és un problema per al conjunt de la població espanyola. El centralisme és un greuge per a les nacions perifèriques, per als territoris “vaciados” i per als municipis que desitgen major autogovern. El centralisme és tan problemàtic perquè consisteix en una acumulació de poder i riquesa que impedeix a la gent decidir de manera sobirana sobre els seus afers. La judicialització de la política i l’autoritarisme de l’Estat no han fet sinó agreujar aquesta estructura centralista. Per això, un nou Pacte de Sant Sebastià ha d’incloure una completa alternativa al centralisme. Això significa tant abordar el dret a la participació popular mitjançant referèndums i iniciatives legislatives populars com el control i la revocació dels càrrecs polítics, a més a més d’una proposta de democratització del poder judicial que plantegi una reforma del sistema d’elecció del poder judicial que garanteixi que aquest no es converteix en un poder aïllat de tot control popular i amb contínua vocació d’intervenir en el procés polític. El referèndum sobre el dret a decidir o sobre una llei estatal d’habitatge són alguns dels exemples per a donar veu a les voluntats populars, de tal manera, que facin possible un nou pacte entre els nostres pobles. Un pacte democràtic que modifiqui l’estructura de l’Estat i en faci possible una transformació social. És a dir, cap a una formulació confederal i democràtica que reconegui tots els drets i totes les llibertats.
A més, és vital superar les lògiques de participació política característiques del sistema representatiu capitalista i que aquesta no es redueix a la participació electoral o, fins i tot, a referèndums concrets. La ciutadania ha de poder implicar-se activament en la presa de decisions sociopolítiques del seu dia a dia i posar en pràctica la paraula república en totes les seves lletres com a cosa pública.
Un nou contracte social contra la crisi de la COVID
Un any després de l’inici d’una crisi econòmica brutal –amb una caiguda del 4,9% del PIB mundial, 250 milions de persones de països en desenvolupament caient en risc de pobresa (amb un 21,5% a Espanya) mentre que els 651 multimilionaris estatunidencs han augmentat el seu patrimoni net en un 30%– s’ha evidenciat que les nostres societats tal i com les coneixem no podran seguir existint en condicions capitalistes. Cal afrontar aquest esfondrament social sistèmic que està produint la desigualtat, la mercantilització i la infrafinanciació brutal de tot allò públic. I la pandèmia amb tota la seva cruesa ha sigut, a més a més, una excusa per a uns pocs per acumular més a través de la despossessió de les majories i especialment de les dones treballadores. Amb el procés de desmantellament neoliberal de l’Estat del benestar, s’estan tractant de privatitzar molts aspectes de la reproducció social coberts per la funció pública. Si amb aquesta nova crisi es redueix la provisió estatal de serveis de cures, s’obligarà encara més a les dones a fer-se càrrec de les persones majors, les petites i les malaltes, reforçant la domesticitat i la feminització de la pobresa.
Situació ben greu a l’Estat espanyol on ja abans de la pandèmia tenim constància de l’augment de poder de l’oligarquia. Ja al 2019, amb el principi d’una crisi econòmica en curs, 11.000 nous milionaris van engrossir aquest estament privilegiat, de fet, les 23 persones més riques d’aquest selecte estament van veure les seves fortunes augmentades en un 16%, només durant la primera quarantena, segons la revista Forbes.
L’espectacular concentració de la riquesa en els darrers anys es contraposa amb l’encariment del cost de la vida i en concret amb el cost del lloguer de l’habitatge. Mai havia treballat tanta gent a Europa i mai havien fet falta tantes hores de treball per tenir una vida. De tal manera que garantir el dret a l’habitatge passa per un programa de mínims que entre d’altres coses contempli una llei estatal de regulació de lloguers. Cal garantir drets i alhora pensar en la recaptació fiscal d’una manera política i sobretot republicana. És a dir, pensant en la tributació de les grans fortunes, en acabar amb el frau fiscal que promouen certs territoris, famílies i empreses. El sindicat dels Tècnics d’Hisenda ja ha denunciat la reducció d’un 76% de la investigació dels delictes de frau fiscal, un crim financer que cada any suposa un robatori de 91.600 milions d’euros al conjunt de l’erari i 31.800 milions d’euros a la Seguretat Social.
Un política republicana consisteix en bastir un bloc polític i social per a fer pagar a les grans famílies del frau fiscal; des de la monarquia fins a l’IBEX35. Cap individu ha d’estar per sobre dels altres. “La reialesa ha de cedir a la realitat”, va dir el mateix Sánchez Guerra.
Un nou Pacte de Sant Sebastià requereix, doncs, de la participació activa del conjunt de forces socials i polítiques actives que vulguin una ruptura amb el règim en un sentit democràtic i popular. Per això, les següents revistes promovem aquesta declaració amb tal de formular un nou pacte estratègic de canvi que doni protagonisme al conjunt de les classes populars.
Mitjans que firmen el manifest: A Xanela, Nortes, Sin Permiso, Sobiranies, Debats pel Demà, Agón, la Realitat, Maig, Viento Sur i Arada