La inhabilitació de Torra i les 2800 persones encausades que s’esperen: la regressió democràtica.

La inhabilitació del president de la Generalitat, Quim Torra, és un fet d’extrema gravetat. Es pot tenir una opinió molt contrària sobre la seva política, però no han estat els votants ni els parlamentaris qui l’han tret de la Generalitat sinó uns quants jutges del Tribunal Suprem que van ser nomenats a dit i que des de fa dos anys tenen el seu mandat caducat. Des d’un punt de vista democràtic la il·legalitat està en aquest tribunal que fa justícia, per dir alguna cosa, tot i sabent que no hauria de fer-ho .

És d’una enorme gravetat democràtica perquè, com molts juristes i catedràtics de dret han explicat, no hi ha raons jurídiques de pes com per prendre aquesta greu decisió. Recordem que n’és l’origen una ordre de la Junta Electoral Central (JEC), que no és un òrgan judicial sinó simplement electoral, perquè retirés una pancarta que demanava la llibertat dels presos polítics. Ni tan sols es tracta de desobediència perquè no va haver-hi requeriment judicial sinó simplement administratiu. No va haver-hi desobediència ja que finalment la va retirar, més tard del dia que exigia la JEC, però la va retirar. S’hi va resistir perquè va considerar, amb raó, que la JEC no estava per sobre del president de la Generalitat i ho va fer perquè la va considerar una ordre il·legal que atacava la llibertat d’expressió. I, no obstant això, cap d’aquests arguments ha servit per evitar que el Tribunal Suprem, per primera vegada des que està en vigor la Constitució, inhabiliti el president d’una autonomia. Fins i tot el Consell de l’Advocacia Catalana, que representa els advocats, ha criticat la sentència en considerar-la «desproporcionada» respecte als fets jutjats i sancionats, i perquè «deslegitima la voluntat popular, lliurement i pacíficament expressada a les urnes». Una decisió molt greu.

La successió d’esdeveniments permet entendre bé el tipus de justícia que s’imparteix en aquest país. El mateix dia que s’inhabilitava Torra, el 28 de setembre, es coneixia la sentència contra J. Pesarrodona, un conegut militant i pallasso català, de 14 mesos d’inhabilitació i 2.100 euros de multa per participar en les votacions de l’1 d’octubre de 2017. En realitat, per pura venjança perquè va aparèixer en una fotografia amb el nas de pallasso davant un guàrdia civil. Aquest mateix dia s’iniciava el judici contra Tamara Carrasco, que va ser detinguda per un àudio de WhatsApp que ella va enviar però que no havia gravat i que, per ordre judicial, ha hagut d’estar un any sense poder abandonar la seva població, Viladecans. No només hi ha presos polítics, altres exiliats i el president inhabilitat, sinó que hi haurà una reguera de judicis per les més de 2.800 persones encausades per la rebel·lió catalana. Sense una llei d’amnistia que resolgui tota aquesta repressió el conflicte seguirà viu a Catalunya i seguirà sent un dels elements decisius de la política espanyola. S’equivoca, i molt, qui no ho vulgui veure o miri cap a un altre cantó.

L’endemà, 29 de setembre, l’Audiència Nacional deixava anar una bomba absolent els encausats pel cas Bankia, Rodrigo Rato i 33 més, del delicte d’estafa i falsedat comptable. Segons l’Audiència Nacional, com que els supervisors, el Banc d’Espanya i la Comissió Nacional de Valors, van donar el vistiplau per a l’operació no hi ha raó per condemnar-los. No passa res, als responsables els surt de franc i ja hi ha el poble per pagar els més de 22.000 milions que va costar salvar Bankia. Algú pot encara posar en dubte el caràcter classista i antidemocràtic de la justícia que ens governa? Un exemple: a Rato se li concedeix el tercer grau i se’ls denega als presos independentistes. Que la suma d’aquest tipus de decisions no ens faci acostumar a acceptar com a normals el que sens dubte són mesures antidemocràtiques.

Sí, ho diem bé, ens governa, perquè la judicatura no només interpreta les lleis, sinó que les modifica i fins i tot crea legislació. Així va ser amb l’Estatut de Catalunya. Ho acaba de fer acceptant que la JEC pugui imposar les seves decisions durant les campanyes electorals o amb la sentència sobre Bankia en relació a les conseqüències de la crisi bancària i de les caixes d’estalvis. És, cal reconèixer-ho, un element important de la tendència regressiva en el terreny de les llibertats. Si els parlaments o els governs tenen dificultats per imposar mesures regressives sempre hi ha darrere, vigilants i disposats, els membres de la judicatura, sostinguts i impulsats per les dretes. És evident en el Regne d’Espanya i és també un reflex de les dificultats polítiques del propi règim per imposar determinades decisions. La justícia es presenta com si fos més neutral, s’imposa per sobre de les classes socials, els partits i les institucions democràtiques, i fins i tot per sobre del que puguin decidir els electors, però alhora deixa més a plena llum el seu veritable caràcter classista i antidemocràtic i el que és: un dels últims parapets de defensa l’Estat monàrquic.

Es tracta d’una tendència a nivell internacional. Al Brasil van ser els jutges els que van fer fora la presidenta Dilma Rouseff i van impedir que es presentés Lula, obrint així el camí al parafeixista Bolsonaro. A Bolívia, els jutges van col·laborar activament en el suposat frau electoral que va acabar amb la presidència d’Evo Morales. Ho acabem de veure als Estats Units. Trump, abusant del seu paper com a president un mes abans de les eleccions, ha nomenat per al Tribunal Suprem una jutgessa conservadora i antiavortista en substitució d’una altra jutgessa morta que s’havia destacat en la defensa dels drets de les dones.

Aquesta pressió judicial és possible gràcies a la conxorxa entre les dretes i les restes del franquisme incrustades a l’aparell de l’Estat. La suma de decisions judicials junt al bloqueig de la renovació de Consell del Poder Judicial és el més semblant, com denuncia l’advocat i diputat d’Unides Podem, Jaume Asens, a un «exercici de colpisme institucional». Però la resposta a aquests desafiaments no pot estar en la defensa de l’actual règim monàrquic, sinó en obrir una perspectiva republicana, de sobirania del poble, de neteja de les clavegueres de l’Estat, d’exercici ple dels drets i llibertats, tant socials com democràtics. Aquest és el repte, voler evitar-ho o mirar cap a un altre costat només servirà per donar més ales a les dretes i als sectors més reaccionaris.

La inhabilitació de Torra obre una nova etapa a Catalunya. El seu govern portava ja mesos paralitzat i sense cap iniciativa política ni legislativa. Les eleccions, previstes per al febrer, concentraran les lluites polítiques sobre qui encapçalarà electoralment el moviment independentista, si ERC aconsegueix per fi imposar-se a la candidatura de Puigdemont o la Generalitat seguirà presidida per qui encapçali la candidatura de Junts per Catalunya. [Veure article publicat a Sin Permiso]. Tres anys després d’octubre de 2017 segueix pendent el balanç, o els balanços, de la impressionant mobilització popular i segueix sense haver-hi un pla d’acció i d’objectius per a l’exercici del dret d’autodeterminació, que necessàriament ha d’estar lligat a un pla social i econòmic que respongui a la profunda crisi econòmica i sanitària creada per la pandèmia.

Miguel Salas