Izquierda Unida: del «nou país» als ministeris

El passat 16 de novembre, en menys de 4 hores i després de diverses desenes d’intervencions no superiors a 2 minuts, el màxim òrgan de representació d’Izquierda Unida, la seva Assemblea Político Social (APS), va aprovar per 66 vots a favor, 9 vots en contra i 5 abstencions que Unides Podem i la pròpia IU entressin a formar part d’un govern de coalició amb el PSOE. Ara, l’última paraula la tenen els afiliats i simpatitzants de l’organització. Entre els dies 22 i 24 d’aquest mes, i de manera pràcticament simultània a les bases de Podem, voten sobre la possible participació en el govern.

Per la seva banda, la militància socialista ja ha donat un suport ampli i clar a la proposta de govern de coalició en una consulta en què ha participat el 63% de la seva militància i en què el «sí» ha arribat al 92% ( 95.421 vots).

El màxim òrgan d’IU, en altre temps defensor de la famosa falca «programa, programa, programa», va adoptar la seva decisió sense contemplar cap programa ni mesures precises de política social o econòmica. Res sobre la LOMCE (Llei Wert), reformes laborals, millora en l’accés a l’habitatge, asil i refugi, dona, sanitat, educació, contractació, lluita contra la pobresa i la desigualtat o les lleis mordassa. Menys encara sobre fets més complexos com la derogació del canvi de l’article 135 de la Constitució, palanca sobre la qual han pivotat i s’han justificat totes les retallades i el programa d ‘ «estabilitat» de la UE; ni una paraula tampoc sobre el deute públic (el 100% de l’PIB) o la generada a causa de el rescat bancari,tampoc es va contemplar la crisi de sistema autonòmic o el dret a decidir dels pobles que avui formen part de el regne i que reclamen autodeterminació , especialment Catalunya.

La proposta de formar part d’un govern de coalició davant el màxim òrgan en una formació que ha fet gala, fins ara, de republicanisme irredempt,  es va recolzar, d’una banda, en el ja conegut preacord de 10 punts i, de l’altra, en el marc econòmic establert pel projecte de pressupostos 2019 (acordat per PSOE i Unides Podem), que no va veure la llum per l’avançament electoral provocat pel mateix Sánchez.

És de ressaltar com la dirigència del PCE i totes les seves diverses sensibilitats, començant pel seu secretari general, van exhibir una convicció extrema a favor d’aquesta entrada en el govern i d’assumir-hi les majors responsabilitats possibles i mai menys d’un ministeri .

Fa menys de tres anys (2016) la XI assemblea federal d’IU va acabar amb una «Crida per un nou país». En aquest document s’afirmava: «Per això fem una crida a construir un nou sistema polític i econòmic, a posar en marxa un procés constituent, que reculli els valors federalistes i republicans. Necessitem noves institucions econòmiques i polítiques que protegeixin a les classes populars i la majoria social treballadora, i que sancioni amb la duresa deguda els comportaments corruptes vinguin d’on vinguin, que defensi els nostres drets i llibertats enfront dels abusos de poder. Apostem per un nou país construït des de baix, per la gent que ha d’oferir la seva mà d’obra per a poder sobreviure i que ara s’enfronta a reptes que només podrem abordar col·lectivament. No volem reformes de xapa i pintura, ni canvis aparents que només serviran per consolidar un sistema que expandeix massivament l’explotació sobre els éssers humans i el planeta. No volem pactes que aparenten proposar canvis però que en realitat suposen més del mateix, és a dir, reformes per retallar en sanitat, en educació, en pensions i en els nostres salaris. No volem una restauració de sistema, sinó un nou sistema. «

Raons per a un gir copernicà

En menys de 1000 dies s’ha passat de defensar obrir la porta a un procés constituent republicà i federalista com a resposta concreta a la crisi política de el regne, a la seva corrupció, a les retallades de llibertats, a la degradació de les condicions de vida i els drets dels seus habitants, a sostenir que el mitjà per aconseguir-ho és justament el contrari. Com va assenyalar Alberto Garzón en una carta a la militància: «Des d’avui mateix, la nostra intenció és fer valer el nostre pes parlamentari per empènyer cap a la conformació d’un govern que s’enfronti a l’extrema dreta i que apliqui un programa en defensa de les famílies treballadores , com ara frenar l’expansió de les cases d’apostes en els nostres barris, posar en marxa mesures contra el canvi climàtic que no siguin simples vernissos verds, desenvolupar una estratègia transversal que tingui com a objectiu acabar amb el patriarcat en totes les seves formes o convertir en una prioritat la lluita contra la precarietat «.

Què ha canviat en aquests tres escassos anys? Molt resumidament, per l’APS d’IU direm que han estat dos elements: (1) que per primera vegada es proposa de manera precisa que l’organització s’integri en el màxim òrgan de poder executiu (el govern) que hi ha al règim monàrquic parlamentari del 78 i (2) que l’extrema dreta franquista de Vox va obtenir en l’última cita electoral 52 diputats. Ambdues qüestions, que no representen detalls menors, van constituir els dos aspectes més repetits en les breus intervencions que es van succeir a la tribuna de l’APS. Ara bé, totes dues són, al seu torn, la conseqüència de les raons més profundes que ja s’assenyalaven en la “Crida per un nou país” abans citada i que podem compendiar en una frase: l’agreujament sense solució de la crisi del propi règim del 78. Dit d’una altra manera, el que ha canviat sobretot en aquest temps és que els elements de crisi política, institucional i social sense solució que vivim s’han aprofundit encara més.

Avui, els principals dirigents del  Procés són presos polítics i el «suflé català» constitueix una realitat que, ni de lluny, té solució sense afrontar el dret d’autodeterminació del seu poble (dret no reconegut en una constitució que no es vol modificar). Per continuar, la representació política ja no encaixa (sense marxa enrere) en el bipartidisme sobre el qual es va construir i es va assentar el règim. La desigualtat i el fraccionament social s’han enquistat en un mar de precarietat agreujat pels constants atacs i retallades al que és públic.

Necessitats

La decisió de la direcció d’IU de tancar-li el pas a l’extrema dreta i protegir la vida de la majoria fent servir un ganivet tan esmussat com el del marc legal del 78 en crisi és una possibilitat que, molt a la curta, pot semblar l’opció més favorable. Però fins i tot quan pogués aportar millores concretes en alguns aspectes, només servirà per demostrar la incapacitat del marc normatiu i legal actual per donar sortida als problemes que precisament aquesta incapacitat va acabar creant, i al que sens dubte es lligarà  amb un compromís de govern .

L’alternativa adoptada per IU (que necessitarà una anàlisi sobre l’Estat i la seva naturalesa, que ara s’escapa de l’article) acaba considerant, de facto, que les institucions que componen l’Estat i els seus diversos poders són un terreny moldejable, neutral i nascut per servir a la ciutadania. En conseqüència, l’Estat ja no constituiria, per sobre de tota consideració, l’expressió de el domini d’una classe sobre una altra a través del monopoli de la violència, sinó un espai en disputa que s’hauria d’ocupar per transformar. O sigui, no caldria la «ruptura» reclamada en la XI assemblea, sinó només acció de govern sota el rei. I tot això s’assumeix sense realitzar cap balanç sobre el resultat dels ajuntaments del canvi o l’experiència dels governs autonòmics en l’anterior legislatura.

En tota situació existeixen sempre, almenys, dues possibilitats. En aquests tres anys, els que van del govern de PP (gràcies a l’abstenció de PSOE) a les eleccions del 10-N, les forces que no volien tocar una coma de la Constitució del ’78 acumulaven el 73% de tots els escons del Congrés. Ara, després de les eleccions, els constitucionalistes s’han reduït al 64% del total d’escons, sempre que hi incloguem a Vox,  que s’hi troba per mèrit propi gràcies al gir reaccionari obert i repressiu que defensa, i que va més enllà de l’actual constitució.

Una altra opció era possible enlloc de l’entrada al govern. La de restar fora dels ministeris i tancar-li igualment el pas a Vox donant suport a un govern de Sánchez. L’avantatge d’aquesta alternativa es troba en el fet que permetria establir, amb la màxima llibertat d’acció al carrer i en la institució, ponts amb aquestes altres forces que empenyen cap a una ruptura del règim dins de les actuals Corts, en un sentit republicà i constituent, que és precisament el que la XI assemblea federal d’IU va proclamar com a propi. Aquesta possibilitat s’allunya ara com ara. Però queda també molt lluny d’estar closa. I molt menys en un debat com el del passat dia 16 de novembre que només va durar quatre hores.

Carlos Girbau

Membre de l’Asamblea Político Social de Izquierda Unida