Nova normalitat? Millor transformar la realitat

Miguel Salas

La pandèmia ha canviat les nostres vides i canviarà el nostre futur. Però hi ha coses en aquest regne d’Espanya que sembla que no canvien mai: l’actitud antisocial i retrògrada de les dretes, la crispació política quan està a l’oposició i la persistent intervenció antidemocràtica de la justícia i la Guardia Civil.

Mentre que la solidaritat i la cooperació ha estat la resposta de la gent del poble, els sanitaris jugant-se la vida per salvar vides, milers de persones col·laborant perquè els seus veïns i veïnes tinguessin aliment, centenars de milers sense poder treballar i amb un futur més que incert… les dretes s’han llançat a una guerra sense quarter d’amenaces, insults, mentides i despropòsits, començant amb la cançó del «govern il·legítim». És tal la seva supèrbia que consideren que només ells poden decidir què és o no legítim. Com sempre, els importa ben poc el patiment dels altres, encara que s’omplin la boca de la paraula Espanya, sinó recuperar el poder per seguir defensant els privilegis dels més rics i mantenir les polítiques antisocials i insolidàries dels últims anys, això que vulgarment coneixem com neoliberalisme.

Perquè l’objectiu d’aquesta campanya de les dretes no és només debilitar i intentar fer caure el govern, sinó també tapar el balanç de les seves polítiques. La pandèmia ha deixat al descobert les terribles repercussions socials de les retallades en sanitat, en investigació, en ensenyament o en polítiques públiques. Mentre una majoria de la població ha pres consciència que la veritable resposta al virus, més enllà de la vacuna, està en tenir una potent sanitat pública, en polítiques públiques per protegir la població, en inversions públiques per combatre l’atur, la dreta vol protegir tot el que va fer per seguir mantenint aquestes polítiques que tant mal van fer i segueixen fent. Aquest és un aspecte important per entendre aquesta ofensiva, en part desesperada, de les dretes.

Per tant, tot s’hi val. Aquesta campanya ni tan sols és nova. Només cal recordar la que Aznar i els seus van realitzar en l’última etapa del govern González. Els atacs i brams d’Álvarez Cascos, Miguel Ángel Rodríguez o Jaime Mayor Oreja segur que han servit de guia per als seus acòlits. La utilització dels morts és un altre dels seus fils conductors. Ho han fet, i ho segueixen fent, amb els d’ETA (s’obliden dels que van morir per la guerra bruta de les clavegueres de l’Estat) amb els de l’11-M i ho fan ara amb els del Covid 19. Evidentment, és una utilització partidista i maquiavèl·lica per jugar amb els sentiments, i hipòcrita quan en són ells els responsables, com en el cas de les persones que van morir en l’accident de metro de València. Tot s’hi val.

Voler orientar la responsabilitat de la propagació de virus cap a les manifestacions del 8-M és tot el contrari de cercar la veritat. Des que es va declarar l’estat d’alarma i es va confirmar la important propagació del virus a Madrid, les dretes van llançar la faula sobre el 8-M. Era igual que durant els dies previs s’hagués realitzat un acte de Vox o que hi hagués hagut trobades esportives de masses, tot era igual, el que es pretenia tapar és la responsabilitat de les polítiques sanitàries del PP a la Comunitat de Madrid, on havien estat incapaços de preveure absolutament res. Aquesta campanya té l’objectiu d’atacar una de les coses que més temen i odien: manifestacions massives i de dones que exigeixen i lluiten pels seus drets.

Qualsevol pla de les dretes necessita de l’estreta col·laboració dels aparells de l’Estat, quan no en són la punta de llança. Aquí hi ha la seva força, al costat del suport dels grans poders econòmics. En tota vil operació no podia faltar la justícia i la Guardia Civil, en altres ocasions és també l’exèrcit o la policia i/o l’Església. Una jutgessa de Madrid inculpa el delegat de govern a Madrid i el fa responsable de la propagació del virus per haver permès les manifestacions del 8-M. Des de la Guardia Civil s’elabora un informe utilitzant mentides i falsedats publicades a la premsa digital de dretes, que surt a la llum pública i obliga el ministre de l’Interior a destituir el coronel Pérez de los Cobos. Personatge amb un reconegut passat lligat a l’extrema dreta, que va dirigir el dispositiu repressor durant l’1 d’octubre de 2017 a Catalunya i les declaracions del qual van ser àmpliament utilitzades pel Tribunal Suprem per condemnar els dirigents de la rebel·lió catalana. Un còctel explosiu en mans dels propagandistes de les dretes. Si el govern pensava neutralitzar les forces de seguretat «blanquejant-les» amb la seva aparició a les rodes de premsa, aquí hi ha la resposta. El guàrdia civil que hi apareixia, Laurentino Ceña, dimiteix en solidaritat amb Pérez de los Cobos, encara que la seva valentia tenia poc recorregut, ja que la primera setmana de juny s’havia de jubilar.

Aquesta col·laboració entre les dretes i els aparells de l’Estat, i les seves clavegueres, és un modus operandi en aquest país. S’ha utilitzat obertament contra la rebel·lió catalana, o per condemnar els joves d’Altsasua, per espiar dirigents independentistes catalans, per acusar de terrorisme a joves dels CDR (comitès de defensa de la república) i un llarg etcètera. El «a por ellos» ja no és només contra la rebel·lió catalana, s’ha convertit en un crit de les dretes contra els demòcrates, contra els que defensen la sanitat pública o contra els que s’oposen a les seves polítiques. Era una cosa evident, quan es retallen drets i llibertats a una part acaben afectant a tots. És un fidel reflex d’allò en què s’ha convertit el règim del 78: l’estreta col·laboració d’institucions de l’Estat amb les polítiques de les dretes. Quan diem que cal posar en pràctica els valors republicans, la lluita per la república, és perquè no hi haurà un exercici real de drets i llibertats sense netejar tot el que queda, i és molt, de l’herència del franquisme que ha estat incorporat i forma part de l’actual règim monàrquic.

I això no ha fet més que començar. La crispació seguirà perquè pràcticament és l’única estratègia de les dretes, i no només per desgastar el govern sinó per crear un ambient de cansament i desprestigi de la política, de presentar-se com salvadors de la pàtria, d’un gir reaccionari en allò social i en els drets, que només pot ser aturat per l’ànsia de la majoria de la població pel servei públic i la unitat en la mobilització social.

Quina reconstrucció?

Les fases de desescalada estan progressant a tot el país i probablement en poques setmanes desapareixerà l’estat d’alarma, i en despertar d’aquest malson  ens trobarem amb una brutal fallida econòmica i un augment de l’atur fins a nivells gairebé mai vistos, amb milers de famílies a qui els faltaran els productes bàsics per alimentar-se, amb desnonaments altra vegada en marxa i una crisi social i internacional de conseqüències impredictibles. El millor antídot contra les dretes és encertar en el diagnòstic i les mesures per afrontar aquesta duríssima crisi.

Es parla de la necessitat de pactes per a la reconstrucció (s’ha creat una comissió al Congrés dels Diputats, els sindicats també exigeixen pactes i en algunes ciutats s’han iniciat processos de diàleg) i, en canvi, és més que difícil imaginar-se una política de pactes amb la campanya actual de les dretes. L’important és debatre sobre els continguts. Un exemple podria ser el pacte signat entre PSOE-Unides Podem i Bildu per derogar la reforma laboral i permetre que els ajuntaments puguin utilitzar els seus superàvits. Les dretes es van llançar com hienes contra aquest pacte. Cal posar en qüestió la idea que d’aquesta crisi n’hem de sortir units. Units amb qui prefereix una sanitat privada o concertada però pagada amb diners públics? Units amb qui aposten pel totxo, o sigui per l’especulació immobiliària, com la presidenta de la Comunitat de Madrid? Units amb l’extrema dreta que defensa polítiques neoliberals encara més extremes i una retallada de drets?

Els pactes que es necessiten són els que donen resposta a l’emergència econòmica i social que s’ha creat. L’ingrés mínim vital que acaba d’aprovar el govern és un pas, encara que insuficient, – «No cobreix les nostres expectatives, però és una mesura molt important» – es diu des de CCOO. Molt més convenient i pràctica seria una renda bàsica universal, com hem defensat des d’aquestes pàgines. El que està en joc és qui paga: si els més rics o les classes populars. Perquè, tinguem-ho ben present, es tracta de lluita de classes.

Les mesures que es necessitarien són bastant precises: reforçar tot el que sigui públic (sanitat, ensenyament) garantir ingressos bàsics per a tota la població; garantia de subministraments d’aigua, gas i electricitat; mesures contra els desnonaments i control dels lloguers; plans d’inversió públics i de reorientació industrial; una planificació democràtica de l’economia per controlar les inversions i els preus; avançar cap a una banca pública; derogar les lleis injustes i antisocials de l’època de Rajoy, com la reforma laboral, la llei Montoro i la llei mordassa; impostos per a qui més té… Propostes que han estat explicades en articles anteriors. Es tracta de les mesures mínimes que aquest govern hauria de prendre per anar a l’arrel dels problemes que aquesta dura crisi ens obliga a afrontar.

Existeix una majoria social i política per avançar en aquesta direcció? Hi és. Són les forces polítiques que van permetre la investidura de Pedro Sánchez, són variades i no totes coincideixen en les mateixes propostes, però un pacte social i democràtic entre elles és el que podria donar una resposta en la direcció que plantegem. Aquesta aliança hauria, a més, d’ampliar-se amb els sindicats, amb els moviments socials, de dones, amb els ajuntaments, per mostrar que efectivament són possibles altres polítiques. L’aixecament del confinament està animant accions i manifestacions, concentracions en el sector sanitari, lluita de Nissan contra el tancament, respostes solidàries a l’alarma social, etc. La mobilització social ha de ser l’empenta per animar aquestes polítiques i ampliar les aliances.

Més que una nova normalitat el que es necessita és avançar cap a una transformació social i democràtica, que és una pugna encara sorda, però molt potent, entre els interessos de la immensa majoria de la població treballadora no rica i l’oligarquia que segueix tenint el comandament i no vol deixar-lo anar. Perquè es necessita resoldre a favor de la majoria treballadora la contradicció entre les necessitats col·lectives que la pandèmia s’està plantejant i els interessos privats d’una minoria que controla els més importants ressorts econòmics i de l’Estat. I això exigeix mobilització, lluita i unitat.

Es poden trobar molts exemples per insistir que la nova normalitat no sigui un retorn a fórmules del passat, no pot repetir-se la situació de la sanitat pública, caldrà canviar moltes coses en l’ensenyament, val molt més la pena invertir en investigació que comprar un tanc, etc. El tancament de Nissan és un altre exemple. Cal lluitar perquè no es tanqui i salvar els milers de llocs de treball directes i indirectes (prenent totes les mesures que siguin necessàries) però també cal plantejar-se el tipus de política industrial que es necessita per al futur (que no ha existit ni en el govern central ni en el català) i afrontar amb mirada de futur dels problemes de la mobilitat i del tipus de vehicles necessaris davant les diferents crisis a què s’enfronta la humanitat. L’escriptor centreamericà Augusto Monterroso va escriure un dels contes més breus de la literatura: «Quan va despertar, el dinosaure encara hi era». Que en despertar d’aquesta pandèmia no ens tornem a trobar.

FONT: SinPermiso (https://www.sinpermiso.info/)