Procés als líders independentistes. Un judici que deixarà marcat aquest règim.

El Tribunal Suprem ha confirmat que jutjarà per rebel·lió – un delicte castigat amb fins a 30 anys de presó – , sedició i malversació als nou líders independentistes presos: Junqueras, Romeva, Forcadell, Turull, Forn, Rull i Bassa, i a Jordi Cuixart i Jordi Sánchez , dirigents d’Òmnium i ANC. A tots els que van ser consellers de l’últim govern de Puigdemont se’ls acusa de malversació de cabals públics i poden ser condemnats fins a 12 anys de presó. Als exmembres de la Mesa del Parlament, entre ells Joan Josep Nuet i Lluís Corominas, Lluís Guinó, Anna Simó i Ramona Barrufet, i a l’expresidenta del grup parlamentari de la CUP, Mireia Boya, se’ls acusa de desobediència, que pot significar la seva inhabilitació per a càrrec públic.

Aquesta és la causa principal, però hi ha multitud de processos oberts que afecten centenars de persones de tot Catalunya, des d’alcaldes fins a persones detingudes per participar en accions de protesta o, senzillament, per participar en els CDR (Comitès de Defensa de la República) i és una xifra que va en augment d’una setmana a l’altra. El mateix dia que s’informava de la petició del Suprem, la fiscalia de l’Audiència de Barcelona sol·licitava 2 anys i 9 mesos de presó per als 5 membres que van ser nomenats pel Parlament per formar part de la sindicatura electoral, que havien de controlar el procés electoral de l’1 d’octubre. Se’ls acusa de desobediència i usurpació de funcions ecara que senzillament van haver de dimitir quan el Tribunal els va imposar una multa de 12.000 euros diaris. Ha passat un any des de la rebel·lió catalana dels fets d’octubre de 2017, ara la justícia vol passar comptes i venjar-se, no té altre nom, i durant els propers mesos, o potser per més temps, la vida política i social estarà determinada per aquests judicis.

El judici serà tot menys just i imparcial. Són molts que opinen que el jutge Llarena s’ha inventat l’acusació principal. El destacat constitucionalista Javier Pérez Royo ja fa mesos que va escriure: «El delicte de rebel·lió que el jutge instructor veu en la conducta dels exmembres del Govern o de la Mesa del Parlament o en la dels presidents de l’ANC i d’Òmnium, no el veu cap jutge europeu. I no el veu, perquè no existeix, com ja van dir més de cent professors de Dret Penal de les Universitats espanyoles. El delicte de rebel·lió de les actuacions i de l’euroordre del jutge Pablo Llarena és un delicte imaginari, és a dir, un delicte que només existeix en la imaginació del jutge «.

Els advocats defensors han denunciat les enormes dificultats que han tingut fins per conèixer el sumari. Han denunciat que el judici hauria de correspondre al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, ja que els fets a jutjar van succeïr allí. Han denunciat la indefensió dels seus defensats, ja que el sumari ha estat realitzat per diferents jutjats, el Suprem, l’Audiència i els jutjats núm 7 i 13 de Barcelona. Se’ls ha denegat la presentació de més de 300 proves, documents o testimonis. Han denunciat la no imparcialitat dels jutges, perquè van ser ells els que van admetre a tràmit la querella de la fiscalia i la seva opinió podria estar viciada. Els acusats i acusades seran jutjats per un delicte que en el seu dia el Tribunal alemany de Schleswig-Holstein ja va rebutjar, i així veurem la incongruència que seran jutjats dirigents de les associacions independentistes i consellers de la Generalitat, però no podrà ser jutjat el President Puigdemont. Recordem que el jutge Llarena va haver de retirar les euroordres que havia emès perquè fossin detingudes les persones exiliades a Bèlgica, Escòcia i Suïssa i que va haver de retirar-les ja que cap jutjat les hi va acceptar. Jordi Matas Dalmases, un dels membres de la sindicatura processats, ha expressat una opinió generalitzada: «En totes les causes relacionades amb l’1 d’octubre hi ha una contaminació de criteris polítics o de voluntat d’escarmentar a tots aquells que d’una manera o altra van participar-hi «. Volen que sigui un judici contra els que van organitzar i van participar en un procés democràtic, al cap i a la fi es tractava de votar, de dipositar una papereta en una urna, d’exercir el dret d’autodeterminació. Però els judicis polítics, i aquest ho serà, poden convertir-se en processos contra els acusadors.

¿Cop d’Estat?

La dreta i els seus mitjans de comunicació reforcen la campanya contra la rebel·lió catalana el moviment d’octubre i els presos presentant els fets com si s’hagués produït un cop d’Estat. De tant repetir-ho volen convertir-ho en una explicació del que va passar. Tot el que passa a Catalunya és la successió interminable d’un cop d’Estat permanent. Ho diu Aznar: «El cop d’Estat a Catalunya continua de manera quotidiana». Ho repeteixen insistentment els de Ciutadans, i Casado no sap fer un discurs on no aparegui l’expressió. Estan tan fora de si que qui no subscriu les seves tesis és un colpista o un aliat dels colpistes. Ni la justícia europea se’n salva. El darrer 6 d’abril, el diari ABC publicava en portada: «La justícia europea dóna aire al colpisme» referint-se a la sentència del tribunal de Schleswig-Holstein contra les tesis del jutge Llarena. En seu parlamentària Casado no ha dubtat aquesta setmana d’acusar Sánchez de «ser partícip i responsable d’un cop d’Estat». Aquests energúmens no accepten cap debat. O se’ls creu o el foc diví, i el càstig humà, caurà sobre nosaltres.

No obstant això, la Reial Acadèmia Espanyola en la seva accepció sobre cop d’Estat diu una cosa ben diferent: «Actuació violenta i ràpida, generalment per forces militars o rebels, per la qual un grup determinat s’apodera o intenta apoderar-se dels ressorts del govern de un Estat, desplaçant a les autoritats existents «. És a dir, res a veure amb el moviment popular català. Ni acció violenta (aquesta va ser desencadenada per la policia i la guàrdia civil l’1 d’octubre), ni ràpida (el moviment porta anys defensant les seves exigències) Quant a forces militars, només l’Estat en disposa i tampoc quadra amb la definició de la RAE això d’apoderar-se dels ressorts del govern (ja es tenien en l’àmbit català) ni de desplaçar les autoritats existents (que a Catalunya eren i són majoritàries) sinó que la pretensió era establir una relació diferent amb l’Estat espanyol, constituir una república.

Hi ha, a més, un aspecte que no contempla la definició de la RAE i que és molt important: el moviment independentista i sobiranista català va preparar totes les seves accions a la llum pública, democràticament, comptant amb la majoria al Parlament i fent la població partícipde les propostes i accions a dur a terme. Tot el contrari d’un cop d’Estat que, generalment, es prepara per un grup reduït, de manera clandestina i, la majoria de les vegades, sense dir a la població quins són els veritables objectius. ¿Cop d’Estat? Sens dubte, el de Franco, el de Pinochet i fins el frustrat de Tejero. A la dreta li importa ben poc la veritat i els arguments, ni que vinguin de la Reial Acadèmia Espanyola, el que els interessa és la intoxicació generalitzada per evitar una resposta democràtica i republicana a les seves mentides.

Desprestigi de la justícia

El judici arribarà en un moment en què la justícia espanyola està en les seves hores més baixes de popularitat, no només per la seva actitud enfront del procés català sinó per tot el que porta acumulat. Per arrodonir-ho només faltava l’embolic muntat després de la sentència del Tribunal Suprem que resolia que havien de ser els bancs els que paguéssin les despeses del registre de les hipoteques. Una decisió que establia jurisprudència en favor de les persones amb hipoteca ha estat hivernada fins al 5 de novembre, dia en què el Tribunal haurà d’aclarir o reinterpretar el que s’havia decidit. El que és evident per a tot mortal és que l’Ibex i la banca volen carregar-se-la o limitar-ne l’aplicació i que a aquest Tribunal, que sol ser implacable respecte als presos polítics o amb moltes altres decisions que afecten la població, li ha costat ben poc reaccionar i posar en dubte les seves pròpies decisions davant la pressió dels poders econòmics.

Cal fer un gran esforç d’imaginació per veure la separació de poders en aquest país. En realitat, aquesta «separació» consisteix en que durant els últims anys la dreta va aprovar lleis que limitaven drets i llibertats, tant socials com econòmics, i es va ocupar de que els llocs decisius de la Magistratura fossin ocupats per jutges afins que permetessin una interpretació conservadora i reaccionària de les lleis. Aquesta «unitat» de poders és el que reflecteix el tipus d’Estat que actualment és el Regne d’Espanya.

Valors republicans

Es tingui l’opinió que es tingui sobre el conflicte català, no hi ha dubte del seu caràcter democràtic i republicà. El passat 11 d’octubre, el Parlament va aprovar una resolució, proposada per Catalunya en Comú (encara que dies abans s’havia oposat a una altra de contingut semblant) en la que es reprovava la Monarquia pel seu aval a la repressió de l’1 d’octubre i se’n demanava l’abolició per ser una institució «caduca i antidemocràtica». El dia 26 era el ple de l’Ajuntament de Barcelona que aprovava una resolució en termes semblants. A Catalunya la Monarquia no gaudeix de bona salut i si això s’estén per tot el territori seran centenars els ajuntaments que podrien pronunciar-se contra la Monarquia. Bé ho ha entès Esquerra Unida, que ha acordat estendre el debat a tota la geografia espanyola perquè als ajuntaments s’acordin resolucions semblants, que demanin un referèndum sobre la Monarquia.

Situar en primer pla els valors republicans és una resposta positiva als nombrosos problemes que estan plantejats. Perquè són valors democràtics i inclusius, sanitat i educació públiques, gratuïtes i laiques; que el poble sigui consultat sobre la forma d’Estat i també sobre la relació entre els pobles, dret d’autodeterminació; que l’economia no estigui en mans d’uns pocs i que la gent pugui tenir control i decisió sobre les seves vides, per exemple, a través d’una renda bàsica que garanteixi l’existència material. Els valors republicans són útils i necessaris per a una transformació democràtica de la societat en tot el Regne d’Espanya i per trobar una sortida democràtica al conflicte català que permeti exercir el dret a decidir.

Un front democràtic

El judici contra els dirigents sobiranistes i independentistes, que probablement s’iniciarà el proper mes de gener, concentrarà, de fet ja ho fa, bona part de la lluita política. A més de les acusacions sense base, de la campanya mediàtica que es desenvoluparà i de la intoxicació planificada, es presentarà com si fos només un problema català i dels independentistes. Res més lluny de la realitat. És un problema que afecta tot el Regne perquè és un problema de democràcia, de llibertats.

I els demòcrates i les esquerres han de entendre-ho així. Un exemple en són les jornades que va organitzar l’Ajuntament de Barcelona a l’antiga presó Model sota el lema «1 d’Octubre i Més, Barcelona Ciutat de Drets». Més de 15.700 persones van participar en els diversos debats i activitats que es van organitzar. Les conclusions van ser presentades per Jaume Asens, regidor de l’Ajuntament, Marcel Mauri, d’Òmnium Cultural, i Anais Franquesa, de l’associació Iridia, especialitzada en conflictes. «El judici -van declarar- ha de ser un moment de palanca, mobilització i denúncia de la vulneració de drets i llibertats». I van compartir que treballaran «per crear un front antirepressiu i democràtic el més ampli possible, que interpel·li la societat catalana i espanyola i serveixi per trobar una solució democràtica i política».

És una demanda per a totes les forces polítiques i socials, demòcrates, independentistes, sobiranistes i d’esquerres, tant a Catalunya com al Regne d’Espanya. En el judici polític voldran condemnar un moviment democràtic, però els processats tindran l’oportunitat de jutjar el règim dels jutjadors, que no és capaç de deixar que un poble voti i decideixi i, en canvi, es congratula de la repressió i de la condemna exemplar que vol imposar.

Miguel Salas

Sindicalista. És membre del Consell Editorial de Sin Permiso