Els valors universals del moviment feminista són llum per a la foscor d’un sistema que infravalora les cures i recursos essencials en la vida
La pandèmia del coronavirus a l’època de la globalització és mortífera per a la humanitat, la naturalesa, el sistema econòmic i polític; per descomptat, per a les dones, les criatures i els homes. Tot el planeta està amb l’economia al ralentí. A la sanitat pública, amb les treballadores a primera línia, li toca fer ingents esforços per salvar vides i per pair les morts. La ciència, a marxes forçades, intenta trobar una vacuna, després de deu anys de menysprear els avisos del personal investigador. Les professions feminitzades són les que es dediquen en bona part a les cures, a la salut i a la vida de les persones; fins i tot, de la natura. Els valors d’aquesta sororitat: compromís i amor als recursos públics, als béns comunals i als drets universals.
Cosetes quotidianes
Començo aquestes notes amb unes petites experiències viscudes en el meu dia a dia en l’acompanyament de dones en situació de violència de gènere. Després seguiré amb les contradiccions que ens trobem les entitats feministes quan desenvolupem els projectes destinats a les dones.
A finals de març, a Catalunya, a una dona immigrant i refugiada des de fa deu anys, que arrossega una agressió continuada per part de la seva parella des de fa vint anys, que ha fet l’impossible per recuperar la seva vida i la de les seves filles, que porta sis anys depenent dels recursos públics, els Serveis Socials la treuen ara del circuit d’atenció, tot i estar malalta, en crisi d’ansietat i desesperació, perquè ha començat a cobrar una pensió de 600 €, considerant que ja pot afrontar les seves despeses mensuals. Aquest és el trist viacrucis que passen la gran majoria de dones que no troben el suficient suport en la reparació del mal causat.
Un sobreesforç per adaptar els projectes al confinament
Des del primer moment del confinament, la Plataforma unitària contra les violències de gènere de Catalunya (formada per 130 entitats) i l’Associació Hèlia dones (de suport a les dones que pateixen violència de gènere), hem buscat i trobat la manera de seguir donant suport a cada dona, escola o entitat, que està o s’acosta als projectes en curs; amb més intensitat si és possible que abans del Covid-19, amb la idea d’alleujar i resoldre les dificultats que agreugen l’aïllament en què ens trobem.
Hem aportat tots els nostres recursos humans i materials per canviar i adaptar ràpidament la manera d’abordar la situació de crisi sanitària i econòmica, inclosa l’endèmica d’emergència feminista.
El ventall d’activitats és ampli: atenció telefònica i online; sessions de les activitats dels projectes presencials adaptades al confinament individual; noves xerrades i formació en línia (des d’Instagram Live, Facebook, YouTube); tallers de ioga; biodansa; dinàmiques i metodologies imaginatives útils en un entorn difícil amb instruments tecnològics poc coneguts; coordinació i planificació a través de les plataformes telemàtiques (Jit-Si meet, Zoom, Skype); grups de suport material i informació de tots els recursos públics.
Així mateix, hem sostingut la interlocució amb les administracions per transmetre la realitat que estan vivint les dones i exigir els recursos mínims adequats, és a dir, els que s’anomenen essencials.
Les sessions de teletreball resulten esgotadores, però la il·lusió i el treball realitzat amb convicció són molt gratificants.
La manca de recursos resulta escandalosa
I amb què ens trobem? Amb unes barreres i protocols administratius en els tràmits que persisteixen en la nova emergència de la pandèmia. Una manca de recursos tan escandalosa que arriba a posar en dubte l’esforç i la bona voluntat, tant de les entitats feministes com de les institucions i professionals.
Les persones i institucions més properes queden frenades per mil i una disposicions, normes administratives, lleis i mesures polítiques. Patim decisions governamentals de qui, mentre amb la boca petita defensen actuar davant l’emergència en funció dels recursos i serveis públics generals, s’adapten de fet i en la majoria de les ocasions als interessos privats i parcials de les grans empreses, les farmacèutiques, la sanitat privada i concertada, a les fortunes immenses i a les corporacions. Es tracta de sectors socials minoritaris però poderosos, que només entenen el seu benefici i, que de tant en tant, practiquen l’almoina, la caritat i la compassió per les desgràcies de la gent treballadora, pobra i immigrada.
Això no és fruit del coronavirus, és una cosa molt més profunda i arrelada a la societat i a l’ordre de valors morals. Fa anys que estem denunciant la manca de resposta pel que fa a l’habitatge, a l’atenció a les cures, a l’absència d’una visió de gènere, a la incapacitat d’aportar recursos per reparar el mal causat pel maltractament i el masclisme.
Les dones, i les seves filles i fills, no només necessiten acompanyament emocional i eines per afrontar la situació, necessiten més credibilitat en l’acompanyament jurídic i social.
Fa setze anys que es va aprovar la Llei estatal 1/2004 de protecció integral contra la violència de gènere, i dotze anys que va entrar en vigor la Llei catalana 5/2008 del dret de les dones a l’eradicació de la violència masclista. En la celebració del desè aniversari d’aquesta última al Parlament de Catalunya, vam expressar als diputats i diputades que, malgrat els avenços de la llei, la seva implantació no està a l’alçada ni de les demandes del moviment feminista, que protagonitza grans mobilitzacions mundials, ni de les demandes de la realitat del nostre dia a dia en atenció, prevenció i sensibilització.
Les dones son reduïdes a números i prioritats alienes a la vida
Les entitats que col·laborem en aquesta lluita per l’eradicació de la violència masclista, tant en atenció com en prevenció, entrem en un circuit pervers.
En realitat, alleugerim les llargues llistes d’espera dels serveis públics dedicats a la violència de gènere atenent dones directament. Acompanyem en els processos de violència, generem metodologies per a la formació de les professionals, al sector de l’ensenyament i en tots els àmbits socials. Ens dirigim amb èxit a tota la ciutadania per poder transformar i liderar els canvis. I ens veiem obligades a fer-ho de forma precària.
Les institucions són avares a l’hora de facilitar recursos i que puguem desenvolupar aquest treball vital en condicions suficients. Si la llei ja és limitada, més limitada resulta davant l’emergència existent, tant en la insuficiència dels pressupostos com en el sosteniment de les entitats i persones dedicades, ja siguin professionals o voluntàries. A les administracions prima el criteri que el nostre compromís i vocació ens empeny a fer-ho, ja que les dones, mitja humanitat, ho necessiten. Uns copets calorosos a l’esquena, abraçades, petons i discursos benintencionats que desdibuixen unes condicions de treball precàries i uns recursos ínfims.
Ens topem amb unes polítiques públiques i unes administracions enquistades en normes i gestió burocràtica que priva d’ànima i cor les dones i la situació que travessen, les redueix a xifres i prioritats alienes a la vida, com si no existís cap símptoma de l’emergència feminista.
Molt sovint hem de tractar amb uns models d’educació, atenció i salut que alimenten els estereotips vigents. És l’imperi de la imposició del binomi dona-home que perpetua el domini dels homes sobre les dones, sustentat pel sistema moral i institucional patriarcal.
Encara que una part de les polítiques públiques ha reconegut la lluita feminista i les entitats pels drets de les dones, no hem aconseguit la valoració suficient i pràctica, essencial, ni el nivell de recursos que necessita el sector que suporta aquesta part de treball social on no arriba l’administració. La concreció de les administracions valora i formalitza els recursos públics als quals accedim d’una manera que ens manté com un sector, insisteixo, de treball altament precari i incert.
Cada any el nostre treball en els diferents projectes depèn de les convocatòries que realitzen les diferents administracions. Ja fa anys que estem en crisi, entre altres raons perquè les subvencions, contractes o convenis no financen l’estructura operativa mínima necessària per dur a terme els projectes. Tot i ser programes altament provats i necessaris, any rere any es posen en qüestió, mentre consumeixen una gran quantitat de temps i esforços en gestió administrativa en detriment de la feina de camp per dur-los a terme i a bon fi.
L’administració posa més l’accent en l’aspecte justificatiu comptable de la despesa econòmica, amb molts requeriments durant tot l’any, que obliguen a una gran quantitat d’hores de treball emprades per les entitats i per la pròpia administració, que en el nucli essencial del contingut , qualitat i utilitat del desenvolupament del projecte.
Els grans recursos administratius que s’empren per fer aquestes convocatòries, tot i l’enrevessat procés, podrien convertir-se en eines d’acompanyament a les entitats per fer més fàcil i eficaç el nostre treball.
Una petita idea: aquests recursos es podrien dedicar a pagar les subvencions puntualment. La gran majoria arriben el quart trimestre del l’any, i això dificulta la situació; aniria molt bé conèixer amb més celeritat la seva resolució i que les subvencions cobrissin períodes més llargs per poder planificar les finances. Hi ha moltes entitats que han de demanar crèdits als bancs per esperar el cobrament de les subvencions, però no poden incloure-hi els interessos.
Amb la pandèmia del coronavirus totes aquestes mancances que fa temps estàvem denunciant i reclamant-ne la resolució s’han aguditzat. Les entitats petites que vivim al dia, submergides en aquesta precarietat estructural, sabem que sense una reacció urgent de polítiques públiques no podrem resistir la manca de finançament.
Gabinets de crisi i coordinació dels recursos i serveis a les dones amb les entitats feministes
Es necessita saber com aniran les subvencions i/o els contractes d’aquest any. Estem lluny d’obtenir una ràpida resposta sobre com es presenta el futur. Tot són incerteses.
Per a les dones que pateixen violència masclista s’han habilitat respostes telefòniques; una bona mesura, però no es veuen per enlloc les solucions efectives. Els diferents departaments de la Generalitat o dels ajuntaments es van traspassant les responsabilitats. Les entitats feministes implicades hem reclamat des del primer dia un gabinet de crisi amb totes elles, una coordinació que inclogui compromís i coresponsabilitat en la presa de decisions, on per descomptat també puguem participar les que estem en primera línia amb les dones i criatures que pateixen violència de gènere.
Necessitem coordinació efectiva i responsabilitat conjunta.
Totes les veus que ens arriben de les administracions ens diuen que aniran amb tanta agilitat i força com puguin, però que a causa del teletreball o de la falta d’infraestructures, el més segur és que tots aquests processos burocràtics depenguin encara més de nosaltres.
Les administracions indiquen a les entitats que no saben d’on treure i augmentar els recursos en aquest moment d’emergència. Mentrestant, cada dia que passa empitjora la situació, i tot i que algunes mesures informatives han millorat, les solucions no van gaire més enllà de les bones intencions.
Diversos manifestos reclamen una reacció en consonància amb la situació extraordinària que vivim.
El contingut d’aquesta veu de les entitats compromeses planteja la necessitat que, en lloc d’aturar-se o ajornar, s’agilitzin i superin els obstacles burocràtics per a la resolució i el pagament de les subvencions, així com les contractacions de totes les administracions públiques.
És imprescindible que es faci un ajust i es faciliti la flexibilitat en els projectes en funció de les necessitats, les metodologies i les despeses estructurals de cada entitat, donada la situació de confinament i de crisi econòmica sense precedents. La necessitat d’ajudes directes fa un soroll eixordador, cal un pla de contingència perquè totes les entitats feministes puguin continuar la seva tasca d’atenció, de prevenció, sensibilització i investigació.
Aquesta crisi ens està donant la raó després de molts anys de lluita abnegada i mobilització al carrer pel reconeixement de la feina de cures i el sosteniment de la vida. Hem d’acabar, sense hipocresies fal·laces, amb les violències masclistes, la violència sexual, les discriminacions en el món de la feina i la precarietat.
Ara que s’ha aturat el món, les dones estem en la primera línia en un aclaparador 80% realitzant les tasques de cures en la salut. Ho confirma que hi hagi més dones infectades del coronavirus; no per ser dones, sinó per ser majoria en les professions -ara de risc- feminitzades. Hi ha majoria de dones a la sanitat, a la llar, al treball social, la neteja, als grups de persones voluntàries.
En infermeria, 85% dones; farmàcia, 70% dones; neteja, 90% dones. Les metgesses són majoria, i les caixeres de supermercat són el 80%. En tots aquests àmbits cal prendre mesures urgents, tenint en compte que de nou s’ha comprovat l’impacte de gènere en aquesta pandèmia. Cal segregar per sexes totes les dades i actuar en conseqüència.
En els manifestos s’exposa la necessitat que no es retardi més el pla de mesures urgents respecte de l’atur, sobre l’augment de la pobresa del més del 50% del treball precari o d’economia de supervivència, que resta fora de totes les cobertures oficials . És urgent fer efectiva, sense tràmits burocràtics dilatoris, una renda universal de quarantena, o mínim vital, compatible amb qualsevol altra renda que pugui arribar a totes les persones en situació crítica.
En el confinament, és urgent la regulació automàtica de totes les persones estrangeres per poder accedir a les prestacions i assolir tots els drets de ciutadania. Tinguem en compte que hi ha municipis que fins i tot neguen l’empadronament a les dones, així que ni tan sols existeixen per a tranquil·litat de les estadístiques, el repartiment de recursos i la hipocresia moral de responsables econòmics i dirigents públics.
En general i en particular, és urgent agilitzar i mantenir la intervenció integral en els casos de dones en situació de violències masclistes, l’habitatge social immediat i mantenir els recursos previstos pel Pacte d’Estat.
La normalitat del valor del factor privat prioritari respecte dels serveis públics vitals ha permès l’actual desgavell.
La pandèmia ha posat en evidència la debilitat del sistema econòmic capitalista i patriarcal. Moltes persones pensen en la tornada a la normalitat, però també comencen a veure que aquesta «normalitat» prèvia al coronavirus és la que ha causat aquest caos.
La normalitat que acceptava les grans retallades socials en sanitat i ensenyament; la raó econòmica que acceptava i instaurava el treball precari per a una gran majoria de la població; l’acceptació de la desigualtat que eixamplava la bretxa salarial entre homes i dones; les concepcions i interessos privats que no tenen en compte la sostenibilitat de la planeta. Aquesta normalitat és la que ha trobat el terreny preparat per estendre el coronavirus. La normalitat inepta que no disposa de suficients recursos per a la cura de la gent a tot el planeta. No volem tornar a aquesta normalitat tan anormal i perniciosa.
La crisi de la bombolla immobiliària el 2008 ja va posar en evidència que es tractava d’una crisi sistèmica, però encara els poderosos van poder enganyar la gent i van salvar els bancs, que deuen 65.725 milions d’euros públics.
Durant tot aquest temps hi ha hagut una part de la societat que sí que ha reaccionat; per això s’han reforçat els moviments socials, i al menys les dones de tot el món han començat a rebel·lar-se i a llançar-se a la lluita pels seus drets.
El coronavirus es converteix en una crisi més catastròfica del sistema.
El moviment feminista, amb l’impuls de valors universals, dels drets equitatius i de les minories, amb la seva lluita contra tot privilegi, té molt a aportar en la configuració d’un nou món sense explotació, dominació i sense violència de gènere.
Tenim una oportunitat per al canvi
Des del mateix dia del confinament comença una batalla entre els amos de l’economia de mercat privat, del capital, entre els líders del món, que busquen com aprofitar aquesta crisi per enfortir els seus negocis sostenint el sistema al preu que sigui, i els 7.500 milions de la població, la gent senzilla i treballadora, arran de terra, que busca com fer un món on la violència contra les dones sigui impensable. Un món on el sector de la salut i els recursos públics tinguin prevalença respecte als privats i on els drets universals siguin efectius. Una societat on es treballi per un planeta sostenible, en la qual la cura per la vida tingui més importància que els guanys d’uns pocs poderosos que exploten la resta sense miraments.
Està a les nostres mans, juntes podem caminar amb determinació cap a aquesta construcció d’un món que posi en valor la cura de les persones, la transformi i acabi amb el patriarcat de fa quatre milions i mig d’anys.
Montserrat Vilà Planas
Presidenta de la Plataforma Unitària contra els Violències de Gènere de Catalunya.