25 anys Srebrenica

Fa 25 anys, junt amb una vintena de brigadistes d’Ajuda Obrera a Bòsnia, érem a Tuzla, ciutat del nord-est de Bòsnia-Herzegovina. Entusiàsticament activistes de la solidaritat internacional, nosaltres i moltes d’altres persones volíem transmetre el caliu i la solidaritat al poble bosnià que estava sent massacrat per milícies serbo-bòsnies que també segrestaren milers de dones, ostatges de guerra, violades sistemàticament, mentre la comunitat internacional mirava cap un altre costat. Això passava al cor d’Europa.

La desintegració de Iugoslàvia va anar conformant repúbliques independents: Croàcia i Eslovènia varen ser les primeres (1991); el poble de Bòsnia-Herzegovina decideix en referèndum la seva independència de la República Federal Socialista de Iugoslàvia, el febrer de 1992. On rau la diferència d’actuació dels líders serbis vers Croàcia, Eslovènia o Bòsnia?

Segurament donaria per més d’un debat, però penso que la diferència rau en que Bòsnia tenia una majoria de població de religió musulmana. Tot i que fins i tot en el decurs de la guerra, varem veure ciutats com Tuzla, intercultural, amb moltes famílies mixtes que mantingueren relacions de bon veïnatge entre les tres comunitats (musulmana, ortodoxa i cristiana).

L’onada de solidaritat desplegada a l’estat espanyol i molt especialment a Catalunya va portar la solidaritat fins el bell mig de la guerra, precedida per centenars d’activitats, col·lectes, xerrades, materials de difusió, acolliment de famílies que fugien explicaven el que estava passant.

Sortiren iniciatives des de barris i pobles, sectors com mestres, bombers, paletes,… molta gent col·laborà amb Bòsnia amb recursos, solidaritat internacional, defensa del dret a l’autodeterminació, reconstruint equipaments malmesos per la guerra (escoles).

Mentre les manifestacions arreu interpel·laven les Nacions Unides a intervenir amb contundència. Cosa que no va ser. Ans el contrari.

Tres situacions viscudes aquells dies ens demostraren la ineptitud (per dir-ho suau) de la ONU.

Primera. El nostre destí, Tuzla, ciutat assetjada amb un sol punt d’entrada i sortida. Tot passava per allí (persones, alimentació, medicaments,…). Calia circular per la nit i sense llums perquè els txètniks no detectessin els vehicles. Tanquetes de la ONU s’estaven i de tant en tant encenien els llums il·luminant el camí. Els txètniks ja sabien quan estaven passant vehicles i on disparar. El dia que vam passar nosaltres va passar. La reacció no es va fer esperar. Dos camioners s’enfilaren a la tanqueta i de poc no es carreguen el soldat. … i és que cada nit algun conductor perdia la vida en aquella ruta.

Segona. 12 de juliol, a Tuzla arriben notícies, la població de Srebrenica sembla que està en perill. S’organitza una marxa-concentració fins al quarter de l’ONU que hi ha a les afores de Tuzla, per exigir que els cascos blaus facin alguna cosa. Acompanyarem els veïns i veïnes i comprovarem el menyspreu amb que foren tractats, en lloc d’ajudar, amenaçant-nos amb detencions.

Tercera. 11/13 de juliol. Genocidi a Srebrenica. La població de la zona se sent amenaçada per les milícies serbo-bòsnies, unes 30.000 persones van a demanar protecció a Unprofor (cascos blaus de la ONU) que havien assumit la responsabilitat de protegir la població civil. En lloc de protegir, acaben lliurant la població a les milícies sèrbies. Uns 8000 homes i joves foren executats a les muntanyes, mentre les dones i criatures, prèviament separades, inicien una marxa en bus o a peu fins a Tuzla (uns 70 kms). Perpetrat el genocidi de Srebrenica.

Els caps d’aquelles atrocitats, condemnats pel Tribunal Internacional de La Haia, seran anys engarjolats, però encara avui hi ha gent que reivindica els ideòlegs de la neteja ètnica. Tremendo!

Davant la injustícia i el feixisme no és pot mirar cap una altra banda. Ni ahir, ni avui, ni demà.

1995-2020. Bòsnia, Tuzla, Srebrenica, al cor!

Àngels Tomàs, veïna de Gràcia i consellera de BComú al Districte