Un esclat de llum en la consciència general: el moviment de les dones comprèn que han de prendre el seu destí en les seves mans i que poden fer-ho.

Vinc a aquest Congrés a Tolosa amb molta il·lusió. Us agraeixo la invitació de tot cor. Vivim una eclosió plena, profunda i internacional del moviment feminista. És un goig immens formar part i contribuir a un moviment potent i imparable que anuncia nítidament drets universals. Albirem un segle en el qual eradiquem la violència de gènere, realitzem passos amb botes de set llegües destinats a aconseguir l’emancipació de les dones. Un segle d’or per a la igualtat de les dones i la humanitat sencera.

Preparar aquesta ponència que us exposaré m’ha tesat totes les sinapsis neuronals, ha capgirat una agenda que no entén de dia, nit i festes.

Aquesta ponència m’ha obligat a refrenar la voràgine activista, amb el temps que engoleix el meu treball voluntari com a fundadora i presidenta de la Plataforma Unitària contra les violències de gènere de Catalunya, així com la meva feina professional a l’Associació Hèlia dones, dedicada a l’acompanyament de dones en processos de violència masclista.

L’exercici de reflexionar des del gran material de treball de camp quotidià de que disposem, ordenar aportacions anteriors sobre el nou estadi del moviment de les dones, establir les preguntes i els reptes de les dones en el segle XXI, aprofundir en el contingut internacional, el substrat, les arrels i la florida d’aquest immens moviment, ens ajuda a apoderar-lo, a enfortir-lo, a cuidar la seva condició unitària, a alimentar la sororitat equitativa, ens condueix a oferir elements vitals per a l’assalt al cel de la igualtat, amb la humilitat lògica i el diàleg necessari entre totes les generacions, amb les nostres mestres i referents, amb les dones afectades de tots els sectors socials, amb la convicció que les nenes, les adolescents i les joves estan madurant les bones pràctiques i els lideratges que consumaran els nostres ideals de fomentar la vida.

La meva aportació és complementària als estudis científics i acadèmics, a les bases teòriques, filosòfiques, sociològiques i de les diverses escoles ideològiques. És un treball des de l’experiència pràctica dels moviments i la mobilització de totes les dones.

Les idees d’aquest treball procedeixen en bona part dels quinze Fòrums realitzats contra la violència de gènere des de l’any 2005, els dotze anys de concentració mensual d’homenatge a les dones assassinades (ho fem els tercers dilluns de cada mes a Barcelona), el centenar d’entitats que donen sentit a la plataforma esmentada, el compromís irreductible amb les mobilitzacions, siguin diàries, o les del 25 de novembre i del 8 de març.

L’exposició l’encadenaré en sis punts:

1. Antecedents.

2. Situació i causes del moviment feminista des de les experiències entorn la violència masclista.

3. El repte d’arribar a tota la diversitat de dones i al conjunt de la societat.

4. Cap a on anem: barreres i oportunitats.

5. Les oportunitats s’estan donant amb la mobilització massiva de dones de totes les edats, amb irrupció de les dones joves i adolescents sovint acompanyades dels seus col·legues masculins.

6. Unitat de totes les tendències que lluiten pels drets de les dones.

Antecedents: traços de com aflora la consciència de la violència de gènere entre les dones en els orígens feministes.

Tot i que la violència contra les dones és un fenomen antic, que ens remunta als orígens de la història escrita, és en les últimes dècades quan ha passat de ser considerat un fenomen privat normal a ser reconegut com un problema social inacceptable i evitable.

Fins i tot avui dia moltes de les dones que acompanyem – són vivències directes des d’Hèlia dones – tenen una gran dificultat a acceptar el diagnòstic que sofreixen violència masclista. La majoria demanen ajuda després de desenes d’anys de tortura de tota mena. I les més joves se socialitzen en la normalització d’aquesta violència, el mite que “els homes són així”. Resulta lamentable que les institucions siguin tan insensibles amb les dones violentades, en canvi tan condescendents i còmplices amb l’agressió que representa la moral, els costums, la judicatura i, per descomptat, els homes agressors. No fa falta dir que encara massa homes són còmplices d’una cadena infernal.

Aquest procés ha estat marcat per la denúncia, resistència i lluita de molts grups de dones, del moviment feminista i del moviment associatiu que s’han deixat la pell.

Al llarg de la història moltes dones han sobresortit del seu paper assignat en la societat. Pintores, escriptores, curadores, polítiques, obreres. Alguns exemples: l’astrònoma Hipatia d’Alexandria; la poetessa Safo de Lesbos; la primera ginecòloga, Agnòdice (segle IV A. de C.); la pintora barroca Artemísia Gentileschi; Elena Cornaro; la matemàtica Ada Lovelace; la primera doctora ameríndia, Suzanne Laflesche Picotte; la paleontòloga Mary Anning; la inventora i actriu Hedy Lamar; l’enginyera afroamericana de la NASA, Mary Jackson… Dones insignes…

Des del segle XVIII i XIX, ja hi ha els primers passos a nivell general, amb el moviment sufragista i dones com Olympe de Gouges que lluiten per aconseguir els mateixos drets que els homes i deixar de ser ciutadanes de segon ordre. A nivell concret de la violència contra les dones, el 1825 en un estudi d’Anna Wheeler «La demanda de la meitat de la raça humana», comencen les primeres denúncies i recerques sobre els perills que troben les dones dins de la institució del matrimoni, l’espai familiar i el laboral. Hi ha altres dones, com Flora Tristan o Frances Power, que parlen i denuncien els maltractaments a les dones comparant-los amb l’esclavitud.

Des dels anys 1870 fins ben entrat el S. XX les dones dels països occidentals s’incorporen en gran manera al treball assalariat i es consolida un moviment feminista que se centra en els drets democràtics més bàsics: el dret de vot, l’accés a l’educació i la capacitació laboral. Paral·lelament a Rússia les dones obreres i les dones dels obrers tenen un paper crucial en el derrocament del Tsar i la presa del poder dels bolxevics. Destaquem la lluita dins d’aquest procés revolucionari d’Alexandra Kollontai com a portaveu de les dones que clamaven pels seus drets. Se substitueix el matrimoni eclesiàstic pel registre civil, el divorci lliure, qualsevol membre de la parella el pot demanar sense cap justificació, les dones passen a controlar els seus diners. Es va abolir la il·legitimitat dels fills i filles. En 1920 Rússia va ser el primer país a legalitzar l’avortament a petició de la dona.

Desgraciadament, ha estat un procés molt lent i no és fins avançat el segle XX, cap a la dècada dels anys 60, que les dones comencen a poder organitzar millor les seves forces i reivindicacions, com el dret a viure sense violència, elaborant ja un argumentari. Trobem nombrosos estudis que demostren que la violència contra les dones, lluny de ser un fenomen inevitable i normalitzat de l’àmbit privat, és una violència estructural, que parteix del patriarcat, i que s’ha de passar a donar una resposta amb les polítiques públiques.

A partir de 1980, gràcies al moviment feminista, la violència contra les dones va començar a ser una problemàtica de prioritat internacional. El moviment feminista va necessitar dècades de mobilitzacions per a inculcar en la comunitat internacional la idea que la violència contra la dona era un mal universal que exigia una normativa i escrutinis internacionals (Oliver i Valls, 2004).

El 1993, en la Declaració sobre l’eliminació de la violència contra la dona, Nacions Unides va definir la violència contra les dones com “tot acte de violència basat en la pertinença al sexe femení que tingui o pugui tenir com a resultat un mal o sofriment físic, sexual o psicològic per a la dona, així com les amenaces de tals actes, la coacció o la privació arbitrària de la llibertat, tant si es produeixen en la vida pública com en la vida privada”. Aquesta definició continua sent la referència més acceptada per la majoria de les institucions i règims jurídics dels diferents Estats membres de l’ONU.

«Mirar el món amb ulls de dones» va ser el lema de la IV Conferència internacional de sobre la Dona de Nacions Unides. En un acord històric sense precedents, els 189 països es van comprometre signant una Plataforma d’Acció entorn de 12 esferes d’especial preocupació internacional. L’esfera número sis va incloure la violència contra la dona, abastant les seves diferents manifestacions: “la violència física, sexual i psicològica a la família, inclosos els cops, l’abús sexual de les nenes a la llar, la violència relacionada amb el dot, la violació pel marit, la mutilació genital i altres pràctiques tradicionals que atempten contra la dona, la violència exercida per persones diferents del marit i la violència relacionada amb l’explotació; La violència física, sexual i psicològica a nivell de la comunitat en general, incloses les violacions, els abusos sexuals, l’assetjament i la intimidació sexuals en el treball, en institucions educacionals i en altres àmbits, el tràfic de dones i la prostitució forçada; La violència física, sexual i psicològica perpetrada o tolerada per l’Estat, onsevulla que ocorri”. Així mateix, la IV conferència Mundial sobre la Dona celebrada en 1995 va defensar la incorporació d’una perspectiva de gènere com un enfocament fonamental i estratègic per a aconseguir els compromisos en igualtat de gènere.

Arribem al S. XXI amb un gran bagatge d’experiències, estratègies, estudis, lleis. El feminisme ha aconseguit el reconeixement de les dones com a subjectes de dret, en equivalència als homes (Varcárcel, 1997). En definitiva, l’afirmació de la condició humana de les dones (Lagarde, 1996). La universalitat dels drets de les dones, entre els que n’hi ha un fonamental per a l’accés i exercici de la resta de drets humans fonamentals: el dret a una vida lliure de violència.

2. Situació i causes del moviment feminista des de les experiències entorn de la violència masclista.

El lema memorable de «Llibertat, Igualtat i Fraternitat» de la gran revolució francesa del segle XVIII, encara planeja com un somni per a la realitat de les dones. El «Pa, Pau i Terra» de la gran revolució russa soviètica del segle XX va obrir i va incorporar molts drets per a les dones que concretaven una igualtat real, per ser enterrats de seguida a la dècada següent.

El segle XX ha estat un esclat de llum en la consciència general. Les dones han comprès que tenien i podien prendre la seva destinació a les seves mans. En l’actual Segle XXI és hora de desenvolupar fins al final aquesta consciència, passar a l’acció, és a dir, com s’ha demostrat el 8M de 2018, amb una gran majoria de dones i dones molt joves que ja no accepten “ni un pas enrere”. Així avançarem perquè les dones siguin ciutadanes de dret i de fet.

Sovint ens preguntem per què després de tantes lluites i d’aconseguir uns Drets que en teoria ens equipessin als homes, continua aquesta discriminació i violència contra les dones? Per què aquests drets no són reals? Per què es perpetua el patriarcat? Per què aquesta resistència a canviar l’estructura d’aquest model social que discrimina i sotmet i violenta les dones, que són la meitat de la humanitat?

Per  poder donar una explicació d’aquesta perpetuació de la violència, hem d’anar a l’arrel de les causes. És una violència estructural, que parteix del patriarcat com un ordre social basat en l’autoritat, lideratge i poder dels homes sobre les dones. És una estructura de poder que han fet seva tots els sistemes econòmics i socials des dels temps de la història escrita, arribant a l’actual sistema capitalista. El sistema de dominació patriarcal li ha anat de perles al sistema del poder privat del capital, precisament per a sostenir la divisió i l’enfrontament entre homes i dones; d’aquesta manera es dificulta la unitat i els drets de totes les persones i classes socials explotades. És un ordre que, a partir d’una cultura i una moral, entesa, apresa i practicada de generació en generació, serveix per a mantenir les desigualtats, discriminacions i agressions contra les dones com un fenomen natural i biològic, legitimat i per tant permès en tot l’àmbit social. És una opressió que impedeix els drets, les llibertats i la igualtat efectiva.

Aquí és on hem de buscar les causes de la violència masclista. No són causes derivades d’una qüestió biològica, ni divina, ni eterna, sinó per una situació social i temporal de domini, de la desigual distribució de poder entre homes i dones. Un poder terrenal i una cultura en la qual hi ha una socialització i educació de les dones com a gènere inferior i subordinat als homes. Aquesta cultura provoca una violència simbòlica, la que ens prepara a dones i homes, des que naixem, per a adquirir els nostres rols respectius de submissió i dominació.

No són causes eternes, sinó que tenen un inici i ara existeixen les condicions per superar aquesta dominació, opressió i violència. Ha arribat l’hora de l’emancipació.

El masclisme instal·lat en la societat justifica aquestes conductes de domini i abús. No s’accepta que matin una dona, però sí moltes situacions a la societat que es banalitzen, es relativitzen i marquen una naturalització d’aquests abusos i rols: els nois i homes són més forts i protegeixen  les noies i dones, saben més, són millors en ciències, són més decidits com a líders socials, un munt de conceptes que s’imposen, desgraciadament no només acaben amb horrorosos crims sinó que conformen la coerció del desenvolupament dels drets de les dones a la societat i per tant la falta de llibertat.

«Les dones constitueixen la meitat de la població mundial. Realitzen les dues terceres parts del treball que es fa en el món. Guanyen el 10% dels salaris totals. Només són propietàries d’un 1% de la propietat mundial». «72 milions de menors en edat escolar no assisteixen a l’escola, dels quals 39 milions (54%) són nenes.

Aquestes dades i més es poden consultar en l’Informe global de l’ONU, poden demostrar aquesta realitat que representa el masclisme a tot el món. No és l’invent d’uns grups de dones que busquen protagonismes. És una realitat flagrant perquè té com a conseqüència més brutal la violència contra les dones. El procés de socialització a través del qual les persones assumim regles i normes de comportament es dóna sobretot en la família i a l’escola, però també l’estructura social que manté aquestes institucions, la cultura ancestral que impregna tot el procés.

Amb tots aquests mecanismes, la societat pressiona perquè les persones pensem i actuem de forma diferent segons siguem dones o homes. És a dir, s’espera que exercim el nostre rol sexual i social de manera «adequada». No fer-ho suposa trencar, enfrontar-te, canviar les normes fortament teixides al llarg de la història. Inalterables segons l’statu quo patriarcal.

Les organitzacions de dones i la recerca feminista han posat de manifest la relació que hi ha entre la violència i les formes culturals de considerar les dones inferiors als homes (Millett, 1970; Saltzman, 1992, a Alberdi i Matas, 2002). En definir-la com a violència de gènere s’ha fet un pas cap al reconeixement de la violència contra les dones. Es denomina així per ser aquella violència exercida per alguns homes contra les dones, en la qual el gènere de l’agressor i el de la víctima va íntimament unit a l’explicació d’aquesta violència, estant estretament relacionada amb les desigualtats de gènere (Alberdi i Matas, 2002). Ve donada per les relacions de gènere, és la violència que s’exerceix des del model hegemònic de masculinitat (Oliver i Valls, 2004). Té components estructurals provinents de com s’han anat teixint les relacions entre homes i dones dins d’un sistema de dominació (Del Valle, 2006).

La violència de gènere no entén de fronteres, edat ni classes socials. Cosa que també destaquen altres estudis internacionals, per exemple, assenyalant que, encara que els aspectes racials i culturals de les víctimes poden impactar en la disponibilitat dels recursos, no determinen la incidència o preponderància de la violència (Browne, 1993; Browne i Williams, 1989; Gelles i Straus, 1988, a Walker et al., 2012).

És a dir, aquests estudis sobre les causes de la violència masclista incideixen en qüestionar els rols que la societat atribueix a dones i homes. La identitat de gènere és un procés en construcció permanent, no és estàtic i inclou totes les pressions externes, que sovint arriben de manera simbòlica a través de l’educació, dels mitjans o del cinema o de la xarxa social, i que van configurant la nostra personalitat, la nostra manera de fer. També aquestes recerques conclouen que la violència contra les dones està lligada a les relacions de desigualtat social de classe, laboral i sexual que s’estableixen en les nostres societats actuals.

3. El repte d’arribar a tota la diversitat de dones i a tota la societat.

Els avenços en els drets de les dones sempre han vingut de la mà dels grans canvis socials. Es retroalimenten. Les dones, per molt que la història amaga la seva participació, han estat actives en aquests canvis com correspon al fet que som la meitat de la humanitat. La resistència de les nostres avantpassades a ser un mer objecte per als homes, un mer objecte reproductor, s’ha vist a cada nou avenç de la humanitat, en cada revolució social.

Estem en un d’aquests canvis crucials. I novament, gràcies a la consolidació del moviment de dones i feminista, les dones passem a ser protagonistes. A l’era de la globalització, les dones s’han posat en peu d’igualtat a tot el món.

El segle comença amb força. La Marxa Mundial de dones que s’inicia el 8 de març de 2000 a Ginebra. Des de països de tot el planeta i dones molt diverses d’origen i condició teixeixen un gran mural amb les seves reivindicacions pròpies alhora que troben els seus punts comuns. S’impliquen en els Fòrums Socials mundials, posant en ells la lluita per l’autonomia econòmica de les dones, la violència contra les dones, els drets universals de béns comuns, la pau i la desmilitarització.

A l’Estat espanyol una altra fita és el Tren de la llibertat. En 2014, allò que va començar com una proposta d’unes quantes dones de l’Asociación Tertulia feminista Les Comadres a Gijón, va acabar amb desenes de milers a Madrid. Va ser la primera realitat que Juntes som més fortes. Vam parar la Llei Gallardón i vam forçar la seva dimissió. És l’únic ministre que ha dimitit per la força de la mobilització.

D’aquí surt la necessitat d’una organització a nivell estatal que és la Plataforma 7N. El 2015 s’aconsegueix amb una nova mobilització estatal forçar un Pacte d’estat contra la violència de gènere.

El juliol de 2016, l’agressió a una dona als Sanfermines propulsa la campanya pel NO és NO. Hi havia hagut milers d’agressions abans i no havia passat res. Dos anys abans a Màlaga, agost de 2014, el judici s’havia girat contra la jove agredida absolent aquella Manada. La pressió de l’entorn i judicial va fer que la jove reconegués que havia consentit que la danyessin, que li robessin el mòbil, que la deixessin a l’estacada.

La qüestió del canvi amb la jove de Pamplona no ve sola. Hi ha una reacció des d’un primer moment d’una gran manifestació de suport a la dona violada i la denúncia d’agressions masclistes durant les festes, a la que se sumen les institucions de Pamplona. Això s’estén per tot l’Estat en un procés de manifestacions després de les quals ja res no pot ser igual. Va haver-hi una reacció positiva de protocols als Ajuntaments perquè les festes fossin lliures d’agressions sexistes. Continua amb tot el debat del consentiment, clau en totes les sentències de violència sexual arxivades per contemplar el “consentiment” de la dona agredida. L’agressió sexual i la violació no admeten subterfugis, provoquen la modificació del Codi Penal, mentre es converteixen en el contrapunt dels assassinats masclistes.

Davant de la victimització i la falta de credibilitat que li atorga la judicatura patriarcal i el linxament de molts mitjans i xarxes socials, el “Jo et crec”, ressona a totes les places dels pobles de l’Estat.

Al gener de 2017, la Marxa de dones a Washington contra les atrocitats anunciades en liquidació de drets del president Donald Trump, coneguda com “Pussy Hat”, centenars de dones assenyalen una nova fita del moviment feminista pel seu apropament a tota mena de dones. És una fita també per aconseguir, d’una banda, una immediata rèplica solidària massiva a la majoria de les capitals del món, per altra banda assumeixen el lideratge de defensar els drets universals de totes les minories.

Estem davant una clara mostra que el lideratge de les dones per ser efectiu es converteix en inclusiu de tots els drets universals, de tots els gèneres, de totes les opressions i de totes les classes socials.

A l’octubre de 2017, amb la campanya del Me Too, una nova mobilització mundial contra la violència sexual recorre el món. Per primera vegada a la història agressors que tenen impunitat tapats amb el mantell de ser “grans homes”, són jutjats pel seu entorn i per la justícia. Ja al maig de 2011 Strauss-Kahn dimiteix del seu càrrec de director del Fons Monetari Internacional per estar imputat en un delicte d’agressió sexual. Surten a la llum pública directors d’escola, sacerdots, bisbes, abusadors sexuals que aprofiten el seu lloc per a assetjar. El productor Harvey Weinstein acusat per violació i abús és expulsat de l’Acadèmia de Hollywood. El biòleg espanyol establert als EUA Francisco Ayala es veu obligat a renunciar a la seva càtedra i els seus llocs en la universitat d’Irvine de Califòrnia, per un expedient obert per assetjament sexual amb diverses denunciants.

En el context de lluita pels drets de les dones no és casualitat que sigui la violència sexual la que hagi estat en un primer pla en la solidaritat o sororitat internacional. La violència sexual és, entre les violències masclistes, un pilar bàsic de l’estructura patriarcal, que se sosté des de la quotidianitat, des de la naturalitat, des del poder i domini dels homes en tots els àmbits.

En totes aquestes mobilitzacions les violències sexuals se situen com a institucionals i estructurals. No és només l’execució del poder d’un home sobre una dona. És una forma de control dels homes sobre les dones que manté totes les dones en un estat de por per l’amenaça de la violació.

En els abusos infantils, en l’assetjament sexual en el treball, en l’assetjament en els espais d’oci, en els espais socials, en la política, més que el plaer sexual immediat entra en joc la dominació i l’avís comunitari.

Ho veiem més clar quan repassem com històricament la violació és considerada sobretot un deshonor i un crim contra el pare, els germans, el marit, la tribu o la família de la víctima. Les dones queden marcades i devaluades davant tots els homes i dones del seu entorn.

Actualment en alguns països a la dona violada se la repudia o se l’assassina per la vergonya i oprobi que “ella”, no el “agressor”, ha llançat sobre la família.

En altres països, com el nostre, on s’han aconseguit avanços en les polítiques i mesures públiques, encara perdura aquesta simbologia o ideologia. Moltes sentències es resolen amb “la dona no ha oposat prou resistència”, “la dona per naturalesa és feble i provoca els homes”, “ha estat una relació consentida”, en definitiva, posa en qüestió el relat i la credibilitat de les dones.

4. Cap a on anem: barreres i oportunitats.

Amb les dones lluitadores que ens han precedit, de les sufragistes fins ara, hem trencat moltes barreres. La del silenci, la de la por, la de la identitat, la de la indefensió apresa, la de ser agents actives a la societat. Per aquesta bretxa oberta, ara tenim moltes més oportunitats.

La Vaga Feminista amb milions de dones de tot el món al carrer ens assenyala, en l’agenda de la ciutadania i de les institucions, els drets reals a aconseguir.

Tota acció té una reacció. En aquest cas en tenim vàries.

Una part de la societat més conservadora, amb la normalització de la violència apresa, a més esperonada – com ha passat històricament- per escriptors, filòsofs, jutges, polítics, pensa que exagerem. “Això sempre ha estat així”. “Les dones estem per darrere dels homes”. Sobretot, donades les estadístiques, vistes les xarxes socials, són una majoria d’homes els que més fòrums ocupen.

El cas de la Manada n’ha estat un exemple clar. La judicatura patriarcal ha donat una sentència que, després de reconèixer uns fets violents, una violació queda en abús. Amb un magistrat que demana l’absolució considerant que no va haver-hi violència sinó sexe, però que a més en el seu vot particular insulta, revictimiza la jove, generant desconfiança en la justícia davant altres possibles denúncies de víctimes de violació.

Les seves expressions ens insulten a totes. “pel que fa a la dona, no percebo cap signe de pudor en ella”, “l’expressió del seu rostre és en tot moment relaxada i distesa”, “En cap moment percebo en la seva expressió ni en els seus moviments cap indici d’oposició, rebuig, disgust, fàstic, repugnància, negativa, incomoditat, sofriment, dolor, por, descontentament, desconcert o qualsevol altre sentiment similar”.

Això anima tota una tendència d’homes, anomenats “oportunistes”, amb l’anomenada “submissió química”, sigui subministrada directament o aprofitant la ingestió d’alcohol, a continuar violant amb total impunitat.

Hem de reconèixer que, malgrat no estar d’acord amb la sentència i amb que els deixessin lliures, aquesta sentència condemnatòria serveix de precedent. Són nou anys de condemna, enfront de la majoria de les sentències arxivades en casos de violació. Ha estat un precedent perquè les dones s’atreveixin a denunciar i perquè els jutges s’atreveixin a condemnar.

En aquest cas de la Manada també hem vist la campanya a les xarxes socials de suport als agressors i insults a la jove violada.

Altres reaccions alcen més barreres a la lluita feminista.

La de partits polítics que pretenen fer-nos retrocedir a temps foscos. En els pactes de govern per a la Junta d’Andalusia els drets de les dones apareixen com a moneda de canvi entre els tres actors. El trident andalús insulta el moviment de dones feministes i els milers de persones que s’han manifestat per la llibertat i igualtat de les dones. Després d’aconseguir un acord mínim sobre el Pacte d’Estat, el PP, Ciutadans i Vox carreguen novament contra la Llei 1/2004, un cop més amb el mite de les denúncies falses, amb la custòdia compartida en casos d’agressió, o amb la discriminació cap als homes.

El Pacte d’Estat contra la violència de gènere, amb totes les seves deficiències, és aquí i continuarem lluitant per ampliar-ne els assoliments.

Les altres barreres les tenim en els pressupostos i la violència institucional. Les institucions no estan en sintonia amb les aspiracions i necessitats que emergeixen de les mobilitzacions.

En el marc del Dia Internacional contra la Violència de Gènere, al novembre de 2018 va tenir lloc al Parlament de Catalunya un acte per a commemorar el desè aniversari de l’aprovació de la Llei 5/2008 del Dret de les Dones a eradicar la Violència Masclista i avaluar-ne l’aplicació. La Plataforma Unitària contra les violències de gènere va ser una de les quatre entitats convidades a intervenir a l’acte. La nostra Plataforma va participar de la redacció de la Llei 5/2008, com a entitat consultora, responent a un dels principals objectius pels quals va ser creada: la incidència política en l’articulació d’estratègies i mesures polítiques que defensi els drets de les dones. La Llei 5/2008 va significar un gran pas per a considerar aquest greu problema social com una prioritat en l’agenda política.

Allí vam exposar com fins i tot amb els avanços indubtables, encara són més els reptes pendents als que hem de donar una resposta conjunta des de la societat i des de les institucions.

L’any 2018, 48 dones han estat registrades oficialment com a víctimes de violència de gènere, però sabem que la xifra és més gran ja que molts casos no estan encara comptabilitzats.

Les dades estadístiques a nivell estatal, a la Macroencuesta de Violencia contra la Mujer que es realitza cada quatre anys, mostren que del total de dones de 16 o més anys residents a Espanya, el 15,5% afirmen haver sofert violència física, sexual o por d’alguna parella o exparella en algun moment de la seva vida. El 25,4% han sofert violència psicològica de control, el 21,9% violència psicològica emocional i el 10,8% violència econòmica d’alguna parella o exparella. Amb prou feines un terç de les víctimes denuncia, només el 28,6% de les dones que han sofert violència física i/o violència sexual i/o por de la seva parella o exparella ha acudit a la policia -ella mateixa o una altra persona- (26,8%) o al jutjat (1,7%) a denunciar la seva situació. La majoria de les dones no denuncien pels següents motius principals: no concedir suficient importància a la violència de gènere soferta (44,6%), per por (26,56%) o per la vergonya, el no voler que ningú ho sabés (21,08%) (Macroencuesta de Violencia contra la Mujer de 2015, Delegación del Gobierno para la Violencia de Género).

El baròmetre del CIS de 2018 mostra que el percentatge de ciutadans i ciutadanes que situa la violència de gènere entre els tres principals problemes de l’Estat és encara baix en comparació amb altres preocupacions socials.

Per això és crucial incidir en la sensibilització social des de la base de la societat. És necessària l’existència d’entitats de base i d’organitzacions de dones que defensin els drets de les dones des de la societat civil. La incidència social i política de la Plataforma Unitària contra les violències de gènere i d’altres organitzacions feministes és fonamental per a generar processos de reflexió ciutadana que afavoreixin posicionaments de tolerància zero cap a les violències masclistes.

Sovint, quan parlem de la vulneració dels drets de les dones, no som conscients ni posem en evidència que l’Estat i les seves institucions són o poden ser les autores d’aquesta violència, sigui per acció o per omissió o per tenir responsabilitat en els fets.

Considerem violència institucional la que reben les dones quan no són ateses a les institucions amb els recursos adequats, quan es fa una victimització secundària dubtant de la seva paraula i actitud. Es continuen utilitzant els mites, els estereotips i els prejudicis, per a normalitzar la violència a la que les està sotmetent l’agressor.

Les lleis, és molt important que s’aprovin, però queden diluïdes i neutralitzades amb massa freqüència en la seva aplicació. La falta de pressupost suficient agreuja la resistència numantina de les institucions patriarcals. La moral imperant de tarannà misogin necessita un canvi complet en l’educació en la igualtat i els drets de les dones com a persones.

I quines reaccions hi ha hagut una vegada s’ha reconegut que la violència contra les dones és una realitat? Les podem resumir en dues: d’una banda, les associacions de dones, el teixit social en general i una part important de professionals i de polítiques que han començat a treballar cadascun en el seu terreny, per acabar amb aquest greu problema social. D’altra banda, una resistència al fet que canviïn les coses, a aplicar les lleis i mesures decidides, de gran part dels poders públics representats per professionals que actuen en el circuit d’atenció a les dones, com la judicatura o l’educació. També de la societat en forma de col·lectius per la custòdia compartida o els «pro vida» o intel·lectuals i escriptors. Aquesta resistència evidencia que, si bé una part de les manques i dificultats per desenvolupar les mesures i lleis aprovades són els recursos materials, hem d’afegir com a resistència principal la falta de coneixement de les arrels d’aquesta violència. La principal manera de combatre-la és treballar per un canvi en els nostres rols, un canvi de la masculinitat que preval en la societat, un canvi en fer tan atractiva la violència del gènere masculí o en fer atractiu el noi de l’escola més poc respectuós amb les noies.

Estem en aquest camí tortuós de canvi social i estructural que té unes grans resistències.

Des dels moviments socials hem d’exigir el desplegament dels recursos econòmics adequats per a totes les dones que ja sofreixen aquests abusos, però al mateix temps hem de contribuir a crear espais dins de la societat que fomentin la llibertat de les dones i que augmentin la la seva capacitat de decisió pública.

Catorze anys després de l’aprovació de la Llei estatal i deu anys després de la Llei dels drets de les dones per a l’eradicació de la violència masclista a Catalunya, on estem? Encara que de la Llei estatal podem dir que està més enfocada a la via penal, i que en alguns casos ha salvat vides per la rapidesa judicial, en molts altres la necessitat de la denúncia, l’excessiva tutela de la víctima i els diagnòstics equivocats respecte les causes que porten a una dona a aquesta situació, estan ocasionant reaccions i realitats adverses per a les dones. Paradoxalment, mentre es diu que les dones volen utilitzar aquesta llei en profit seu acusant falsament les seves parelles, el que ens diuen les juristes feministes és que procuren, si no són casos extrems, no acudir a la denúncia pels estralls que se’n deriven i les dificultats dels processos.

La llei catalana és més reparadora, més pròxima a l’atenció directa a les dones i no necessita la denúncia per a accedir als seus recursos de recuperació integral en situacions de violència; aquesta llei reconeix explícitament drets com l’atenció i la reparació, dret a l’accés a l’habitatge de promoció pública, contractació prioritària i subvencionada a les empreses. També contempla «la coeducació» com a element fonamental per a lluitar contra la violència cap a les dones. En el camp de la publicitat estableix «l’obligació de respectar la dignitat de les dones i la prohibició de generar, difondre continguts que justifiquin o banalitzin la violència masclista».

Malgrat tenir aquestes eines a la mà, quan acompanyem una dona en el circuit públic, de cura i recuperació de la salut, de la judicatura, de l’habitatge, la impotència és molt gran i, sovint, encara no pot aconseguir aquesta reparació de la seva llibertat com a dona i com a persona. I és que les lleis les apliquen les persones i per tant han de tenir aquesta formació específica que estudia les causes i a partir d’aquí pot actuar amb precisió i pot ajudar a que les dones siguin ciutadanes i persones de ple dret.

Com deia Marisa Fernández durant la seva conferència magistral del 8 de març de 2006, «Podrem millorar el tractament de la violència masclista però no l’eradicarem fins a construir un sistema que rebutgi les visions androcèntriques, un sistema dúctil, mestís, marcat per la lògica de les diferències sense jerarquia, i pel reconeixement de l’esfera privada i de la pública, amb polítiques de visibilitat, de presència i de reconeixement de drets, en definitiva un dret sexuat però no sexista. «

Per això és molt important la nostra labor com a societat civil, la tasca d’aproximació i sensibilització de la xarxa social. La mentalitat, les idees i les creences no avancen al mateix ritme que els canvis polítics i malgrat viure en societats democràtiques on es declara la igualtat de drets, perdura la socialització ancestral d’entendre de manera desigual les relacions entre homes i dones.

Les oportunitats ens les brinda la conscienciació, sensibilització i mobilització dels darrers 20 anys. La nostra mateixa Plataforma amb entitats de gent jove que ha anat creant recursos per a la prevenció, amb moltes entitats que es comprometen en la lluita fent força per sensibilitzar i canviar les coses. Amb un gran reforç de les xarxes tant autonòmiques com estatals contra la violència de gènere com la Plataforma CEDAW/Istanbul (informe ombra) amb el gran èxit dels contrainformes realitzats per entitats de tot l’Estat. Aquests avenços s’han vist ara en els resultats de les mobilitzacions.

5. Les oportunitats s’estan donant amb la mobilització massiva de dones de totes les edats, amb irrupció de les dones joves i adolescents sovint acompanyades dels seus col·legues masculins.

Estem en un moment històric de canvis profunds. El moviment pels drets de les dones ve de molt lluny i el camí no ha estat en va. Obre perspectives inèdites d’igualtat, convivència i cures.

Les dones hem aconseguit accés a l’educació, a la formació, aportem creativitat a la recerca científica i dominem tots els àmbits intel·lectuals i de les arts, hem sortit de l’àmbit privat i arribat en massa al món laboral i polític. Encara que som conscients de les limitacions i que no arribem als llocs de decisió, accedim a la majoria dels àmbits públics.

Tots aquests drets que només arriben a uns determinats països i de manera molt desigual, continuen sent drets més formals que reals. Continuen estant dins de la “legalitat” patriarcal. Les fotos encara són les del G7 o els grans monopolis dirigits per les finances internacionals on domina la societat androcèntrica per antonomàsia.

El lema “Si nosaltres parem, es para el món” ha superat l’estadi de consigna per a convertir-se en una realitat.

En aquesta mobilització s’ha fet palès que les dones som un subjecte polític que representa la meitat de la humanitat. S’ha fet palès que podem ser les lidereses de tots els moviments i col·lectius oprimits a causa del patriarcat. S’ha fet palès que podem liderar amb les nostres companyes treballadores l’emancipació de l’explotació capitalista en el món laboral.

Les protagonistes hem estat dones de totes les edats, dels llocs més recòndits. Pobles on mai s’havia parlat en veu alta de la violència masclista. En totes les ciutats i pobles, des de les tertúlies trivials, al treball, la família, fins i tot a les institucions, s’ha situat l’agenda del canvi de relacions, del canvi estructural. Ja no es pot tornar enrere. No ens conformem amb una petita revisió als nostres drets. Volem els nostres drets a una vida digna, lliure i sense violència.

No és un canvi cultural, de la “cultura patriarcal”, és un canvi estructural del poder en la societat i en els governs de tot el món. Des dels EUA fins a l’Índia, passant per tots els països, hi ha un canvi de paradigma que remou aquests fonaments patriarcals, els fonaments d’una socialització i uns pactes implícits en la moral i la pràctica quotidiana.

Gerda Lerder en el seu llibre “la Creació del patriarcat” ens dóna una idea d’on estem, d’aquest moment històric. Amb la seva imatge d’una obra teatral.

“Homes i dones viuen en un escenari en el qual interpreten el paper, d’igual importància, que els ha tocat. L’obra no pot seguir sense totes dues classes d’intèrprets. Cap no contribueix “més o menys” al tot; cap no és secundària o se’n pot prescindir. Però l’escena ha estat concebuda, pintada i definida pels homes. Ells han escrit l’obra, han dirigit l’espectacle, i interpretat el significat de l’acció. S’han quedat les parts més interessants, les més heroiques, i han donat a les dones els papers secundaris.

Quan les dones s’adonen de la diferència de la manera en què participen en l’obra, demanen una major igualtat en el repartiment de papers. A vegades eclipsen els homes, altres vegades substitueixen un intèrpret masculí que ha desaparegut. Finalment, les dones, després d’un esforç considerable, obtenen el dret a accedir a un repartiment igualitari dels papers, però primer hauran de mostrar que estan “qualificades”. Novament són els homes els qui fixen els termes de “qualificació”; ells jutgen si les dones estan a l’altura del paper; ells els concedeixen o neguen l’admissió. Donen preferència a les dones dòcils i a aquelles que s’adeqüen perfectament a la descripció del treball. Els homes castiguen amb el ridícul, l’exclusió o l’ostracisme  qualsevol dona que s’arroga el dret a interpretar el seu propi paper o, el pitjor de tots els mals, el dret a reescriure l’argument.

Les dones triguen molt temps a comprendre que aconseguir parts “iguals” no les convertirà en iguals mentre l’argument, l’attrezzo, la posada en escena i la direcció estiguin en mans dels homes. Quan les dones comencen a adonar-se d’això i a reunir-se durant els entreactes, i fins i tot enmig de la representació, per discutir què fer sobre aquest tema, l’obra s’acaba.

Si mirem la Història de la societat que s’ha escrit com si d’aquesta obra es tractés, ens adonem que el relat de les representacions fetes durant milers d’anys ha estat escrit només per homes i comptat amb les seves pròpies paraules. Han fixat la seva atenció principalment en els homes. No és de sorprendre que ni s’hagin adonat de les accions empreses per dones. Finalment, en els últims cinquanta anys, algunes d’elles han adquirit la formació necessària per escriure les obres de la companyia. Quan ho fan, comencen a prestar més atenció al que feien les dones. No obstant això, els seus mentors masculins les havien ensinistrat bé. Així que trobaven que el que feien els homes era més important i, en les seves ànsies de realçar la part de les dones en el passat, buscaven aquelles dones que haguessin fet les mateixes coses que els homes. D’aquesta forma va néixer la història compensatòria.

El que les dones han de fer, la qual cosa les feministes estan fent, és assenyalar amb el dit l’escenari, l’attrezzo, el decorat, el director i el guionista, igual que ho feia aquell nen del conte que va descobrir que l’emperador anava nu, i dir: la veritable desigualtat que hi ha entre nosaltres està dins d’aquest marc. I després han d’esfondrar-lo… Ara sabem que l’home no és la mesura de tot el que és humà; ho són els homes i les dones, Els homes no són el centre del món: ho són homes i dones.”

Aquesta obra és la que estem canviant. Les dones del S XXI estem teixint un nou contracte de la ciutadania per a la humanitat. No només volem els mateixos drets que els homes. Volem canviar l’explotació  on ens porta el capitalisme globalitzat. Volem canviar, ser també les protagonistes de la Història. La nostra emancipació està lligada a una concepció holística, global, un canvi en els drets i la realitat de les persones.

“La revolució serà amb les dones o no serà”. Dit de manera clara no serà la que volem si les dones no són protagonistes en el seu rol de mitja humanitat. Perquè des de la Revolució francesa amb la nostra Olímpia de Gouges, guillotinada per defensar els drets universals de les dones, fins als nostres dies, amb el capitalisme més salvatge i depredador, hi ha hagut moltes revolucions que no han tingut en compte les dones, els seus drets i les seves opinions.

En aquestes revolucions sempre s’ha deixat aquest canvi per a una altra ocasió posterior. Fins i tot en la revolució de l’octubre soviètic, en la qual es van fer importants passos en aquesta direcció, després van ser dels primers en ser retallats.

La llarguíssima etapa, segles i mil.lenis, de domini patriarcal arriba a la seva fi. El procés d’apropiació de la reproducció de la dona per l’home, amb la consegüent supeditació i dominació de les dones per un poder estructurat a imatge i semblança del Déu masculí, ja és interpel·lat per unes condicions materials i culturals superiors, mentre és rebatut i contestat pel moviment de dones en clau de persones i de mitja humanitat. El treball i la cultura de la dona, inclosa la seva concepció com a generadora de vida, cuidadora ancestral, està derrocant tots els mites que simbolitzen i justifiquen l’eternitat del predomini patriarcal.

Individualment la majoria de les dones no ho saben, no són conscients d’aquests canvis i de les noves possibilitats, els és difícil d’imaginar un futur d’igualtat i equitat en el que ja no està justificat que els homes “són així”, o en el que “s’accepta i es fa perquè sempre s’ha fet”, o en el que la vida privilegia a l’home i discrimina a la dona.

La brutalitat masculina patriarcal tenalla les dones, les manté sotmeses a les seves cadenes.

Però aquestes mateixes dones individuals cada dia, a cada nova mobilització, desperten els seus sentits, la seva intuïció els murmura que la vida no ha de ser per força un bany de llàgrimes, ni molt menys una angoixa quotidiana, ni un terror de la força i la impunitat masculina.

La mobilització feminista d’aquest segle aflora un cant profund que fomenta promeses de futur. Ho sentim, ho vivim, necessitem escoltar-ho en tota la seva dimensió. Hem de saber interpretar-ho com quan gestem una nova vida. La força de les dones mobilitzades enforteix el conjunt i cada persona individual. Aquesta força mobilitzada es fa conscient per a transformar la llarga nit patriarcal.

6.  Unitat de totes les tendències que lluiten pels drets de les dones. Reptes del moviment feminista.

El moviment conscient feminista ha de tenir la clarividència de fixar-se que la veritable força de canvi emergeix del conjunt de les dones, en totes les seves condicions, països, situacions, classes i estaments socials, cultures, ideologies i religions.

Quan he tingut l’oportunitat de participar en algunes jornades sindicals, de dones sindicalistes i de reivindicacions que anomenem feministes, observo que les concepcions teòriques entorn de l’emancipació de la dona disposen de diversos substrats que necessitem comprendre i fusionar.

És obvi que les dones obreres, treballadores en general en fàbriques i empreses, assumeixen també el seu rol de mestresses de casa, la seva labor de cura, el seu rol en aquesta societat.

L’èxit de la vaga feminista del 8 de març de 2018, o la previsible immensa mobilització del pròxim 8 de març, ho és per la complementarietat, la fusió i unitat d’una gran majoria de les dones en general amb les dones treballadores i les obreres en particular.

La mobilització per la vaga feminista és el motor i catalitzador del conjunt del moviment. Precisament per això necessitem tenir el màxim respecte i saber llegir què fa, a què aspira i per què lluita cada segment de les dones.

El debat sobre la imprescindible interseccionalitat, o sobre el rol de les dones racialitzades, o del feminisme blanc com a sospitós de colonial, l’hem de metabolitzar com un procés de maduració del conjunt de la diversitat i la unitat de les dones, per tant, incloure-hi les dones treballadores i sindicalistes a les empreses.

Fins i tot el debat i concepcions sobre la prostitució, tan aferrissat i a flor de pell, ha de formar part de la metodologia de diàleg i lluita, amb la convicció i compromís d’enfortir el moviment i no dividir-lo en cap cas en la seva acció.

Els criteris els ha anat establint el moviment feminista conscient. Drets d’igualtat real. Entre ells el dret al propi cos.

La unitat és vital per a per a vèncer i superar al patriarcat. En aquest sentit el concepte és que totes són totes, sense exclusions.

Sabem que som diverses social, cultural, ètnica, ideològica i socialment. Sabem que hi ha una gran diversitat de feminismes. Però també sabem que la unitat en la lluita és la que ens fa més fortes.

La unitat basada en el que és fonamental i que tenim en comú: aconseguir els drets reals de les dones derrocant al patriarcat. Aconseguir la llibertat de les dones a una vida sense violència masclista.

Des de la varietat i acció unitària de les diferents idees feministes ens hem convertit en el motor per a fer aquests canvis.

Després d’anys de lluita s’ha aconseguit que els drets de les dones estiguin en un primer pla en les agendes polítiques de molts governs. (Istanbul, CEDAW, Pacte d’Estat). S’ha aconseguit que dones de totes les edats hagin fet una vaga feminista, una cosa insòlita. Hem aconseguit que els sindicats de classe s’unissin i organitzessin aturs, parcials i de 24 hores, en funció i suport de les reivindicacions de la vaga feminista.

La crida del feminisme ha estat clara: que tota la societat es bolqui a canviar l’ordre patriarcal establert. Estem davant el repte de ser el motor de milers de dones joves que han sortit al carrer o que s’estan organitzant en grups de lluita; prenguem nota que moltes opten per grups mixtos. Tenen set de coneixement dels drets i llibertats de les dones. Els hem de donar espais. Hem de passar la torxa del relleu. Són aquestes adolescents i joves la llum del futur.

Sóc molt optimista del moment en què ens trobem. Podem entre totes aconseguir un pas endavant en la lluita per la no violència cap a les dones.

Hi ha moltes resistències, però la balança s’està decantant cap a la part de les llibertats de les dones.

A Catalunya, la Plataforma Unitària contra els violències de gènere, la Vaga feminista, el Novembre Feminista, Ca la Dona, Dones Juristes, totes les entitats que lluitem pels drets de les dones, estem en el mateix vaixell amb les noies més joves, impulsem que el segle XXI sigui el de les llibertats i l’emancipació de les dones.

La força comuna és el que promou i fa avançar el derrocament del patriarcat, es tracta de la llibertat de les dones en una vida lliure de violències.

Montserrat Vilà Planas

Presidenta de la Plataforma Unitària contra les violències de gènere de Catalunya. Aquesta va ser la seva intervenció en el Congrés Internacional sobre igualtat, a Tolosa, organitzat per la Diputació de Guipuzkoa, els dies 14 i 15 de febrer de 2019.

Bibliografia:

Alberdi, I. i Matas, N. (2002). La violència doméstica. Informe sobre los malos tratos a mujeres en España. Barcelona: Fundació “La Caixa”.

Beltrán, E., Maqueira, V., Álvarez, S., Sánchez, C. (2001). Feminismos. Debates teóricos contemporáneos. Madrid: Alianza Editorial.

English, L., i Irving, C. (2015). Feminism in Community. Rotterdam: Sense Publishers.

DelValle, Mª T. (2006). El derecho a la movilidad libre y segura. In V. Maqueira, Mujeres, globalización y derechos humanos ( 269-368). Madrid: Edicions Càtedra.

Dominelli, L., i MacLeod, E. (1989). Trabajo social feminista. Madrid: Edicions Càtedra.

Lagarde, M. (2006). El derecho humano de las mujeres a una vida libre de violencia. In

V. Maqueira, Mujeres, globalización y derechos humanos (477-534). Madrid: Edicions Càtedra.

Oliver, E., i Valls, R. (2004). Violencia de género: Investigaciones sobre quiénes, por qué y cómo superarla. Esplugues de Llobregat: El Roure.

Varcárcel, A. (1997). La política de las mujeres. Madrid: Edicions Càtedra.

Walker, L.A. (Coord.). (2012). El síndrome de la mujer maltratada. Bilbao: Desclée de Brouwer.

Lerner, G. (1986).  La creación del patriarcado. Pamplona: Katakrak, novembre de 2017.