Les desigualtats territorials poblacionals entre el conjunt dels 947 municipis i l’Àrea metropolitana de Barcelona, on hi ha les 20 ciutats amb més habitants, són una de les fonts de la confrontació entre la Generalitat i Barcelona. Els vots municipalistes, les regidories, els pactes i alcaldies, reflecteixen aquesta contradicció que s’estén al moviment democràtic nacional republicà.
Els municipis tenen molt poca sobirania i menys hisenda, doncs fiscalitat i pressupostos estan supeditats per les lleis estatals i les autonomies. Tanmateix les alcaldies tenen un poder presidencialista. La jerarquía s’acreix a les grans ciutats, on la participació ciutadana i els barris en són els més afectats.
Les alcaldies resulten vitals. El vot des dels pobles i barris sofreix una transformació quan es tradueix en regidories; el canvi resulta més notori al configurar les alcaldies, els pressupostos i els governs.
En general el vot municipalista ha atorgat una fisonomia d’esquerres i republicana.
La dreta constitucionalista baixa (PP, C’s); la catalanista segueix disminuint (JxCat); l’esquerra independentista avança i guanya (ERC); l’esquerra independentista de la unilateralitat (CUP) progressa un poc, però desapareix a la capital; l’esquerra constitucionalista (PSC) ha frenat la davallada que tenia, fins i tot ha recuperat bones posicions a Barcelona i Àrea metropolitana; el Comú ha retrocedit respecte ICV-EUiA, però BComú ha mantingut la gran ciutat amb Ada Colau, amb uns suports de projectes oposats i del representant de les elits.
En vots l’ordre és ERC (812.620; 23,5%), PSC (759.294; 21,9%), JxCat (530.808; 15,3%); Comuns (300.064; 8,6%); C’s (176.895; 5,1%); CUP (120.148; 3,5%); PP (107.743 (3,1%).
En regidories primer ERC (3.107), seguint JxCat/PDECat (2.798), PSC (1.315), CUP (335), Comú (258, inclosa la decisiva Barcelona), C’s (243), PP (67).
En canvi en alcaldies el primer segueix JxCat/PDECat (370), ERC (359), PSC (89), CUP (19), Comú (16), PP (1), C’s (0). A les vint ciutat més poblades el PSC (8), ERC (4 ½), Comuns (3, inclou Barcelona), JxCat (2 ½).
La Catalunya rural abasta la gran majoria del territori amb menys d’un quart de població, en canvi la urbana i industrial inverteix aquestes proporcions. Una situació que afecta profundament el fet d’un lideratge de la dreta catalana en el conjunt, que es transforma en hegemonia de les esquerres als grans municipis.
L’estat influeix tan com pot en aquests factors de desencontre i xoc. En els aspectes socioeconòmics, l’estat afavoreix l’aliança amb les dretes. Davant el moviment nacional sobirà, independentista i republicà, l’estat fomenta la divisió per evitar a tota costa la ruptura constitucional estatal, la separació catalana i la irrupció republicana; en aquest cas avala els partits de les elits, dels grans poders econòmics i financers, mentre per altra banda fa aliances amb els sectors d’esquerra constitucionalistes.
A Badalona, Guanyem Badalona-ERC, amb l’ex alcaldessa M. Dolors Sabater, ha donat una lliçó d’aliances atorgant in extremis els seus vots al PSC. Tot i que el PSC va desbancar a mig mandat a Guanyem Badalona de l’alcaldia amb els vots del PP/Albiol, ara, en comptes de revenges maldestres, malgrat que Sabater ha quedat segona força i PSC tercera, Guanyem ha prioritzat el barrar el pas a Albiol.
A Barcelona, Ada Colau i BComú han considerat que per preservar el projecte Comú de ciutat era millor assegurar l’alcaldia amb els 10 escons propis, els 8 del PSC, i el promesos 3 de Valls que s’han fet efectius. BComú ha preferit no optar per resoldre l’empat que hi havia amb ERC en 10 regidories, però que uns pocs vots més (4.800) feien Maragall guanyador, proposant una alternança entre Colau i Maragall o quedar-se a l’oposició.
La voluntat de BComú de no formar part de cap dels blocs confrontats en l’aspecte nacional i republicà, ha quedat en principi alterada a l’inclinar-se a acceptar els vots del bloc constitucionalista no rupturista i rebutjar una aliança amb ERC.
L’efecte Barcelona ajorna i enterboleix les perspectives de fomentar l’entesa que expressi ‘el 80’ de l’anhel democràtic, sobirà i republicà català. Tot apunta que seguirà la confrontació entre la Generalitat i Barcelona. Les esquerres es divideixen entre les constitucionalistes que s’adapten o donen suport al règim 78 i les rupturistes de l’autodeterminació i la sobirania republicana. L’estat i les dretes, espanyoles i catalanes, aprofiten i alimenten aquesta divisió.
20 de juny de 2019