Marx i la qüestió nacional

    El passat 19 de desembre 2018, Esquerra Unida i Alternativa conjuntament amb el Partit de l’Esquerra Europea, la Fundació l’Alternativa, la Fundació Socialisme sense fronteres i la Fundació revolució Democràtica vam organitzar dues jornades per fer reflexió sobre el legat de Karl Marx i la seva actualitat. En aquestes jornades vam comptar amb la participació de Miquel Salas, sindicalista i membre del Consell Editorial de Sin Permiso. Aquí teniu el contingut de la seva ponència.

Per a alguns el temps sembla que no passi. Commemorem el 200è aniversari de Karl Marx i el seu pensament continua ben viu, no només per als que formem part de la seva tradició política i ideològica sinó també per a moltes altres persones que busquen trobar respostes a la complexitat de les actuals societats.

Voldria situar aquesta ponència entre dues expressions de Marx que han passat a la història. Una d’elles és: “Proletaris de tots els països, uniu-vos!” i una altra que, tot i que no és original seva, sovint se li adjudica: “Un poble que oprimeix a un altre, no pot ser lliure“. D’aquestes dues expressions es pot extreure bona part de l’estratègia política de Marx i del marxisme.

Són bastant clares i no necessiten explicació i, el més important, són com una unitat:  per tal que les classes treballadores s’uneixin no poden permetre que un poble oprimeixi a un altre. En general, gairebé tothom les reconeix, però hi ha diversitat en la seva interpretació i sovint confrontació o negació entre ambdues.

El fil fonamental del marxisme és la lluita per l’emancipació de la classe treballadora a través del desenvolupament de la lluita de classes, “la locomotora de la història”, i en aquest sentit cal entendre l’internacionalisme de la classe treballadora enfrontada a la classe capitalista que domina el món. Però la lluita de classes no es redueix a la millora del salari o reformes del tot necessàries, sinó que és la palanca per arrabassar el poder a la classe capitalista, per emancipar les classes treballadores i amb elles tota la societat; i, a més, el desenvolupament de la humanitat, i de les classes socials, no és lineal, sinó desigual i combinat i no en tots els països i continents es va produir de forma homogènia. Per això, la lluita de classes no és simplement la lluita entre la classe obrera i els capitalistes, sinó que necessàriament ha de tenir en compte els diversos aspectes del desenvolupament desigual de la societat.

Hi ha una certa idea, equivocada al meu entendre, que Marx i Engels no es van ocupar dels problemes nacionals. És cert que no hi ha un llibre o un text global en què defineixin un cos teòric i polític sobre aquests problemes. No obstant això, en els seus escrits, i especialment en la seva correspondència, es troben nombrosíssimes referències als complexos problemes de la relació entre la lluita de classes i els problemes nacionals que existien a partir de mitjans del segle XIX, entre la unitat dels proletaris i la llibertat de les nacions.

En el Manifest Comunista es llegeix: “Els obrers no tenen pàtria. No se’ls pot prendre el que no tenen. Més encara, donat que el proletariat en primer lloc ha de conquerir el poder polític, elevar-se a la condició de classe nacional (de classe dirigent de la nació, segons la versió anglesa de 1888), constituir-se en nació, encara és nació, tot i que de cap manera en el sentit burgès. […] L’acció comuna, almenys en els països civilitzats, és una de les primeres condicions de la seva emancipació. En la mateixa mesura en què sigui abolida l’explotació d’un individu per un altre, serà abolida l’explotació d’una nació per una altra “.

El que ens diu el Manifest és que la classe obrera és internacional (no té pàtria) però, al mateix temps, desenvolupa la seva acció en una nació determinada (que pot ser una nació desenvolupada i unificada, o una nació que oprimeix altres nacions, o una nació oprimida) per tant, ha de tenir-ho present per al seu desenvolupament com a classe. I, a més, molt encertadament, en la mesura que sigui abolida l’explotació de classe serà abolida també la d’una nació per una altra. Allò important, allò decisiu per a l’acció política és la relació entre aquests dos elements de l’equació: la classe social i la nació.

Aquells que pretenen utilitzar l’expressió “els obrers no tenen pàtria“, per negar que hi hagi un problema d’opressió nacional o que la classe obrera ha de mirar cap a un altre costat, no només no han comprès res del marxisme, sinó que neguen l’evidència i se situen al costat de la nació opressora. Ho veurem més endavant. Una cosa és la lluita contra el nacionalisme burgès i una altra, ben diferent, és no reconèixer que hi ha pobles oprimits o que aquest tema només interessa a la burgesia.

La revolució que va esclatar en 1848 va ser analitzada per Marx com l’avantsala de la revolució social i, en aquest sentit, l’inici per resoldre els problemes de l’endarreriment econòmic i els conflictes nacionals. Aquest punt de partida ni evitava ni esquivava la qüestió nacional. En el Manifest Comunista (que va aparèixer aquest any) es troba una posició nítida sobre un dels problemes més importants de l’època, Polònia. Es llegeix: “Entre els polonesos, els comunistes recolzen el partit que veu en una revolució agrària la condició de l’alliberament nacional“. És a dir, no es nega el problema, sinó que forma part del procés d’emancipació en Europa.

En aquella època, Alemanya no era una nació unificada, sinó que estava dividida en uns quants petits estats. Llegim al Manifest Comunista: “A Alemanya, el Partit Comunista lluita al costat de la burgesia, en tant que aquesta actua revolucionàriament contra la monarquia absoluta…”. ¡Compte!  diu “al costat de la burgesia!” -no és un error de traducció- per, immediatament, fixar les condicions: “Però mai, en cap moment, s’oblida aquest partit d’inculcar als obrers la més clara consciència de l’antagonisme hostil que hi ha entre la burgesia i el proletariat, per tal que els obrers alemanys sàpiguen convertir immediatament les condicions socials i polítiques, que per força ha de portar amb sí mateixa la dominació burgesa, en altres tantes armes contra la burgesia, per tal que, tant aviat com siguin derrocades les classes reaccionàries a Alemanya, comenci immediatament la lluita contra la mateixa burgesia”.

En la meva opinió, aquesta és una més de les aportacions del marxisme a l’adequada relació entre lluita per l’emancipació social i nacional. L’objectiu de la classe treballadora és acabar amb l’explotació i el domini de la burgesia i acabar amb la desigualtat  i les rivalitats entre les nacions, però això només és possible si les nacions tenen la capacitat d’autodeterminar-se, de decidir lliurement el seu futur i la seva relació. I en aquesta lluita la classe treballadora té la seva pròpia posició, en primer lloc, front a la burgesia de la nació opressora i seguidament front a la burgesia de la nació oprimida.

És decisiu saber analitzar i interpretar la relació entre emancipació social i nacional. Per exemple, Marx va defensar la unificació alemanya com un element progressiu front a la dispersió dels petits estats alemanys. Ho va fer perquè això facilitava l’enfortiment i desenvolupament de la classe treballadora.

Anys després, ho explicaria Engels: “El programa polític de la Neue Rheinische Zeitung (el periòdic que Marx va dirigir durant la revolució de 1848) constava de dos punts fonamentals: República alemanya democràtica, una i indivisible, i guerra amb Rússia, que portava implícit el restabliment de Polònia.

La democràcia petitburgesa es dividia, aleshores, en dues fraccions: la de l’Alemanya del Nord, que desitjava un emperador prussià democràtic, i la de l’Alemanya del Sud (aleshores gairebé específicament de Baden), que volia transformar Alemanya en una república federal semblant a Suïssa. Nosaltres havíem de lluitar contra ambdues fraccions. L’interès del proletariat s’oposava tant a la prusianització d’Alemanya com a la perpetuació del fraccionament en Estats diminuts. Exigia imperiosament la unificació d’Alemanya en una nació, única manera de netejar tots els mesquins obstacles heretats del passat, la palanca en què havien de medir les seves forces el proletariat i la burgesia. Però l’interès del proletariat s’oposava també que la unificació tingués lloc sota l’hegemonia de Prússia: l’Estat prussià, amb totes les seves institucions, amb les seves tradicions i la seva dinastia era precisament l’únic enemic interior seriós que la revolució alemanya havia d’enderrocar; a més, Prússia podia només unificar Alemanya tot estripant-la, deixant fora l’Àustria alemanya. Dissolució de l’Estat prussià, desmoronament de l’Estat austríac, unificació real d’Alemanya com a república: aquest i només aquest podia ser el nostre programa revolucionari immediat”. (Engels, Marx i la Nova Gazeta Renana. 1884)

Perseguit per la reacció i clausurat, va tancar la seva publicació amb aquestes paraules: “Els redactors de la Neue Rheinische Zeitung s’acomiaden de vosaltres donant-vos les gràcies per la simpatia que els heu demostrat. La seva darrera paraula serà sempre i a tot arreu aquesta: Emancipació de la classe obrera!”. Un exemple pràctic de la relació entre emancipació nacional i social.

Gairebé 20 anys després es va aconseguir la unificació alemanya, però no com havia estat  imaginada per Marx, com una república sota la direcció de la classe treballadora, sinó d’una manera reaccionària, sota una monarquia dirigida per Prússia. En una carta d’Engels a Marx el 25 de juliol de 1866 analitza aquesta nova situació: “Aquest fet simplifica la situació; facilita la revolució, deixarà a un costat les baralles entre els capitals insignificants i en qualsevol cas accelerarà el desenvolupament […] El moviment absorbirà tots els estats minúsculs, cessaran les pernicioses influències locals i els partits seran no només locals sinó nacionals […] En la meva opinió hem d’acceptar el fet, sense justificar-lo, i fer servir tant com sigui possible les més grans facilitats per a la organització i unificació nacional del proletariat alemany”.

Marx va mantenir la mateixa posició en relació a la unificació d’Itàlia, en tant que significava la lluita contra els particularismes, l’alliberament de la opressió austríaca (una part del nord d’Itàlia estava sota el seu poder) i la lluita contra els Estats Pontificis.

Al mateix temps, Marx va ser un entusiasta defensor de la independència de Polònia. Per què aquestes diferències? Si reflexionem es veurà que es tracta del mateix criteri: conformar una nació per a trencar amb les particularitats i desenvolupar el moviment obrer (Alemanya) i aconseguir la independència de Polònia per tal que arribi a ser una nació i així debilitar els seus opressors. No és una posició contradictòria la defensa de la unificació alemanya o italiana de la defensa de la independència polonesa, és posar per davant els interessos del desenvolupament de la classe treballadora, també en la seva expressió nacional, i debilitar els estats opressors.

Quan en 1864 es va fundar a Londres la Primera Internacional, va estar ben present el problema de Polònia, ja que “La causa de la independència polonesa havia gaudit sempre de gran popularitat entre els elements revolucionaris de l’Occident d’Europa” (Karl Marx. Frank Mehring) En el discurs inaugural es va denunciar que “Novament s’ha vist ofegada Polònia per la sang dels seus fills, i nosaltres hem hagut de ser espectadors impotents” “Una altra raó -escriu Marx- de la simpatia del partit obrer per la resurrecció de Polònia és la seva particular situació geogràfica, militar i històrica. La divisió de Polònia és el ciment que uneix entre sí els tres grans despotismes militars: Rússia, Prússia i Àustria. Només la restauració de Polònia pot trencar aquest vincle i liquidar d’aquesta manera el principal obstacle a l’emancipació dels pobles europeus”. Atenció, de nou! Marx parla de l’emancipació dels pobles europeus, no només de la classe obrera sinó també dels pobles oprimits. Un altre exemple de la complementarietat entre la lluita per l’emancipació social i la defensa d’una nació oprimida.

El desenvolupament de la revolució de 1848, que va ser anomenada “la primavera dels pobles”, no va significar el triomf de les classes treballadores, per la qual cosa havia lluitat Marx, i per tant els problemes nacionals no van poder començar a ser resolts. Al contrari, la revolució de 1848 va despertar moltes nacions i va revifar els problemes nacionals a tot Europa.

La reflexió sobre aquests canvis va modificar la percepció de Marx, i Engels, sobre la relació entre l’emancipació social i nacional. Irlanda va ser la pedra de toc. En la seva abundant correspondència es poden trobar nombroses referències a aquesta nova apreciació. El 2 de novembre de 1867 Marx escriu a Engels: “Jo acostumava a pensar que la separació d’Irlanda d’Anglaterra era impossible. Ara crec que és inevitable, si bé després de la separació pot venir una federació “. “Què hem d’aconsellar nosaltres als obrers anglesos? -li escriu el 30 de novembre- Al meu entendre, han de formular la dissolució de la Unió (l’expressió legal de l’ocupació d’Irlanda) en un article del seu programa. Aquesta és l’única forma legal, i per això l’única possible, de l’emancipació irlandesa que pot ser admesa en el programa d’un partit anglès […] El que els irlandesos necessiten és: 1 / govern propi i independència respecte d’Anglaterra. 2 / una revolució agrària”.

“El 24 d’octubre de 1869, Engels li escriu a Marx en el mateix sentit: “La història d’Irlanda demostra fins a quin punt és desastrós per a una nació haver sotmès una altra nació“.

El 18 de novembre, Marx informa Engels d’una reunió al Consell General de la Internacional a la qual es va aprovar “que el Consell General de l’AIT expressa la seva admiració per la forma animosa, valent i ferma en què el poble irlandès condueix el seu moviment a favor de l’amnistia“.

Encara el 10 de desembre en un informe al Consell General de la Internacional escriu: “L’interès absolut i directe de la classe obrera anglesa exigeix la ruptura de la seva actual unió amb Irlanda […] Durant molt de temps vaig pensar que podia ser enderrocat el règim irlandès per l’ascens de la classe obrera anglesa […] Un estudi més profund de la qüestió m’ha convençut del contrari. La classe obrera anglesa no podrà fer res, mentre no es desempallegui d’Irlanda […] La reacció anglesa, a Anglaterra, té les seves arrels en l’esclavització d’Irlanda

Com si fos un tema obsessiu, el 9 d’abril de 1870, escriu a Meyer i Vogt, dos membres alemanys de la Internacional emigrats a Nova York, “el Consell General va fer pública una circular […] sobre la vinculació de la lluita nacional irlandesa amb l’emancipació de la classe treballadora “. A la carta insisteix en la seva argumentació i afegeix un altre element per defensar la separació d’Irlanda com una exigència de la lluita obrera: “tot centre industrial i comercial d’Anglaterra posseeix ara una població dividida en dos camps hostils, els proletaris anglesos i els proletaris irlandesos . L’obrer anglès comú odia l’obrer irlandès com a competidor que baixa el seu nivell de vida. En relació amb l’obrer irlandès, se sent membre de la nació dominant, convertint-se així en instrument dels aristòcrates i capitalistes en contra d’Irlanda, reforçant d’aquesta manera la dominació d’aquells sobre si mateixos […] Per la seva banda, l’irlandès li torna la mateixa moneda amb interessos. Considera l’obrer anglès com a partícip de la dominació anglesa sobre Irlanda i al mateix temps com a cec instrument de la mateixa. […] Aquest antagonisme és mantingut i aguditzat artificialment per la premsa, el púlpit, els diaris humorístics, en una paraula, per tots els mitjans de què disposen les classes dominants. És el secret de la impotència de la classe obrera anglesa malgrat la seva organització. És el secret del manteniment del poder per la classe capitalista “. Són paraules que tenen completa actualitat de com la burgesia enfronta sectors de les classes treballadores, ja siguin catalans, bascos o gallecs, o migrants que han traspassat fronteres per guanyar-se la vida.

En la mateixa carta, Marx escriu: “D’aquí que la tasca de la Internacional sigui a tot arreu posar en primer pla el conflicte entre Anglaterra i Irlanda, col·locant-se a tot arreu obertament al costat de Irlanda. La tasca especial del Consell Central a Londres és despertar en la classe obrera anglesa la consciència que per a ella l’emancipació nacional d’Irlanda no és qüestió de justícia abstracta o de simpatia humana, sinó la condició primera de la seva pròpia emancipació nacional”.

No és possible en el temps d’aquesta ponència abordar altres problemes importants com els que es va enfrontar Marx i que continuen sent actuals. Per exemple, que Marx donés recolzament a la independència de Polònia malgrat que el moviment estigués dirigit per la baixa aristocràcia, debat polèmic i actual en la situació de Catalunya. O que hagués de debatre amb Proudhon i Bakunin que negaven les nacionalitats i deixaven aquest problema en mans de la burgesia, quan, com hem vist, per a Marx era importantíssim i decisiu per a la revolució social.

Partint dels escrits de Marx podríem treure les següents conclusions:

El fil conductor de l’emancipació social és la lluita de classes per a acabar amb la burgesia i iniciar el camí cap al socialisme.

L’internacionalisme és l’expressió de la unitat de les classes treballadores en la lluita internacional contra els capitalistes. “Proletaris de tots els països, Uniu-vos!” Però l’internacionalisme no pot ser oposat a les legítimes aspiracions democràtiques de la llibertat dels pobles. Al contrari, no pot haver internacionalisme si es permet que un poble oprimeixi un altre.

La classe treballadora ha de mantenir la seva pròpia posició de classe, diferenciada de la burgesia, tant de la nació opressora com de l’oprimida. Tanmateix, en determinades condicions, pot aliar-se amb la burgesia (i la petita burgesia) de la nació oprimida en la mesura que lluiten contra el sistema opressor (com en el cas de Polònia i Alemanya en el segle XIX)

Oposar o negar l’emancipació nacional a l’emancipació social, o al revés, res té a veure amb la posició i les experiències de Marx. Com hem analitzat a l’exemple irlandès, la llibertat d’una nació oprimida ajuda l’emancipació de les classes treballadores.

Negar aquest dret a l’autodeterminació, tot incloent-hi la separació, divideix o enfronta les classes treballadores de diferent procedència o accepció nacional i lliga la classe treballadora de la nació opressora als interessos de la burgesia.

Miquel Salas