En temps de crisi les respostes simples solen ser insuficients davant la complexitat de la situació. Diferents tipus de crisi s’han anat acumulant en aquest Regne d’Espanya: la crisi econòmica i les diferents polítiques econòmiques que s’han practicat se suposa que per fer-hi front; la desigualtat que ha generat i l’empobriment de gran part de la població; l’atac a les condicions materials d’existència de la immensa majoria no rica; la crisi ecològica; la crisi que han obert les dones en la lluita pels seus drets i contra el patriarcat; la que estan obrint els camperols exigint preus justos; la creada pel final del bipartidisme i les incerteses que ha generat… i, especialment, la rebel·lió catalana que determina bona part dels problemes polítics de país. Es poden tenir diferents opinions sobre el conflicte, se’n pot estar cansat , però no hi ha cap dubte que seguirà en primer pla mentre no hi hagi una solució, democràtica o autoritària, però una solució.
Una combinació espúria entre la Junta Electoral Central (JEC) i el Tribunal Suprem ha obligat a dimitir com a diputat el president de la Generalitat, Quim Torra, i accelerat la crisi de el govern català que s’ha vist obligat a anunciar la convocatòria d’eleccions. És un altre pas més en la deriva antidemocràtica del regne. La judicatura, no la ciutadania ni el Parlament ni els partits, està decidint sobre problemes polítics essencials per al país. La llista és enorme i comença quan el 2011 el Tribunal Constitucional va ribotejar, prèviament ribotat per les Corts espanyoles per utilitzar l’expressió del jubilat carpetovetònic i inspirador de gran part de l’actual aparell del PSOE Alfonso Guerra, el 2011 l’Estatut que havia aprovat la ciutadania, el Parlament de Catalunya i les Corts. L’opinió d’una dotzena de persones es va imposar sobre les majories socials i polítiques. És democràtic això? Molt més aprop tenim les irregularitats en el judici als dirigents del Procés; la prohibició que el Parlament pugui debatre sobre l’autodeterminació; la Fiscalia instruint diligències al president de Parlament, Roger Torrent, per desobediència al permetre un debat sobre autodeterminació (que un parlament ¡no pugui discutir ni l’autodeterminació de la nació que representa !: algú hauria d’entendre que si no es permet tal cosa, estem davant d’un Estat nominalment de dret: el dèficit en dret és oceànic); el Tribunal Europeu desautoritzant la justícia espanyola per no acceptar que Oriol Junqueras pugui ser europarlamentari; la JEC que se salta aquesta decisió; el Parlament europeu reconeixent Clara Ponsetí com a eurodiputada, i la JEC que segueix sense reconèixer-la. O, impossible d’oblidar, quan la JEC va intentar dinamitar l’acord per elegir president a Pedro Sánchez suspenent Torra com a diputat. On queda la sobirania popular? Es pot tenir una opinió o una altra sobre el que està passant, però estarem cecs si no comprenem que aquests atacs als drets i llibertats afecten i afectaran el conjunt dels ciutadans i ciutadanes del Regne d’Espanya.
Ho explica bé José Antonio Martín Pallín, que va formar part del Tribunal Suprem, «Tota la legislació d’excepció que neix com a conseqüència d’un fenomen com el terrorisme, que evidentment ha commocionat la democràcia espanyola, corre el risc de retallar els drets i les llibertats fonamentals consagrades en el text constitucional. En aquest cas, a més, es vulneren drets constitucionals tan essencials per a la supervivència d’un sistema democràtic com el principi de legalitat i de presumpció d’innocència». I més endavant: «Privar de drets fonamentals una persona, sense esperar una sentència ferma de condemna, no només vulnera la Constitució i em sembla una temeritat, ja que pot donar lloc a la responsabilitat patrimonial de l’Estat que pagaríem tots. En el cas que s’anul·lés la sentència i s’absolgués el senyor Torra ¿com es pot restituir un parlamentari en els seus drets de què ja ha estat desposseït definitivament en ésser substituït pel següent de la llista? Es donaria la situació inassumible pel dret d’una privació prematura i contrària als principis constitucionals, no només en el cas dels delictes de terrorisme i rebel·lió sinó també en els supòsits dels delictes contra l’Administració Pública i les institucions de l’Estat».
Però sembla que res no els atura: quan el Partit Popular va optar per la via judicial perfectament interessat a utilitzar en el seu benefici l’herència franquista d’aquest poder (o dit per als que tenen manies en acceptar que el pa és pa i l’aigua és aigua: decantat descompensadament cap a la dreta extrema) per respondre a la crisi catalana, incapaç de tenir una proposta política, més enllà de la repressió i la unitat imposada de la pàtria espanyola, va comprometre l’Estat mateix, monarquia inclosa, en les vicissituds de la rebel·lió catalana. I ens va ensenyar la veritable cara d’aquest Estat: la d’un dispositiu de cossos especials, militars, policies, jutges, alts funcionaris… que estan per sobre de la societat i que tenen la funció de preservar els interessos dels poderosos. L’Estat va mostrar la seva condició més opressora i repressiva.
Dies de vertigen
Hi va haver un temps en què es parlava de l’oasi català per expressar la tranquil·litat controlada de la vida política. Des que la rebel·lió catalana es va posar en marxa passa tot el contrari. El dilluns 27 de gener va ser un dia important. S’havia de confirmar la suspensió de Torra com a diputat, que no com a president, i això va obrir en canal la crisi latent en el govern de la Generalitat i entre les dues forces més importants de l’independentisme, ERC i JuntsxCat, i també dins dels diferents sectors d’aquesta última. Torra pretenia desobeir la suspensió i arrossegar el president de Parlament, Roger Torrent.
El debat sobre la desobediència s’arrossega des de l’octubre de 2017 i sovint s’utilitza per atacar el contrari i, en moltes ocasions, sense entrar a valorar el que significa pràcticament per fer avançar el moviment. Sempre hi és present la tensió entre quan cal plantar cara als atacs repressius i si aquesta decisió té suport a la mobilització al carrer Només que, en el cas de Torra, hi ha hagut més de declamació que de mesura pràctica, tant quan calia prendre decisions des del govern com en el terreny de la mobilització social. Aquest dilluns, es va desmuntar tot l’entramat sobre la unitat independentista. Tot podia passar. Es va dir que s’obligaria a dimitir els consellers d’Esquerra, que es convocarien eleccions immediatament, etc. Però l’envit de Torra es va acabar aviat: dimecres 29 va anunciar que es convocarien eleccions, però abans s’aprovarien els pressupostos.
Convocar eleccions retardant altre cop l’aprovació dels pressupostos era un suïcidi per Torra i, sembla que des de les seves files van haver-lo de convèncer. Des 2017 no hi ha Pressupostos i això es nota en la paràlisi d’inversions i de la majoria de decisions de l’Administració, i també cal sumar-hi l’ofec financer imposat pel govern central des de l’aplicació del 155. I per si no n’hi havia prou, el govern Sánchez va voler aprofitar-se de la crisi per postergar sine die la reunió prevista amb Torra i l’inici de la Taula de Diàleg acordada amb ERC. El volcà estava a punt d’esclatar. Sis hores va trigar el govern Sánchez a tirar enrere aquesta decisió i mantenir l’entrevista amb Torra, que se celebrarà aquesta mateixa setmana. Com es pot apreciar, tot menys tranquil·litat. Les situacions polítiques convulses tenen aquesta característica: no són del gust dels que busquen estabilitat, tranquil·litat i assossec. Tots els actors polítics i socials estan obligats a moure’s davant d’aquesta situació crítica i, com hem dit, en temps de crisi les respostes difícilment poden ser simples.
Els diferents plans en què se situa la lluita política són:
• L’aparell de l’Estat (jutges, militars, etc.) i les dretes volen boicotejar el diàleg per impedir qualsevol possibilitat d’una sortida democràtica, i també debilitar l’independentisme i el govern Sánchez-Iglesias. En benefici de la situació més favorable per a les posicions de venjança, autoritarisme i repressió que abracen.
• El govern no vol enfrontar-se als poders de l’Estat, però ha hagut de reconèixer que es tracta d’un conflicte polític (que els socialistes van negar durant anys) i buscar vies de diàleg, tot i que de moment siguin merament formals.
• JuntsxCat té por de perdre el seu paper principal en la negociació i / o diàleg, també la presidència de la Generalitat, i posa pedres a les rodes, fins i tot apareixent com si fos la força més intransigent contra l’Estat.
• ERC aposta per aquest diàleg, però no sembla gaire disposada a acompanyar-lo amb la pressió i mobilització.
• Els Comuns, que havien convertit en senyal d’identitat el no pactar amb els hereus de CiU, donen suport als Pressupostos de Catalunya i acaben d’acordar-los a l’Ajuntament de Barcelona, juntament amb ERC i PSC.
• En l’anàlisi i propostes de la CUP semblaria que tot és possible de la nit al dia i que només falta voluntat política. Hi ha moltes coses opinables i analitzables, però ni el grau de mobilització, organització ni consciència ho permeten, ni l’Estat i els seus defensors estan tan debilitats com voldríem. El problema és que aquesta anàlisi els porta a la inanitat política en una situació tan canviant com l’actual.
• La mobilització per l’amnistia dels presos polítics i els detinguts, sense enfrontar-la a qui defensa l’indult, podria ser un dels elements de confluència política i social d’independentistes i demòcrates, a Catalunya i al regne.
Els clàssics sempre són una inspiració, a diferència dels que estan de moda vàcua i efímera: «I així com en la vida privada es distingeix entre el que un home pensa i diu de si mateix i el que realment és i fa, en les lluites històriques cal distingir encara més entre les frases i les pretensions dels partits i la seva naturalesa real i els seus interessos reals, entre el que s’imaginen ser i el que en realitat són» (Karl Marx. El 18 Brumari de Lluís Bonaparte).
Reflexions i propostes
Situació inestable. Aquest pla fins a l’abril o maig, el temps que caldria per tancar els pressupostos, pot ser encara més inestable si, per exemple, el Tribunal Suprem accelera la seva decisió sobre Torra, o per qualsevol altre element de la disputa entre els partits o la intervenció d’algun dels aparells de l’Estat. Per això mateix, més enllà dels terminis que ningú controla, l’important és tenir clar el pla o el projecte per trobar una via de sortida positiva, democràtica, a aquesta situació.
Segueix sent clar l’objectiu de mobilització plantejat per Tsunami democràtic després de la sentència sobre els dirigents del Procés: Sit and Talk. La Taula de Diàleg, encara que hi hagi poques il·lusions sobre el que pugui decidir, i no hi ha ningú mínimament informat a Catalunya que consideri racionalment justificat tenir gaire expectatives en el que pugui donar de si, tret que s’estigui disposat a tenir fe en la màgia il·lusionista, és el marc immediat que determinarà els pròxims mesos. L’important és si aquesta taula se sent pressionada per la mobilització social per l’amnistia i per la defensa del dret d’autodeterminació com la manera democràtica de donar una sortida al conflicte. I, a més, amb propostes per acabar amb les desigualtats socials i les mesures públiques necessàries per respondre a la greu situació de les famílies treballadores, per exemple, als pressupostos que es volen aprovar.
Un dels elements d’aquesta crisi i del conflicte entre els diferents sectors de l’independentisme i de les esquerres, és la desorientació sobre què cal fer després d’octubre de 2017, quina orientació, quines propostes i aliances. Tot i que aquest debat no sigui fàcil és imprescindible. El diputat de la CUP, Albert Botran, ho clavava en una entrevista a Vilaweb: «Penso que tots participem d’aquesta desorientació. Hi ha elements raonables en els discursos dels diversos actors independentistes. Cal assumir un moviment de ruptura i, perquè tingui èxit, tan important és saber actuar dins de les institucions com saber fer-ho fora i saber situar la desobediència de la manera més efectiva. També hi ha una qüestió de lideratges i voluntats polítiques. Però no em sembla que hi hagi una divisió en dos blocs, sinó una desorientació. Cal més diàleg entre forces independentistes, més debat, més discussió, una anàlisi crítica compartida sobre què va funcionar a l’octubre de l’17 i què va faltar, que crec que encara no s’ha fet. […] Una estratègia de ruptura que assumeixi que la nostra independència naixerà d’un procés de crisi de l’Estat espanyol i no d’un procés de reforma, perquè l’Estat no vol reformar-se […] caldrà tenir bons resultats electorals, que és una part important d’aquesta estratègia, però no l’única […] hem de tenir força mobilitzadora, capacitat de generar desgast a l’Estat i desobediència, una agenda internacional per buscar aliances, més força en el món del treball …».
En aquesta mateixa direcció cal interpretar la Convenció republicana i sobiranista que es va celebrar el passat 14 de desembre, que va reunir formacions polítiques, municipalistes i activistes polítics, socials i associatius, amb l’objectiu d’establir un diàleg que permeti establir estratègies unitàries i de mobilització republicanes i per a l’exercici de el dret d’autodeterminació. En el seu Manifest es pot llegir:
«La ciutadania de Catalunya, de forma molt majoritària, reclama un sistema democràtic que asseguri una major participació i el respecte dels drets individuals i col·lectius, socials, nacionals i culturals. Aquesta majoria només pot créixer i consolidar-se al costat d’un model social avançat, lliure de corrupció, democràticament participatiu, municipalista, ecologista i feminista que ompli de continguts a el model republicà que defensem.
A Catalunya es donen les condicions per plantejar, des de l’escala local, una alternativa a sistema de dominació que es va imposant des dels poders establerts. La ciutadania està prenent consciència de la seva força i de que només amb la cooperació, l’equitat i la solidaritat serem capaços de trobar els mecanismes i formes d’organització que serveixin per construir un nou paradigma basat en la llibertat, la igualtat i la fraternitat».
Per avançar en aquesta direcció, la Convenció va acordar que «Ens marquem com a perspectiva la construcció de la República Catalana sobirana, social i democràtica, per via democràtica no-violenta, en el marc d’una relació fraterna amb el conjunt de pobles d’Espanya i Europa» i «Establir un diàleg franc entre les diferents organitzacions del sobiranisme republicà català, obert a el conjunt de les organitzacions republicanes dels diferents pobles de l’Estat, per cercar estratègies conjuntes emancipadores dels pobles i la gent treballadora, enfront del règim monàrquic. Expressem també la voluntat d’enfortir la cooperació i la coordinació amb d’altres territoris amb qui compartim llengua, cultura i història”.
Daniel Raventós, Miguel Salas