En el segon aniversari de l’1-O em van convidar a un acte al poble de Llagostera (Girona). L’Ajuntament, governat per una aliança entre ERC i CUP-Alternativa per Llagostera, va organitzar un seguit d’actes sota el lema Revoltes republicanes d’octubre a Catalunya, per commemorar l’aixecament federal republicà a l’octubre de 1869, conegut com El foc de la Bisbal, el d’octubre de 1934 i el de 2017.
Prèviament s’havia convocat una concentració per recordar els fets i en solidaritat amb les persones preses i exiliades, també amb els CDR detinguts recentment, on es van llegir diversos manifestos i es van recitar poesies. En acabar, més de 100 persones van assistir a la projecció al teatre del Casino del documental sobre els fets l’1 d’octubre de 2017 (també es va recordar que era l’aniversari de la conquesta del vot femení a Espanya) i al posterior debat al que van participar Albert Botran, CUP, Montse Bassa, ERC, Gemma Geis, JuntsxCat i el que subscriu aquest article. La periodista Lluïsa Fuentes va conduir el debat mitjançant diverses preguntes i aquestes són algunes de les notes que vaig preparar i opinions que vaig expressar.
1 d’octubre. Aquesta jornada està gravada a la memòria de totes les persones que hi van participar, va ser una gran demostració de mobilització i organització popular. Milers d’urnes i paperetes van arribar als col·legis electorals i ni la policia, ni la guàrdia civil ni el CNI van aconseguir trobar-ne cap. Ara que s’acosta la sentència del Tribunal Suprem, resulta més indignant encara recordar la brutalitat policial d’aquell dia i que pretenguin condemnar el moviment i els seus dirigents per violents, ja sigui per desobediència, sedició o rebel·lió. Aquest dia va ser el més semblant a l’inici d’una rebel·lió o fins i tot d’una revolució: milions de persones mobilitzades amb un objectiu precís: votar, amb la confiança en que tot era possible, actuant oberta i massivament, l’Estat desbordat i gairebé sense capacitat de reacció -més enllà de la repressió-; una rebel·lió no és cosa d’uns pocs ni es pot fer d’amagat. Aquesta experiència va canviar la consciència de milions de persones i va representar una ruptura amb el règim monàrquic. Però, com va aparèixer en el debat, va ser insuficient i es va frustrar en les següents setmanes; per això és tan necessari el balanç del que va passar i treure conclusions sobre el camí a seguir.
Perquè hi va haver també el 3-O, el dia en què una aturada cívica va mobilitzar moltíssimes més persones que dos dies abans, va haver-hi aturades en centres de treball i impressionants manifestacions unitàries d’independentistes, sobiranistes i demòcrates indignats per la repressió policial. Aquest dia es va plantejar, i de fet segueix plantejat, el problema que per avançar cap a l’exercici del dret d’autodeterminació cal acumular més forces, incorporar sectors del moviment obrer, del sindicalisme de classe, debilitar encara més l’estat monàrquic, entre altres coses buscant aliats entre la resta dels pobles d’Espanya, i donar un gir social, de propostes parlamentàries i de govern perquè la república que es pretén incorpori els sectors socials més desfavorits.
Afeblir el règim. Perquè un procés d’emancipació nacional i social tingui èxit és imprescindible la participació massiva del poble, però aquesta és només una de les condicions. Una altra, no menys decisiva, és que el govern o el règim polític estigui dividit, debilitat o en fallida, i una tercera que la direcció política del procés estigui ferma i decidida a arribar fins al final. Si analitzem els processos històrics, la majoria, si no tots, es van produir després de l’enfonsament del règim imperant. La primera onada de la formació de nacions es va produir després de la revolució que va recórrer Europa el 1848. La resposta a la carnisseria imperialista de la Primera Guerra Mundial va iniciar el procés de revolució socialista a Rússia, però també va alliberar multitud de nacions després de l’enfonsament dels imperis rus, alemany, austrohongarès i otomà. El final de la Segona Guerra Mundial va facilitar l’alliberament de nombroses colònies dependents dels imperialisme anglès i francès. La caiguda de la burocràcia estalinista el 1989 va representar un nou desenvolupament de l’emancipació nacional en zones d’Europa, Ucraïna, els països bàltics, etc. i en zones d’Àsia de l’antic imperi rus. Si poguéssim analitzar cas per cas veuríem que, salvant les diferències històriques, els estats centrals es trobaven en crisi i no van ser capaços de resistir l’embranzida de l’emancipació nacional. Hi ha dos exemples en què el procés d’autodeterminació va ser acordat entre les parts, en realitat perquè l’estat central no podia ja suportar la unió o no era capaç d’enfrontar una crisi. Ens referim a la separació de Noruega de Suècia el 1905 o la de Txèquia i Eslovàquia el 1993.
A partir d’octubre de 2017 s’ha anat agreujant la crisi del règim monàrquic. Valguin com a exemples el final del bipartidisme, la repetició d’eleccions o el fet que el problema català sigui el tema central de les campanyes de tots els partits, però aquesta crisi és encara insuficient per aconseguir una ruptura política i social. No es tracta d’esperar passivament els esdeveniments sinó de seguir lluitant, de seguir sumant i ampliant les aliances, d’afeblir l’enemic per poder exercir els drets democràtics i socials que la ciutadania exigeix, no només els que tenen a veure amb l’emancipació nacional sinó també amb la millora de les condicions de vida i de treball d’homes i dones. La idea que «nosaltres sols» (el moviment independentista) podria conquerir la república catalana ja es va demostrar ingènua a l’octubre de 2017. Igual que la idea de «anar-se’n d’Espanya»; quan en la pràctica no és possible si no hi ha la força suficient per aconseguir-ho. El camí és debilitar l’estat monàrquic, i encara seria millor obrir processos constituents en tot el Regne per poder decidir quina república i / o repúbliques, per poder exercir els drets democràtics i socials amb el concurs i la participació de forces polítiques i socials molt més àmplies, tant a Catalunya com en el conjunt del Regne d’Espanya.
Aliances. En tot procés democràtic i de mobilització el problema de les aliances és fonamental, tant a nivell de forces socials com d’organitzacions polítiques. És bàsic per debilitar l’Estat i avançar cap a una ruptura democràtica amb la monarquia. Des del moviment independentista es parla molt de buscar suports internacionals, d’esperar un suposat suport europeu que mai arriba i, en canvi, s’infravalora o fins i tot es menysprea la recerca d’aliances entre els pobles del Regne d’Espanya. No es tracta només de solidaritat, completament necessària, sinó de trobar els punts d’acord pels quals forces socials i polítiques diferents trobin un denominador comú, un interès compartit per avançar cap a un futur més democràtic, social, feminista, ecològic i republicà.
Quin pot ser l’interès compartit? Què hi guanyaria cadascuna de les forces socials o polítiques? Això és el que caldria posar sobre de la taula. Alliberar-se de l’actual règim, trencar el cadenat del 78 en nom d’un futur republicà hauria de ser un interès comú de totes les forces d’esquerra, sigui quina sigui la seva implantació territorial. Ho és també per a les forces independentistes i sobiranistes. Què hi guanyaria la classe treballadora madrilenya, andalusa, catalana o valenciana? Doncs que alliberar-se de l’actual règim és una condició per millorar la qualitat democràtica (per controlar els governants, per lluitar contra la corrupció, perquè la sobirania sigui efectivament del poble, o acabar amb la Llei Mordassa, per evitar els 300 encausats per participar en piquets de vaga, o que la justícia deixi de ser un cos aliè a la societat, etc.). També caldria canviar de règim per implementar els canvis socials que es necessiten, derogar la reforma laboral, lluitar contra la precarietat, millorar de les pensions, controlar els preus de serveis bàsics i de l’habitatge, que dins de les empreses també hi hagi democràcia i control i no que els empresaris facin o desfacin al seu gust. Canviar el model productiu, fer-lo més ecològic, més feminista, tenint en compte les necessitats de la majoria de la població sembla incompatible amb sostenir un règim com la monarquia.
Ens agradi o no, gairebé tota la vida política està determinada per la crisi catalana. Mentre els partidaris de mantenir les coses com estan, o fins i tot de donar un gir retrògrad, la segueixen utilitzant per dividir i enfrontar a uns pobles contra els altres, des de les esquerres caldria posar en pràctica l’estrofa de la cançó L’Estaca de Lluís Llach : «Siset, que no veus l’estaca on estem tots lligats? Si no podem desfer-nos-en mai no podrem caminar! […] Si jo l’estiro fort per aquí i tu l’estires fort per allà, segur que tomba, tomba, tomba, i ens podrem alliberar «.
Sobre la base d’un compromís compartit, democràtic i social, de reconeixement del dret d’autodeterminació, és possible una aliança que faci retrocedir a l’estat, que accepti una solució democràtica al conflicte català i plantejar un futur republicà per a tots els pobles del Regne d’Espanya . En diferents condicions històriques, pactes o acords semblants van ser útils, sigui quina sigui la valoració de cadascun d’ells, com el Pacte de Sant Sebastià, que va ser l’avantsala de la II República, el Front Popular antifeixista o l’Assemblea de Catalunya, que va reunir la majoria de l’oposició antifranquista. Potser ha arribat el moment de trobar una sortida als conflictes actuals a través d’una aliança de les esquerres i els sobiranistes i independentistes.
Unitat. La lluita per l’autodeterminació nacional és una exigència democràtica que es desenvolupa en una societat dividida en classes socials. En moments determinats, diferents classes socials antagòniques, com la burgesia i la classe treballadora, poden confluir en una exigència democràtica, però no ho fan amb les mateixes intencions. Els sectors de la burgesia catalana que aposten per la independència pretenen alliberar-se de les limitacions econòmiques que els imposa l’actual estat de les autonomies, però preferirien mantenir les dures condicions socials i laborals que imposa l’actual règim; això explica que l’antiga CiU pugui votar amb PP o amb PSOE lleis antisocials o antidemocràtiques. Per a les esquerres i el poble treballador, la defensa del dret d’autodeterminació és, sobretot, la defensa de la democràcia, que un poble no pot ser lliure si n’oprimeix un altre, i perquè l’exercici de l’autodeterminació, la possibilitat d’una república, representa una millora de les condicions i de la consciència contra l’explotació capitalista.
El problema de la unitat és molt present a Catalunya. El president Torra parla d ‘ «unitat estratègica», JuntsxCat sol insistir perquè hi hagi llistes úniques electorals, però aquesta unitat només serveix perquè aquests sectors de la burgesia catalana segueixin encapçalant el govern de la Generalitat. Cal distingir la legítima aspiració del poble a anar unit per aconseguir els seus objectius i qui utilitza la unitat per seguir mantenint l’hegemonia de la dreta. El problema de la unitat és el dels continguts polítics i socials que l’han de sostenir. La dificultat de la unitat rau en les polítiques socials que es defensen, o que no es practiquen, des del govern de la Generalitat, completament paralitzat. La unitat hauria de basar-se en les polítiques socials i democràtiques de la república a la qual s’aspira, això seria «fer república». La unitat ha de basar-se en objectius àmpliament compartits, l’amnistia per als presos i exiliats, la llibertat (la república) l’exercici del dret d’autodeterminació i la defensa i el desenvolupament dels drets socials. Per això mateix, es necessita una hegemonia de les esquerres en el procés d’emancipació nacional, perquè el de les dretes ha demostrat que ja no dóna més de si.
Amnistia i mobilització. La resposta a la sentència del Tribunal Suprem contra els dirigents polítics i socials serà un fet polític amb repercussió a tot l’estat. La provocació d’aquests dies amb la detenció de nou persones dels CDR, la campanya dels mitjans de comunicació (¿orquestrada des del Ministeri de l’Interior?) publicant informació no contrastada d’un sumari suposadament secret és també una preparació del que s’acosta . L’important de la resposta és que sigui el més massiva, àmplia i democràtica possible. No es tracta de veure qui corre més o convoca més vegades, sinó d’anar el més units possible, el més decidits possible i de convocar i ajudar que la majoria de la ciutadania es senti concernida en la resposta a una sentència que, si no és absolutòria, representarà un atac antidemocràtic a la voluntat d’un poble a decidir el seu futur.
Hi ha sectors de la població que expressen el seu cansament d’aquest conflicte. Mentre no trobi sortides democràtiques, persistirà. Només cal veure que la campanya electoral del 10 N tornarà a girar sobre Catalunya i que els que l’impulsen són PSOE, PP, Ciutadans, Vox, que segueixen pensant que això els dóna vots. Altres expressen el seu cansament perquè -diuen- es parla de Catalunya i no dels problemes socials, però aquests mateixos partits d’àmbit estatal prefereixen tapar amb la bandera espanyola les seves polítiques antisocials, en el cas de la dreta, o les seves promeses mai complertes, en el cas del PSOE. Per adonar-se’n, només cal veure els lemes electorals del PSOE: govern i Espanya.
L’important de la mobilització contra la sentència no estarà a intentar fer un salt al buit del que no va poder fer-se l’octubre del 2017, proclamar la república i no fer res, sinó mostrar que es necessita una resolució democràtica, un referèndum acordat i acceptat per totes les parts, i desemmascarar qui s’oposa a aquesta sortida democràtica: l’actual règim polític i qui li dóna suport.
Entre les nombroses pancartes que penjaven als balcons de Llagostera n’hi havia una que em va cridar l’atenció. Deia: «Insistir, resistir, persistir i mai desistir». Em sembla que expressa molt bé el sentiment del moment que vivim.
Miguel Salas
Sindicalista i membre del Consell Editorial de SinPermiso