Les dotze campanades empenyen un nou any dos mil vint farcit de conflictes de difícil desenllaç. La classe treballadora segueix a l’aguait, sense liderar la lluita social i política. En canvi les expectatives obertes amb el pic àlgid de l’1 d’octubre de 2017 donen pas a un nou escenari de lluita i mobilització republicana post sentència 14-O. Tot en un context on l’Estat s’aboca a fer una experiència de govern amb el PSOE i UP per prolongar la vida a un caduc règim 1978.
Venim d’un 2019 de mobilitzacions importants amb una UE i globalització en crisi. El sistema econòmic i social del capital domina però resulta incapaç de resoldre les seves contradiccions i la destrucció que genera.
La classe treballadora arreu del món, el moviment feminista d’emancipació de les dones, la consciència per la natura i el clima, les lluites per les llibertats i la pau i els pobles, necessiten ajuntar forces, unir-se. La resistència als estralls dels poders econòmics i polítics ha d’encaminar-se a una societat sense classes dominants i els seus aparells de poder.
El cicle per la lliure decisió, l’estat i la independència, iniciat el 2010 segueix ferm per la pressió del moviment popular sobiranista, republicà i independentista. Les expectatives de regeneració democràtica del 15-M 2011 ha conduït al municipalisme del canvi i a generar il·lusions en poder canviar les polítiques si es disposava de ministeris en el govern estatal, malgrat les limitacions i impediments del règim constitucional monàrquic de 1978.
L’Estat s’ha desenvolupat en franca regressió política, incapaç de reformar-se en un sentit social i democràtic, ni dels drets d’autodeterminació dels pobles. Però des de fa dos anys no ha consolidat el lideratge dretà-ultradretà (PP, C’s, Vox) que s’adiu a la seva essència reaccionària. Ara intenta fer un tomb a provar de suavitzar un poc les greus contradiccions aprofitant l’autoanomenat govern progressista del PSOE i la confederació Unidas Podemos-En Comú Podem-Galicia en Comú. No ho fa pas de bon grat.
La ironia és que depenen del vot de la independentista ERC, coalitzada amb Sobiranistes, per la investidura del president del govern estatal.
ERC esdevé un eix clau per formar govern de l’Estat. Així mateix és qui determina una nova estratègia de forçar el diàleg polític entre el Regne d’Espanya i Catalunya, mentre manté viva l’expectativa d’aconseguir un referèndum efectiu i un procés constituent republicà a Catalunya. La possibilitat d’un canvi cabdal de lideratge i hegemonia de les esquerres a Catalunya es cou en aquestes experiències i el seu desenllaç.
El pacte de govern PSOE-UP és l’expressió d’un govern més timorat que progressista. No hi ha il·lusió ni confiança en un pacte que és un miratge trufat de bones intencions que destaquen per limitades.
Vist les alternatives, context i pacte de govern ple de promeses, desitjos i impulsos, l’única confiança és amb la pressió de la lluita i la mobilització, és el que valdrà, inclosa la lliure decisió catalana i perspectives republicanes.
El PSOE i UP anuncien la intenció de revertir les retallades més escandaloses i insostenibles “des de la crisi”, sense atrevir-se a comprometre’s a revertir totes les retallades i privatitzacions d’aquests dotze anys. I incloem la reforma constitucional de l’article 135, el sostre pressupostari i deute que depèn de les decisions de la UE, la reforma laboral de Zapatero/PSOE i els privilegis fiscals de les grans fortunes i bancs.
L’acord, titulat “Coalició progressista. Un nou acord per Espanya”, presenta com elements llaminers i importants:
- La reversió de certes retallades.
- La derogació de la reforma laboral del PP, tot i que no al complert.
- Ajudes al sistema productiu i al treball, però no afronta un pla d’industrialització i infraestructures per combatre la precarització i la pobresa. Contenció a lloguers i habitatge. Increment del salari mínim i garantia a les pensions.
- La substitució de la llei mordassa.
- La derogació de les lleis Montoro, sense concreció respecte a situar els municipis com a part vital junt a l’Estat i les Autonomies.
- Una política feminista, el més precís és el compromís de complir el Conveni d’Istanbul. No es percep que es vagi a un pla de xoc contra l’emergència feminista de la violència masclista, frenar les assassinades, agressions sexuals i violacions.
- Canvis en la fiscalitat que convenen, lluny encara de les mitjanes europees.
- Es reconeix la voluntat de diàleg pel conflicte polític a Catalunya.
- Elements d’oxigen per les Autonomies. No s’obre cap via cap a federalització o vers la plurinacionalitat.
Que s’esmentin aquestes qüestions pot ser un pas, com negatiu són les que segueixen opaques com el llarg perjuri pels drets i llibertats que és la llei d’estrangeria. Executar aquestes intencions dependrà sobretot de la pressió, mobilització i exigència ciutadana, organitzacions i pobles.
El govern s’haurà d’enfrontar a l’Estat i a la UE, a les grans fortunes, finances i multinacionals, per iniciar allò que anuncia i compromet. La confrontació i crisi està servida.
Precisament entre la investidura a president per un govern Sánchez-Iglesias (PSOE-UP) o un de Casado-Abascal (PP-Vox) no hi ha color. Tanmateix la qüestió rau en que no s’apliquin les polítiques que castiguen a la ciutadania, en canvi es facin mesures que afavoreixin a la població treballadora.
UP-ECP-GEC hipotequen la construcció d’alternativa social i de llibertats democràtiques i republicanes per formar part dels ministeris del govern, ho presenten com la condició per aplicar polítiques progressistes.
És una experiència a fer en el temps de l’elaboració dels Pressupostos, l’aplicació de les polítiques, la resolució de la repressió judicial i política a Catalunya, com acceptar la lliure decisió i el referèndum.
En el 2020 per a L’Aurora es tracta de fomentar l’estratègia i l’escenari adient cap a promoure i construir alternativa política democràtica republicana.
2 de gener de 2020