JUDICIS PER A LA HISTÒRIA (I VIII). FIDEL CASTRO: LA HISTÒRIA M’ABSOLDRÀ

Ha finalitzat el procés als dirigents independentistes catalans. Els fiscals mantenen la petició de llargues condemnes i els processats s’han reafirmat en les seves conviccions: no va haver-hi accions violentes, es va fer política, i cal tornar a la política, i es van declarar fermament convençuts que per la resolució del conflicte cal que el poble voti i pugui exercir el dret d’autodeterminació.  ”Ho tornarem a fer» va dir Jordi Cuixart en el seu al·legat final. És una exigència democràtica que siguin posats en llibertat i que la sentència sigui absolutòria. Durant els mesos que ha durat el judici hem publicat aquesta sèrie d’articles per a mostrar alguns exemples de judicis que van acabar girant-se contra els jutjadors, que van despullar els governs i la justícia i van convertir-se en una palanca per a la defensa de les llibertats i el desenvolupament de moviments de masses. La sentència del Tribunal Suprem marcarà un abans i un després per a la justícia espanyola i per a aquest règim. Caldrà estar preparats.

El 31 de desembre de 1958, uns 300 combatents comandats pel Che Guevara van ocupar la ciutat de Santa Clara, al centre de l’illa de Cuba, i van determinar la caiguda del règim del dictador Batista. L’enfonsament va ser tan complet que en poc més de 24 hores van poder aconseguir l’Havana, distant uns 250 Km, que els va rebre el 2 de gener de 1959 amb una vaga general que tenia paralitzada la ciutat. La realitat devia assemblar-se força a les imatges d’El Padrino III, la població ocupant els carrers i els edificis públics, mentre que els militars, els rics i els gánsters fugien en vaixells o en avions d’un país que havien convertit en la seva propietat privada i en un bordell i saló de joc. Aquests dies Fidel Castro va ocupar la ciutat de Santiago i el 8 es va presentar a l’Havana. La revolució havia vençut.
La lluita havia començat molt abans, exactament el 26 de juliol de 1953, quan un grup de joves armats va assaltar la caserna Montcada a Santiago. L’acció no va tenir massa èxit i la repressió que es va desfermar va ser brutal. Es va decretar l’estat de setge a la zona, es van suspendre les garanties constitucionals a tot el país i es va imposar una dura censura. Van morir 68 revolucionaris, la majoria assassinats a sang freda lluny de la caserna; 32 van ser jutjats i 48 van aconseguir escapar-se. Dels que van prendre part en l’assalt, la majoria eren obrers industrials, treballadors agrícoles i dependents de comerç. Els altres representaven una variada gamma de professions: hi havia un rellotger, un mestre, un taxista, un metge, un dentista, un dependent de llibreria, un escura-xemeneies, tres fusters, un carnisser, un venedor d’ostres i un infermer .

La repressió desfermada, amb centenars de detinguts i assassinats a boca de canó va produir el resultat contrari al que buscava el govern. En comptes de por va emergir la protesta i la solidaritat amb els perseguits i el que va créixer va ser el sentiment contra la dictadura.

 El règim de Batista s’havia imposat després d’un cop d’estat el 1952 i se sostenia per la corrupció generalitzada, la dura repressió militar i policial i pel suport directe de l’imperialisme nord-americà. Des del primer moment va donar suport al cop i tal com reprodueix Hugh Thomas en el seu llibre Cuba. La lluita per la llibertat: “Willard Beaulac, l’ambaixador nord-americà a l’Havana, va visitar el nou ministre d’Afers Exteriors, Campa, per a comunicar-li que els Estats Units reconeixia el seu govern. Un pas menys oficial, però no menys significatiu i ben acollit, va ser la visita que van fer uns funcionaris de la United States Steel Co. a Ernesto de la Fe, ministre d’Informació, per a dir-li que el capital nord-americà “responia favorablement” al reconeixement de Batista per part dels Estats Units; van assegurar al ministre que el capital nord-americà podia subministrar a Cuba tot el que necessités”. No fan falta més paraules.

La Causa 37/1953, el sumari contra els assaltants, va començar el 21 de setembre de 1953. La periodista cubana Marta Rojas va descriure’n l’ambient: “La vigília del judici va ser un dia ple de fatals presagis, els rumors a la ciutat eren, entre altres, que als acusats se’ls anava a aplicar la Llei de fugues perquè el govern no podia permetre que a l’audiència es diguessin les veritats. Les gestions que vam fer els periodistes prop del excoronel Chaviano perquè permetés l’entrada de fotògrafs al Palau de Justícia no van tenir el menor èxit”. Ella mateixa relata l’entrada dels presoners: “A tots els van conduir emmanillats a la Sala de Justícia. El dring metàl·lic que va sobresaltar el públic havia estat produït per les cadenes cromades que empresonaven més de cent canells. Fidel va parar-se  per mirar de parlar al tribunal, i els guàrdies, en actitud de xafarranxo de combat, van muntar les seves armes. N’hi havia dos-cents dins de la Sala del Ple, una estança rectangular de quinze metres de llarg per set d’ample, i molts més fora. Farien un total de sis-cents els guàrdies que ocupaven l’illa on estava situat el Palau de Justícia”.

A les primeres sessions es va prendre declaració als acusats, però a partir de la tercera sessió el judici va continuar sense la presència de Fidel Castro. Sense importar-los l’arbitrarietat judicial, se’l va apartar del judici principal volent fer creure que estava malalt. Gràcies a la col·laboració dels metges es va desfer el muntatge. Castro ho va explicar així: “aquesta mateixa tarda havia estat a la presó el coronel Chaviano i els va dir (als metges) que jo “li estava fent un mal terrible al govern en el judici”, que havien de signar un certificat on es fes constar que estava malalt i no podia, per tant, continuar assistint a les sessions”. El procés a la resta dels acusats va continuar fins el 6 d’octubre. Van ser condemnats a penes de deu i tretze anys.

La defensa i el programa per a una revolució

En acabar aquesta part del judici es va jutjar Fidel Castro. Va haver de defensar-se ell mateix, perquè el règim va posar totes les traves possibles per a impedir que el defensés el degà del Col·legi d’Advocats, el doctor Jorge Pagliery. No hi ha gaires informacions d’aquesta part del judici, perquè només van permetre l’entrada de dos lletrats, sis periodistes, gens sospitosos d’independència professional, i a la sala i ocupant els passadissos, prop de cent policies i militars. A més de fer-se responsable de l’assalt a la caserna i de defensar la seva acció com a necessària per a la lluita contra la tirania, va expressar el dret a la rebel·lió “com un principi universalment reconegut, i la nostra Constitució de 1940 el va consagrar expressament en el paràgraf segon de l’article 40: ‘És legítima la resistència adequada per a la protecció dels drets individuals garantits anteriorment’”. “El dret de rebel·lió -va dir també- contra el despotisme, senyors magistrats, ha estat reconegut, des de la més llunyana antiguitat fins al present, per homes de totes les doctrines, de totes les idees i totes les creences”.

En el seu discurs, que després a la presó convertirà en un fullet, va sintetitzar el programa polític que serviria de guia per a la revolució cubana. Són el que ell mateix en va dir les lleis revolucionàries que caldria implantar a la caiguda de la dictadura de Batista.

La primera llei revolucionària retornava al poble la sobirania i proclamava la Constitució de 1940 com la veritable llei suprema de l’Estat, en tant el poble no decidís modificar-la o canviar-la.

La segona llei revolucionària concedia la propietat inembargable i intransferible de la terra a tots els colons, subcolons, arrendataris, parcers i precaristes que ocupessin parcel·les de cinc o menys cavalleries de terra, indemnitzant l’Estat els seus anteriors propietaris a base de la renda que reportarien per aquestes parcel·les en una mitjana de deu anys.

La tercera llei revolucionària atorgava als obrers i empleats el dret a participar del 30% dels beneficis en totes les grans empreses industrials, mercantils i mineres, incloent les centrals sucreres.

La quarta llei revolucionària concedia a tots els colons el dret a participar del 55% per cent del rendiment de la canya i quota mínima de quaranta mil arroves a tots els petits colons que portessin tres o més anys establerts.

La cinquena llei revolucionària ordenava la confiscació de tots els béns a tots els malversadores de tots els governs i als seus hereus quant a béns percebuts per testament de procedència il·legal o de mal ús, mitjançant tribunals especials amb plenes facultats d’accedir a totes les fonts de recerca, d’intervenir a tals efectes les companyies anònimes inscrites al país o que hi operin on puguin ocultar-se béns malversats i de sol·licitar dels governs estrangers l’extradició de persones i l’embargament de béns. La meitat dels béns recobrats passarien a engrossir les caixes dels retirs obrers i l’altra meitat als hospitals, asils i cases de beneficència.

Es declarava, a més, que la política cubana a Amèrica seria d’estreta solidaritat amb els pobles democràtics del continent i que els perseguits polítics de les sagnants tiranies opressores de les nacions germanes trobarien en la pàtria de Martí recer i solidaritat. Aquestes lleis serien proclamades a l’acte i els seguirien, un cop acabada la contesa i previ estudi minuciós del seu contingut i abast, una altra sèrie de lleis i mesures també fonamentals com la reforma agrària, la reforma integral de l’ensenyament i la nacionalització del trust elèctric i el trust telefònic, devolució al poble de l’excés il·legal que han estat cobrant en les seves tarifes i pagament al fisc de totes les quantitats que han burlat a la hisenda pública.

Un programa revolucionari, democràtic i antiimperialista del que avui dia, actualitzant tot el que calgui actualitzar, tindríem molt a aprendre. D’una manera concentrada així ho va expressar Castro: “El problema de la terra, el problema de la industrialització, el problema de l’habitatge, el problema de la desocupació, el problema de l’educació i el problema de la salut del poble; heus aquí concretats els sis punts a la solució dels quals s’haguessin encaminat resoltament els nostres esforços, juntament amb la conquesta de les llibertats públiques i la democràcia política”.

Va ser condemnat a 15 anys de presó. [Val la pena comparar aquesta condemna amb la que es demana als dirigents de la rebel·lió catalana. Una tirania com la de Batista va imposar 15 anys per l’assalt armat a una caserna. Les lleis de la Monarquia espanyola demanen 25 anys per un delicte de rebel·lió que no s’ha demostrat i en la qual no hi ha hagut més violència que la policial.]

Fidel Castro i els seus camarades van ser amnistiats el maig de 1955. Perseguits i amenaçats van haver d’abandonar l’illa, on van tornar al desembre de 1956 en el desembarcament del Granma, que va significar l’inici del procés revolucionari que derrocaria la dictadura els primers dies de gener de 1959.

Fidel Castro va acabar el seu discurs davant el tribunal dient: “Quant a mi, sé que la presó serà dura com no l’ha estat mai per a ningú, prenyada d’amenaces, de mesquinesa i covard acarnissament, però no la temo, com no temo la fúria del tirà miserable que va arrencar la vida a setanta germans meus. Condemneu-me, tant se val, la història m’absoldrà”. La història i els pobles el van absoldre perquè la revolució va triomfar a Cuba i durant molt de temps va ser un estendard dels processos revolucionaris, especialment a Llatinoamèrica. No és aquest el lloc per a un balanç del castrisme i la revolució cubana, però no hi ha dubte que el futur d’aquesta hagués estat ben diferent si no hagués existit el bloqueig imperialista i el seu aïllament pel fracàs d’altres processos revolucionaris en el continent americà.

Miguel Salas

Sindicalista i membre del Consell Editorial de Sinpermiso