Racisme, corrupció, limitació de llibertats, privilegis i violència no són casos aïllats sinó un fenomen estructural del règim de 1978 i les seves autonomies, des del vèrtex a la base del poder, usos i costums institucionals. El canvi de destí que es practica en els Mossos, com en el cas dels agents de l’agressió racista a Sant Feliu Sasserra, és clarament insuficient. Com no és de rebut el canvi de la residència de Joan Carles I per evadir la recaptació fiscal. Es necessiten les conviccions i una alternativa republicana per resoldre aquesta xacra endèmica.
La connivència amb el racisme domina en els cossos repressius. Per això a Minneapolis es plantegen prescindir d’una policia que reprimeix sense tenir cura dels drets i llibertats fonamentals de les persones, per girar a una seguretat ciutadana que practiqui els drets humans.
Les normes del Reglament de Mossos són una excusa que encobreix la patent de cors de la repressió desfermada contra les capes més empobrides de la població, les persones negres, magribines, racialitzades i la gent jove a les mobilitzacions, mentre és respectuosa amb els defraudadors, estafadors i criminals adinerats i poderosos.
El govern de la Generalitat curtcircuita la causa republicana i de la independència al no tallar en sec amb una policia repressiva, allunyada del poble i de la classe treballadora. El model de seguretat neo-convergent colpeix les llibertats i resulta inútil davant la repressió major estatal.
La fi del confinament, mentre no hi hagi un rebrot com a Beijing, no preveu situar com essencial en les polítiques públiques les necessitats vitals de les cures, la salut, el treball, la natura i les llibertats.
El Congrés ha rebutjat investigar a Joan Carles I. L’Estat i els tribunals imposen la impunitat de les corrupteles i evasió fiscal del rei emèrit i de la Casa Real. És un blindatge del propi règim constitucional de 1978. Felipe González n’és un defensor acèrrim des dels cims de grans corporacions, d’El País i dels barons del PSOE.
La corona i la repressió són més essencials pels poders econòmics i l’Estat que les necessitats populars.
Els 20.030 milions d’euros destinats a les Forces Armades les situen, junt policies, mossos i guàrdia civil, en el capítol de despeses privilegiades.
Tampoc són essencials per l’Estat la llibertat sobirana de decisió, la llibertat dels i les preses independentistes, ni la llengua catalana.
El Tribunal Suprem sosté el privilegi de la llengua castellana i el sotmetiment de la catalana al negar la capacitat de la Generalitat del País Valencià i de Catalunya de comunicar-se només en català.
Un altre escenari esbossen les mobilitzacions pel post-confinament. Nissan és converteix en una bandera per frenar l’erosió de la desindustrialització que fomenta precarietat, arbitrarietat laboral i pobresa. La derogació de la reforma laboral s’ha de fer efectiva. La següent a derogar és la llei mordassa, sense oblidar la d’estrangeria.
Ahir, 4rt dimecres de Primavera Sanitària, Sanitàries en lluita denuncia a la Generalitat i promou una salut i sanitat pública al 100%.
La concentració d’homenatge a les dones assassinades, de la Plataforma unitària contra les violències de gènere, va expressar el dilluns: “En aquest mesos de confinament la violència masclista fins i tot s’ha incrementat… no volem la normalitat de la violència masclista, les agressions sexuals i les violacions. Volem que les dones siguem persones i tinguem el respecte dels homes.”
La reconstrucció només pot ser essencial amb un Pla de xoc social i llibertats. Aquest Estat, Autonomies i Règim no son sostenibles. És l’hora d’estratègies i aliances sobiranistes, republicanes i autodeterministes.
18 de juny de 2020