L’encàrrec d’una nota In memoriam sobre l’Arcadi Oliveres, alhora que il·lusió, se’m fa una mica difícil concretar-la. Sigui perquè fa només uns vint anys que el conec, sigui perquè a Google apareixen tantes entrades amb ressenyes sobre l’Arcadi i/o entrevistes realitzades fa unes poques setmanes o alguns anys, que no sé què més puc aportar.
Des de la seva partida, dimarts passat 6 d’abril, molts són els mitjans de comunicació que s’han fet ressò de la seva mort i han mostrat amb més o menys amplitud qui era, el seu pensament, les lluites que va compartir o impulsar i les seves alternatives.
Arcadi Oliveres i Boadella (Barcelona, 27 de novembre de 1945 – Sant Cugat de Vallès, 6 d’abril de 2021) ha mort a l’edat de 76 anys, a causa d’un càncer de pàncrees terminal diagnosticat fa molt poc.
Arcadi Oliveres, professor d’economia a la Universitat Autònoma de Barcelona, però al mateix temps i, sobretot, activista pels drets humans, la pau, l’anticapitalisme, el decreixement, la solidaritat internacional…, ha estat, és, des de fa dècades, un dels referents socials més estimats i respectats en Catalunya.
En quant va rebre el diagnòstic, al gener, va demanar poder passar els últims dies a casa, amb la família. La notícia va córrer com la pólvora. Des d’aquest moment cada dia rep una dotzena de visites (antics alumnes, activistes, periodistes, companys i companyes de projectes compartits…). Moltíssima gent volia saludar i donar ànims al mestre, a l’activista, al referent, a l’Arcadi.
La família va obrir una pàgina web https://missatges.arcadioliveres.cat/ per vehicular que tothom pogués enviar-li missatges, conscients que ha fet un llarg camí, amb molta gent. Així mentre pugui, els anirà llegint, explicava una familiar. Han estat més de 7.000 els missatges de suport rebuts.
Persona compromesa des de sempre. Sent estudiant participà en la Caputxinada (1966) en plena dictadura franquista, implicant-se en les assemblees clandestines del Sindicat Democràtic d’Estudiants.
És referent en la lluita contra la globalització, participant a Seattle a la mobilització contra la reunió de l’OMC (Organització Mundial de Comerç), impulsant des de l’entitat Justícia i Pau (de la qual en va ser president) la mobilització contra el Banc Mundial a Barcelona (2001) i la posterior participació en els diferents Fòrums socials mundials des de Porto Alegre a Bamako, i tota la mobilització social que confluïa en aquests espais altermundialistes, animant les relacions nord-sud.
Abans havia participat activament en la campanya (des de 1981) per aconseguir que el 0,7% del pressupost públic anés a parar als països en vies de desenvolupament, objectiu que encara avui incompleixen la majoria de les institucions.
Vaig començar a coincidir amb l’Arcadi a les reunions preparatòries de la mobilització de rebuig a la trobada del Banc Mundial a Barcelona. Un més a les assemblees. Més tard en els Fòrums Mundials i en propostes suggerides i/o compartides des de la meva responsabilitat política de Solidaritat i Pau en l’organització on militava. Sempre amable, pedagògic, positiu.
Sempre disposat a participar en una xerrada, un debat, una activitat o donar suport a una causa justa. No importava que aquesta fos gran o petita mentre fos justa. Donant suport la vaga de fam dels treballadors de SEAT acomiadats o els de Telefónica, o com a membre actiu en la tancada d’immigrants a l’església del Pi per demanar la regularització i papers. També en favor del dret a l’autodeterminació i la llibertat dels presos i preses polítiques. Contra la pena de mort.
Les seves intervencions mai deixaven indiferent. Denúncia clara del sistema capitalista, de la despesa armamentista, de com les multinacionals exhaureixen els recursos de grans parts del planeta trepitjant qualsevol dret. Deia, «el capitalisme és un sistema criminal i s’ha d’eradicar. Sabeu per què? «. Respirava i arrencava amb la resposta, les dades i la justificació del perquè el sistema capitalista és criminal. I encara que ja ho haguessis escoltat en una altra ocasió, et semblava sempre interesant.
Amb dades sobre la despesa pública, bon coneixedor, no solament per ser economista sinó per tota la feina en favor de la pau i el desarmament realitzada des de l’entitat Justícia i Pau, ha anat deixant també al descobert els foscos negocis de la monarquia espanyola en aquest tema.
Amb el moviment del 15M va tornar a tenir un paper important. Les seves intervencions en una plaça Catalunya a vessar, explicant el caràcter criminal del sistema capitalista, el paper dels mercats, va entroncar amb una nova generació. Sempre amb rigor, duresa i correcció.
Va treballar per teixir ponts entre forces d’esquerres. En 2013 juntament amb Teresa Forcades va presentar la proposta d’un moviment social per a la creació d’una candidatura popular i unitària a les eleccions catalanes. No va quallar. Una pena.
Ara es parla poc del deute extern dels països empobrits. Durant uns anys la lluita en favor de la condonació del deute extern i la Consulta sobre el Deute extern a Catalunya va forjar tot un sector d’activistes en pro dels drets dels pobles i de les finances ètiques. I abans, en els anys vuitanta i noranta, les lluites en favor de l’objecció de consciència al servei militar i contra l’entrada d’Espanya a l’OTAN, el rebuig a totes les guerres i invasions militars, van comptar amb el moviment pacifista i antimilitarista, participant-hi sempre l’Arcadi Oliveres.
«Espanya dedica cada dia 56 milions d’euros per preparar la guerra. No podrien destinar-se els diners de la despesa militar a causes socials?» Es preguntava de manera reiterada en cadascuna de les seves xerrades i conferències.
Persona excepcional i optimista per naturalesa. En aquestes últimes setmanes ha rebut milers de missatges de suport, centenars de visites i entrevistes. També actes de reconeixement. Un d’aquests, el passat 23 de febrer, amb el canvi de nom de l’espai on s’ubica LAFEDE.CAT, espai municipal que agrupa aquesta federació formada per 124 organitzacions i que ara porta el nom d’Espai Arcadi Oliveres-Casa de la Justícia global.
El condol a la família i amistats ha arribat des dels diferents àmbits polític, social i acadèmic. Trobarem molt a faltar les seves lliçons, les seves propostes, grans o petites. El mirar la veritat cara a cara. Per sort ens ha deixat molt de material per treballar, entre el qual es troba la seva darrera publicació «PARAULES D’ARCADI. Què hem après del món i com podem actuar «(2021), Angle Editorial.
Cal recordar l’Arcadi Oliveres per tot el que ha lluitat, per tot el que ha ensenyat, per tot el que hem après amb ell i perquè a més era una BONA persona.
Acabo. En una de les darreres entrevistes concedides, aporta reflexions sobre alguns reptes futurs que, en realitat, ja són presents: la crisi climàtica, la migratòria o la fi de la monarquia, un desig per a ell «ineludible». «Crec que moriré sense veure-ho, però vosaltres sí que ho veureu, en quatre dies. Cal fer-la caure”.
Descansa en pau, Arcadi.
Continuarem treballant perquè el teu desig ineludible sigui aviat realitat.
Àngels Tomás
Consellera de Barcelona en Comú del districte de Gràcia (Barcelona)