Aquests dies ens veiem immersos en el primer conflicte laboral que afecta directament el nou Ajuntament de Barcelona.
La vaga es convoca en el marc de la negociació del conveni que ha expirat, encara que els problemes del metro desborden l’àmbit merament laboral. Les demandes dels treballadors pretenen, en primer lloc, acabar amb la precarietat. Els contractes parcials i la temporalitat s’estenen inexorablement entre la plantilla i és fàcil trobar contractes del 37%, 40%, 55% i 75% de la jornada anual.
És un autèntic despropòsit que, en una empresa participada d’institucions com l’Ajuntament o la Generalitat, els contractes precaris hagin augmentat un 50% en els últims dos anys, i més encara quan la falta de personal a la xarxa del metro és evident. Un altre punt a combatre és la congelació salarial que redueix el poder adquisitiu dels treballadors, mentre veuen com la massa salarial de la cúpula directiva de TMB augmenta un 14,27%.
Finalment, els treballadors de metro s’oposen a unes mesures organitzatives que l’empresa pretén imposar de manera unilateral i que impliquen més càrrega de treball i canvis d’horari.
Els treballadors de Metro van decidir en assemblea que la convocatòria d’una aturada el dia 2 de febrer, i els dos dies de vaga coincidents amb el Mobile World Congress el 22 i 24 de febrer, és l’única manera de revertir la situació de bloqueig a què la directiva els ha portat, amb reunions amb nul.la voluntat de negociar res, i s’espera que aquestes convocatòries l’obliguin a dialogar amb els representants dels treballadors amb una actitud constructiva.
Les reivindicacions laborals s’engloben dins una problemàtica més àmplia, en què està en joc el model de transport públic que es vol implantar. La T-Mobilitat n’és un exemple: amb una inversió inicial de 60 milions d’euros, l’empresa SocMobilitat (participada per La Caixa) obtindrà 15 milions €/any amb una concessió de 15 anys, en què recaptarà directament els diners i imposarà les tarifes.
A més, l’empresa concessionària rebrà una compensació de diners públics si per algun motiu no assoleix els beneficis previstos. Un negoci rodó per a La Caixa que aprofundeix en la privatització. Per això, cal la implicació en aquesta lluita d’usuaris i plataformes ciutadanes en defensa del transport públic, coordinant-se amb els treballadors en lluita per fer caure la balança a favor d’un model de transport social, de qualitat i plenament públic. Urgeix que es treballi per a aquesta confluència, en què BComú també hauria de jugar un paper important.
Fins ara, l’Ajuntament s’ha situat en un punt equidistant entre la direcció i els treballadors en lluita. Això és un error greu. Resulta obvi que la direcció de TMB, controlada majoritàriament per CiU i PSC, pretén provocar i utilitzar el conflicte com a ariet en contra de BComú.
Aquest és el principal motiu de la falta de disposició de l’empresa a negociar. La plantilla és conscient d’aquesta guerra política i dels equilibris que s’han de fer quan es governa en minoria, però entén que hi ha una base material per a les seves reivindicacions.
Per això, és vital que l’Ajuntament crei un canal de comunicació fluït el més aviat possible. Si de debò es defensen unes institucions al servei de la ciutadania, és el moment de posicionar-se en aquest conflicte. Per als treballadors, organitzar-se i lluitar per la defensa dels seus interessos és imprescindible.
Per al moviment dels Comuns, serà imprescindible recolzar-se en les reivindicacions dels treballadors per dur a terme el canvi necessari.
BComú ha de portar el canvi al Metro com a servei públic, amb valor social i amb treball de qualitat.