A la cruïlla: satisfacció pública de necessitats o tornada a l’austeritat?

En tres setmanes, des del 10 de març -quan el Govern de coalició progressista (GCP) va aprovar el primer dels seus quatre reials decrets llei de mesures econòmiques i socials que han acompanyat la Declaració de l’Estat d’Alarma del dia 13- fins al Consell Europeu del passat dijous 26 de març s’ha recorregut un camí del Gòlgota que ha situat el Regne d’Espanya en una terrible cruïlla.

Resumir-ho no és fàcil, però bàsicament una bona part de les mesures adoptades pel GCP depèn per ser sostenible d’una mutualització del deute generat per les mesures fiscals en el marc de la zona euro, els coronabons o qualsevol mecanisme similar. Si no és així, aquest esforç fiscal imprescindible condemnarà la perifèria de l’euro a una sagnia econòmica cap al centre europeu excedentari, sotmesa a una austeritat reforçada i interminable i a la vigilància de la troika, sigui quina sigui la forma que adopti.

L’aposta dels qui es neguen a la mutualització del deute – Alemanya, Holanda, Àustria i Finlàndia- és que les terribles tensions que això introduirà a l’euro com a moneda única i a la Unió Europea se superaran al seu favor com un mal menor, perquè l’alternativa d’una ruptura sembla inimaginable pels seus costos per als països de la perifèria, especialment Itàlia i el Regne d’Espanya.

La cruïlla que va viure la Grècia de Syriza ressorgeix en les noves condicions d’una recessió anunciada, però desencadenada amb una gravetat sense precedents per la pandèmia del coronavirus. Davant la manca de «solidaritat», eufemisme que amaga la recerca estricta d’interessos nacionals, Jacques Delors ho ha dit molt clarament: «la UE corre un risc mortal».

L’escenari europeu i les seves primeres conseqüències internes

El Consell europeu va posar un primer termini a aquest pols que s’acosta -que tindrà avenços i retrocessos en un o altre sentit, fins a una decantació definitiva en 15 dies, quan l’Eurogrup que presideix el portuguès Centeno elabori el seu pla d’acció davant la recessió. En una carta anterior del 24 de març, Centeno va resumir les mesures adoptades pels estats membres i la Comissió Europea com a mesures fiscals per valor del 2% del PIB de l’eurozona i una injecció de liquiditat del 10 al 13% del PIB de l’eurozona en el marc de la flexibilitat acordada i prevista en el Pacte Fiscal europeu, sense qüestionar-ho.

Per la seva banda, el Banc Central Europeu, que presideix Christine Lagarde, havia anunciat el 18 de març un nou programa especial de flexibilització quantitativa per fer front a la crisi del coronavirus (PEPP), amb la compra de bons públics i privats per valor de 750.000 milions d’euros el 2020. El PEPP va ser activat en la seva primera fase el dia 20 de març, amb 120.000 milions, i hauria de permetre un finançament global de 1,8 bilions d’euros via crèdits a l’eurozona.

Aquesta ingent injecció de liquiditat monetària per donar suport al dèficit fiscal inicial empal·lideix en aquesta primera fase davant les prediccions de Lagarde, que la recessió desencadenada per les mesures de confinament i la paralització de l’economia europea suposaran una caiguda del 4 al 10% del PIB de l’eurozona, amb els models d’escenaris actuals.

Però la successió de dates té la seva importància per comprendre com funcionen els mercats capitalistes en aquestes circumstàncies. Així, el GCP va ordenar a Hisenda la primera emissió de deute públic en la nova situació el dia 19, un dia després de l’anunci del BCE, però un dia abans que entrés en vigor el PEPP. En total 5.040 milions d’euros, en els corresponents trams a 3, 7, 10 i 13 anys. El dia anterior, la prima de risc del deute espanyol estava a 160 punts i amb l’emissió es va estabilitzar al voltant dels 100. Les taxes d’interès van experimentar una significativa pujada (a 10 anys del 0,182% anterior al 0,661%) però en uns marges de gestió bastant manejables gràcies al PEPP. Les agències de ràting van reaccionar l’endemà passat mantenint les seves modestes qualificacions d’A (notable) de Standard&Poors i de Baa1 de Moody’s.

Aquesta relativa tònica d’optimisme sobre l’aplicació del paquet de mesures fiscals anticrisi -que a la fi havia alleujat el debat en el propi Consell de Ministres del GCP sobre el ritme i l’abast de les prudents mesures aprovades en els tres primers reials decrets llei ( 6, 7 i 8/2020) – es va veure accentuada abans del Consell europeu per l’article de Mario Draghi al Financial Times el 25 de març, donant suport a les mesures de Lagarde de la setmana anterior i proposant un programa de liquiditat sense fons per alimentar un augment molt ràpid i significatiu dels dèficits pressupostaris fins al 5% del PIB, i per la carta d’aquest mateix dia al President de Consell europeu Charles Mitchel dels set primers ministres de la «perifèria de l’euro» (incloses França i Bèlgica), proposant un «instrument comú de deute» i el manteniment del mercat únic europeu de béns sanitaris davant els bloquejos dels estats productors.

Així es va arribar a la cruïlla de Consell europeu del dijous 26 de març, amb un enfrontament obert, sense acord més enllà del termini de 15 dies perquè l’Eurogrup produeixi una proposta de pla, després de 6 hores de videoconferència.

El desplegament condicionat de les mesures de govern

Mentrestant, a l’escenari intern, la pandèmia de coronavirus multiplicava exponencialment dia a dia els contagis i el nombre de morts, superant les xifres xineses, tot i el suport a les mesures de confinament previstes en la Declaració de l’Estat d’Alarma i la disciplina social. La sanitat pública i l’heroisme dels treballadors de la sanitat, aplaudits cada tarda a les 8 pm, contenen com poden un desbordament sense precedents, maleint cada dia les retallades de la despesa pública sanitària de més de deu anys i els models de privatització i de gestió concertada impulsats per les polítiques d’austeritat de governs anteriors, sobretot del PP però també del PSOE, en el seu intent de subordinar les necessitats assistencials als beneficis dels grans fons d’inversió en el sector. La manca d’una política industrial de seguretat de subministraments sanitaris, la completa privatització del sector farmacèutic que ha vampiritzat durant anys la despesa sanitària pública, s’han pagat amb un nombre important de morts.

Capítol a part en aquesta llista d’horrors han estat les residències de gent gran, on s’han produït escenes dantesques. Per posar l’exemple de la Comunitat de Madrid: 25 residències públiques per a 6.258 places, que han tingut una taxa de mortalitat de l’1,6% i 102 morts; 450 residències privades o concertades, per 45.773 places, amb una taxa de mortalitat del 2,1% i 999 morts.

Com hem estat testimonis, el GCP i les diferents administracions han hagut de respondre i aprendre dels seus errors sobre la marxa. La lògica de les mesures adoptades ha estat la d’anar tapant forats a mesura que es produïa la pressió social i s’intentava equilibrar interessos en el marc dels acords europeus. De nou, és interessant veure la correlació entre l’adopció de mesures pel GCP i la Comissió Europea i el BCE, que dona una idea de la seva prudència i moderació davant de les acusacions de «radicalisme ideològic» de la dreta extrema, la de les banderes a mitja asta o de la poció feixista de l’article 155 per a tot i de l’estat d’excepció militaritzat.

El 10 de març, quan el GCP decideix la urgent Declaració de l’Estat d’Alarma del dia 13, aprova el RDL 6/2020, amb mesures sense quantificar relatives a l’extensió de les activitats de la SAREB fins 2027, evitant que siguin malvenudes a fons voltors, i apuntant un pla d’habitatge públic de 10.000 habitatges socials; flexibilització de la normativa bancària sobre el crèdit; protecció de deutors hipotecaris davant de desnonaments; i assimilació de les baixes per contagi o confinament als accidents de treball. Tot això hauria de marcar l’»orientació social» de la concentració en una sola autoritat de l’Estat d’Alarma, posant en quarantena l’Estat de les Autonomies, i fer-la acceptable als suports parlamentaris i socials del GCP.

El dia 12, alhora que el BCE anunciava les seves primeres mesures, (encara dins del programa TLTRO III, estabilitat dels interessos entre 0% i 0,23% i compres de bons per valor de 120.000 milions), el GCP va aprovar el RDL 7/2020 amb les primeres mesures quantificades, a càrrec del Fons de Contingència: 1.000 milions per al Ministeri de Sanitat i 25 milions per assegurar el dret a l’alimentació infantil a través de les comunitats autònomes, així com l’ampliació de la línia de crèdit oberta per a Thomas Cook per la moratòria de sis mesos del deute tributari de les PIMEs del sector turístic i altres negocis amb un volum inferior als 6 milions.

Aquest mateix 12 de març, es produeix un primer acord entre els sindicats CCOO i UGT i les patronals per sol·licitar al GCP ampliar la raó de força major en la sol·licitud d’ERTOs, traslladant a la Seguretat Social el pagament del 80% dels salaris dels treballadors en atur tècnic per raó de la pandèmia, per evitar acomiadaments i fallides.

El 13 de març, la Comissió Europea anuncia el seu primer paquet de mesures, flexibilitzant el límit del dèficit fiscal del 3%, en el marc de el Pacte Fiscal (art.107) i agafant del pressupost i els fons europeus existents 1.000 milions d’euros per garanties a les PIMEs, moratòria de deutes a Fons Europeu d’Inversions, 179 milions del Fons d’Adaptació a la Globalització i la possible utilització de 37.000 milions dels Fons de Cohesió. Pocs dies després, França anuncia un paquet de mesures per 45.000 milions i un programa d’injecció de liquiditat via tributària i d’avals de 300.000 milions. Itàlia feia públic un paquet immediat de 25.000 milions.

El RDL 8/2020 del GCP no es va aprovar fins al 17 de març, després, sembla, d’un fort debat. L’aportació real se situa en 17.000 milions, dels quals es destinen 300 milions per a un Fons Social Covid-19 per transferència a les comunitats autònomes per a la seva despesa social i 30 milions per a investigació mèdica del coronavirus. En el terreny laboral i recollint l’acord entre sindicats i patronal, es decreta el trasllat a la Seguretat Social de la prestació extraordinària per cessament d’activitat, aplicant el 70% a la base reguladora, als treballadors per compte propi o autònoms, les activitats dels quals quedin suspeses o els seus ingressos reduïts un 75 % en relació amb la mitjana de facturació del semestre anterior. També s’exonera  les empreses del pagament del 75% de l’aportació empresarial a la Seguretat Social, i del 100% de la quota quan es tracti d’empreses de menys de 50 treballadors si mantenen l’ocupació. També podrà tenir impacte en els pressupostos de l’INEM la suspensió de contractes o la reducció temporal de la jornada de treball, reconeixent el dret a la prestació contributiva per desocupació a les persones treballadores afectades, encara que no tinguin el període d’ocupació cotitzada mínim necessari per a això.

En el terreny dels avals, el GCP compromet potencialment fins a 117.000 milions públics i en preveu d’altres de caràcter privat fins als 200.000 milions, el que suposaria al voltant del 20% del PIB en cas de materialitzar-se. Amb això, la previsió de govern sembla situar-se al llistó superior de les previsions del possible programa europeu. Però el ritme d’aquest és més lent. Fins al dia 20 el BCE no flexibilitza les mesures de provisió davant la possible moratòria d’hipoteques, ni activa la línia del PEPP; i l’Eurogrup no acceptarà la proposta de flexibilització en el marc del Pacte Fiscal europeu i la clàusula d’excepcionalitat fins a la seva reunió del dia 23. Però els ERTOs s’havien disparat: en una sola setmana havien superat el total dels últims sis anys, situant-se per sobre del mig milió de treballadors. I la predicció de CEPREDE és que pot arribar als 2,5 milions.

El quart RDL, el 9/2020, de 27 de març, un dia després del Consell europeu, decretava com improcedent l’acomiadament per causa major amb ocasió del COVID 19, augmentant la compensació de 20 a 33 dies, com un nou mecanisme de dissuasió per a l’ajust de plantilles a favor dels ERTOs.

Finalment, almenys de moment, i davant el perill de col·lapse dels sistemes sanitaris, el GCP ha decretat el 29 de març el confinament general, paralitzant l’activitat econòmica no essencial des del 30 de març al 9 d’abril. Es preveu el manteniment del teletreball, es publica una llista restringida de les activitats essencials i s’estableix la recuperació de les hores perdudes de manera espaiada en el temps, però mantenint els salaris i descartant l’aplicació d’ERTOs addicionals.

La tensió social creix

En el desplegament successiu d’aquestes mesures és evident la pressió social sobre el GCP, conscient que és la seva base social la que pateix en primera línia els efectes de la crisi social i política i la necessitat d’aguantar els equilibris que mantenen la seva estreta majoria parlamentària gràcies a les esquerres nacionalistes, i també la seva interpretació dels marges de la seva autonomia en el context de la UE i de la necessitat d’assajar com ampliar-los (amb l’exemple de la carta conjunta a Mitchel i la posició en el Consell europeu). Altres límits obvis imposats pel règim del 78 ni es qüestionen.

Però es necessita ampliar les aliances polítiques i socials tant per respondre a la crisi com enfront de la dreta. Les decisions s’han de prendre en correspondència i col·laboració amb les autonomies (almenys amb les que és possible l’acord), amb els sindicats i amb els ajuntaments de les grans ciutats. Confondre la centralització política amb la tècnica en la presa de decisions no vol dir més eficàcia. Dèiem en un anterior editorial: «la forma que ha adoptat [les decisions sobre la crisi], l’explicació que s’ha ofert en nom d’una unitat nacional que sembla obviar els interessos socials en joc i les diferents competències de les comunitats, especialment a Euskadi i Catalunya, on tampoc es pot obviar la crisi constitucional per decret, apareixerà per a importants sectors de la població com la recentralització que exigeix la dreta més reaccionària, ni que sigui per via indirecta i en nom de l’emergència sanitària. Hi havia una altra via i era la d’aprofundir en el diàleg i la coordinació anunciades, especialment a Catalunya «. S’ha optat per la uniformització encara que això suposi prendre mesures que 24 hores abans es negaven rotundament, que en altres llocs ja s’havien demanat, com a Catalunya ho havia fet la Generalitat una setmana abans, i que no tenen suport en altres, com en el cas del Govern basc.

La pregunta evident és si aquesta gestió d’equilibris inestables és sostenible. Per la dreta extrema i l’extrema dreta, com es va veure en el debat parlamentari sobre l’extensió de la Declaració de l’Estat d’Alarma, el desgast i la confrontació amb les comunitats autònomes governades pel Partit Popular i els estats del «centre» de l’eurozona acabaran trencant el bloc social que sosté el GCP. Aleshores faltarà temps per aplicar les polítiques d’austeritat que permetin una gestió de la crisi a favor dels interessos de les oligarquies capitalistes, en nom de la «competitivitat». Amb una caiguda prevista entre el 4 i el 10% del PIB això implica una contrareforma autoritària del Règim del 78.

El pes de la majoria de les decisions que es prenen recau sobre el pressupost públic, és a dir, sobre l’endeutament col·lectiu. Calen mesures que obliguin els que més tenen a compartir i aportar a la resposta a la crisi. Els que durant les últimes dècades van inflar les consciències amb l’eficiència del mercat, que es regulava sol i podia respondre millor a les necessitats de la població, ara dirigeixen totes les mirades cap a l’Estat perquè els salvi d’aquesta crisi. Aquest mercat que defensen els capitalistes i les dretes ha estat superat per un virus. La resposta ha de venir d’altres paràmetres i altres concepcions: de posar per davant la vida de les persones; el públic per sobre del privat; el treball per davant del benefici privat; la sanitat, l’educació i la cultura per davant de l’interès privat.

Comença a ser una qüestió d’importància urgent. Ens referim a la configuració dels drets de propietat. Tal com estan configurats en el present, són una autèntica barbaritat. I situacions extraordinàries com la crisi actual ho evidencien, si és possible, de forma més extrema. Aquests drets de propietat s’han de revisar democràticament fent realitat un senzill però molt clar principi republicà: tota propietat privada ha d’estar subordinada a l’interès públic.

Una altra realitat ha irromput amb força aquests dies. Davant la passivitat en uns casos, davant la divergència dels plantejaments defensats pel govern espanyol o per simple iniciativa ciutadana, molt més rica que el que cap en un consell de ministres, les iniciatives ciutadanes són moltes i de moltes menes. Des dels treballadors de la Seat que han aconseguit dissenyar i construir un respirador, a altres empreses que han adaptat la seva producció per fabricar màscares, empreses que imprimeixen en 3D accessoris sanitaris, associacions als barris i als CDRs a Catalunya per atendre persones grans o necessitades… iniciatives que mostren la capacitat de resoldre problemes que moltes vegades des dels poders o des de les empreses en són incapaços. O la iniciativa de moviments socials, entitats ciutadanes i sindicats per un «pla de xoc social» i la signada per molts altres sindicats. Les crisis treuen el pitjor i el millor d’una societat.

Això ens situa en el mapa de l’orientació estratègica, en el què fer? En aquesta situació de confinament massiu, desarticulació de les relacions socials i econòmiques, de mobilització i solidaritat heroica dels sectors essencials en la lluita contra el coronavirus, començant pel sanitari, però també de telecomunicació massiva per xarxes i de temps per pensar.

Aquest programa necessari ha de partir de la comprensió del que està en joc, del marc global internacional, fins i tot més enllà de la Unió Europea, on es desenvolupa la crisi. No pot ser un programa tancat, sinó resultat de l’experiència col·lectiva i que avançarà mitjançant proves i errors. Alguns elements estan ja sobre la taula:

1- Tots els esforços necessaris per a la lluita contra el coronavirus passen pel reforçament d’allò públic, molt especialment del sistema públic de salut, amb el control primer i després nacionalització dels sectors privats i el desenvolupament d’una indústria farmacèutica pública lligada a la recerca pública. De la mateixa manera, reforçament dels mitjans i la gestió pública del conjunt de l’Estat de Benestar, començant per les residències de gent gran.

2- Defensa dels drets i institucions democràtiques, contra la militarització i retallades de drets en nom de la «guerra» contra el coronavirus. Una de les majors incongruències d’aquesta crisi és la representació de les rodes de premsa que diàriament informen sobre l’evolució de la pandèmia. Què fan un militar, un policia i un guàrdia civil i un sol civil informant a les rodes de premsa?

3- Reforçament dels instruments públics per fer front a la gestió financera de la crisi, amb el desenvolupament d’una banca pública a partir de l’ICO i Bankia. Regulació dels fluxos de capitals en el mercat de valors i la banca, amb garantia ampliada sobre els dipòsits.

4- Reestructuració de les empreses en fallida per satisfer necessitats bàsiques, mantenir l’ocupació i ampliar el sector públic amb participació sindical.

5- Per la garantia dels drets socials i l’accés als béns bàsics de tots els sectors de la població, regulació de preus de l’alimentació, aigua, electricitat i lloguers i moratòria de desnonaments i talls de serveis. Desenvolupament del parc social d’habitatges a partir de la SAREB.

6- Renda bàsica universal de forma immediata. Ho hem explicat en altres ocasions: la urgència ara és una dada fonamental. I hi ha mecanismes per fer arribar una assignació monetària de forma immediata a tota la població que la sol·liciti i si ho sol·liciten persones que no estan per sota d’un determinat nivell de renda anual, pot fàcilment ser descomptada en l’IRPF de 2021. És evident que hauria d’anar acompanyada després de la urgència d’aplicació amb una reforma fiscal progressiva sobre ingressos, renda i patrimoni.

7- Per la mutualització europea del deute: coronabons sense condicions d’austeritat, el que suposa superar el marc asfixiant del Pacte Fiscal europeu.

8- Utilització prioritari dels fons obtinguts per la venda de bons de deute públic a la despesa social. Reforma de l’article 135 de la Constitució de 1978 en aquest sentit.

Els propers dies aportaran moltes més dades sobre la crisi que a la situació econòmica prèvia s’afegeix la paralització gairebé total de l’economia durant setmanes. No és exageració, és constatació de la realitat: la situació, si no es prenen mesures extraordinàries, per a la gran majoria de la població pot arribar a uns nivells no imaginats ni per la més catastrofista de les imaginacions. Prenguem només aquesta dada: abans de la gran crisi de 2008, hi havia oficialment poc més de 6 milions de pobres al Regne d’Espanya, abans de la crisi d’emergència, prop de 8 milions. Les properes dades poden fàcilment duplicar aquesta última quantitat.

Daniel Raventós és editor de  SinPermiso

Gustavo Buster, és editor de SinPermiso

Miguel Salas, és membre del Consell Editorial de SinPermiso