El Judici provoca convulsió amb alternatives incertes

El panorama polític és convuls amb alternatives incertes que poden obrir escenaris d’avenç social, municipalista, feminista i de llibertats democràtiques i republicanes, o donar pas a la reconquesta del trident PP-C’s-Vox, amb una regressió general de drets, llibertats i condicions de vida.

De moment l’evolució esdevé caòtica i s’incrementen les contradiccions. El cost social ha de metabolitzar aquests anys de mobilització democràtica nacional on madura la perspectiva republicana. Els diferents ritmes polítics i de mobilitzacions a Catalunya i al conjunt de l’Estat espanyol confonen sobre les possibilitats i les forces.

La majoria parlamentària contradictòria, però de base democràtica, que va foragitar Rajoy i el PP del govern estatal, no ha aconseguit promoure o consolidar una alternativa suficient després de nou mesos.

El govern del PSOE ha restat ostatge d’un trident dretà ultra que impulsa un nacionalisme espanyol excloent i dominador, sobretot atacant les llibertats i el dret de decidir, i existir, de Catalunya, alhora amb un president, Pedro Sánchez, pressionat per una ‘quinta columna’ potent des del propi PSOE.

El resultat és un Judici que dinamita les bases del propi règim de 1978, uns Pressupostos no aprovats, el govern estatal en caiguda lliure, l’escenari d’eleccions, la Generalitat traumatitzada en el post 155 amb l’amenaça d’un de nou més llarg i profund, les retallades no revertides, una mobilització sindicalista que remou les empreses i la vaga feminista del 8 de març.

Les mobilitzacions són vitals per reconduir aquest desgavell. Els moviments apunten i pressionen cap a les necessitats socials i les llibertats. Ara bé, si la lluita i la mobilització són necessàries i imprescindibles per ser suficients, s’ha de forjar proposta i direcció política.

Les aliances, l’alternativa de govern i unes polítiques destinades a resoldre els problemes i necessitats de la majoria treballadora, és el que pot donar un tomb a la situació que signifiqui un avenç real.

Com es podrien generar unes aliances i una alternativa parlamentària per un govern social, municipalista, feminista i de progrés de les llibertats democràtiques, inclòs el dret a l’autodeterminació?

El debat sobre els Pressupostos confon més que clarifica. Resulta que ECP, CatComú i Unidos Podemos, s’han posat a defensar els pressupostos minsos, continuistes i neoliberals del PSOE, sotmesos a totes les imposicions de Brussel·les, fent els ulls clucs a què quedaven molt lluny a l’hora de revertir les retallades i privatitzacions d’aquests darrers anys, si més no des de la gran crisi 2008.

Què hagués costat dir les coses clares? Que aquests pressupostos eren unes modestes passes endavant, que era vital la mobilització sindicalista, feminista, municipalista i del moviment republicà català, per no quedar subordinats i indiferenciats amb el servilisme del PSOE a les grans fiances i els altres poders econòmics.

Es podia defensar que malgrat totes les mancances era un moment d’evitar la implosió de la feble majoria parlamentària, fins i tot que s’havia de sostenir el govern maldestre de Pedro Sánchez com un clau ardent, per aconseguir temps de posar bases a una alternativa sòlida.

En comptes de clarificar davant la classe treballadora, el moviment feminista, el món local i el procés republicà, s’ha optat per amagar la naturalesa dels pressupostos i pressionar als partits nacionalistes i independentistes.

El Tribunal Suprem amb el Judici ha dinamitat la precària majoria parlamentària. El diàleg ha saltat pels aires. Ha tornat a fracassar de manera diferent a quan Rajoy el negà.

El diàleg és necessari, tant necessari com la mobilització i, tot i les consignes buides repetides, el diàleg i els drets s’hauran d’imposar des de la força dels moviments i la seva capacitat de mobilització.

L’atac contra el que s’anomena unilateralisme o via unilateral, desfermat des de l’Estat, el govern, la dreta, l’esquerra governamental que donà suport lleial a l’aplicació del 155 per part del PP, també des de part del sindicalisme i del món Comú, va destinat a què no pugui haver alternativa política que pretengui superar la constitució 1978.

La unilateralitat, la bilateralitat o la multilateralitat, són complementàries al diàleg, fins i tot als pactes i acords polítics. És un error penós pretendre eliminar possibilitats d’aconseguir objectius renunciant a determinades formes de lluita, com és un error emprar un tipus de lluita i d’alternativa que no s’avingui a les condicions polítiques de las parts confrontades.

L’epicentre actual rau en el Judici. Els arguments, denúncies i sentències, planen sobre mobilitzacions, governs, parlaments i eleccions.

L’avenç o la regressió en les llibertats i la convivència democràtica de persones i pobles, nacions i institucions, quedarà determinada per la condemna jurídica que fonamenti un 155 llarg i profund, o per si hi ha una derrota política de l’Estat, el règim i el regne que impulsi un nou estadi de la perspectiva republicana.

 

Francesc Matas Salla

Del Butlletí electrònic d’EUiA.