El govern de coalició del PSOE-IU, que no volien ni els senyors dels diners ni de l’Estat ni el rei, ha estat possible quan el PSOE s’ha compromès amb ERC a una taula de diàleg, entre els governs espanyol i català, sense condicions, per resoldre el conflicte polític entre l’Estat i Catalunya; diàleg que no es volia i per poc que puguin no es voldrà concretar.
La polarització s’aguditza i ho esmicola tot. Els detractors del compromís de diàleg ho justifiquen per generar esperances o confiances en aquest govern, aquest règim i Estat. Tanmateix fan ulls clucs a que les expectatives amb PP i Vox són demolidores per Catalunya i Espanya.
Tant a la dreta de l’independentisme com a l’esquerra hi ha una remor profunda amb la idea que un diàleg és impossible, o inútil, doncs l’Estat mai cedirà ni atorgarà el referèndum; Plantegen que es renuncia a la voluntat popular de l’1 d’octubre de 2017 (Estat independent, república catalana); Denuncien que es prepara el camí de la independència al neo autonomisme.
La imposició conquerida d’una taula de diàleg només és ‘dialoguisme’ pels seus detractors, com una nova etapa del ‘processisme’.
L’independentisme màgic que pregona proclamar i implementar, tot seguit, la república, s’estavella contra la repressió i la força de la realitat estatal, mentre es malfia de conformar una estratègia conjunta que permeti metabolitzar els fets de l’1 d’octubre i encaminar a un nou embat el moviment republicà català i independentista.
El debat és viu, necessari, natural i vital. Les voluntats, anhels i desitjos han d’encarnar-se en realitats i fets. La mobilització persistent de fa deu anys ha d’aconseguir concrecions polítiques efectives.
Totes les temences són lògiques. El ‘Ni un pas enrere’ popular és una alerta obligada. Això no invalida que el camí de diàleg és el que actualment convé a les llibertats de Catalunya. Benvingudes siguin totes les que s’hi incorporin.
Ja hi hem de comptar que l’Estat no vulgui dialogar, es negui a concrecions factibles vers el referèndum o a la llibertat dels i les preses polítiques, totes, faci tot el possible per boicotejar qualsevulla cessió permissió a exercir el dret d’autodeterminació a Catalunya.
La qüestió cabdal és si aconseguim la força i la unitat suficient per dividir i derrotar l’Estat, les seves imposicions i les dels amos de la UE. O l’Estat s’enfonsa per les seves contradiccions i crisi estructural o se l’obliga o sobreviu sotmetent a la ciutadania i als pobles a una regressió generalitzada.
L’eix de gravetat fonamental per confraternitzar, formalitzar una gran entesa unitària i enfortir el moviment és el republicà de la lliure decisió sobirana.
L’Estat ha fet una ferida profunda en el cos cívic popular català. L’escletxa provocada és insalvable. Alhora, el moviment republicà actua com una falca potent que persisteix, enforteix i s’obre pas des de la mobilització, en el caduc règim constitucional d’una monarquia anquilosada sense capacitat de reformar-se.
La monarquia ha perdut la capacitat de vertebrar Espanya, si es que mai l`havia tingut. La legalitat vigent bloqueja qualsevol guspira d’aires de llibertats republicanes.
En canvi la legitimitat de la sobirania popular pressiona per la via republicana.
El Judici al major Trapero, la sentència no executada de la inhabilitació del president Torra, la criminalització de l’independentisme, la presó de les persones preses polítiques, impedir a Junqueras exercir d’euro diputat, són greuges que furguen en la ferida, fomenten gangrena al persistir en supeditar la resolució política a la judicialització punitiva.
La Mesa de diàleg ha d’esdevenir útil. Les demandes són clares: Amnistia, República, Autodeterminació. Serà difícil i amb moltes giragonses, però cal resoldre la manera pràctica de concretar la lliure decisió en referèndum.
23 de gener de 2020